COSES DE MÚSICS

      L’amic i músic Esteve Molero i Olivella, acaba de treure un llibre, “jo no sé res, sóc músic”,  en el qual, a més de detalls tècnics dels instruments de cobla, apunta un seguit d’opinions i anècdotes escrites a quatre mans, perquè inclou reflexions que en el seu dia va escriure el seu pare. En un punt es refereix  a que moltes vegades algunes formacions, quan busquen un músic per a integrar a la plantilla, valoren, a més de la capacitat interpretativa, la qualitat humana: “potser és millor que sigui més persona i una mica menys músic”,  per allò d’aportar una bona convivència entre la resta de companys. Detall del qual defugia, com explica en el llibre, el virtuós de la tenora, i bon compositor, Ricard Viladesau, quan deia: “prefereixo que sigui un fill de puta, però que toqui”. Interposava les dots interpretatives a la qualitat humana. Que en certa manera és comprensible, perquè  quan el instrumentista interpreta una peça, en aquell moment, compte més la sonoritat i l’habilitat en l’execució que no pas la seva manera d’ésser.

     Els músics locals, la majoria aficionats, han dedicat les seves hores lliures a estudiar i interpretar música en les respectives formacions orquestrals. El detall de l’afició, però, no els ha eximit de fer gala de les seves excentricitats, les quals han aportat anècdotes simpàtiques i altres de més punyents. El músic que potser més exemples aporta de les primeres, va ser el tantes vegades recordat, Josep Torrens i Urgell.

   Un diumenge de Pasqua un grup de músics ens vam desplaçar a Vilanova per a col·laborar en l’acompanyament musical d’una colla  de caramelles que assajava mossèn Escala, que era l’Arxipreste del Garraf. Ens trobàvem tots preparats per a fer una passada amb cantaires i músics i, com sempre, en Josep amb el clarinet en posició com si portes un fusell, no parava de donar voltes, mentre es refregava a tort i a dret, i s’agafava el  pantalon per la corretja  propiciant persistents estrebades cap amunt , fins que el mossèn veien que a aquella mena de tres tombs del músic no se’l hi veia el final, el crida a l’ordre: “ Senyor músic, i si intentéssim afinar una mica?”. A aquesta proposició tan lògica en els preparatius que precedeixen a qualsevol interpretació, en Josep li respon: “Ah!, no es preocupi, ja els vam comprar afinats”. Al mossèn no se’l hi va escapar un renec perquè ens trobàvem en lloc sagrat i  tampoc  formava part dels seus costums.

     Amb uns plantejaments molt més ordenats, però també amb un perfil bromista era el tarannà d’en Magí Almiñana que va ser el fundador de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Formació  la qual contava amb la col·laboració de dues germanes, la Marisa i la Beatriu Àlvarez. Una era la pianista i l’altra la vocalista. Atenent que en Magí, a més d’un músic molt exigent, era detallista en tots els aspectes, en el musical i en el personal, tot sovint obsequiava a les noies amb pastissos que els hi feia portar a casa seva. I fins i tot hi incorporava sorpreses, com si es tractés d’un tortell de Reis.  La seva meticulositat li permetia obrir el pastís pel mig i introduir des d’una cabeça d’alls a una fina capa de pebre, ho tornava a ajuntar sense deixar cap evidència que delatés la manipulació. D’aquesta manera quan rebien un obsequi, a simple vista molt apetitós, dubtaven de la bona aparença i s’afanyaven a fer incursions pel seu interior per intentar trobar la sorpresa.

     Músic més exigents i sense ganes de perdre el temps, com ja sabem, era el mestre Pallarès. Molt bon músic però amb poca paciència per a ensenyar, sobretot quan intuïa que per molt que hi dediqués temps i abnegació, no hi havia res a fer. Prova del que acabo de dir, va passar impartint classe de violí a en Josep Roca, fill del nunci. El deixeble malgrat la constant insistència del mestre a que aixeques el dit d’una de les cordes: “aixeca el dit c....”, no ho aconseguia. Fins que en Roca, puntualitza: “Ai senyor Pallarès, és que no se’m aixeca”. I amb aquell somriure sarcàstic, el mestre manifesta la seva conclusió maliciosa: “malament rai”.

   Músic punyent i dotat d’una gràcia especial, era en Manel Vendrell. Gaudia portant la contrària i provocant situacions d’una sublimitat que tan sols ell era capaç de crear i desprès fer-se fonedís. Quan arribàvem a un poble, cop d’ull a la plaça, i allà on hi havia els homes reunits en animada tertúlia, allà que hi acudia. I sense miraments, irrompia: “Què, hi ha menys gent aquest any, eh? “. Ells que responien: “I ara, n‘hi ha més que mai”. I el músic que reblava: “Què m’heu de dir a mi... “. Que sí, que no... I quan els tenia engrescats, perquè  s’ho feia venir bé i també sortia el tema de la collita, desapareixia més content que un gínjol, satisfet d’haver encès el foc allà on hi prevalia, fins que ell va arribar, el rostoll de la concòrdia.

   El mateix Manel s’encarregava d’organitzar aquells peculiars dinars de músics per celebrar  la festivitat de santa Cecília, la qual s’escau demà dissabte. El primer plat no era al gust dels comensals, sinó quasi bé imposat. Llegia les diferents opcions i arribava a la mateixa proposició de sempre: “ de primer un plat de sopa...”. Els músics protestaven, “Home, sempre acabem menjat el mateix”. Estava pensat en benefici de tots : “És que en aquest temps, una sopeta el cos ho agraeix”.

      Els músics sitgetans han protagonitzat, ara també hi estan immersos els qui els han succeït, unes pàgines musicals que, a banda de la interpretació, cal tenir en compte tota una cadència de genialitats que se’ns fa difícil escollir, entre la musicalitat i la conjuntura personal de cada intèrpret.  Per a no desmerèixer ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en un cúmul de records que no deixen indiferents a ningú .

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de noviembre 2014 )