N’és tanta la diversitat que no acabaríem mai d’enumerar-los. Festes, tradicions, rutines... acostumen a cobejar uns detalls, unes circumstàncies que han fet aflorar tota mena de plantejaments que han arrelat entre la ciutadania. Alguns han estat d’una simplicitat extrema, sorgits de la convivència popular, com si d’una moda est tractés. Sense atendre a cap disciplina, per exemple, sorgia algú que feia ballar la baldufa i s’hi afegia tota la mainada i fins i tot de més grans. Tan simple ballaruga durava fis que s’acabava, perquè hi havia qui es jugava els cromos als patacons i així successivament. Fins a trucar les portes i marxar corrent.
Els costums han transcorregut paral•lels amb la vida de les persones i en l’època i no tots s’han caracteritzat per acompanyar un motiu festiu, existeixen els costums que són sinònims de feina. El darrer dia de la setmana existia un de molt generalitzat, com el de fer dissabte. Consistia en capgirar la casa per tal d’endreçar i netejar, inclús treien els somiers, que eren de fusta amb malla i els matalassos de llana, al balcó per donar una pallissa i així treure la pols, alhora intentar refer una mica la llana. En els tallers es recollien les eines i s’escombrava abans de plegar, quan encara hi havia el costum, la norma, de treballar tot el dissabte.
Costum d’anar a passejar, d’anar a fer la partideta, el cafetó, d’escoltar la novel•la per la ràdio. Costum d’anar a fer companyia als avis, a les persones que vivien soles, als malalts. Com el de sortir a la fresca i fer-la petar amb els veïns. I quan una visita s’allargava, sempre hi havia qui capgirava l’escombra perquè deien que les panissoles marxaven de seguida.
Costum de badar veient com treballen els altres, d’anar a l’estació per passar l’estona entre la circul•lació dels trens i l’anada i vinguda del passatgers. Costum de matar l’aranya sense posar-se cap pedra al fetge. I a l’inrevés acostumats a patir per tot. El costum d’anar a comprar, també el dissabte, que era quan es cobrava la setmanada, a les botigues del veïnat.
Com la de cal Serio, on recordo, en la rebotiga del negoci de queviures, a la iaia. Dona abocada als costums de poble. Allà en aquell “quarto de reixa” que es comunicava amb la cuina, on la “Dolores” hi trafegava amb un art especial, de manera que el flaire que s’escapava de les cassoles obsequiava a l’olfacte de la clientela i parentela amb les millors aromes d’una cuina casolana, preparada amb les destres maneres d’aquella singular àvia que lluïa un ben disposat monyo i uns davantals de quadrets blancs i negres, que quan no estava al front dels fogons, es doblegava amb aquell biaix tan característic de totes les dones que portaven davantal. Era germana del Sr. Coll, pare de la Lurdes, que tenia no per costum., sinó per afició, ser la vocalista de l’orquestra Mozart, i ara és una component de la Suburband, on hi toca les castanyoles que les havia aprés a tocar de més jove, junt amb el solfeig. Germana, també, d’en Jaume Coll, que té el saludable costum de caminar per la muntanya i circular amb bicicleta. I també en Josep Mª. Coll, casat amb la Paquita, filla del Sr. Guinart.
Volia a venir a dir que a cal Serio tenien el costum, obligats per les necessitats dels seus clients, de fiar. Pescadors, treballadors, gent que depenien del temps i altres circumstàncies, i passaven temporades que les seves economies estaven sota mínims, els botiguers els ajudaven aplaçant el deute. La tia Lola, que ho era del meu pare i de l’oncle Joan, estava darrera el taulell. De tarannà alegre i cordialitat encomanadissa, la muller de l’Amadeu, capitanejava aquelles tertúlies del diumenge al matí, quan tenien per costum visitar-la, el meu avi Joan i l’oncle Rodrigo que eren germans. Un combinat de Ylls, uns amb y i els altres amb h. A la reunió hi mancava l’altra germana, la Pepita que vivia a Lleida i també havia tocat el violí. Avui, precisament he rebut notícies del seu fill, Manel Barrio Hill, que viu a Saragossa, cassat amb una maynica, coincidències de la vida, i que té per costum llegir aquest setmanari , gràcies a la voluntat del nostre cosí en comú, en Josep Maria Hill, fill d’en Rodrigo, que de tant en tant li envia, o entrant en els blogs dels col•laboradors del setmanari. Els pares d’en Manel van treballar a la fàbrica de can Benazet. La vida marca destins i les circumstàncies manen i als costums familiars s’hi afegeixen els del lloc on es va a parar.
Llegir l’Eco també és un costum molt nostre i com podem apreciar, el secunden lectors que estan lluny de la vila i segueixen en contacte mitjançant les seves pàgines. La seva sortida de l’impremta també coincidia amb el vesprejar del dissabte, fins que es va avançar al migdia i degut a les noves tecnologies, ara, el divendres al matí ja el podem fullejar. Només apunto aquest detall, degut a que molts lectors/es tenen per costum llegir-lo a una certa hora del dissabte o del diumenge, es pot dir que li reserven dia i hora. A l’Hospital aquest costum el reserven pel dilluns al matí, que és quan el comenten col•lectivament. Ho sé perquè volen que en alguna ocasió, en aquesta hora de la lectura, puguin comptar amb la meva presència. Coincideix, però, amb les meves obligacions laborals i més difícil apropar-m’hi. Vindré quan menys ho espereu. Us admiro i m’entusiasma aquesta oportunitat que m’oferiu.
El transcórrer dels anys ha canviat molts costums, fins el punt, ara que hi penso, ignoro si encara existeix, en deien, demanar la mà. Era un esdeveniment familiar que es segellava davant l’altar. Ara no saps on comença ni on acaba el tema. Ens havíem acostumat a determinats protocols de caire social i familiar i fins fa poc, a viure més o menys bé. Fins que ens ha sacsejat la patacada i molts costums sobreposats, la majoria bons, s’han hagut de canviar.
Amb els temps moderns, sortosament ens hem acostumat a anar a votar, ho escric com si es tractés d’una sort retrobada, i és que aquest fet és sinònim de llibertat. Però dissortadament els polítics tenen un mal costum, prometre i omplir-se la boca de projectes i millores destinades a la ciutadania que després no compleixen. Desbaratant i fent trontollar, això sí, les economies de qualsevol àmbit. Davant aquestes reincidències, el que costa acostumar-nos és haver de coincidir, en els mitjans de comunicació, amb les seves repetitives campanyes electorals.
Els costums no tenen data de caducitat, tot depèn de les circumstàncies ambientals i de les preferències personals. Una de ben simple és moure les cames, hi ha molta gent que tenen per costum caminar i aquest potser és el més antic. Es comença per voluntat pròpia, fins que obeeix a una prescripció facultativa. I molts han canviat el d’anar a peu, pel d’anar amb cotxe que com deia és degut a les bonances econòmiques que van enterrar bells costums a canvi de nous i més sofisticats.
El costum que tinc d’escriure aquest article a una certa hora de la nit, em permet gaudir de la tranquil•litat que regna al carrer. Hem nascut amb el cos acostumat a dormir quan toca. La vida fa molts tombs, però hi ha costums com aquest, o com el de menjar, que no canviaran mai. Que hom no pugui dormir bé, o hagi de menjar amb privacions, no són pròpiament costums, sinó més aviat putades i perdonin l’expressió. Però és que aquestes també existeixen.
J. Y. M.
Els costums han transcorregut paral•lels amb la vida de les persones i en l’època i no tots s’han caracteritzat per acompanyar un motiu festiu, existeixen els costums que són sinònims de feina. El darrer dia de la setmana existia un de molt generalitzat, com el de fer dissabte. Consistia en capgirar la casa per tal d’endreçar i netejar, inclús treien els somiers, que eren de fusta amb malla i els matalassos de llana, al balcó per donar una pallissa i així treure la pols, alhora intentar refer una mica la llana. En els tallers es recollien les eines i s’escombrava abans de plegar, quan encara hi havia el costum, la norma, de treballar tot el dissabte.
Costum d’anar a passejar, d’anar a fer la partideta, el cafetó, d’escoltar la novel•la per la ràdio. Costum d’anar a fer companyia als avis, a les persones que vivien soles, als malalts. Com el de sortir a la fresca i fer-la petar amb els veïns. I quan una visita s’allargava, sempre hi havia qui capgirava l’escombra perquè deien que les panissoles marxaven de seguida.
Costum de badar veient com treballen els altres, d’anar a l’estació per passar l’estona entre la circul•lació dels trens i l’anada i vinguda del passatgers. Costum de matar l’aranya sense posar-se cap pedra al fetge. I a l’inrevés acostumats a patir per tot. El costum d’anar a comprar, també el dissabte, que era quan es cobrava la setmanada, a les botigues del veïnat.
Com la de cal Serio, on recordo, en la rebotiga del negoci de queviures, a la iaia. Dona abocada als costums de poble. Allà en aquell “quarto de reixa” que es comunicava amb la cuina, on la “Dolores” hi trafegava amb un art especial, de manera que el flaire que s’escapava de les cassoles obsequiava a l’olfacte de la clientela i parentela amb les millors aromes d’una cuina casolana, preparada amb les destres maneres d’aquella singular àvia que lluïa un ben disposat monyo i uns davantals de quadrets blancs i negres, que quan no estava al front dels fogons, es doblegava amb aquell biaix tan característic de totes les dones que portaven davantal. Era germana del Sr. Coll, pare de la Lurdes, que tenia no per costum., sinó per afició, ser la vocalista de l’orquestra Mozart, i ara és una component de la Suburband, on hi toca les castanyoles que les havia aprés a tocar de més jove, junt amb el solfeig. Germana, també, d’en Jaume Coll, que té el saludable costum de caminar per la muntanya i circular amb bicicleta. I també en Josep Mª. Coll, casat amb la Paquita, filla del Sr. Guinart.
Volia a venir a dir que a cal Serio tenien el costum, obligats per les necessitats dels seus clients, de fiar. Pescadors, treballadors, gent que depenien del temps i altres circumstàncies, i passaven temporades que les seves economies estaven sota mínims, els botiguers els ajudaven aplaçant el deute. La tia Lola, que ho era del meu pare i de l’oncle Joan, estava darrera el taulell. De tarannà alegre i cordialitat encomanadissa, la muller de l’Amadeu, capitanejava aquelles tertúlies del diumenge al matí, quan tenien per costum visitar-la, el meu avi Joan i l’oncle Rodrigo que eren germans. Un combinat de Ylls, uns amb y i els altres amb h. A la reunió hi mancava l’altra germana, la Pepita que vivia a Lleida i també havia tocat el violí. Avui, precisament he rebut notícies del seu fill, Manel Barrio Hill, que viu a Saragossa, cassat amb una maynica, coincidències de la vida, i que té per costum llegir aquest setmanari , gràcies a la voluntat del nostre cosí en comú, en Josep Maria Hill, fill d’en Rodrigo, que de tant en tant li envia, o entrant en els blogs dels col•laboradors del setmanari. Els pares d’en Manel van treballar a la fàbrica de can Benazet. La vida marca destins i les circumstàncies manen i als costums familiars s’hi afegeixen els del lloc on es va a parar.
Llegir l’Eco també és un costum molt nostre i com podem apreciar, el secunden lectors que estan lluny de la vila i segueixen en contacte mitjançant les seves pàgines. La seva sortida de l’impremta també coincidia amb el vesprejar del dissabte, fins que es va avançar al migdia i degut a les noves tecnologies, ara, el divendres al matí ja el podem fullejar. Només apunto aquest detall, degut a que molts lectors/es tenen per costum llegir-lo a una certa hora del dissabte o del diumenge, es pot dir que li reserven dia i hora. A l’Hospital aquest costum el reserven pel dilluns al matí, que és quan el comenten col•lectivament. Ho sé perquè volen que en alguna ocasió, en aquesta hora de la lectura, puguin comptar amb la meva presència. Coincideix, però, amb les meves obligacions laborals i més difícil apropar-m’hi. Vindré quan menys ho espereu. Us admiro i m’entusiasma aquesta oportunitat que m’oferiu.
El transcórrer dels anys ha canviat molts costums, fins el punt, ara que hi penso, ignoro si encara existeix, en deien, demanar la mà. Era un esdeveniment familiar que es segellava davant l’altar. Ara no saps on comença ni on acaba el tema. Ens havíem acostumat a determinats protocols de caire social i familiar i fins fa poc, a viure més o menys bé. Fins que ens ha sacsejat la patacada i molts costums sobreposats, la majoria bons, s’han hagut de canviar.
Amb els temps moderns, sortosament ens hem acostumat a anar a votar, ho escric com si es tractés d’una sort retrobada, i és que aquest fet és sinònim de llibertat. Però dissortadament els polítics tenen un mal costum, prometre i omplir-se la boca de projectes i millores destinades a la ciutadania que després no compleixen. Desbaratant i fent trontollar, això sí, les economies de qualsevol àmbit. Davant aquestes reincidències, el que costa acostumar-nos és haver de coincidir, en els mitjans de comunicació, amb les seves repetitives campanyes electorals.
Els costums no tenen data de caducitat, tot depèn de les circumstàncies ambientals i de les preferències personals. Una de ben simple és moure les cames, hi ha molta gent que tenen per costum caminar i aquest potser és el més antic. Es comença per voluntat pròpia, fins que obeeix a una prescripció facultativa. I molts han canviat el d’anar a peu, pel d’anar amb cotxe que com deia és degut a les bonances econòmiques que van enterrar bells costums a canvi de nous i més sofisticats.
El costum que tinc d’escriure aquest article a una certa hora de la nit, em permet gaudir de la tranquil•litat que regna al carrer. Hem nascut amb el cos acostumat a dormir quan toca. La vida fa molts tombs, però hi ha costums com aquest, o com el de menjar, que no canviaran mai. Que hom no pugui dormir bé, o hagi de menjar amb privacions, no són pròpiament costums, sinó més aviat putades i perdonin l’expressió. Però és que aquestes també existeixen.
J. Y. M.
( Publicat a l'Eco de Sitges el 11 del 11 del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada