El rellotge i el calendari són els notaris que certifiquen el pas del temps. El recorregut del rellotge és d’una meticulositat i exactitud extrema, avancen sense que ningú els pugui aturar, no importa que ens el deixem oblidat a casa, des d’allà on sigui les minuteres avançaran inexorables en el seu recorregut. Tampoc serà excusa que se’ns pari, altres fan la feina per ell. I quan aquesta mesura del temps es trasllada a una més amplia catalogació, aquí entra la comesa del calendari: classificar l’acumulació del temps en dies, setmanes i mesos. Del final del recorregut del rellotge, les 24 hores, el calendari en dóna fe i de la seva certificació se’n deriven altres exactituds com són la cadència ordenada dels mesos.
Es miri per on es miri estem sotmesos a aquesta precisió ininterrompuda la qual, fins i tot, ens marca el destí de la pròpia vida. Quan naixem el temps ja córrer en contra nostra i arribem a un punt que ens planyem dels anys acumulats, Equival a haver esgotat molts calendaris, sense que aquest hagin mostrat cap treva, ni cap avantatge que ens afavoreixi. L’única, potser, l’experiència acumulada.
Un dels aspectes que s’ha pogut modificar dels calendaris és el propòsit d’intentar modernitzar-los, fins l’extrem de reduir-los a la mínima expressió, on no hi cal la impressió en el paper. En qualsevol aparell electrònic hi trobem l’opció del calendari digitalitzat: 10-12-011. Una informació que acostuma anar acompanyada per la corresponent a l’horari. Si més no el calendari de paper no és un producte en perill d’extinció, altra cosa és que té una impecable data de caducitat sense marxa enrere. Han evolucionat, això sí, els costums de les persones, fa anys que el calendari s’exhibia com un element de decoració fins i tot, un cop la seva caducitat, l’havia deixat sense fulls, s’aprofitava la lamina que presidia per emmarcar-la, com a demostració d’un cert gust per la decoració. L’any s’havia despenjat de damunt la blancor de la paret, no obstant havia quedat fixat, per sempre més, el paisatge, la copia d’un quadre rellevant..., que adornava el contingut.
Un calendari molt peculiar, destinat a la gent del camp, és el del pagès. Amb un format diferent als convencionals, es presenta en forma de llibreta, ofereix un ampli ventall d’informació, la qual és una copia repetida d’edicions antiquíssimes, perquè la quadratura de plantar, podar, ensulfatar, va condicionat per les estacions, les llunes, etc. Això fa que la seva lectura sigui un cúmul de curiositats, més pel neòfit que pel propi pagès, el qual ha heretat, amb l’ofici, uns amplis coneixements del medi ambient i de la natura que el fan un expert.
Fins que la sofisticació ha tret el nas en la temàtica i ha optat per personalitzar cada mes, és a dir, cada full i d’aquesta manera el pas dels mesos no està sotmesa a la monotonia d’una imatge comuna per a tots, sinó que existeixen dotze opcions, cada una d’elles avalada per la precisió de les arts gràfiques. Aquesta dinàmica permet poder girar full, sense que necessàriament s’hagi d’arrancar, d’aquesta manera sembla com si els mesos quedin emmagatzemats i reservats per a la consulta. Una acumulació que no canvia l’ordre ni la realitat inexorable del temps fugisser. Per molt que els guardem els mesos passats ja no tornen. Ho acabaran fent al cap d’un any, però ja no serà el mateix. La diferència en el temps és important, perquè durant aquet període poden passar moltes coses.
Aquest disseny dóna molta joc, permet personalitzar una mica cada mes, mantenint la denominació de procedència que aquesta és inamovible. Uns dels primers en implantar el sistema van ésser les entitats bancaries i d’estalvi, els quals s’han regit per temàtiques diferents i a cada canvi han personalitzat la rotació amb un element propi d’aquesta. Fins a dia d’avui, desconec si els “rescats” i altres subtileses del món financer afectarà la distribució dels futurs calendaris, quan aquestes entitats han tingut per norma obsequiar a la clientela amb el nou calendari que entra en vigor cada primer de gener. Tal generalitzat costum, i no vull ser mal pensat, pot servir d’eina per recordar els terminis que clients i la institució han fixat per atendre les obligacions acordades dintre uns límits de temps establerts.
