Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 d’octubre 2011

LA RUTA DE LES DONES DE SITGES

Ha calgut el pas dels anys per integrar recorreguts placentaris de la vida quotidiana en la denominació diversificada del que anomenem rutes. Fa temps, en aquest mateix espai, vaig aplegar aquesta diversitat de caminades sota la denominació: la ruta del colesterol. Perquè es pretén poder cremar tot el que de dolent es barreja dintre de les nostres interioritats. Una denominació, però, que no s’ajusta ben bé als aspectes pels quals motiven fer el recorregut, perquè no tothom té la necessitat de cremar els malèfics sobrants, a la simple passejada es pot denominar: la ruta d’estirar les cames. Sigui quina sigui la finalitat, la ruta que ofereix el nostre bonic i relaxant contorn, en termes més generalitzats, la podríem vendre com: una ruta per Sitges. Que es complementa amb; la ruta dels americanos, la ruta del Sitges íntim...
Però ara bé, amb la complicitat la regidoria de Benestar i família i El Retiro, presenten una nova edició del cicle “Entre Dones”. M’imagino que també entre la veu popular no hi mancarà el maliciós afegitó: “entre dones et trobis”. No obstant trobar-se entre dones, ahir dijous, haurà estat com fer un repàs a la història del nostre poble, a peu de carrer, amb dones sitgetanes que han explicat les seves vivències i records. Dones que per portar una vida tan lligada a la seva família, als costums de la vida pobletana, sense adonar-se’n, han assolit una popularitat, uns coneixements, que encara avui són tingudes com un referent del sitgetanisme viscut amb la normalitat que podia representar, per exemple, emblanquinar els baixos de les seves cases i escombrar el seu tros de carrer, entre altres dinàmiques pròpies del dia a dia.
Que amb el pas del temps i una suposada modernitat, l’escombra s’ha canviat per aquestes sorolloses màquines que de bon matí desperten al veïnat amb la intenció de netejar el carrer, però deixant-se molts racons. Ara que en torno a parlar, el full de ruta de dues sitgetanes és admirable. A elles m’he referit en altres ocasions, veïnes del carrer Jesús, la Maria Matas i la Ramona Vendrell. Són de les poques sitgetanes que deuen quedar, en el centre de la vila, que encara escombren el seu tros de carrer, oferint una imatge de poble.
Per la ruta de les dones sitgetanes hi trobarem la flor i la nata d’un Sitges entranyable, lliurat al treball, a la convivència veïnal. A la contemplació del pas del temps, mentre cosien darrere els vidres i al carrer hi regnava la xerinola de la mainada que jugaven. I en molts casos amb el remor persistent de les màquines de cosir sabates i que abans de tancar les fàbriques de calçat es disposaven a anar a portar la marrada, com la Paquita Ferrer que tots la coneixem per la Paquita de can Muiño, dona popular i eficient enllaç entre la fàbrica i les maquinistes. I dones festives, com la Vargas que vivia al carrer Sant Sebastià i per Carnaval transformava la no gaire agraciada personalitat en un bellesa exuberant que feia anar de corcoll a més d’un. Veïnes del mateix carrer eren les germanes d’en Tirano. Altes, una referència que les feia elegants en quant el vestir. Era l’època en què les senyores lluïen complerts i llargs abrics, els quals es completaven amb un ample coll de pell. Hom recorda a les germanes Torrents, l’Eulàlia i la Josefina, filles del sastre del carrer Major. També a la senyora Manaleta Lluís, esposa del Sr. Manel Benazet. Un abric damunt les seves espatlles les afavoria i els hi conferia un toc de distinció, flairós a naftalina.
Quan s’esqueia, però, les dones sitgetanes gaudien dels dies de festa, sobretot d’aquells balls de tarda que organitzaven Prado i Retiro. Hi havia el costum que dues dones, amb els respectius marits, obrien els balls de les Societats, en quant el Prado tenien l’exclusiva la Maria i en Virgili, masovers de l’hort de can Falç. Pel que fa al Retiro, l’Avelina i el seu marit en Jaume Fontfria més conegut per en Mec. Elles consolidaven un moment entranyable del vesprejar, quan al so de les orquestres, animaven a sortir a la pista a la resta de les parelles.
Més en la intimitat de les llars, en una ruta per l’entorn de l’Ajuntament i la parròquia, les dones que hi han viscut conformen una pàgina important d’aquesta popularitat que cerquem. La més institucional, la Lola de l’ajuntament, que va viure en les interioritats de la casa de la vila, aliena als debats de la corporació de torn, si més no molt integrada en els costums que es vivien de portes cap a fora. Davant per davant, la Sra. Adela Virella va viure entre el taconejar de les sabates i la seva poesia, elegant, sensible i entenedora. La seva jove, la Maria Rosa Balcells, sempre implicada amb les feines de la llar i de la botiga, ha mantingut el reduït balcó de casa seva sempre florit, un exemple de la sensibilitat de les dones al posar flors en els seus balcons. Com l’Antonieta, muller d’en Pepito gitano, que mantenia el balcó “a palo seco”, però disposava la persiana de corda damunt de la barana, una altra característica de la majoria de les cases. En els baixos d’aquesta casa hi continua vivint la Pilar Queralt, més coneguda per la Pili de can Badia, pels anys que va treballar en aquella propera botiga de queviures. En el pis de sobre la Montserrat Ferré , vídua Carbonell. En la mateixa vorera hi vivia, en aquell singular casalot, la Josefa. Havia nascut a Cuba, dona de grans davantals que ni es treia quan sortia al carrer per anar a buscar l’espòs, en Pepitu, home que anava hi venia del Baluard, amb la seva gorra, una inseparable pipa a la boca i les mans creuades darrera l’espatlla: En el pis de sobre hi vivia la Pilar, mare dels i les Anaus. Una dona que matinava perquè s’encarregava de cobrar la cadira des de la primera missa. A frec del Baluard hi va viure la popular Mercè de can Pans amb la seva filla i en el pis, la Sr. Consol que venia roba. Era majordona de mossèn Pasqual Prats, l’Ampáro, una dona més aviat del morro fort. Encerclant la casa gran hi va viure una temporada una dona que dibuixava amb un estil molt propi, la Lola Anglada Sense oblidar-nos de les bibliotecàries les quals, complint un horari s’hi han alternat, com la Pilar Casas, la Lolita Mirabent, ajudada per la seva germana Rosa, la Maria Savorit i la Núria Amigó. En les entranyes de l’antic mercat hi tenia la vivenda la Sra. Tomasa, era la protectora de tots els gats del veïnat. Per tancar el cercle veïnal, la Carmeta de can Quildo qui a més de despatxar a la pastisseria, ella i l’Hermenegild, els diumenges, tenien cura de la cantina del cinema Rialto. Continua darrera el taulell l’Annita, la seva jove.
Una dona que per aquestes vigílies de Tot Sants embolcallava la tradició amb paper de solfa, era l’Angeleta dels ous. Asseguda al fons d’aquell llarg i estret passadís del seu negoci, amb un sac de castanyes ja torrades, pel seu marit, en Ramonet, oferia una imatge molt adient amb la diada. El paper de música per embolicar el subministraven a can Torrens. Amb dues dones prou conegudes. Com també ho eren dues veïnes de la castanyera, l’Enriqueta de les flors i la Pepeta de cal conco. Sí ja sé que d’aquesta plaça em deixo unes altres de molt peculiars. Però és que sempre les anomeno i em fa cosa tornar-hi. Ho han endevinat.
Ho he de deixar aquí, potser la ruta de les dones de Sitges tindrà continuïtat, tot fent un altre tomb per casa, perquè la ruta i les protagonistes dóna per omplir moltes pàgines.

J, Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez