Vaig deixar el tomb de la setmana passada quan el tast que ens proposaven havia estat d’allò més suculent i ambientat. Amb tot, però, la meva intenció va estar encaminada a intentar oferir, a grans trets, com ha evolucionat els costums de cuinar i menjar. Abans de endinsar-me en la temàtica del cinema, reprenc el fil del anterior article perquè també hi ha unes determinades coincidències amb el tema d’aquesta setmana.
Era igualment importat l’horari de les menjades, els qual venien determinats pels quefers laborals i dels dies de festa. La jornada laboral de les fàbriques de calçat, que és la industria que predominava, s’acostumava a regir per unes normes que els “pitos” s’encarregaven d’anunciar i limitar: de 8 a 12 i de 14 a 18. Horari que altres industries prolongaren l’hora de plegar al migdia fins a les 13 i a la tarda fins a les 19, començant també una hora més tard, a excepció dels paletes que la franja per dinar es limita de les 13 a les 14. Això equivalia a que quan el treballador arribava a casa pràcticament havia de tenir el plat a taula. Aquesta exigència obeïa també a una altra raó, al costum que hi havia d’anar a fer el cafè a les respectives Societats, immediatament desprès de l’ultima queixalada. Aquesta dèria es manifestava amb aquests locals plens de socis que aprofitaven la més mínima per fer-hi cap.
Igualment passava amb el sopar, el costum era no engegar-lo gaire tard, als voltants de les vuit del vespre, fins i tot més aviat. Un cop acabat els homes tornaven a pirar cap el Prado o el Retiro, aquesta vegada amb més temps per tal de poder fer la partideta o jugar al billar. Impàs que les mestresses de casa aprofitaven per desparar la taula i rentar els plats.
Aquesta rutina es podia veure alterada els diumenges, no obstant l’hora de dinar poc es modificava, les famílies aprofitaven, segons l’època de l’any, per gaudir la tarda del dia de festa, dedicant-la a compartir aficions. La més sana era anar a passejar, tanmateix la que feia una mica més d’extraordinari era anar al cinema. Raó per la qual es dinava aviat. I sortint s’enllaçava amb el ball de tarda.
Aquests eren un costums bastants generalitzats, però també existia la dèria pel futbol. En aquest cas, rarament eren aficionades les dones, per tant es tornaven a quedar a casa. Curiosament, vist des d’aquesta perspectiva, hom s’adona que les mestresses de casa gaudien d’escassos privilegis, tots els dies trafegant en un treball que no és agraït ni remunerat. Mentre els homes anaven i venien d’acord amb els seus costums.
El cinema va ser un reclam que en certa manera va propiciar una complicitat que permetia sortir després de dinar, en aquelles tardes fredes de l’hivern, sabent que en la sala estarien calentets, mentre es gaudia d’aquelles pel•lícules que van fer furor entre els més aficionats i públic en general. Anar al cinema feia festa, era el complement a la mica d’extraordinari que es feia per dinar, amb el cafè pres a corre-cuita per tal de no fer tard.
Mentre convilatans d’oficis diversos, prenien posició en les taquilles, en la porta de les sales i com a acomodadors. Fins i tot despatxant cacauets i altres llaminadures per tenir la boca entretinguda mentre durava la sessió. Gent coneguda que per la confiança establerta, gosaven opinar sobre el “pase”: “Us agradar, és molt maca”. Van ser els anys daurats del cinema, moltes d’aquelles pel•lícules, els seus protagonistes, la pantalla els va fer immortals, perquè la gent que va seguir aquelles projeccions, els arguments de les pel•lícules, moltes d’elles, amb un fons que arribava a colpir els sentiments, encara són recordades i admirades. Sobretot si tenim en compte que no existien les tècniques tan sofisticades, tant pel rodatge com per la projecció. Van ser anys on el cinema triomfava, no obstant amb retallades que la censura s’encarregava de suprimir escenes que avui poden semblar ridícules. Acostumats, com estem, a veure-les de tots colors.
Mentre a la llars del poble, com arreu, esperaven que la televisió fos assequible a les economies familiars. Conec a famílies que es resistien a comprar un televisió, ja no pel seu preu, sinó perquè tenien el convenciment que no sortirien de casa. Va ser la primera sacsejada. Aquella televisió en blanc i negre va retenir a molts matrimonis a casa i es va anar perdent aquell neguit per dinar aviat per arribar a temps a la primera sessió.
Anys després les tècniques han revolucionat aquest art, i continuen havent molts aficionats, fins i tot és una realitat pel•lícules doblades al català que obtenen un aforament de públic molt per sota de les expectatives i de les revindicacions que clamen a una progressiva implantació de nous títols. El cinema manté la seva projecció universal, amb un públic que hi acudeix, sobre tot a les capitals, on la gent fa cua per entrar. Als pobles ja és una altra qüestió, fins el punt que moltes sales han hagut de tancar portes. Com dirien els més visionaris: “Hi ha massa de tot”. Fa un temps érem gent de costums inamovibles, de programar els dies de festa amb detalls que els diferenciaven de la resta. Tot això ha canviat, ha passat a la història.
I de les històries dels cinemes sitgetans, en tenim un cronista el qual, des de ben jovenet, ha compartit vida i passió pel cinema. En Francesc Borderia i Soler ha recavat no sols en la història dels cinemes locals, sinó que també l’ha enriquit aportant detalls singulars de tota aquesta trajectòria, acompanyada d’anècdotes i vivències que fan del llibre que ha escrit, un document molt interessant i amè d’aquesta evolució. Implicant a personatges que han tingut a veure amb aquest món i en les simplicitats que també s’han de vetllar per tal de que els espectadors es sentin còmodes. Per tots aquells que hem viscut una mica d’aquests episodis, ens rememora l’ambient d’aquells diumenges a la tarda, just desprès de dinar, quan la gent s’apressava per anar al cinema. Amb la nostàlgia dels de la meva generació que quasi bé mai hi podíem entrar, degut a que les pel•lícules no eren aptes per la nostra edat. Una vegada rebassada l’edat prohibitiva, ens varem trobar que tot era massa fàcil, ja no ens calia despistar al porter, els anys ens delataven, havíem anat deixant pel camí, una època irrepetible. Amb les ganes que teníem de ser grans...
Acaba de començar una nova edició del Cinema Fantàstic, reivindicant el nom de Sitges que és on el van parir un grup de sitgetans, entusiastes de la fotografia, sota l’aixopluc del Sitges Foto Film. Quan el centre neuràlgic de la Vila, les sales de les respectives Societats, acollien les projeccions i tots el poble es submergia en un caliu, mai millor dit, fantàstic. Amb el trasllat d’una part important a les afores, això no és el mateix, li falta l’escalf popular. Ja acostuma apassar quan determinats aspectes s’acaben rebolcant en aires de grandesa.
J. Y. M.
( Publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'octubre del 2011 )
Era igualment importat l’horari de les menjades, els qual venien determinats pels quefers laborals i dels dies de festa. La jornada laboral de les fàbriques de calçat, que és la industria que predominava, s’acostumava a regir per unes normes que els “pitos” s’encarregaven d’anunciar i limitar: de 8 a 12 i de 14 a 18. Horari que altres industries prolongaren l’hora de plegar al migdia fins a les 13 i a la tarda fins a les 19, començant també una hora més tard, a excepció dels paletes que la franja per dinar es limita de les 13 a les 14. Això equivalia a que quan el treballador arribava a casa pràcticament havia de tenir el plat a taula. Aquesta exigència obeïa també a una altra raó, al costum que hi havia d’anar a fer el cafè a les respectives Societats, immediatament desprès de l’ultima queixalada. Aquesta dèria es manifestava amb aquests locals plens de socis que aprofitaven la més mínima per fer-hi cap.
Igualment passava amb el sopar, el costum era no engegar-lo gaire tard, als voltants de les vuit del vespre, fins i tot més aviat. Un cop acabat els homes tornaven a pirar cap el Prado o el Retiro, aquesta vegada amb més temps per tal de poder fer la partideta o jugar al billar. Impàs que les mestresses de casa aprofitaven per desparar la taula i rentar els plats.
Aquesta rutina es podia veure alterada els diumenges, no obstant l’hora de dinar poc es modificava, les famílies aprofitaven, segons l’època de l’any, per gaudir la tarda del dia de festa, dedicant-la a compartir aficions. La més sana era anar a passejar, tanmateix la que feia una mica més d’extraordinari era anar al cinema. Raó per la qual es dinava aviat. I sortint s’enllaçava amb el ball de tarda.
Aquests eren un costums bastants generalitzats, però també existia la dèria pel futbol. En aquest cas, rarament eren aficionades les dones, per tant es tornaven a quedar a casa. Curiosament, vist des d’aquesta perspectiva, hom s’adona que les mestresses de casa gaudien d’escassos privilegis, tots els dies trafegant en un treball que no és agraït ni remunerat. Mentre els homes anaven i venien d’acord amb els seus costums.
El cinema va ser un reclam que en certa manera va propiciar una complicitat que permetia sortir després de dinar, en aquelles tardes fredes de l’hivern, sabent que en la sala estarien calentets, mentre es gaudia d’aquelles pel•lícules que van fer furor entre els més aficionats i públic en general. Anar al cinema feia festa, era el complement a la mica d’extraordinari que es feia per dinar, amb el cafè pres a corre-cuita per tal de no fer tard.
Mentre convilatans d’oficis diversos, prenien posició en les taquilles, en la porta de les sales i com a acomodadors. Fins i tot despatxant cacauets i altres llaminadures per tenir la boca entretinguda mentre durava la sessió. Gent coneguda que per la confiança establerta, gosaven opinar sobre el “pase”: “Us agradar, és molt maca”. Van ser els anys daurats del cinema, moltes d’aquelles pel•lícules, els seus protagonistes, la pantalla els va fer immortals, perquè la gent que va seguir aquelles projeccions, els arguments de les pel•lícules, moltes d’elles, amb un fons que arribava a colpir els sentiments, encara són recordades i admirades. Sobretot si tenim en compte que no existien les tècniques tan sofisticades, tant pel rodatge com per la projecció. Van ser anys on el cinema triomfava, no obstant amb retallades que la censura s’encarregava de suprimir escenes que avui poden semblar ridícules. Acostumats, com estem, a veure-les de tots colors.
Mentre a la llars del poble, com arreu, esperaven que la televisió fos assequible a les economies familiars. Conec a famílies que es resistien a comprar un televisió, ja no pel seu preu, sinó perquè tenien el convenciment que no sortirien de casa. Va ser la primera sacsejada. Aquella televisió en blanc i negre va retenir a molts matrimonis a casa i es va anar perdent aquell neguit per dinar aviat per arribar a temps a la primera sessió.
Anys després les tècniques han revolucionat aquest art, i continuen havent molts aficionats, fins i tot és una realitat pel•lícules doblades al català que obtenen un aforament de públic molt per sota de les expectatives i de les revindicacions que clamen a una progressiva implantació de nous títols. El cinema manté la seva projecció universal, amb un públic que hi acudeix, sobre tot a les capitals, on la gent fa cua per entrar. Als pobles ja és una altra qüestió, fins el punt que moltes sales han hagut de tancar portes. Com dirien els més visionaris: “Hi ha massa de tot”. Fa un temps érem gent de costums inamovibles, de programar els dies de festa amb detalls que els diferenciaven de la resta. Tot això ha canviat, ha passat a la història.
I de les històries dels cinemes sitgetans, en tenim un cronista el qual, des de ben jovenet, ha compartit vida i passió pel cinema. En Francesc Borderia i Soler ha recavat no sols en la història dels cinemes locals, sinó que també l’ha enriquit aportant detalls singulars de tota aquesta trajectòria, acompanyada d’anècdotes i vivències que fan del llibre que ha escrit, un document molt interessant i amè d’aquesta evolució. Implicant a personatges que han tingut a veure amb aquest món i en les simplicitats que també s’han de vetllar per tal de que els espectadors es sentin còmodes. Per tots aquells que hem viscut una mica d’aquests episodis, ens rememora l’ambient d’aquells diumenges a la tarda, just desprès de dinar, quan la gent s’apressava per anar al cinema. Amb la nostàlgia dels de la meva generació que quasi bé mai hi podíem entrar, degut a que les pel•lícules no eren aptes per la nostra edat. Una vegada rebassada l’edat prohibitiva, ens varem trobar que tot era massa fàcil, ja no ens calia despistar al porter, els anys ens delataven, havíem anat deixant pel camí, una època irrepetible. Amb les ganes que teníem de ser grans...
Acaba de començar una nova edició del Cinema Fantàstic, reivindicant el nom de Sitges que és on el van parir un grup de sitgetans, entusiastes de la fotografia, sota l’aixopluc del Sitges Foto Film. Quan el centre neuràlgic de la Vila, les sales de les respectives Societats, acollien les projeccions i tots el poble es submergia en un caliu, mai millor dit, fantàstic. Amb el trasllat d’una part important a les afores, això no és el mateix, li falta l’escalf popular. Ja acostuma apassar quan determinats aspectes s’acaben rebolcant en aires de grandesa.
J. Y. M.
( Publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'octubre del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada