Durant el mes d’octubre de l’any 1986 van coincidir dos esdeveniments rellevants. El primer va tenir lloc el dia 4 d’octubre, era dissabte, a la nostra vila s’implicaren un nombre important de conciutadans que a l’hora indicada s’assegueren a taula. Un fet normal si ens referim a una taula qualsevol, perquè, quan s’escau l’horari de les menjades, les taules assoleixen un protagonisme vital. Aquesta, però, era una taula que sortia de les mesures més o menys convencionals, pretenia ésser, poca broma, la taula més llarga del món. La que va aplegar més comensals, des de sota la Fragata fins a Terramar. El plat estrella que es va servir va ésser el xató, tot i que el menjar es suposava que era una cosa secundària, es tractava d’aconseguir el record en quant a la llargada d’una taula útil, vull dir que servis per asseure comensals a l’hora de dinar. Fou un èxit en tots els aspectes, el rècord s’aconseguí. Gràcies al plantejament, la col•laboració, l’assistència massiva i fins i tot la climatologia hi va voler posar de la seva part, lluint un sol d’aquells que impregnen d’aquesta lluminositat tan característica en el nostre poble.
Aquest any s’han complert 25 anys d’aquella simpàtica gesta, per la qual el poble es va convertir en notícia que se’n va fer reso fins i tot la premsa internacional. I el nom de la vila va quedar escrit en el populós llibre dels rècords Guinees. Iniciatives que repercuteixen en l’estímul de totes les persones que hi van participar, perquè aquest muntatge va representar moltes hores de planificació i feina que un voluntariat abnegat i ben disposat, va saber desenvolupar amb eficiència en el moment de mobilitzar i implicar a tanta gent. Avui, vint-i-cinc anys desprès, tothom que hi va participar manté viu aquella imatge, la d’una taula que s’estenia al llarg de tot el passeig, una imatge insòlita que els documents gràfics s’han encarregat de perpetuar. La meva col•laboració d’aquell dissabte, encara no s’aixoplugava en el tomb per casa, la vaig titular “ La Taula”. I l’encetava amb aquesta frase tan popular: “ a la taula i al llit al primer crit”. L’oportunisme em va valdrà sortir a la portada.
Amb pocs dies de diferència, el 17 del mateix mes, al migdia, tots estàvem pendents de la televisió que, en una connexió amb directe amb Lausanne ens permetria conèixer la ciutat que seria l’encarregada d’organitzar el Jocs Olímpics del 1992. Una candidata ens era molt propera. Sembla que ho vegi, el Sr. Samaranch, davant el faristol, obrint un sobre, intentant donar un caire enigmàtic a la situació, respiració continguda per part de tothom, una mica de titubeig al pronunciar les primeres paraules, on semblava que el silenci les volgués ofegar i finalment: “ a la ville... de Barcelona”. Un anunci que va fer esclatar de satisfacció a tots els qui, d’una manera o altra, hi estàvem identificats.
Aquesta notícia em va agafar en un poble de l’Aragó, Used, on va néixer la Carme. Que està situat a pocs kilòmetres de Daroca i enfront a la llacuna de Gallocanta. Ens trobàvem en el menjador de la casa , davant un televisor en blanc i negre i sense Internet, no existia, per poder recavar en l’esdeveniment, ni telèfons mòbils, encara vivíem una mica tranquils. Com es tracta d’un poble de no masses habitants i Barcelona es troba lluny de la seva situació geogràfica, l’anunci no generà masses mostres d’entusiasme en aquell indret, com si no anés amb ells. La meva implicació amb aquest setmanari, va propiciar que de seguit vaig sentir la necessitat d’escriure sobre el tema, ho vaig enllestir allà mateix, emplenant un parell de folis, sense utilitzar la màquina d’escriure, amb la meva cal•ligrafia. El vaig titular: “Anells Olímpics”. Un familiar que és molt crític amb les meves col•laboracions, em recorda sovint que ha estat un dels millors articles que he escrit. Seria per l’eufòria que s’apoderà de mi i per la dificultat de trobar-me lluny de Sitges per poder viureu de prop.
Vint-i-cinc anys d’una data que forma part de l’historia de l’esport i que va canviar molts aspectes de la ciutat de Barcelona i rodalies. Els més destacats, a banda de les instal•lacions olímpiques, foren les millores en els accessos a la capital, on es van construir les rondes: la de dalt i la del litoral, convertint-se en un alleugeriment important del tràfec rodat. En el any 1992 també es va inaugurar un tram de l’autopista de Barcelona a Sitges, travessant el Massís de Garraf per uns túnels. Aquesta obra, tot i l’abusiu import que s’ha de pagar per travessar-los, va representar una millora molt notable en quant a la comunicació entre la capital i el nostre poble. Van ser uns anys d’intensa activitat, en què Barcelona va agafar un impuls i una projecció internacional que li va permetre convertir-se en un destí preuat per molts dels turistes que encara avui la visiten.
Sitges no va quedar al marge, la capital i la vila van escurçar distàncies i per tant es va reduir el temps emprat en completar el trajecte. Aquest apropament, el nom, la situació, va fer que molts esportistes d’elit, autoritats, organitzadors, lloguessin torres, a preus importants, per residir-hi mentre van durar els Jocs.
I també, des de, que han millorat les comunicacions per carretera s’ha notat en el nombre de visitants, sobretot durant els caps de setmana i dies festius. L’èxit aconseguit amb l’organització dels Jocs va permetre, durant uns anys, viure de la rifeta. Hi havia feina, alegria i tot el que comporta una situació folgada de benestar. Com una injecció de vitamines que revifaren els ànims d’una societat que s’abraçava als nous avanços estructurals i tecnològics. Caminant de bracet amb els països més capdavanters.
Una vegada es posà colofó al revulsiu que viu Barcelona, la “depressió” post festa no trigà a assetjar aquell ambient d’eufòria i es cau amb la crisi del 1993. Molts ni la recorden, seria suau i molt passatgera. Perquè de seguit ens vam refer i tornà l’alegria immersos, en diuen, en la “bombolla immobiliària”. Embolica que fa fort.
Vint-i-cinc anys després, hi ha més feina en plegar-les que fer-les caure. El panorama ha canviat substancialment. La taula més llarga del món forma part del record i després de tants anys ja tot està més que paït. Tot i que per a uns quants la digestió no va ser del tot bona, perquè els hi va produir unes caguetes que els va postrar a la tassa del inodor, fins que van fer net. Pel demès tots sabem i patim moltes de les conseqüències d’aquesta ferotge crisi.
Avui, mirar endavant produeix incertesa, com serà el mon dintre de vint-i-cinc anys més? Es produiran canvis en el benestar de la societat i en molts altres aspectes , tardarem a que la roda torni a girar amb la mateixa velocitat que abans. El futur és incert, però encara ho és més el desenllaç d’aquesta mala maror que regna. Només una disciplina esportiva, optimista i emprenedora pot contribuir a que quan faci 50 anys dels Jocs de Barcelona, aquell esperit triomfal hagi permès vèncer part de les dificultats. De moment aquestes dues dates han assolit un aniversari important i digne d’ésser recordat.
J. Y. M.
Aquest any s’han complert 25 anys d’aquella simpàtica gesta, per la qual el poble es va convertir en notícia que se’n va fer reso fins i tot la premsa internacional. I el nom de la vila va quedar escrit en el populós llibre dels rècords Guinees. Iniciatives que repercuteixen en l’estímul de totes les persones que hi van participar, perquè aquest muntatge va representar moltes hores de planificació i feina que un voluntariat abnegat i ben disposat, va saber desenvolupar amb eficiència en el moment de mobilitzar i implicar a tanta gent. Avui, vint-i-cinc anys desprès, tothom que hi va participar manté viu aquella imatge, la d’una taula que s’estenia al llarg de tot el passeig, una imatge insòlita que els documents gràfics s’han encarregat de perpetuar. La meva col•laboració d’aquell dissabte, encara no s’aixoplugava en el tomb per casa, la vaig titular “ La Taula”. I l’encetava amb aquesta frase tan popular: “ a la taula i al llit al primer crit”. L’oportunisme em va valdrà sortir a la portada.
Amb pocs dies de diferència, el 17 del mateix mes, al migdia, tots estàvem pendents de la televisió que, en una connexió amb directe amb Lausanne ens permetria conèixer la ciutat que seria l’encarregada d’organitzar el Jocs Olímpics del 1992. Una candidata ens era molt propera. Sembla que ho vegi, el Sr. Samaranch, davant el faristol, obrint un sobre, intentant donar un caire enigmàtic a la situació, respiració continguda per part de tothom, una mica de titubeig al pronunciar les primeres paraules, on semblava que el silenci les volgués ofegar i finalment: “ a la ville... de Barcelona”. Un anunci que va fer esclatar de satisfacció a tots els qui, d’una manera o altra, hi estàvem identificats.
Aquesta notícia em va agafar en un poble de l’Aragó, Used, on va néixer la Carme. Que està situat a pocs kilòmetres de Daroca i enfront a la llacuna de Gallocanta. Ens trobàvem en el menjador de la casa , davant un televisor en blanc i negre i sense Internet, no existia, per poder recavar en l’esdeveniment, ni telèfons mòbils, encara vivíem una mica tranquils. Com es tracta d’un poble de no masses habitants i Barcelona es troba lluny de la seva situació geogràfica, l’anunci no generà masses mostres d’entusiasme en aquell indret, com si no anés amb ells. La meva implicació amb aquest setmanari, va propiciar que de seguit vaig sentir la necessitat d’escriure sobre el tema, ho vaig enllestir allà mateix, emplenant un parell de folis, sense utilitzar la màquina d’escriure, amb la meva cal•ligrafia. El vaig titular: “Anells Olímpics”. Un familiar que és molt crític amb les meves col•laboracions, em recorda sovint que ha estat un dels millors articles que he escrit. Seria per l’eufòria que s’apoderà de mi i per la dificultat de trobar-me lluny de Sitges per poder viureu de prop.
Vint-i-cinc anys d’una data que forma part de l’historia de l’esport i que va canviar molts aspectes de la ciutat de Barcelona i rodalies. Els més destacats, a banda de les instal•lacions olímpiques, foren les millores en els accessos a la capital, on es van construir les rondes: la de dalt i la del litoral, convertint-se en un alleugeriment important del tràfec rodat. En el any 1992 també es va inaugurar un tram de l’autopista de Barcelona a Sitges, travessant el Massís de Garraf per uns túnels. Aquesta obra, tot i l’abusiu import que s’ha de pagar per travessar-los, va representar una millora molt notable en quant a la comunicació entre la capital i el nostre poble. Van ser uns anys d’intensa activitat, en què Barcelona va agafar un impuls i una projecció internacional que li va permetre convertir-se en un destí preuat per molts dels turistes que encara avui la visiten.
Sitges no va quedar al marge, la capital i la vila van escurçar distàncies i per tant es va reduir el temps emprat en completar el trajecte. Aquest apropament, el nom, la situació, va fer que molts esportistes d’elit, autoritats, organitzadors, lloguessin torres, a preus importants, per residir-hi mentre van durar els Jocs.
I també, des de, que han millorat les comunicacions per carretera s’ha notat en el nombre de visitants, sobretot durant els caps de setmana i dies festius. L’èxit aconseguit amb l’organització dels Jocs va permetre, durant uns anys, viure de la rifeta. Hi havia feina, alegria i tot el que comporta una situació folgada de benestar. Com una injecció de vitamines que revifaren els ànims d’una societat que s’abraçava als nous avanços estructurals i tecnològics. Caminant de bracet amb els països més capdavanters.
Una vegada es posà colofó al revulsiu que viu Barcelona, la “depressió” post festa no trigà a assetjar aquell ambient d’eufòria i es cau amb la crisi del 1993. Molts ni la recorden, seria suau i molt passatgera. Perquè de seguit ens vam refer i tornà l’alegria immersos, en diuen, en la “bombolla immobiliària”. Embolica que fa fort.
Vint-i-cinc anys després, hi ha més feina en plegar-les que fer-les caure. El panorama ha canviat substancialment. La taula més llarga del món forma part del record i després de tants anys ja tot està més que paït. Tot i que per a uns quants la digestió no va ser del tot bona, perquè els hi va produir unes caguetes que els va postrar a la tassa del inodor, fins que van fer net. Pel demès tots sabem i patim moltes de les conseqüències d’aquesta ferotge crisi.
Avui, mirar endavant produeix incertesa, com serà el mon dintre de vint-i-cinc anys més? Es produiran canvis en el benestar de la societat i en molts altres aspectes , tardarem a que la roda torni a girar amb la mateixa velocitat que abans. El futur és incert, però encara ho és més el desenllaç d’aquesta mala maror que regna. Només una disciplina esportiva, optimista i emprenedora pot contribuir a que quan faci 50 anys dels Jocs de Barcelona, aquell esperit triomfal hagi permès vèncer part de les dificultats. De moment aquestes dues dates han assolit un aniversari important i digne d’ésser recordat.
J. Y. M.
( Publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'octubre del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada