Continuant amb el costum que tinc quan s’apropa la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i per extensió dels músics, de parlar de temes musicals, dedico l’article d’avui als “vocalistes” , tal com teníem per costum anomenar al component, home o dona, de les orquestres que tenen la missió de cantar, d’aquí que ara els anomenem cantants.
Centrant-me en les dues orquestres locals que més trajectòria, en quant a continuïtat, han tingut: la Mozart i els Iberos del Jazz, la temàtica dels vocalistes, esdevé un apartat molt interessant i si aprofundíssim en la qüestió, donaria molt de si. Perquè hi han passat molts aficionats del cant que en el seu dia es van incorporar en alguna d’aquestes formacions. I és que per ser “vocalista” no necessariament s’ha de saber de solfa, sinó que la predisposició ha d’anar acompanyada d’una bona veu, fina oïda i sentit del ritme. Eren èpoques de grans orquestres i molts dels seus vocalistes van aconseguir una rellevant popularitat, fins el punt que els hi van sortir molts imitadors, la majoria d’ells aspiraven a ser cantants. I quina millor oportunitat, per començar, que aspirar a ser “vocalista” de les orquestres locals.
Enumerar tots el que van passar per les dues orquestres seria una feina de recerca un xic feixuga per la gran quantitat d’ells. Em centraré als cantants que vaig veure actuar en les dues esmentades formacions, o d’aquells que en vaig tenir moltes referències. L’orquestra dels Iberos van ser fundada per en Magí Almiñana i la primera “vocalista” va ser la Beatriu Àlvarez , la seva germana la Maria Lluïsa n’era la pianista. La veu popular les anomenava “les carteres” per ésser filles del carter. La Beatriu diuen que tenia molt bona veu i l’acompanyava, en deien, “un bon tipet”. Contribuïa a realçar l’imatge d’una orquestra composta per músics joves i que gràcies a la immensa afició d’en Magí i a les moltes hores de dedicació, diuen que havien aconseguit una sonoritat com les millors.
L’orquestra Mozart, dirigida pel mestre Manuel Torrens, era composta per dos tipus de músics: els que no tenien, diguem-ne, interessos en la Societat. Em refereixo als que es limitaven a fer de músic i prou. I aquells que a més estaven implicats amb el Prado, o pertanyien a les juntes, o gaudien d’una certa influència, vull dir, que es feien escoltar dintre el feu pradista.
Com els germans Pagès, el Sr. Clarà ... Per tant el mestre era el cap visible de l’orquestra, però moltes vegades no movia fitxa sense haver temptejat el consell del Sanedrí. A voltes rebia pressions, ben intencionades, fins i tot en quant el repertori. D’aquesta manera, qualsevol músic, vocalista que s’incorporés a la formació, prèviament, havia d’haver rebut el consentiment de les forces vives. Fins i tot el Sr. Clarà havia desenvolupat el paper de “vocalista” de l’orquestra. Jo no el vaig aconseguir, m’han explicat que suava molt i mentre cantava agafat a aquella mena d’embut no parava d’eixugar-se la cara amb el mocador. La setmana passada vaig fer esment de la Lurdes Coll, qui entre altres mèrits personals ostentava el d’ésser vocalista de la Mozart i segons expliquen testimonis, amb molt art i veu agradable. Però en aquestes va irrompre en escena en Josep, fill del Sr. Torrens i, va poder molt, va poder poc, també va voler provar amb el cant, es feu vocalista circumstancial de la Mozart. Un detall que no agradava als músics que tenien arrels de complicitat amb la Societat. Cada vegada que a en Josep li venien les ganes de cantar, a la vella guàrdia, se’ls hi removia la budellada, no obstant s’havien de mossegar la llengua per respecte al mestre i pare de la criatura. Seria per qüestió de les refregades i de les bellugadisses que el futur com a cantant del fill Torrens, el cas és que no va triomfar.
El súmmum va tenir lloc una nit d’estiu, abans de començar el ball. Per aquell temps en Josep feia el servei militar en la banda del Regiment de Jaen 25. El fill del capità de la banda, Sr. Sànchez Curto, passava un dies a casa de la família Pagès. El director li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a Sitges, passes pel seu despatx que li volia dir una cosa. I com el fill petit de can Torrens no tenia mai presa, va pensar, eh!, ja hi passaré demà i va marxar sense fer cas a l’oficial. Aquest, l’endemà, ja l’esperava. El va fer passar pel barber per a que li tallessin el cabell al zero. L’home l’esperava en el seu despatx per entregar-li una roba de vestir que s’havia de posar el seu fill, cosa que no va poder fer.
Ara anar pelat al zero és moda, no en aquells anys i més en una persona que havia d’estar de cara al públic. D’aquesta manera, quan el van veure arribar a l’orquestra amb el cap com un puny, amb cara de passerell, els músics pradistes, es van negar a que toqués. Mentre, el Sr. Torrens, que era patidor de mena, es volia fondre. Si no vaig mal informat, en els dies successius, per poder actuar, van tapar la closca despullada del músic amb una mena de gorra que ho dissimulava, fins que li va créixer una mica el cabell.
Era jo un vailet i el cantant del Iberos que més recordo, ha estat “l’Heriberto”, hi afegíem la o a la pronunciació catalana. Era de Vilanova, presumit, exagerat amb les sabates que no parava de passar-hi un drap. Amb un ben marcat tupè i la resta del cabell engominat. Era el meu ídol, un”vocalista”, que va actuar uns quants anys amb l’orquestra i que tancava la ballaruga amb aquella preceptiva i entenedora elocució: “I con estas melodías...”.
Fins i tot l’orquestra havia organitzat concursos de vocalistes , donant oportunitat a molts ha provar les seves habilitats pel cant i per poder dir que havien cantat amb una orquestra. Un altre dels cantants, molt popular, fou en Francesc Guirro que tenia veu i estil. Un dels darrers fou l’Estanis que també era de Vilanova i desprès es va passar a la Mozart i em sembla que va ser sinó l’últim el penúltim també d’actuar en aquella formació. El vocalista que va tancar el cicle dels Iberos va ser en Freixas, quan l’orquestra ja havia reduït el nombre de components i ell alternava el cant amb el saxo.
En Manel Vendrell, fent honor a la seva predisposició de furgar en tots els àmbits, posava tals habilitats a prova dels “vocalistes”, que per cert, han estat gent obsessionada en cuidar la veu. Es tapaven fins a l’exageració i sobretot en els descansos ja que els escenaris hi acostuma a passar molta corrent d’aire. Quan en Manel els veia amb tants preparatius i prenent aparatoses precaucions, li sortia del seu interior aquella rissa sorneguera que disposava de diferents volums i prolongacions, per aquesta ocasió es reservava una riseta molt seva, els qui l’hem tractat sabran a quina em refereixo. I restava pendent de l’hora de la veritat. Davant d’aquell pinyol, amb la veu vibrant i amb els balladors distrets amb altres panorames, el músic els hi remarcava: “Res, pela amb cinc, ni cas”: Es volia referir que el passatge compromès havia passat desapercebut. Tanta preparació i miraments i ni una sola exclamació d’admiració.
El record d’aquest cantants/es, sintonitza en l’harmonia d’aquells balls, amenitzats per les orquestres locals, compostes per músics i “vocalistes” aficionats, que els dies de festa feien ballar als socis de les respectives Societats i l’endemà tots es dedicaven als seus oficis. Fent honor a aquella elocució popular que diu: “Con la música a otra parte” .
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre 2011)
Centrant-me en les dues orquestres locals que més trajectòria, en quant a continuïtat, han tingut: la Mozart i els Iberos del Jazz, la temàtica dels vocalistes, esdevé un apartat molt interessant i si aprofundíssim en la qüestió, donaria molt de si. Perquè hi han passat molts aficionats del cant que en el seu dia es van incorporar en alguna d’aquestes formacions. I és que per ser “vocalista” no necessariament s’ha de saber de solfa, sinó que la predisposició ha d’anar acompanyada d’una bona veu, fina oïda i sentit del ritme. Eren èpoques de grans orquestres i molts dels seus vocalistes van aconseguir una rellevant popularitat, fins el punt que els hi van sortir molts imitadors, la majoria d’ells aspiraven a ser cantants. I quina millor oportunitat, per començar, que aspirar a ser “vocalista” de les orquestres locals.
Enumerar tots el que van passar per les dues orquestres seria una feina de recerca un xic feixuga per la gran quantitat d’ells. Em centraré als cantants que vaig veure actuar en les dues esmentades formacions, o d’aquells que en vaig tenir moltes referències. L’orquestra dels Iberos van ser fundada per en Magí Almiñana i la primera “vocalista” va ser la Beatriu Àlvarez , la seva germana la Maria Lluïsa n’era la pianista. La veu popular les anomenava “les carteres” per ésser filles del carter. La Beatriu diuen que tenia molt bona veu i l’acompanyava, en deien, “un bon tipet”. Contribuïa a realçar l’imatge d’una orquestra composta per músics joves i que gràcies a la immensa afició d’en Magí i a les moltes hores de dedicació, diuen que havien aconseguit una sonoritat com les millors.
L’orquestra Mozart, dirigida pel mestre Manuel Torrens, era composta per dos tipus de músics: els que no tenien, diguem-ne, interessos en la Societat. Em refereixo als que es limitaven a fer de músic i prou. I aquells que a més estaven implicats amb el Prado, o pertanyien a les juntes, o gaudien d’una certa influència, vull dir, que es feien escoltar dintre el feu pradista.
Com els germans Pagès, el Sr. Clarà ... Per tant el mestre era el cap visible de l’orquestra, però moltes vegades no movia fitxa sense haver temptejat el consell del Sanedrí. A voltes rebia pressions, ben intencionades, fins i tot en quant el repertori. D’aquesta manera, qualsevol músic, vocalista que s’incorporés a la formació, prèviament, havia d’haver rebut el consentiment de les forces vives. Fins i tot el Sr. Clarà havia desenvolupat el paper de “vocalista” de l’orquestra. Jo no el vaig aconseguir, m’han explicat que suava molt i mentre cantava agafat a aquella mena d’embut no parava d’eixugar-se la cara amb el mocador. La setmana passada vaig fer esment de la Lurdes Coll, qui entre altres mèrits personals ostentava el d’ésser vocalista de la Mozart i segons expliquen testimonis, amb molt art i veu agradable. Però en aquestes va irrompre en escena en Josep, fill del Sr. Torrens i, va poder molt, va poder poc, també va voler provar amb el cant, es feu vocalista circumstancial de la Mozart. Un detall que no agradava als músics que tenien arrels de complicitat amb la Societat. Cada vegada que a en Josep li venien les ganes de cantar, a la vella guàrdia, se’ls hi removia la budellada, no obstant s’havien de mossegar la llengua per respecte al mestre i pare de la criatura. Seria per qüestió de les refregades i de les bellugadisses que el futur com a cantant del fill Torrens, el cas és que no va triomfar.
El súmmum va tenir lloc una nit d’estiu, abans de començar el ball. Per aquell temps en Josep feia el servei militar en la banda del Regiment de Jaen 25. El fill del capità de la banda, Sr. Sànchez Curto, passava un dies a casa de la família Pagès. El director li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a Sitges, passes pel seu despatx que li volia dir una cosa. I com el fill petit de can Torrens no tenia mai presa, va pensar, eh!, ja hi passaré demà i va marxar sense fer cas a l’oficial. Aquest, l’endemà, ja l’esperava. El va fer passar pel barber per a que li tallessin el cabell al zero. L’home l’esperava en el seu despatx per entregar-li una roba de vestir que s’havia de posar el seu fill, cosa que no va poder fer.
Ara anar pelat al zero és moda, no en aquells anys i més en una persona que havia d’estar de cara al públic. D’aquesta manera, quan el van veure arribar a l’orquestra amb el cap com un puny, amb cara de passerell, els músics pradistes, es van negar a que toqués. Mentre, el Sr. Torrens, que era patidor de mena, es volia fondre. Si no vaig mal informat, en els dies successius, per poder actuar, van tapar la closca despullada del músic amb una mena de gorra que ho dissimulava, fins que li va créixer una mica el cabell.
Era jo un vailet i el cantant del Iberos que més recordo, ha estat “l’Heriberto”, hi afegíem la o a la pronunciació catalana. Era de Vilanova, presumit, exagerat amb les sabates que no parava de passar-hi un drap. Amb un ben marcat tupè i la resta del cabell engominat. Era el meu ídol, un”vocalista”, que va actuar uns quants anys amb l’orquestra i que tancava la ballaruga amb aquella preceptiva i entenedora elocució: “I con estas melodías...”.
Fins i tot l’orquestra havia organitzat concursos de vocalistes , donant oportunitat a molts ha provar les seves habilitats pel cant i per poder dir que havien cantat amb una orquestra. Un altre dels cantants, molt popular, fou en Francesc Guirro que tenia veu i estil. Un dels darrers fou l’Estanis que també era de Vilanova i desprès es va passar a la Mozart i em sembla que va ser sinó l’últim el penúltim també d’actuar en aquella formació. El vocalista que va tancar el cicle dels Iberos va ser en Freixas, quan l’orquestra ja havia reduït el nombre de components i ell alternava el cant amb el saxo.
En Manel Vendrell, fent honor a la seva predisposició de furgar en tots els àmbits, posava tals habilitats a prova dels “vocalistes”, que per cert, han estat gent obsessionada en cuidar la veu. Es tapaven fins a l’exageració i sobretot en els descansos ja que els escenaris hi acostuma a passar molta corrent d’aire. Quan en Manel els veia amb tants preparatius i prenent aparatoses precaucions, li sortia del seu interior aquella rissa sorneguera que disposava de diferents volums i prolongacions, per aquesta ocasió es reservava una riseta molt seva, els qui l’hem tractat sabran a quina em refereixo. I restava pendent de l’hora de la veritat. Davant d’aquell pinyol, amb la veu vibrant i amb els balladors distrets amb altres panorames, el músic els hi remarcava: “Res, pela amb cinc, ni cas”: Es volia referir que el passatge compromès havia passat desapercebut. Tanta preparació i miraments i ni una sola exclamació d’admiració.
El record d’aquest cantants/es, sintonitza en l’harmonia d’aquells balls, amenitzats per les orquestres locals, compostes per músics i “vocalistes” aficionats, que els dies de festa feien ballar als socis de les respectives Societats i l’endemà tots es dedicaven als seus oficis. Fent honor a aquella elocució popular que diu: “Con la música a otra parte” .
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada