Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 d’octubre 2014

UN TOMB PER L'ARAGÓ


      Amb la comunitat aragonesa ens uneix el protagonisme de la història  i la condició de veïns molt propers. Degut a aquesta proximitat i per motius de familiars, tot sovint fem una visita als llocs que més ens han captivat. Amb l’amic Ventura Sella i Barrachina hem intercanviat informació, escrita pels dos, sobre un poble que té rang de ciutat, Daroca. Ell també mogut per lligams familiars, ja que la seva tia Carme Barrachina es va casar amb el mestre de música i fill d’aquesta població, el Sr. Àngel Mingote al qual va conèixer a l’anar-hi  a passar alguns dies durant els mesos d’estiu. I a Sitges va néixer el fill del matrimoni, l’Antoni Mingote. Per tantes coincidències, en Ventura ha mantingut amb Daroca un important nexe familiar que l’ha portat a visitar els llocs que més relació han tingut amb els seus. Com també  Rubielos de Mora, poble del seu avi matern, un altre bonic indret d’aquests geografia aragonesa. Mestre d’escola que es va traslladar a Sitges, deixant un grat record entre la població que en el seu dia van acordar posar el seu nom a l’escola.

   Reprenent el fil conductor de  Daroca, també ell s’ha sentit atret per les característiques  d’un poble que disposa d’un conjunt arquitectònic de primer ordre. El qual dóna testimoni d’un passat que evidència la prosperitat amb la qual es desenvolupava. Fins arribar a l’actualitat on es reflecteix una decadència que sobretot es nota en l’apartat comercial, si es compara amb  l’activitat que s’hi portava a terme i amb el rang de cap de partit que ostenta.. Sortosament aquest aspecte decadent no  es reflecteix en el seu patrimoni artístic.

    Tornar a Daroca és retrobar-nos amb les essències d’un poble que si bé s’ha perdut entre el progrés, conserva l’encant dels indrets que per la seva simplicitat aconsegueixen una harmonia que tan agrada gaudir-la, sense presses, fins i tot entre aquesta tònica de la decadència que també a voltes ofereix el seu encant. I aprofitant l’estada ens és obligat fer una visita a Used que es troba a tan sols 20 kilòmetres de distància. Però per als lectors la nostra intenció  no aporta cap interès en concret. No obstant referir-me a Used és fer esment al poble on hi va néixer la Carme i bona part de la seva família, tan paterna com materna. Tornar al poble, quan fa anys que no s’hi viu, resulta una experiència que és comuna a totes les famílies que disposen de la seva habitual residència aquí però són nascudes en altres llocs i de tant en tant fan una visita als seus orígens. Els castellans en diuen: “ir al pueblo” . Una visita que encurioseix tan als que hi tornen com pels qui no s’han mogut . Els primers per apreciar les novetats, valorar-les i fer-ne comparacions de quan hi vivien. El segons, perquè s’il·lusionen amb els sopars de duro que els visitants els hi expliquen. Tot i tenir en compte que les tornes en molts casos s’han canviat i, avui, amb la transformació social i amb tots els desgavells que se’ns han produït, pot ser que visquin millor aquells que no s’han mogut que no pas els qui en el seu dia van marxar amb la intenció de millorar en tots els aspectes.

   Used és un poble amb els habitants  dedicats a  l’agricultura i quan  els hi venen anys bons, vol dir que  fan bona collita de cereals, en treuen  profit. Pels qui no ens hem criat en aquest ambient, anar-hi de visita ens representa acomodar-nos entre la tranquil·litat d’un poble que quan comença a fosquejar ja no es veu ningú pel carrer. Però abans que el dia decaigui, es comparteix un enjogassat vol  d’ocells en la seva retirada i un cop arraulits entre les branques dels arbres et delecten amb un intens piulejar que resulta un regal pel sentits.

     A prop del poble es troba la Laguna de Gallocanta”, coneguda mundialment pels amants de les aus que venen de tot arreu per a contemplar el procés migratori de les “Grullas” que ofereix, durant el temps que dura, tan l’arribada com la sortida, un espectacle que s’ha de veure. Curiosament Gallocanta i Sitges tenen en comú a un veí que porta l’origen del poble en el lloc del seu naixement. Em refereixo al músic Joan Vilarroya que la seva mare filla de Gallocanta, va fer el que feien les mares en aquell temps, anar a la casa pairal a tenir les criatures. El pare d’en Joan Va ser un infatigable usuari de la bicicleta, anava i venia de treballar a la fàbrica de Vallcarca pedalejant.

    Catalunya i Aragó han compartit història així com els personatges que l’han forjat. Amb el temps, un bon nombre de gent de la comunitat veïna  s’han establert entre nosaltres. Sigui per aquesta afinitat o per la proximitat amb Salou, lloc d’estiueig d’un gran nombre  d’habitants de les terres aragoneses i en especial de Saragossa capital, el nom de Sitges els atrau i els és familiar, degut a les seves visites a la vila. Però també hem coincidit amb “maños” que han viscut una temporada entre nosaltres i després han tornat als seus llocs d’origen, com és el cas de la Isabel Pérez que va ser professora del Institut fins que  ha aconseguit plaça en un poble al costat de Un Castillo, que és el seu i on, curiositats de la vida, ho era també de la mare de la Pilar Fornas esposa de l’Antoni Olivé. A la casa de la Isabel, ho hem pogut constatar en la nostra visita, el record de Sitges és sempre present, fins i tot  conserven el pis d’aquí on hi venen per la Festa Major, de la qual el seus fills en són uns entusiastes.

      Vet aquí un recorregut que comença a Daroca i segueix un itinerari que implica a gent de Sitges i d’Aragó que entre les més preuades apreciacions gastronòmiques, es troba la verdura que ells anomenen “borraja” una verdura fina i saborosa que els apassiona i que curiosament per a nosaltres és una gran desconeguda. El més semblant a la paraula  és quan la cosa acaba en aigua de “borrajas”. Una elocució que ara sembla tenir molt protagonisme.   

                                                                                           J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez