INDEPENDENTS I DEPENDENTS

  La psicòloga i escriptora sitgetana, Remei Margarit i Tayà, que tenien la casa pairal a davant de la piscina, escrivia en la seva columna del dissabte a la Vanguardia un interessant article que va titular “Interdependència”. En un dels punts es llegia: “... I ara, la mateixa llei del pèndol fa dir a algunes formacions que la independència de Catalunya és l’única sortida de tot plegat –referint-se a les repercussions de la majoria absoluta per part del govern de l’Estat, a la manera de fer-la valer, a la corrupció, a les retallades socials...- I crec – segueix – que no és veritat. I ho dic perquè els humans som éssers socials i dependents els uns dels altres, per raó de mera subsistència...”.

  De fet quan naixem som dependents de la mare que alleta a la seva criatura, fins el punt que mare i pare comparteixen responsabilitats i obligacions  que adquireixen des de bon començament de la vida del nadó. I així continua sent fins ben entrada la pròpiament anomenada maduresa, la qual ve a ésser com deixar pista lliure per a emprendre el vol. Anys fa la independència  personal, en quant al homes, s’inaugurava quan t’enviaven, en deien,a complir amb la Pàtria. Per a molts, sobretot els que vivien en pobles allunyats de les grans ciutats, podríem parlar que era la primera vegada que,  metafòricament parlant,  sortien de casa. És cert que l’aprenentatge per a capità general, era massa llarg, d’aquí que ho resumíem en una pèrdua de temps. En certa manera ho era, per la durada i perquè ens pretenien formar en una matèria que no era de la nostra incumbència. I a més retallava les aspiracions de cadascú, perquè  si no havies fet el servei en moltes empreses no accedien a fer un contracte laboral. Tot i aquests impediments, s’injectava a l’individu una dosis molt eficaç de independència particular. En aquella època era freqüent escoltar: “ aquest quan vagi a la mili l’espavilaran...”. 

   Acabat amb aquest episodi de caire bèl·lic, la dependència dels pares ja no era primordial, es guanyava un sou i, tot i lliurar-ne  una part per  ajudar en la manutenció, hom disposava d’uns calerons per finançar la pròpia independència. Aquesta s’aconseguia de “ple” quan una parella es casava. Principalment la dona, perquè aquesta no s’independitzava si no era per contraure matrimoni. S’hauran fixat que he fet servir les cometes al referir-me a la plenitud d’un estat sentimental, perquè el que se’n diu independència ben bé no ho és, més aviat una dependència mútua, depenem un de l’altre, doncs quan aquesta dependència no s’aguanta acostumen a aflorar els problemes de convivència i, en el pitjor dels casos, es trenquen les relacions.

    Els temps, les corrents iniciades en altres països, han aportat diferents maneres de viure de tal manera que avui no cal emmaridar-se per a fer una vida independent. Assolida la majoria d’edat els pares no poden retenir el fills contra la seva voluntat, són lliures per decidir el que creguin més oportú. I una de les primeres actituds que adopten és independitzar-se, indistintament, tant si es tracta d’un noi o d’una noia. Però un dels problemes més grans –ni que sigui d’aquesta  independència concreta- continua sent el finançament. El independitzat/da  ha de fer front a unes despeses que abans  tenia resoltes. I aquí comença un altre episodi. N’hi  ha que els superen, però també en trobem que han de tornar a casa.  Les circumstàncies actuals no afavoreixen a la independència dels joves, perquè la seva situació laboral acostuma a ser precària i no poden fer el pas. Continuar vivint depenent dels pares.

   A la dècada dels cinquanta un nombre important de jovent  s’independitzaven a la recerca de feina. Les noies acudien a les capitals amb destinació, assegurada abans de sortir de casa, per anar a servir. Els nois per anar a treballar a les fàbriques. D’aquí sitges van marxar bastants joves cap a l’estranger. Com que pocs tenien titulació universitària, majoritàriament  trobaven feina en l’hostaleria. Els hi servia per aprendre idiomes i aconseguir un nivell molt acceptable.

   I així van passant els anys i aquests es van acumulant, fins aparèixer el conseqüents problemes de salut, els quals arriba un punt que la dependència és una necessitat. Per allò de dues vegades nen. Amb l’agreujant, però, que en molts casos per a fer front a questa  fan falta molts diners. Altre cop sorgeixen els  problemes de finançament. Perquè quan ens movíem entre l’estat independent, potser no s’havia previst que arribaria el moment que aquesta s’acabaria i tornaríem al començament, però si al principi, recent nascuts i més enllà,  tota la feina que donàvem era desenvolupada amb satisfacció i complaença, ara es converteix en una càrrega de difícil trampejar, hi influeix el tarannà de cadascú, que acostuma a tornar-se exigent, malhumorat... Segons sigui el grau d’aquesta insatisfacció, fa que el problema sigui major.

   L’article de la Remei Margarit és d’un gran alliçonament, quan per  acabar  es refereix, generalitzant sobre la classe política, a que la gent davant un discurs que va a favor dels seus interessos, arrossega multituds:  “...que per molt que diguin, també volen el poder encara que ofereixin relats deferents. És a dir, deixaríem de dependre d’uns i dependríem d’uns altres, perquè això és el que la nostra natura necessita, la interdependència dels uns amb els altres.

   Prudència i cautela, cal pensar, doncs, amb quina dependència volem viure.”

  Arribat el moment no podrem escollir, em refereixo en el terreny personal, sinó que ens haurem d’adaptar a les circumstàncies. Desitjant que aquestes siguin el més favorable possible a la situació personal de cadascú. Fins que la interdependència haurà de conviure més amb els nostres fills i nets, perquè el dia de demà és més seu que nostre

                                                                                      J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de noviembre de 2015)