LA BOSSA O LA VIDA ?

  Han canviat tant els costums, que fins i tot els lladregots han suprimit un formulisme que els era molt comú. I que feien servir quan sorprenien a la víctima, amb la  intenció de robar-la, però abans tenien la delicadesa de deixar escollir: “ ¿la bossa o la vida ?”, li preguntaven. Un costum que cal buscar-lo en l’època dels bandolers, quan assaltaven les diligències i a altres que freqüentaven camins solitaris. Perquè sabien que tots ells transportaven els seus estalvis dintre unes peculiar bosses de pell.

    Passats els anys el costum d’aquesta exigència, i el detall de la consulta, va tenir una perllongada continuïtat. Rarament la víctima es decantava per la via ràpida i definitiva, sinó que lliurava la bossa i així podia continuar gaudint d’una prologa, la durada de la qual depenia d’altres circumstàncies.

   La fotografia que acompanya l’article presenta una exagerada disposició de bosses en una bicicleta, que en el supòsit que estiguessin plenes de diners i descobertes pels atracadors, la preferència entre el diner i la vida  podria derivar a una difícil i rocambolesca negociació. És, no m’ho negaran, una imatge que es presta a moltes interpretacions, tot i que en el fons més aviat em decantaria que es tracta d’un més dels estralls derivats de la misèria. La fotografia la vaig impressionar tot passejant per un carrer de Londres, casualitats, la bicicleta carregada de bosses es trobava estacionada davant d’una oficina del banc Santander, molt afí a la nació d’Espanya. Que ara assoleix un protagonisme especial, degut a la mort sobtada, la setmana passada, del seu amo Sr. Emilio Botin. En aquell moment el banquer era viu i l’oficina era un exemple  de la seva expansió. I que en el seu dia també va aglutinar l’oficina del carrer Jesús de la nostra vila, previ fusió del banc Central- Hispà. Sense oblidar-nos de quan la sucursal del banc s’obria sota l’anunciat de Banc Hispà Americà, del qual en va ser director de l’oficina sitgetana el Sr. Josep Vallet, i que sota les seves ordres hi van col·laborar eficients empleats els quals, pels anys que hi van treballar, assoliren un prestigi i una coneixença per part de tots, que segueix en el nostre record. Curiosament, amb l’afinitat que tot sovint manifesto amb referència a la família Torrens, no vull deixar escapar l’oportunitat que em brinda aquesta menció al banc, per dir que en Josep hi va treballar una temporada. Bé fos degut a aquest contacte amb la banca o a un afany de col·leccionisme, durant l’època que no paraven d’obrir sucursals bancàries en el poble, es va aficionar a intentar ser el primer client que hi obria una llibreta. En tenia de tots els bancs i caixes. Si més no, tornant a la faceta laboral, a la d’empleat de banca, com he dit, va durar poc. Malgrat la seva afició a comptar diners, va poder més poder fer el mandra que haver de formar, puntual, a l’hora de l’obertura de l’entitat. Va canviar el contacte amb els diners per uns roncs entre llençols nets i ben disposats. Els companys de musica sempre li fèiem el comentari que si hagués continuat, hagués pogut arribar a ser  director. I ell  responia  amb una pregunta: ¿ Què no és bonic ser l’únic director de la teva persona i que ningú en mani? Quelcom de raó tenia.

       Tornant a la instantània fotogràfica, sobra haver de dir que no vaig deixar escapar l’oportunitat de fotografiar aquesta imatge amb un missatge tan atractiu. Tot i que mentre l’enquadrava em van desfilar per la ment un bé de Déu de pensaments i d’interrogants. Potser es tractava d’un bon client que s’havia desplaçat fins a la sucursal per a fer un important ingrés, o anava a fer un repartiment, mesurat, entre diferent entitats bancàries. O a l’inrevés, el que pretenia era repartir, amb ordre i mesura, entre la bicicleta, el nominal d’un voluminós  reintegrament.    

    Sense voler donar més voltes, tocant de peus a terra, la seqüència mostrava les diferencies entre l’interior i l’exterior, oferint un singular i únic missatge, com ho és el  d’insinuar que fins i tot en els països menys castigats per la crisi , existeixen bosses de pobresa. I que hi continuen, sense anar més enllà, havent coses que penjades semblen bosses. Innegable si ens atenem a la fotografia.

                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2014 )