A Sitges el cinema
ha tingut un seguiment molt més fructífer abans que no pas ara. A excepció del Festival
de Cinema Fantàstic que atrau a un
nombre molt important de seguidors i s’ha consolidat com el més prestigiós de
l’especialitat.
El cinema
local, em refereixo a les projeccions que s’han fet en les diferents sales, ha
viscut moments gloriosos. Amb uns espectadors que no fallaven cap diumenge,
quan després de dinar acudien a gaudir de les pel·lícules que s’anunciaven en
les cartelleres. De les quals s’encarregava
de confeccionar el Sr. Massana s’encarregava
, tant de les del Retiro com de les del Prado. I, curiosament les dues les feia
en aquesta última Societat. On li portaven i les anaven a recollir els
respectius empleats, els del Retiro la penjaven en la paret de la pastisseria
Massó que dóna al carrer Parellades i el Prado al Cap de la Vila en l’espai que
quedava entre la floristeria de l’Enriqueta i la botiga de
l’Angeleta dels ous.
La
cal·ligrafia dels anunciats, el conjunt en si, eren petites obres d’art on
ressaltava el traç de dels guixos de colors que emprava. Era tanta
la curiositat dels possibles espectadors que, al coincidir en el carrer amb els
portadors, els acompanyaven per assabentar-se dels títols i dels protagonistes.
Un altre bon
anunciant era en Rupert Roca el qual, a toc de trompeta, en les cantonades més cèntriques, desprès
d’informar dels bans oficials, donava a conèixer les projeccions
cinematogràfiques.
El cinema ha
evolucionat en tots els aspectes. En primer lloc en quant a la comoditat de la sala, res a veure amb
aquelles butaques totes de fusta, seient inclòs, que ja van substituir a les
cadires de boga. Fins arribar a l’actualitat que són del tot confortables. En
l’època de les cadires a més el cine era mut, els espectadors havien de seguir
la trama i la imaginació feia la resta. Per tal de que no fos tan monòton, disposaven
d’un acompanyament musical, convertint-se el piano en un protagonista destacat,
junt amb instruments de corda. Segons
fos l’argument els mestres escollien el repertori més adient i disminuïen o
apujaven el so segons el moment . Un músic molt peculiar i conegut en aquestes
sessions era el vell Sou que a més del
saxofon tocava el violoncel, instrument que emprava en les sessions. Els músics
que toquen el violoncel fan servir una tira de roba que en un extrem porta una
argolla amb suficient obertura per passar per la pota de la cadira i, en
l’altre extrem, una successió d’ullets on s’introdueix la punta metàl·lica de
l’instrument per tal de que no rellisqui. El nostre protagonista recolzava directament la punxa al terra i procurava
sostenir-lo al mateix temps que passava
la mà per les cordes. En aquella hora, desprès de dinar i a les fosques al
músic li entrava una nyonya amb la qual no dominava ni la partitura ni l’aguant
de l’instrument. Així la capcinada anava acompanyada del consegüent soroll que
produïa la puntera amb el terra. Entre el silenci i l’intriga de la trama, allò tan simple es
convertia en un terrabastall incontrolable fins que el músic s’incorporava al
mateix temps que rebia una esbroncada general: “Soooouu “.
El progrés es
va fer palès ja amb el doblatge de les pel·lícules, encara amb blanc i negre.
Per passar a color i, continuant amb l’evolució a cinemascop i technicolor. A banda de la censura a les
quals estaven exposades, en el moment menys pensat i en el més interessant es
fragmentaven per un excés d’escalfor de la potent bombeta, que veies com dilatava
el cel·luloide fins a fondre’s, tot passava
en qüestió de segons, quedant la
pantalla en blanc i amb acompanyament de xiulets. L’operador de cabina havia d’afegir
i donar-li continuïtat el més ràpid possible.
Les qualitats
del so també han experimentat un gran avanç, amb la implantació del Dolby sourund que des de la butaca s’experimenta una sensació molt
propera a la realitat, tan és així que quan es projecta una pel·lícula d’acció i de tirs s’escolta el
xiulets de les bales com si et freguessin el clatell. Fins arribar a la
tecnologia 3D que òpticament pots tocar els personatges o experimentar
sensacions d’una realitat increïble.
Però potser els
de la meva edat ens quedem amb aquelles
sessions de cinema que tenien lloc desprès del ball de disfresses de la sessió
infantil del diumenge de carnaval. Quan els pares s’encarregaven de tornar a
posar les butaques a la sala de cara la pantalla i començava la projecció de
curtmetratges d’en xarlot i del prim i el gras. Com habitualment no anàvem al
cinema , aquelles breus sessions ens sabien a poc. La resta de diumenges els
locals de cinema feien un ple absolut. I en el Prado i el Retiro a l’acabar la
sessió els mateixos espectadors s’encarregaven de retirar les butaques i així
deixar la pista lliure per al ball de tarda.
El cinema ha
evolucionat i es roden pel·lícules amb uns grans efectes i complexos arguments
que, tot i amb això, no tenen la influència de captació de les d’abans. Amb uns títols i uns artistes
que han entrat a la història cinematogràfica per la porta gran. Amb tot, les
dues sales que queden a Sitges, amb contades excepcions, fan un ple absolut.
Potser cal buscar els motius a les enormes facilitats que avui disposem per
gaudir d’una bona pel·lícula des de la butaca de casa. Ja se que els entesos
diran que no és el mateix. Com igualment també seran de la mateixa opinió, el
gran nombre de seguidors que venen d’arreu per assistir a les sessions del
cinema fantàstic, les d’un Festival que és apunt de clausurar una nova edició.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 octubre 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada