Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 d’octubre 2011

RUBIELOS DE MORA






Els pobles de l’Aragó disposen d’una de les barreges més sensacionals de la convivència humana i patrimonial : la llum, el color de la terra, la força del paisatge, la construcció peculiar de les seus més portentosos monuments. Passant pel tarannà de la seva gent , el deix de la seva parla i un folklore molt característic, entre altres.
La província de Terol és allargada i s’estén fins a les estivacions de Castelló, per una vall que s’aboca al mar, passant de les frescor d’aquells indrets a les terres càlides de la costa de Llevant. I deixant enrere pobles tan bonics com Mora de Rubielos i Rubielos de Mora, en les ribes del riu Mijáres. Curiosament Sitges està agermanada amb un poble d’aquesta província, amb Andorra de Terol. Terra d’on prové el nostre amic i artista en Manuel Blesa, el qual ha pintat infinitat retrats a l’oli dels habitants d’aquelles contrades, així com el singular personatge del Pastor d’Andorra”. Com a curiositat d’aquests lligams, cal destacar que l’Amàlia Caballé, filla de la Presenta i del Sr. Caballé, es va casar amb el ferrer d’aquella vila i se’n hi va anar a viure. Sense perdre, però, contacte amb el seu poble, relació enfortida pel fet de l’agemanament
En la vida de les persones hi conflueixen un seguit de coincidències, on algunes fan honor a l’antic refrany: “La tierra do me crié démela Dios por madre./ Al buen varón, tierras ajenas su patria son”. Quelcom semblant li va passar al Sr. Esteve Barrachina Benages que va néixer a Rubielos de Mora a l’any 1853 i va morir a Sitges l’any 1939. On hi va arribar destinat com a mestre d’escola a l’any 1905, procedent de Batea ( Tarragona ). Va ésser a Vilafranca del Campo (Terol) on es casà amb Maria Esquiu Colás. El matrimoni va arribar a tenir tretze fills, dels quals només set arribaren a una edat adulta.
Segons cròniques el defineixen com a home pulcre en totes les seves dedicacions, inquiet, encuriosit per l’entorn. Amb tantes bones predisposicions va saber transmetre les seves inquietuds als seus alumnes, fins el punt que els va inculcar a interessar-se, estimar les coses de casa. Entre elles la seva geografia, de manera que els va implicar a entrar en contacte amb la toponímia local. Com que els familiars, de cada un d’ells, hi estava identificat: per l’ofici, o per l’assentament en el lloc on vivien, el mestre els va encarregar que rescabalessin entre els coneixements dels seus tutors i d’aquesta manera poder aportar una valuosa informació a la tasca de recerca. Un interès col•lectiu, rere el qual es pot dir que els deixebles es van convertir en mestres del seu mestre. El treball donava els seus fruits i tots van aprendre a estimar, encara més, cada racó de la vila. L’obra, en castellà, l’anà publicant el mestre en el diari local, del qual ell n’era el fundador i que sortia una vegada al més, sota un nom tan nostre com ho és: La Fita. El març del 1993 ha estat editat pel Patronat Municipal Sitges Comunicació, amb el seu títol original :Geografia Local de Sitges. Traduïda al català i formant part de la col•lecció de Quaderns de Sitges. Amb nota introductòria del seu net, Ventura Sella i Barrachina.
Rubielos de Mora, avui, és un poble molt ben conservat. Amb bon criteri a l’any 1980 li van concedir el privilegi de declarar-lo Conjunt Històric – Cultural. Els seu gran nombre de palaus, cases senyorials, esglésies, ermites i la seva singular portalada d’entrada, el fan mereixedor del títol que ostenta. Hi vaig passejar amb tota recreació i amb la satisfacció que em trobava en un poble que ha tingut, amb la persona d’Esteve Barrachina, un fort vincle amb el nostre. També des d’aquest indret van estar destinats a la caserna de davant el cementiri, servidors de l’ordre. De retorn visitàrem Mora de Rubielos , el poble que inverteix els dos termes en la seva identificació. El presideix un espectacular castell, als peus del qual s’alça una interessant col•legiata. El rector de la qual, mogut pel interès de saber de la procedència dels visitants, ens va fer saber que en el poble hi viu un tal Pepe Barrachina, molt popular, però que no hi vam poder coincidir perquè , en aquell moment, n’estava absent. Llàstima, ja que potser hagués pogut aportar més detalls del cognom i de l’arrelament en aquests dos pobles.
Una de les netes del mestre d’escola, la Carme Barrachina, no fa gaire que ens ha deixat. A la Carme sempre la va acompanyar una mirada enjogassada, l’espontaneïtat, tan comuna en tots els Barrachines i una estima especial per les coses de casa nostra. A més, va tenir el privilegi de compartir-ho amb la nombrosa clientela que acudia al seu emblemàtic establiment de la Torre de les Hores.
Emmaridada amb l’Antonet Pañella va redescobrir l’harmonia dels millors compassos dels ballables d’aquella època, així com les composicions que el marit aportava a la nostra dansa. Fundador que va ser de l’orquestra La Gran Gala, composta per músics d’aquí i que va portar la música arreu.
Tal com ho va fer en Janio Marti, si més no aquest dedicat en exclusiva a la música, la seva orquestra ha actuat en les millors sales de ball i en quasi tots els envelats de Festa Major. Ens acaba de deixar un altre mestre, ell no es va dedicar a l’ensenyament, però ho era per les seves doctes aptituds per la música. I pel seu tarannà, també afable i cordial.
Uns i altres mestres de la vida, on hem aprés que estem aquí de pas, no obstant quan és el moment de marxar sempre ens ve nou. Sobretot ho hem pogut constatar el darrer cap de setmana, perquè en poc temps de diferència ens van deixar molts amics i veïns, amb els qual havíem compartit vivències i ensenyaments.
J. Y. M.






( Publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'octubre 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez