Quan aclareixi l’enunciat de
l’encapçalament, podran comprovar com les meves intencions no s’ajusten prou bé
a la realitat. Perquè una cosa és exercir de metge i l’altre, ben diferent, és
fer d’ermità. Entre una professió aciençada
i una dedicació tan digna hi ha en comú una cert sacrifici. El que vol
dir que el metge ha de tenir predisposició les vint-i-quatre hores del dia i
l’ermità també. Dues responsabilitats que, com tots els oficis i
predisposicions és menester una determinada vocació En poques paraules, un
servei que guarda una certa relació to i que difereix en la manera de portar-ho
a terme.
A la Vila els
metges s’han alternat i cadascun d’ells
han tingut i té un nombre determinat de pacients que acudim a ells quan els
desgavells de la salut requereixen dels
seus diagnòstics.
Fa un temps, però, una urgència a la nit posava en marxa un protocol que
consistia amb una implicació entre els familiars del malalt, el metge i l’agent
de l’autoritat que es troba desenvolupant el seu servei. Com que no totes les
llars disposaven de telèfon, davant una indisposició s’acudia al Cap de la Vila
on amb tota segureta es trobava la parella de serenos. Se li exposava la
circumstància i el mateix guàrdia anava a trucar a la casa del metge.
L’esperava i tots dos es dirigien al domicili on es requeria la seva presència.
Mentre durava el reconeixement el servidor de l’ordre restava al carrer, amb
l’atenció d’acompanyar al familiar fins a la farmàcia de guàrdia, per tal que
la presència del representat de l’autoritat certifiques que verdaderament es
tractava d’una urgència. Igual que ara, que no disposem del servei d’urgència mèdica
de nit i sense la corresponent farmàcia
de guàrdia nocturna.
A raó de tot el
comentat ens podem fer una idea del
sacrificat que era l’ofici del metge. Això en quant a l’àmbit urbá, perquè quan
es tractava de fer diagnòstic d’una
indisposició produïda per algun estadant de les masies del terme, els tràmits
eren molt més complicats, perquè havien d’anar a l’encontre del metge salvant
la distància que els separava, cosa que feien mitjançant el carro i el cavall.
Un recorregut que representava emprar molt temps que, en cas de gravetat , la
distància jugava en contra. Si més no, els metges que eren previsors, segons les explicacions de l’enllaç, es proveïa de la
medicació que creia més oportuna per tal que ja es pogués administrar sense
necessitat d’esperar un altre viatge d’anada i tornada. De totes maneres aquest
s’havia de fer per acompanyar al metge fins a casa seva.
A casa havíem
estat conduits al doctor Joan Hostench, casat amb la Carme Martin, l’home a més
de bon metge era també un bon aquarel·lista que a hores lliures havia plasmat
els racons més carismàtics de la vila i, entre elles, les ermites. Amb la seva
mort prematura, el metge de capçalera va passar a ser el doctor Rafael Padrol
que ja ho era dels avis. Un migdia va passar que la vida de l’avi es
balancejava en la fragilitat d’un fil. Va donar la casualitat que tots els
metges es trobaven reunits en un dinar homenatge al doctor Benaprés. Passat
l’avís als doctes comensals, un metge recent incorporat al servei mèdic del
poble, es va oferir per portar a terme la visita. Però només va poder
certificar la seva mort.
El doctor Pere
Serramalera i Cosp va continuar donant cobertura mèdica a tota la família. El
nou doctor de seguit es va integrar amb tots aspectes culturals i artístics que
la gent de Sitges organitzava. Estava avesat en
els temes culturals, i artístics, com la fotografia. Venia d’un poble
que custodia una joia monàstica, el monestir de Santes Creus. Formava part del
seu Patronat, i això l’implicava en molts aspectes d’una corrent cultural i
artística de primer ordre.
Membre del
col·legi de metges, potser amb algun càrrec en la corresponent junta, el doctor
es va implicar en la restauració d’una
ermita, molt malmesa, ubicada en el poble de Sarral, sota la protecció de Sant
Cosme i Sant Damià, patrons dels metges. Comença en aquesta implicació la
faceta d’ermità tot i que des d’una altra vessant. Escriu a tots els metges i
els hi explica la situació de l’ermita derruïda i, per tant, abandonada que és coneguda per la dels Sants Metges. Per
tant, alguna cosa tenen en comú. En la missiva els hi demana una aportació
econòmica per iniciar la seva
restauració. La resposta no es fa esperar i el col·lectiu de metges hi
col·laboren majoritàriament. Fins a fer possible que l’ermita quedi totalment restaurada i amb uns elements
que la vesteixen d’una vistosa originalitat. Perquè també demanen la
col·laboració dels habitants del poble, dedicats a la pagesia i a la elaboració
artística de figures d’alabastre. Al tractar-se d’un poble amb activitat
agrícola, se’ls hi requereix l’aportació de toma mena d’eines emprades en les
feines pròpies de la pagesia. També aconsegueixen una àmplia resposta. Ben
disposades, aquestes, en la majestuosa reixa de ferro que serveix de tancament,
fa del conjunt un bonic i original element decoratiu.
Primer
doctor,combinant els seus
aciençats
coneixements amb els neguits per la fotografia i per la cultura en general. I,
després, amb la implicació que li comporta la restauració de l’ermita, es pot
dir que estem parlant d’un ermità encobert. Un ampli mostrari de neguits que
van acompanyar a aquest doctor, home de
corbatí, com també vaig catalogar-lo en una altre ocasió en aquestes mateixes pàgines.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 octubre de 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada