Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 d’octubre 2014

DE METGE A ERMITÀ

  Quan aclareixi l’enunciat de l’encapçalament, podran comprovar com les meves intencions no s’ajusten prou bé a la realitat. Perquè una cosa és exercir de metge i l’altre, ben diferent, és fer d’ermità. Entre una professió aciençada  i una dedicació tan digna hi ha en comú una cert sacrifici. El que vol dir que el metge ha de tenir predisposició les vint-i-quatre hores del dia i l’ermità també. Dues responsabilitats que, com tots els oficis i predisposicions és menester una determinada vocació En poques paraules, un servei que guarda una certa relació to i que difereix en la manera de portar-ho a terme.
    A la Vila els metges s’han alternat i cadascun  d’ells han tingut i té un nombre determinat de pacients que acudim a ells quan els desgavells de la salut requereixen dels
 seus diagnòstics. Fa un temps, però, una urgència a la nit posava en marxa un protocol que consistia amb una implicació entre els familiars del malalt, el metge i l’agent de l’autoritat que es troba desenvolupant el seu servei. Com que no totes les llars disposaven de telèfon, davant una indisposició s’acudia al Cap de la Vila on amb tota segureta es trobava la parella de serenos. Se li exposava la circumstància i el mateix guàrdia anava a trucar a la casa del metge. L’esperava i tots dos es dirigien al domicili on es requeria la seva presència. Mentre durava el reconeixement el servidor de l’ordre restava al carrer, amb l’atenció d’acompanyar al familiar fins a la farmàcia de guàrdia, per tal que la presència del representat de l’autoritat certifiques que verdaderament es tractava d’una urgència. Igual que ara, que no disposem del servei d’urgència mèdica de nit i  sense la corresponent farmàcia de guàrdia nocturna.
   A raó de tot el comentat  ens podem fer una idea del sacrificat que era l’ofici del metge. Això en quant a l’àmbit urbá, perquè quan es tractava de fer diagnòstic  d’una indisposició produïda per algun estadant de les masies del terme, els tràmits eren molt més complicats, perquè havien d’anar a l’encontre del metge salvant la distància que els separava, cosa que feien mitjançant el carro i el cavall. Un recorregut que representava emprar molt temps que, en cas de gravetat , la distància jugava en contra. Si més no, els metges que eren previsors, segons  les explicacions de l’enllaç, es proveïa de la medicació que creia més oportuna per tal que ja es pogués administrar sense necessitat d’esperar un altre viatge d’anada i tornada. De totes maneres aquest s’havia de fer per acompanyar al metge fins a casa seva.
   A casa havíem estat conduits al doctor Joan Hostench, casat amb la Carme Martin, l’home a més de bon metge era també un bon aquarel·lista que a hores lliures havia plasmat els racons més carismàtics de la vila i, entre elles, les ermites. Amb la seva mort prematura, el metge de capçalera va passar a ser el doctor Rafael Padrol que ja ho era dels avis. Un migdia va passar que la vida de l’avi es balancejava en la fragilitat d’un fil. Va donar la casualitat que tots els metges es trobaven reunits en un dinar homenatge al doctor Benaprés. Passat l’avís als doctes comensals, un metge recent incorporat al servei mèdic del poble, es va oferir per portar a terme la visita. Però només va poder certificar la seva mort.
     El doctor Pere Serramalera i Cosp va continuar donant cobertura mèdica a tota la família. El nou doctor de seguit es va integrar amb tots aspectes culturals i artístics que la gent de Sitges organitzava. Estava avesat en  els temes culturals, i artístics, com la fotografia. Venia d’un poble que custodia una joia monàstica, el monestir de Santes Creus. Formava part del seu Patronat, i això l’implicava en molts aspectes d’una corrent cultural i artística de primer ordre.
     Membre del col·legi de metges, potser amb algun càrrec en la corresponent junta, el doctor es va implicar en la  restauració d’una ermita, molt malmesa, ubicada en el poble de Sarral, sota la protecció de Sant Cosme i Sant Damià, patrons dels metges. Comença en aquesta implicació la faceta d’ermità tot i que des d’una altra vessant. Escriu a tots els metges i els hi explica la situació de l’ermita derruïda i, per tant, abandonada  que és coneguda per la dels Sants Metges. Per tant, alguna cosa tenen en comú. En la missiva els hi demana una aportació econòmica per  iniciar la seva restauració. La resposta no es fa esperar i el col·lectiu de metges hi col·laboren majoritàriament. Fins a fer possible que l’ermita  quedi totalment restaurada i amb uns elements que la vesteixen d’una vistosa originalitat. Perquè també demanen la col·laboració dels habitants del poble, dedicats a la pagesia i a la elaboració artística de figures d’alabastre. Al tractar-se d’un poble amb activitat agrícola, se’ls hi requereix l’aportació de toma mena d’eines emprades en les feines pròpies de la pagesia. També aconsegueixen una àmplia resposta. Ben disposades, aquestes, en la majestuosa reixa de ferro que serveix de tancament, fa del conjunt un bonic i original element decoratiu.
    Primer doctor,combinant els seus
 aciençats coneixements amb els neguits per la fotografia i per la cultura en general. I, després, amb la implicació que li comporta la restauració de l’ermita, es pot dir que estem parlant d’un ermità encobert. Un ampli mostrari de neguits que van  acompanyar a aquest doctor, home de corbatí, com també vaig catalogar-lo en una altre ocasió en aquestes  mateixes pàgines.   
                                                                                                                          J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 octubre de 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez