Parlar de menjar sempre és un tema que desperta curiositat i fins i tot un cert apassionament. Els de la meva edat, amb més de mig segle a les espatlles, hem trampejat entre les estretors i en una certa abundància. Quan les coses anaven primes, però, varem tenir la sort que l’època de la gana ja havia passat. Igualment érem privilegiats perquè teníem les mares a casa, junt amb els avis i aquest entorn ens va permetre poder romandrà a la llar fins a l’edat d’anar a l’escola, pràcticament les escoles bressol no es coneixien. Tots gaudíem de tots.
Aquesta convivència era bona, educativa, basada en el principis més bàsics, amb mires al dia de demà. Les nostres mares eren joves i al costat de les àvies aprenien el bo i millor, en deien, per saber portar una casa. Entre aquest aprenentatge el més suculent era preparar bones menjades. Que no vol dir fer àpats ostentosos, els condiments més simples preparats d’una o altra manera, poden semblar platillos sensacionals, diferents. Aquesta implicació amb la cuina també equivalia a que nosaltres ens havíem de menjar el que es preparava, la paraula “no m’agrada” no era gaire ben interpretada, ens havíem d’atendre a la resposta: “s’ha de menjar de tot “. I quasi ho van aconseguir, els de la nostra generació, ben pocs condiments ens deixen d’agradar. Fins i tot una simple sopa de farigola, amb fines llesquetes de pa, que deien que era molt digestiva, ho deu continuar sent, reprenia aquells sopars de sopa, verdura, peix o truita. Ens havien educat en la cultura de la cuina casolana, on no hi mancaven aquells suquets, en els quals acabaves sucant-hi pa, seguint l’exemple dels més grans.
Però sobretot sabíem distingir les menjades dels dies de cada dia del de les festes. On prevalia una mica d’extraordinari per a diferenciar de la resta i de postra es va passar de la fruita al tortellet. Poc a poc la situació anava millorant i aquesta progressió, sense bé adonar-nos, es feia palesa en el contingut de les cassoles. No obstant de ben jovenets ens van inculcar a saber distingir i relacionar els àpats extraordinaris amb les festivitats que els corresponia. Nadal, Festa Major, l’onomàstica dels membres de la família... Eren uns dies assenyalats i existia un protocol en quant a les menjades, en segons quines continua establert: el caldo de galets, el bullit i la carn d’olla i el capó rostit. O els entremesos amb el pollastre rostit, els canelons... Ben aviat s’alterna amb el peix, en diuen sarsuela que de líric no en té res, a no ser pel cant que penetra fins al fons de la cartera. La fritura i altres condiments on el peix és el protagonista. És el que explicava no fa gaires setmanes, el factor menjar contribuïa a magnificar el sentit de la festa, de manera que a mesura que han hagut menjades que han passat als dies de cada dia, acompanyat per l’escalada de l’edat, com les festes, llevat d’algunes, han perdut bona part d’aquell carisma que les feia especials.
Varem viure una època daurada, perquè tot el que es coïa en els fogons de les nostres cases era bo, sobretot, cuinat amb molta estima i amb ganes de superació. De cercar, dintre el mateix plat, noves sensacions, els sabors d’antany, els de la cuina de les nostres àvies. Un fet curiós el trobem, fins i tot, en els plaers experimentats per la gent que anava a treballar a fora. Portaven la carmanyola que només obrir-la en sortia un flaire que captivava al company de feina. Us recordareu dels anomenats viatjants que en un apartat de la seva cartera de mà hi havia la carmanyola, ells coneixien els llocs on els era permès menjar el que portaven a canvi de fer una consumició.
A les fondes hi feien parada quan la ruta s’esqueia pernoctar fora de casa. Per a la gent del poble, anar a dinar a fonda del mateix lloc, era impensable. Es va començar a practicar amb els casaments, fins llavors celebrats en els domicilis dels familiars dels nuvis. De les primeres vegades que es va anar a menjar a fora de casa era quan es feia un arròs a la muntanya, una musclada entre roques i platja i el dia en què els de casa ens portaven al “parque”. Amb una mica de sort, si no volien traginar la carmanyola, aquell dia anàvem al restaurant. Festa gran i complerta.