La recreació artística ha estat un altre element que ha decorat els seus fulls. I les mateixes modes han portat als protagonistes a despullar-se per una bona causa, En el seu dia ho van fer els bombers, les venedores dels mercats... Fa pocs dies apareixia la bona nova: Sant Josep es despulla per l’Ave Maria. Darrera la notícia hi havia el col•lectiu de comerciants del carrer Sant Josep que en solidaritat amb una causa tan enormement bona, han estat disposats a alleugerir.se de roba per tal de que les seves vestimentes poguessin donar escalf als residents de la casa. La personalització sobreposada a la identificació de la norma establerta en quant el transcórrer del temps i amb la pell nua dels protagonistes s’aconsegueix, gràcies a les tècniques del fotògrafs, Andreu Noguero, Ramon Roch, Jordi Piqué, Lambert Gràcia i el publicista Frederic Anguera, equiparar la seva nuesa a una obra d’art. Malgrat que per la familiaritat hi puguem observar i siguem capaços d’opinar des de diferents vessants.
La seva proposta és agosarada perquè sempre hi juga el pudor, el sentit del ridícul i altres apreciacions. No obstant ha pogut més el sentit de solidaritat. Just quan som a punt de començar un any el qual, segon les opinions dels entesos, encara no serà el bo que tots voldríem. Tenim l’oportunitat d’adquirir per la mòdica quantitat de 5€ l’anunciat de tot un any, el pes de tots els mesos, un per un, decorats amb l’imatge insòlita d’uns amics, amigues que mostren, com deia un company músic, la samarreta de la mare, la de rentar i posar. A tocar de la fibra que està en contacte amb el cor.
On el seu bategar generós s’apropa a la puresa dels nois i noies que viuen a aixopluc d’una institució sitgetana que vetlla per a que no els hi manquin les coses més essencials. No els hi calen gaires embolcalls superflus, a voltes el simple somriure que els dirigeix un voluntari/ a ja els hi dóna el conhort que esperen rebre sense poder oferir quasi bé res a canvi que la satisfacció que comporta ésser ajudat, amb la persistència i abnegació del seu voluntariat, vers tots aquests residents que cada dia els esperen per poder realitzar les coses més bàsiques, com pot ser anar a passejar.
Això no té preu, no hi ha ésser humà que ho pugui quantificar perquè, com se sol dir, no es paga amb diners. No obstant els responsables de l’Ave Maria, han de fer front a les despeses ineludibles que requereix el seu bon funcionament. Una institució d’aquest calat té més sortides que entrades i qualsevol iniciativa que generi uns ingressos és ben rebuda.
Els comerciants del carrer Sant Josep s’han despullat i a nosaltres ens pertoca aportar l’escalf a una iniciativa pensada per garantir que el rostoll de les brases d’un foc lluminós i esperançador, no s’apagui mai.
Es miri per on es miri estem sotmesos a aquesta precisió ininterrompuda la qual, fins i tot, ens marca el destí de la pròpia vida. Quan naixem el temps ja córrer en contra nostra i arribem a un punt que ens planyem dels anys acumulats, Equival a haver esgotat molts calendaris, sense que aquest hagin mostrat cap treva, ni cap avantatge que ens afavoreixi. L’única, potser, l’experiència acumulada.
Un dels aspectes que s’ha pogut modificar dels calendaris és el propòsit d’intentar modernitzar-los, fins l’extrem de reduir-los a la mínima expressió, on no hi cal la impressió en el paper. En qualsevol aparell electrònic hi trobem l’opció del calendari digitalitzat: 10-12-011. Una informació que acostuma anar acompanyada per la corresponent a l’horari. Si més no el calendari de paper no és un producte en perill d’extinció, altra cosa és que té una impecable data de caducitat sense marxa enrere. Han evolucionat, això sí, els costums de les persones, fa anys que el calendari s’exhibia com un element de decoració fins i tot, un cop la seva caducitat, l’havia deixat sense fulls, s’aprofitava la lamina que presidia per emmarcar-la, com a demostració d’un cert gust per la decoració. L’any s’havia despenjat de damunt la blancor de la paret, no obstant havia quedat fixat, per sempre més, el paisatge, la copia d’un quadre rellevant..., que adornava el contingut.
Un calendari molt peculiar, destinat a la gent del camp, és el del pagès. Amb un format diferent als convencionals, es presenta en forma de llibreta, ofereix un ampli ventall d’informació, la qual és una copia repetida d’edicions antiquíssimes, perquè la quadratura de plantar, podar, ensulfatar, va condicionat per les estacions, les llunes, etc. Això fa que la seva lectura sigui un cúmul de curiositats, més pel neòfit que pel propi pagès, el qual ha heretat, amb l’ofici, uns amplis coneixements del medi ambient i de la natura que el fan un expert.
Fins que la sofisticació ha tret el nas en la temàtica i ha optat per personalitzar cada mes, és a dir, cada full i d’aquesta manera el pas dels mesos no està sotmesa a la monotonia d’una imatge comuna per a tots, sinó que existeixen dotze opcions, cada una d’elles avalada per la precisió de les arts gràfiques. Aquesta dinàmica permet poder girar full, sense que necessàriament s’hagi d’arrancar, d’aquesta manera sembla com si els mesos quedin emmagatzemats i reservats per a la consulta. Una acumulació que no canvia l’ordre ni la realitat inexorable del temps fugisser. Per molt que els guardem els mesos passats ja no tornen. Ho acabaran fent al cap d’un any, però ja no serà el mateix. La diferència en el temps és important, perquè durant aquet període poden passar moltes coses.
Aquest disseny dóna molta joc, permet personalitzar una mica cada mes, mantenint la denominació de procedència que aquesta és inamovible. Uns dels primers en implantar el sistema van ésser les entitats bancaries i d’estalvi, els quals s’han regit per temàtiques diferents i a cada canvi han personalitzat la rotació amb un element propi d’aquesta. Fins a dia d’avui, desconec si els “rescats” i altres subtileses del món financer afectarà la distribució dels futurs calendaris, quan aquestes entitats han tingut per norma obsequiar a la clientela amb el nou calendari que entra en vigor cada primer de gener. Tal generalitzat costum, i no vull ser mal pensat, pot servir d’eina per recordar els terminis que clients i la institució han fixat per atendre les obligacions acordades dintre uns límits de temps establerts.
La recreació artística ha estat un altre element que ha decorat els seus fulls. I les mateixes modes han portat als protagonistes a despullar-se per una bona causa, En el seu dia ho van fer els bombers, les venedores dels mercats... Fa pocs dies apareixia la bona nova: Sant Josep es despulla per l’Ave Maria. Darrera la notícia hi havia el col•lectiu de comerciants del carrer Sant Josep que en solidaritat amb una causa tan enormement bona, han estat disposats a alleugerir.se de roba per tal de que les seves vestimentes poguessin donar escalf als residents de la casa. La personalització sobreposada a la identificació de la norma establerta en quant el transcórrer del temps i amb la pell nua dels protagonistes s’aconsegueix, gràcies a les tècniques del fotògrafs, Andreu Noguero, Ramon Roch, Jordi Piqué, Lambert Gràcia i el publicista Frederic Anguera, equiparar la seva nuesa a una obra d’art. Malgrat que per la familiaritat hi puguem observar i siguem capaços d’opinar des de diferents vessants.
La seva proposta és agosarada perquè sempre hi juga el pudor, el sentit del ridícul i altres apreciacions. No obstant ha pogut més el sentit de solidaritat. Just quan som a punt de començar un any el qual, segon les opinions dels entesos, encara no serà el bo que tots voldríem. Tenim l’oportunitat d’adquirir per la mòdica quantitat de 5€ l’anunciat de tot un any, el pes de tots els mesos, un per un, decorats amb l’imatge insòlita d’uns amics, amigues que mostren, com deia un company músic, la samarreta de la mare, la de rentar i posar. A tocar de la fibra que està en contacte amb el cor.
On el seu bategar generós s’apropa a la puresa dels nois i noies que viuen a aixopluc d’una institució sitgetana que vetlla per a que no els hi manquin les coses més essencials. No els hi calen gaires embolcalls superflus, a voltes el simple somriure que els dirigeix un voluntari/ a ja els hi dóna el conhort que esperen rebre sense poder oferir quasi bé res a canvi que la satisfacció que comporta ésser ajudat, amb la persistència i abnegació del seu voluntariat, vers tots aquests residents que cada dia els esperen per poder realitzar les coses més bàsiques, com pot ser anar a passejar.
Això no té preu, no hi ha ésser humà que ho pugui quantificar perquè, com se sol dir, no es paga amb diners. No obstant els responsables de l’Ave Maria, han de fer front a les despeses ineludibles que requereix el seu bon funcionament. Una institució d’aquest calat té més sortides que entrades i qualsevol iniciativa que generi uns ingressos és ben rebuda.
Els comerciants del carrer Sant Josep s’han despullat i a nosaltres ens pertoca aportar l’escalf a una iniciativa pensada per garantir que el rostoll de les brases d’un foc lluminós i esperançador, no s’apagui mai.
J. Y. M.
Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de desembre 2.011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada