EL PLAER DE TASTAR

   Una de les coses que tenim en comú les persones és l’olfacte i el gust.  tot i que no tothom ho té desenvolupat de la mateixa manera. I amb l’acumulació d’anys es va perdent.

    En Magí Mestre, bastoner dels veterans, home de vida, em refereixo que tenia bona gana, i gaudia quan s’asseia a la taula, en una etapa de la seva vida, es planyia d’haver perdut l’olfacte. I una proba d’aquest infortuni  la va exterioritzar quan dinant amb un amic a aquest se li va escapar una ventositat. A l’amistat li va saber greu i es va afanyar a demanar-li disculpes obtenint per resposta una conclusió que li va alleugerir el sentiment de culpa: “no et preocupis, no tinc fatu”, fins i tot atrau l’atenció la incorrecció de la paraula, canviant l’olfacte pel fatu. Quan l’olfacte i el gust es complementen, succeeix quan descobrim l’oloreta que es desprèn durant la cocció del menjar i, com s’acostuma a dir, la boca se’ns fa aigua.

     Sortosament el paladar i les sensacions que hi coincideixen no distingeixen determinat grau de posicionament. Dit d’altra manera, de bon paladar igual en tenen els rics que els qui no ho són tant. La diferència sols es fa palesa que els uns poden exercir un nombre més variat de degustacions i, fins i tot, més sovint. Existeix un refrany que es pot adaptar a un variat ventall d’exemples: Déu dóna pa al qui no té queixals. Es pot interpretar que es pot disposar de bona posició i en canvi les exigències d’estrictes dietes no aconsellen apartar-se de la verdureta i el pit de pollastre a la planxa. Contra aquesta metòdica norma alimentària, hi cap l’excepció que pregona: un dia és un dia...

   Però vet aquí que hi ha una altra condicionant que a voltes posa limitacions, em refereixo a la dentadura. Quan està en males condicions resulta un altre calvari. Posar la boca en ordre sempre representa un sacrifici, abans pel temps que transcorria , ara és quan la cosa va més ràpida però la despesa és més considerable. Els nostres convilatans es passaven hores enclaustrats en les sales d’espera dels dentistes  Haster , en el carrer Sant Pere, i Martínez en el carrer Parellades. Fins arribar a la situació de quedar tota la boca sense dents, a partir d’aquí s’havia de seguir un procés llarg, primer s’havia d’esperar que es cicatritzessin les ferides. I mentre menjant sopetes i la resta del menjar triturat. Uns inconvenients que no s’acabaven amb la implantació de la dentadura nova, s’iniciava una altra peripècia que durava segons fos la capacitat d’adaptació, perquè quan no eren els ponts els que rosaven i produïen llagues, era la dentadura amb paladar inclòs que no s’aguantava. Tot en detriment de poder menjar bé.

    Per altra banda les bonances en les economies familiars han permès una certa predilecció en quant a poder freqüentar els establiments de restauració. Els de la meva generació -i ja no em refereixo a les anteriors- la normalitat consistia en menjar a casa. Ho certificava el raonament que no es podia estirar més el braç que la màniga. Per tant a les fondes del poble quasi els únics comensals que s’asseien a taula eren els viatjants, la gent de negoci i visitants que es trobaven de pas. La irrupció del turisme va propiciar el començament d’un canvi d’hàbits. Hotels emblemàtics com el Subur, el Terramar..., deixaven al descobert un aparador on al guaitar-hi la gent de casa nostra es delectava amb aquella exemplar disposició de taules, ben parades. Amb els plats que es servien ben presentats i amb un servei esmerant  en quant al consegüent escalafó que existeix entre el personal responsable del  menjador, sense oblidar-nos dels cuiners. Uns i altres gent d’ofici, alguns d’ells van acabar establint-se pel seu compte, obrint un establiment de restauració. Com el Sr. Martí, maître del Terramar, el qual va obrir el restaurant Mare Nostrum.

   Per a la gent de Sitges el ressorgir d’aquests establiments encara era vist com una cosa aliena, no tant per a la gent que ens visitaven. Perquè, el que són les coses, no s’assimilava que estant en el mateix poble, s’hagués d’anar a menjar a fora de la llar. Només va ser qüestió de provar-ho.

      Fins que el tast s’ha generalitzat i ho ha fet de tal manera que el col·lectiu de restauradors de la vila, durant aquest mes, han ofert les seves especialitats per a ser tastades, a voluntat i comoditat dels tastadors. És el succedani d’aquella jornada  que tenia lloc durant una sola vesprada, donant també l’oportunitat als visitants de la mostra a poder tastar dos plats i postra a escollir entre tots els restaurants participants. Mostra que va aconseguir  èxits remarcables.

    En la vesprada d’avui, ens delectarem amb una altra tradició, la degustació de les castanyes i panellets. Que ens retorna el record d’en Ramonet torrant castanyes a la porta de l’estreta botiga del Cap de la Vila, on al fons de la mateixa la seva muller, l’Angeleta dels ous, embolicava les castanyes amb papers de música. Era una imatge singular, típica d’aquests darrers dies d’octubre, quan ja refrescava bastant a diferencia d’ara que quasi bé ens les menjarem amb màniga curta. Era digne de veure el posat d’en Ramonet, amb el seu frondós bigoti sense immutar-se per res. L’home remenava, amb moviment compassat, per entre la graella de la seva castanyera. També els veïns de casa es passaven aquesta nit sense anar a dormir, preparant rams de flors,  dàlies i crisantems, que els hi anirien a buscar per a portar al cementiri.

     Vet aquí un tast d’aquest començament del mes de novembre, quan altres esdeveniments es couen en les complexes cuines de la política. Que de tot plegat en surti un condiment que sigui del nostre gust. I, sobre tot, de bon digerir. Quan tot és a les mans dels qui ens han de treure les castanyes del foc.

                                                                               J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'octubre del 2014 )