Ho he dit sempre hi ho mantinc, anar a menjar a fora de casa va començar en aquestes incursions a la capital i una mica més cap aquí, quan pel ventre ja havien rebotit els fesols, cigrons, llenties, espinacs, i tot el que es pugin imaginar. I en aquest impàs de les nostres vides, va aparèixer el cotxe. I m’afirmo en el que he comentat en altres ocasions, l’anar sobre rodes va ser el principi del canvi en els costums culinaris, tot i continuant tenint l’absoluta confiança i admiració per tot el que cuinaven les àvies, les mares. De primer ens acompanyava, a més de tota la família, no es coneixien moltes de les prohibicions, o es feia la vita grossa, en quant a la capacitat del vehicle: que la família la formaven cinc components, cap problema. Que n’eren sis o set, tampoc. Ningú es posava pedres al fetge. Tot depenia, és clar de les mesures dels culets que eren els únics que posaven limitacions dintre aquell reduït espai. En el maleter l’acompanyant flairós era el dinar preparat. Només calia trobar un bon lloc, si podia ésser amb boniques vistes panoràmiques, per parar la taula plegable i les cadires, el menú el componia les amanides, truites fredes, carn arrebossada etc, però tot a temperatura ambient. En aquest cas no es donava més prioritat a l’excursió que al menjar.
Però aquesta preferència tampoc va durar gaire en ésser l’exclusiva, la temptació dels establiments dedicats a la restauració, les seves cartes exposades per a reclam, va propiciar que hi acabéssim entrant per a donar plaer al paladar i sobretot festa a les cuineres. Tant ha estat aquesta assiduïtat que més d’una vegada es fa una sortida per anar a menjar a tal o qual restaurant, convertint-se, en algunes ocasions, en una prioritat per sobre d’altres al•licients.
Al cap dels anys, si més no, es fa palès un retrocés en les menjades casolanes. Les nostres mares avui són les àvies i sortosament continuant dominant l’art dels fogons, no obstant les noves generacions s’han preparat per ocupar llocs de responsabilitat en el món laboral. Aquesta dedicació als estudis, al treball, les ha apartat de les feines de la llar, entre aquestes, la cuina. Sense generalitzar, els fogons de cases particulars ha perdut pistonades, tant que avui es preparen plats ràpids, fàcils de condimentar. Per contra destaca l’afició que prolifera entre els homes per arremangar-se i aprendre a cuinar. Fins el punt que n’hi ha de molt experts.
Bé sigui per comoditat o perquè el paladar s’ha tornat senyor, anar a menjar al restaurant és d’una normalitat absoluta. Fins el punt que un col•lectiu de restaurants de Sitges, ens delecten, una vegada a l’any, amb un menjar de tast. Una iniciativa, de llarga trajectòria, que ens permet tastar el que es cou en els seus fogons. A aquests abans els hi deien “tasta olletes”. Ara s’anomenen “gourmets”.
J. Y. M.
( Publicat a l'Eco de Sitges el 30 de setembre del 2011 )
Aquesta convivència era bona, educativa, basada en el principis més bàsics, amb mires al dia de demà. Les nostres mares eren joves i al costat de les àvies aprenien el bo i millor, en deien, per saber portar una casa. Entre aquest aprenentatge el més suculent era preparar bones menjades. Que no vol dir fer àpats ostentosos, els condiments més simples preparats d’una o altra manera, poden semblar platillos sensacionals, diferents. Aquesta implicació amb la cuina també equivalia a que nosaltres ens havíem de menjar el que es preparava, la paraula “no m’agrada” no era gaire ben interpretada, ens havíem d’atendre a la resposta: “s’ha de menjar de tot “. I quasi ho van aconseguir, els de la nostra generació, ben pocs condiments ens deixen d’agradar. Fins i tot una simple sopa de farigola, amb fines llesquetes de pa, que deien que era molt digestiva, ho deu continuar sent, reprenia aquells sopars de sopa, verdura, peix o truita. Ens havien educat en la cultura de la cuina casolana, on no hi mancaven aquells suquets, en els quals acabaves sucant-hi pa, seguint l’exemple dels més grans.
Però sobretot sabíem distingir les menjades dels dies de cada dia del de les festes. On prevalia una mica d’extraordinari per a diferenciar de la resta i de postra es va passar de la fruita al tortellet. Poc a poc la situació anava millorant i aquesta progressió, sense bé adonar-nos, es feia palesa en el contingut de les cassoles. No obstant de ben jovenets ens van inculcar a saber distingir i relacionar els àpats extraordinaris amb les festivitats que els corresponia. Nadal, Festa Major, l’onomàstica dels membres de la família... Eren uns dies assenyalats i existia un protocol en quant a les menjades, en segons quines continua establert: el caldo de galets, el bullit i la carn d’olla i el capó rostit. O els entremesos amb el pollastre rostit, els canelons... Ben aviat s’alterna amb el peix, en diuen sarsuela que de líric no en té res, a no ser pel cant que penetra fins al fons de la cartera. La fritura i altres condiments on el peix és el protagonista. És el que explicava no fa gaires setmanes, el factor menjar contribuïa a magnificar el sentit de la festa, de manera que a mesura que han hagut menjades que han passat als dies de cada dia, acompanyat per l’escalada de l’edat, com les festes, llevat d’algunes, han perdut bona part d’aquell carisma que les feia especials.
Varem viure una època daurada, perquè tot el que es coïa en els fogons de les nostres cases era bo, sobretot, cuinat amb molta estima i amb ganes de superació. De cercar, dintre el mateix plat, noves sensacions, els sabors d’antany, els de la cuina de les nostres àvies. Un fet curiós el trobem, fins i tot, en els plaers experimentats per la gent que anava a treballar a fora. Portaven la carmanyola que només obrir-la en sortia un flaire que captivava al company de feina. Us recordareu dels anomenats viatjants que en un apartat de la seva cartera de mà hi havia la carmanyola, ells coneixien els llocs on els era permès menjar el que portaven a canvi de fer una consumició.
A les fondes hi feien parada quan la ruta s’esqueia pernoctar fora de casa. Per a la gent del poble, anar a dinar a fonda del mateix lloc, era impensable. Es va començar a practicar amb els casaments, fins llavors celebrats en els domicilis dels familiars dels nuvis. De les primeres vegades que es va anar a menjar a fora de casa era quan es feia un arròs a la muntanya, una musclada entre roques i platja i el dia en què els de casa ens portaven al “parque”. Amb una mica de sort, si no volien traginar la carmanyola, aquell dia anàvem al restaurant. Festa gran i complerta.
Ho he dit sempre hi ho mantinc, anar a menjar a fora de casa va començar en aquestes incursions a la capital i una mica més cap aquí, quan pel ventre ja havien rebotit els fesols, cigrons, llenties, espinacs, i tot el que es pugin imaginar. I en aquest impàs de les nostres vides, va aparèixer el cotxe. I m’afirmo en el que he comentat en altres ocasions, l’anar sobre rodes va ser el principi del canvi en els costums culinaris, tot i continuant tenint l’absoluta confiança i admiració per tot el que cuinaven les àvies, les mares. De primer ens acompanyava, a més de tota la família, no es coneixien moltes de les prohibicions, o es feia la vita grossa, en quant a la capacitat del vehicle: que la família la formaven cinc components, cap problema. Que n’eren sis o set, tampoc. Ningú es posava pedres al fetge. Tot depenia, és clar de les mesures dels culets que eren els únics que posaven limitacions dintre aquell reduït espai. En el maleter l’acompanyant flairós era el dinar preparat. Només calia trobar un bon lloc, si podia ésser amb boniques vistes panoràmiques, per parar la taula plegable i les cadires, el menú el componia les amanides, truites fredes, carn arrebossada etc, però tot a temperatura ambient. En aquest cas no es donava més prioritat a l’excursió que al menjar.
Però aquesta preferència tampoc va durar gaire en ésser l’exclusiva, la temptació dels establiments dedicats a la restauració, les seves cartes exposades per a reclam, va propiciar que hi acabéssim entrant per a donar plaer al paladar i sobretot festa a les cuineres. Tant ha estat aquesta assiduïtat que més d’una vegada es fa una sortida per anar a menjar a tal o qual restaurant, convertint-se, en algunes ocasions, en una prioritat per sobre d’altres al•licients.
Al cap dels anys, si més no, es fa palès un retrocés en les menjades casolanes. Les nostres mares avui són les àvies i sortosament continuant dominant l’art dels fogons, no obstant les noves generacions s’han preparat per ocupar llocs de responsabilitat en el món laboral. Aquesta dedicació als estudis, al treball, les ha apartat de les feines de la llar, entre aquestes, la cuina. Sense generalitzar, els fogons de cases particulars ha perdut pistonades, tant que avui es preparen plats ràpids, fàcils de condimentar. Per contra destaca l’afició que prolifera entre els homes per arremangar-se i aprendre a cuinar. Fins el punt que n’hi ha de molt experts.
Bé sigui per comoditat o perquè el paladar s’ha tornat senyor, anar a menjar al restaurant és d’una normalitat absoluta. Fins el punt que un col•lectiu de restaurants de Sitges, ens delecten, una vegada a l’any, amb un menjar de tast. Una iniciativa, de llarga trajectòria, que ens permet tastar el que es cou en els seus fogons. A aquests abans els hi deien “tasta olletes”. Ara s’anomenen “gourmets”.
J. Y. M.
( Publicat a l'Eco de Sitges el 30 de setembre del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada