En el transcurs d’aquests dies una carretera nova, autovia per anomenar-la amb la categoria que li correspon, aproparà els pobles de la nostra comarca amb Manresa, el Bages i al revés. I des d’aquella ciutat també s’enllaçarà amb els diferents eixos viaris que travessen tot el territori. Les actuals vies de comunicació, em refereixo a carreteres, autovies i autopistes, fan possible els desplaçaments amb rapidesa i comoditat. I sempre que s’obra al transit una carretera que ens és propera, ens atrau poder-hi transitar per descobrir-ne el seu traçat complert. Trobo que les obres d’aquesta nova via s’han portat a terme amb una celeritat i rapidesa digne d’elogis i el tram més proper a nosaltres l’hem viscut amb una certa curiositat perquè, per exemple, pel matí circulaves per una via i quan tornaves a la tarda et trobaves que el paisatge havia canviat, perquè et desviaven per un altre lloc diferent al d’anada. Té molt mèrit portar a terme els treballs sense paralitzar el trànsit.
També a la gent de Manresa i el seu contorn es mostraran atrets per desplaçar-se fins els pobles de la costa. Amb aquesta motivació, la que genera la posada en marxa d’una nova via, lliure de pagament, el nostre poble acollirà als vinguts d’aquells indrets i vindrà a ésser un intercanvi de visites, em fa l’efecte que més fluida per la seva part que per la nostra i és que el nom de Sitges atrau, en diríem, té ganxo.
En uns anys on les carreteres i accessos a les ciutats s’han vist afavorits per aquestes grans obres, han fet possible que els desplaçaments siguin més ràpids i per tant més còmodes. Als primers anys de tenir cotxe els de casa, quan viatjàvem en direcció a la costa Brava, o cap a el interior de la comarca d’Osona, per posar un exemple, s’havien de travessar les costes del Massís del Garraf, que no estaven tan bé com ara, alguns propensos al mareig en aquest tram ja descanviaven la pela, molt abans d’arribar a la frontera. S’havia de travessar també tota la Gran Via de Barcelona i d’allà tota la Meridiana, amb la molèstia i pèrdua de temps que ocasiona l’haver de circular per dintre una ciutat. Per això i per tal d’arribar a una hora que permetés aprofitar el dia ens havíem d’aixecar aviat. L’anada, si es passava Barcelona a una hora matinera, no oferia quasi bé retencions ni inconvenients. Però la tornada n’hi havia per llogar-hi cadires, els cotxes quedaven parats i no s’avançava i per a més incomoditat els més petits de la casa hi posaven la cançó de fons: “Què encara no hi arribem?”.
En aquella hora de la tarda, en sentit invers, a l’estiu, des d’aquí cap a Barcelona, la cua ja es formava, com aquell que diu, en ple centre del poble, degut al pas a nivell, quan s’abaixaven les barreres i calia esperar el pas del tren, al no haver-hi cap altre desviament els cotxes arribaven fins al Vinyet i més enllà i al llarg de les costes tots aturats. Davant el panorama els més sorneguers vaticinaven: molts arribaran a casa seva amb el temps just per anar a treballar. De ben segur que no els hi sobrava gaire. Tanmateix no escarmentàvem i la propera festa tres quarts del mateix. Però era la febre del cotxe, la novetat, les ganes de sortir. El principi del “xamplismeis”.
Amb la Ronda del Mig de la capital catalana ja es va descongestionar una mica el centre. Però va ésser quan els Jocs, amb el traçat de les noves rondes, la de dalt i la del litoral, el trànsit va quedar molt més repartit. Quan avui hi circulem, i ens adonem que ja van plenes, ens posem a pensar i a expressar en veu alta, que seria de la ciutat si no disposes d’aquestes vies de circumval•lació. El millor que han pogut fer totes les grans ciutats és desviar el gruix de la circulació del seu interior. Amb la quantitat de transit existent , sense haver pres aquestes mesures, avui es pot dir que entraríem a una ciutat essent joves i l’acabaríem de travessar amb l’edat de la jubilació.
Sense cotxe ben poques vegades havíem travessat les costes, amb les bicicletes els nostres pares es movien per tots els pobles del contorn, fins i tot havien disposat un seien addicional en la barra del quadre per poder seure-hi nosaltres, quan érem mainada. Es podia circular amb tota comoditat perquè ben pocs vehicles transitaven. Com a súmmum de la fatalitat automobilística, havia sentit parlar als de casa d’un tal “Meleno” que s’havia comprat un cotxe per a fer el servei de taxi. Poc acostumat a una certa velocitat, una mica més enllà de la baixada de la creu de Ribes existia un revolt una mica tancat sobre un pontet, pel que es veu si l’home venia una mica llançat li faltava espai, la primera vegada va atribuir l’esterrossada a que se li havia acabat la carretera . Però sembla ésser que va acabar sent reincident i tothom hi feia broma, fins el punt que van batejar aquell revolt amb el pont d’en Meleno”.
Amb bicicleta no passàvem més enllà de Sant Pere de Ribes i quan amb el cotxe enfilàvem la carretera en direcció a Vilafranca, durant molts anys, un ferum de claveguera ens acompanyava bona part del trajecte, perquè a la riera que ziga-zaga junt amb la carretera en lloc d’aigua hi baixava porqueria. Segons quins dies la mala olor era exagerada. Va ésser durant l’època que ocupava l’alcaldia en Vicentet Ibañez, que el contingut d’aquella claveguera oberta va arribar fins al llindar de la desembocadura i ens afectava per estar situada allà on hi havia el que anomenàvem “el puente colgante” . Hi van haver manifestacions i fins i tot em sembla que es va aixecar un petit mur de contenció. Davant la greu amenaça i la força de tot el poble, encapçalada per l’alcalde i el consitori, es va buscar solució a aquella vergonya tan a la vista com desagradable. Sobretot a l’estiu, quan el cotxes encara no portaven refrigeració i es transitava amb les finestres obertes i en aquell recorregut en concret es feia necessari tenir-les tancades.
Vilanova, sitges i el pobles veïns, tindrem més a l’abast la ciutat de Manresa. Tot i que ciutadans d’aquella població, ja fa molts anys que ens visitaven. Com l’il•lustra manresà Sr. Josep Mestres Cabanes, nascut el 13 de juny de 1898 en el si d’una família de pintors decoratius d’aquella població, va arribar a ésser l’escenògraf del Liceu, assolint els seus decorats una perspectiva i una ambientació que l’espectador semblava que s’hi trobés. Durant la dècada dels 80 va adquirir un apartament en el nostre poble i, junt amb la seva muller i la filla Isabel, hi passaven temporades. Tot sovint el vèiem assegut davant el cavallet i plasmant racons emblemàtics del poble, amb aquella pintura tan pulcre i figurativa. Un estil, el seu, que ratllava la perfecció. Va morir a Barcelona el 17 de setembre del 1990, deixant el llegat sitgetà a la Isabel que continua anant i venint de Barcelona a Sitges.
Com nosaltres farem de Sitges a Manresa, per aprofitar l’ocasió de la proximitat que s’acaba d’establir entre les dues poblacions, gràcies a l’obertura de noves i modernes vies de comunicació. Mai ens hauríem imaginat que uns i altres estaríem tan a prop. Sigueu tots benvinguts.
J. Y. M.
També a la gent de Manresa i el seu contorn es mostraran atrets per desplaçar-se fins els pobles de la costa. Amb aquesta motivació, la que genera la posada en marxa d’una nova via, lliure de pagament, el nostre poble acollirà als vinguts d’aquells indrets i vindrà a ésser un intercanvi de visites, em fa l’efecte que més fluida per la seva part que per la nostra i és que el nom de Sitges atrau, en diríem, té ganxo.
En uns anys on les carreteres i accessos a les ciutats s’han vist afavorits per aquestes grans obres, han fet possible que els desplaçaments siguin més ràpids i per tant més còmodes. Als primers anys de tenir cotxe els de casa, quan viatjàvem en direcció a la costa Brava, o cap a el interior de la comarca d’Osona, per posar un exemple, s’havien de travessar les costes del Massís del Garraf, que no estaven tan bé com ara, alguns propensos al mareig en aquest tram ja descanviaven la pela, molt abans d’arribar a la frontera. S’havia de travessar també tota la Gran Via de Barcelona i d’allà tota la Meridiana, amb la molèstia i pèrdua de temps que ocasiona l’haver de circular per dintre una ciutat. Per això i per tal d’arribar a una hora que permetés aprofitar el dia ens havíem d’aixecar aviat. L’anada, si es passava Barcelona a una hora matinera, no oferia quasi bé retencions ni inconvenients. Però la tornada n’hi havia per llogar-hi cadires, els cotxes quedaven parats i no s’avançava i per a més incomoditat els més petits de la casa hi posaven la cançó de fons: “Què encara no hi arribem?”.
En aquella hora de la tarda, en sentit invers, a l’estiu, des d’aquí cap a Barcelona, la cua ja es formava, com aquell que diu, en ple centre del poble, degut al pas a nivell, quan s’abaixaven les barreres i calia esperar el pas del tren, al no haver-hi cap altre desviament els cotxes arribaven fins al Vinyet i més enllà i al llarg de les costes tots aturats. Davant el panorama els més sorneguers vaticinaven: molts arribaran a casa seva amb el temps just per anar a treballar. De ben segur que no els hi sobrava gaire. Tanmateix no escarmentàvem i la propera festa tres quarts del mateix. Però era la febre del cotxe, la novetat, les ganes de sortir. El principi del “xamplismeis”.
Amb la Ronda del Mig de la capital catalana ja es va descongestionar una mica el centre. Però va ésser quan els Jocs, amb el traçat de les noves rondes, la de dalt i la del litoral, el trànsit va quedar molt més repartit. Quan avui hi circulem, i ens adonem que ja van plenes, ens posem a pensar i a expressar en veu alta, que seria de la ciutat si no disposes d’aquestes vies de circumval•lació. El millor que han pogut fer totes les grans ciutats és desviar el gruix de la circulació del seu interior. Amb la quantitat de transit existent , sense haver pres aquestes mesures, avui es pot dir que entraríem a una ciutat essent joves i l’acabaríem de travessar amb l’edat de la jubilació.
Sense cotxe ben poques vegades havíem travessat les costes, amb les bicicletes els nostres pares es movien per tots els pobles del contorn, fins i tot havien disposat un seien addicional en la barra del quadre per poder seure-hi nosaltres, quan érem mainada. Es podia circular amb tota comoditat perquè ben pocs vehicles transitaven. Com a súmmum de la fatalitat automobilística, havia sentit parlar als de casa d’un tal “Meleno” que s’havia comprat un cotxe per a fer el servei de taxi. Poc acostumat a una certa velocitat, una mica més enllà de la baixada de la creu de Ribes existia un revolt una mica tancat sobre un pontet, pel que es veu si l’home venia una mica llançat li faltava espai, la primera vegada va atribuir l’esterrossada a que se li havia acabat la carretera . Però sembla ésser que va acabar sent reincident i tothom hi feia broma, fins el punt que van batejar aquell revolt amb el pont d’en Meleno”.
Amb bicicleta no passàvem més enllà de Sant Pere de Ribes i quan amb el cotxe enfilàvem la carretera en direcció a Vilafranca, durant molts anys, un ferum de claveguera ens acompanyava bona part del trajecte, perquè a la riera que ziga-zaga junt amb la carretera en lloc d’aigua hi baixava porqueria. Segons quins dies la mala olor era exagerada. Va ésser durant l’època que ocupava l’alcaldia en Vicentet Ibañez, que el contingut d’aquella claveguera oberta va arribar fins al llindar de la desembocadura i ens afectava per estar situada allà on hi havia el que anomenàvem “el puente colgante” . Hi van haver manifestacions i fins i tot em sembla que es va aixecar un petit mur de contenció. Davant la greu amenaça i la força de tot el poble, encapçalada per l’alcalde i el consitori, es va buscar solució a aquella vergonya tan a la vista com desagradable. Sobretot a l’estiu, quan el cotxes encara no portaven refrigeració i es transitava amb les finestres obertes i en aquell recorregut en concret es feia necessari tenir-les tancades.
Vilanova, sitges i el pobles veïns, tindrem més a l’abast la ciutat de Manresa. Tot i que ciutadans d’aquella població, ja fa molts anys que ens visitaven. Com l’il•lustra manresà Sr. Josep Mestres Cabanes, nascut el 13 de juny de 1898 en el si d’una família de pintors decoratius d’aquella població, va arribar a ésser l’escenògraf del Liceu, assolint els seus decorats una perspectiva i una ambientació que l’espectador semblava que s’hi trobés. Durant la dècada dels 80 va adquirir un apartament en el nostre poble i, junt amb la seva muller i la filla Isabel, hi passaven temporades. Tot sovint el vèiem assegut davant el cavallet i plasmant racons emblemàtics del poble, amb aquella pintura tan pulcre i figurativa. Un estil, el seu, que ratllava la perfecció. Va morir a Barcelona el 17 de setembre del 1990, deixant el llegat sitgetà a la Isabel que continua anant i venint de Barcelona a Sitges.
Com nosaltres farem de Sitges a Manresa, per aprofitar l’ocasió de la proximitat que s’acaba d’establir entre les dues poblacions, gràcies a l’obertura de noves i modernes vies de comunicació. Mai ens hauríem imaginat que uns i altres estaríem tan a prop. Sigueu tots benvinguts.
J. Y. M.
( Publicat a l'Eco de Sitges el 2 de desembre 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada