ELS REPARTIDORS DE PROGRAMES

Tota mena d’esdeveniments han estat anunciats de manera puntual. Les pàgines de l’Eco han donat cobertura informativa d’actes, espectacles i de qualsevol activitat que requereix que el seu comunicat arribi a cada casa. A més, per tal de que sigui més directe el missatge informatiu, s’han repartit el que sempre hem anomenat programes de mà.

    Entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, els programes de mà es van consolidar com la manera més eficient de propaganda. Especialment pels aficionats al cinema, els quals restaven amatents als repartidors de programes per tal de disposar d’informació puntual de les pel·lícules que es passarien en les corresponents sales de cinema: Prado. Retiro i Rialto i fins i tot el Patronat. Les cases distribuïdores de pel·lícules proporcionaven uns programes que avui tenen un valor de col·leccionista. En una cara anava impresa, a tot color, l’enunciat de la pel·lícula amb la corresponent fotografia dels protagonistes principals i algun detall que s’identificava amb l’argument. La part de darrera estava en blanc i en ella les entitats que llogaven la pel·lícula feien imprimir  els dies i l’horari de  les sessions.

   Omplert tot aquests requisits, els encarregats de repartir-los els anaven a buscar a les  impremtes: a la del Sr. Joan Puig i a la de l’Eco. Els més joves cercaven als repartidors perquè aquells il·lustratius  programes, junt amb els cromos els, completaven un singular patrimoni, el qual dosificaven en els límits traçats en el terra, com aportació a la tirada de patacons. Altres els guardaven fins al punt de disposar d’una curiosa col·lecció.

    Cada Societat comptava amb els seus repartidors. Al Retiro disposaven del Sr. Sanahuja a qui la veu popular coneixia pel sobrenom d’en “Toledo”. Un mot que va identificar a tots els fills i família. Eren tan alts que a algú se li va ocórrer fer-ne la consegüent comparació: “Ets més alt que la catedral de Toledo”. Tanta en va ser la influència de la susdita comparació que els hi va quedar, per sempre més, la denominació. L’home desenvolupava l’activitat de repartidor fent servir una conclusió que el va fer popular. Quan lliurava el corresponent programa afegia un supòsit que moltes vegades encertava. Amb to sorneguer repetia: “Té, encara que no vinguis mai”. Una elocució que, a més de posar en evidència al receptor, venia a mostrar una generositat per part del repartidor el qual, tot i ser conscient de la poca voluntat d’assistència,  lliurava el programa.

    Entre altres el va succeir en Manolo Delgado, eficient empleat de la casa, on també desenvolupava diferents comeses, imprescindibles per al bon funcionament intern. Es dóna la casualitat que en Manolo acudia a l’Eco a buscar els programes i  potser els havia imprès el seu fill Rafa i ordenat el feix el seu altre fill, en Pepe que n’era l’aprenent. Si més no en Manolo no tan sol s’encarregava de repartir programes que es basaven amb informació destinada al lleure dels dies de festa, l’home tenia encomanat un altre repartiment de fulls informatius, els mateixos que havien lliurat la Sisqueta i la Tona. Les quals a més propiciaven tota mena de detalls identificatius. Perquè no parlem de programes, sinó d’esqueles. Una informació que avui tan trobem a faltar quan algú ha mort i no ens assabentem. Les Societats locals eren un punt important d’informació perquè diàriament hi acudien molts socis a fer el cafè. Coneixedors d’aquests costums, el repartidor deixava unes quantes esqueles a cada Societat que es convertien en una enorme efectivitat informativa i fins a cert punt revulsiva. El col·lectiu de gitanos de casa nostra tenien per costum, quan arribaven de fer transaccions comercials pels diferents mercats, i un cop havien dinat, es mudaven hi acudien a fer el cafè. Com era gent de costums, sempre hi havia l’espavilat que sense que ningú s’adonés, disposava unes quantes esqueles a damunt de les taules que ocupaven aquest col·lectiu. Només arribar, aprensius com són a la mort, si es trobaven amb tan necrològica informació se’ls hi removia tot, fins el punt que, per la seva tranquil·litat, canviaven de taula.

    Dels programes del Prado i del Rialto s’encarregava el Sr. Casildo Vivó, majoral que havia estat dels cercolets i com a tal s’assegurava de comptar amb l’acompanyament musical, reservat a un pastor que vivia pels termes de Begues i que s’hostatjava en la seva casa, on li proporcionaven la roba adient  per tal d’oferir una acurada presencia durant l’acompanyament del seguici folklòric dels dos dies. El Sr. Casildo era  Pradista i eficient col·laborador.

    Al Prado també hi trobàvem al Sr. Jordà que a més de fer de porter a la porta del primer pis del saló teatre, a l’estiu repartia els programes amb els quals s’anunciava la programació d’aquell balls i espectacles diaris, que començaven per Sant Joan i s’acabaven per la Mercè.

     I sense voler haig de tornar al pis de casa de la família Torrens, perquè allà en aquesta privilegiada tribuna de la casa de la torre del rellotge, la Montserrat s’hi passava moltes estones guaitant al brogit de la plaça, des d’allà  ho dominava tot, fins i tot els repartidors de programes. Tanta n’era la seva curiositat que quan es distingia un, no parava fins a tenir la informació del contingut. Es valia dels alumnes que anàvem a classe de solfa. Només obrir la porta, ens demanava si sabíem del que es tractava. Si li responien negativament, ens demanava que anéssim a buscar-ne un.

    Un dels últims repartidors de programes  és en Jaume Ferret, net d’en Tolu del gas. Un xicot que fa molts anys que s’hi dedica, malgrat que les noves tecnologies han jugat en contra d’aquesta modalitat i, per tant, dels repartidors.

                                                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Siges el 3 d'octubre del 2014 )