Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de desembre 2011

EL CARRER DE LES PLANXADORES

Des de que naixem la vida es posa a filar un gran vestit, de primer fent servir un patró molt reduït, per a després anar avançant d’acord amb les mesures. Em reafirmo que per començar no cal gaire roba, però poc a poc va agafant forma; uns camals, unes mànigues. I es fa més gran cada vegada que les mesures s’allarguen i s’eixamplen. No obstant arriba un punt que, per a més encert, cal embastar la vora, sense cosir-la del tot fins que no s’hagi emprovat. Succeeix quan les formes varien i apareixen unes inapreciables deformacions que a simple vista no es noten, si més no quan penja més d’una banda que de l’altra, la simetria, que és cosina germana de l’exactitud, deixa al descobert una raresa amb la qual no havíem parat atenció. Sorgeix la inoportuna “patarrufa”, tan poc amiga de les modistes, per escarni dels miralls que delaten la seva presència a la presumida clienta, a qui el detall l’escandalitza i demana els consegüents retocs, per tal d’allisar tot el que queda arrugat.
I aquest procés de posar un vestit, una roba, per a cada ocasió, va en consonància amb l’evolució del temps i les modes. Una cosa i l’altra han afavorit el deslliurament de molts forros, els quals servien per tapar interioritats però també per contribuir a que el caient de la roba aconseguís formes més elegants i això s’aconseguia, en bona part, gràcies a les peces interiors.
Els enagos, que molts anomenen enaguas, són una d’aquests detalls ocults que havien d’estar ben emmidonades ja que d’aquesta manera el vestit aconseguia deslliurar-se de la rigidesa, el d’unes formes llises i simples. I la roba de vestir, per norma, s’havia de planxar. I precisament a aquesta dedicació hi va haver els qui en van fer el seu ofici, les anomenaven les planxadores. En el carrer Sant Francesc n’hi havien dues, molt a prop una de l’altra. Al costat de l’estanc hi vivia la família Villardaga, en Rafael era pintor, d’aquells que un dia vaig anomenar pintors de bata. La seva era d’un color grisos. Completava el conjunt l’escala de tisora que des de l’últim graó hi passava el braç i a l’altra mà el pot de pintura i els pinzells. En Villardaga passejava un posat, discret, poca cosa, que li conferia un toc de popularitat, fins l’extrem que la mateixa veu popular es va encarregar d’atribuir-li el mot de “pollastret”. L’home també era músic, tocava el clarinet i component d’aquell ben nodrit grup de teatre, en deien, d’aficionats.
La seva muller, l’Engracieta , feia de planxadora en el quarto de reixa d’aquella planta baixa , al costat d’aquelles dues portes que tancaven l’obertura del carrer. La seva era una feina que requeria toc de precisió, el de mesurar el tacte adequat per tal de no cremar la roba. El pintor i la planxadora van viure acomodats en el matrimoni i en el fill que tenien, fins que la guerra va esberlar la seva felicitat. El noi de la casa va ser cridat a incorporar-se en aquella jovenívola lleva del biberó. Va marxar del seu poble i mai més hi va tornar. La seva dissort va afligir, per sempre més, als seus pares, els quals sols tenien aquest fill. Dissortadament uns metres més enllà a casa de la Remei i l’Andreu van passar també per aquesta trista experiència, però ells en van perdre dos, un a cada bàndol. A partir d’aquella desgràcia a la seva casa, ens ho havia comentat en Josep, l’únic fill que els va quedar, sempre sortien a parlar de la guerra, maleint-la i trobant a faltar aquells dos fills que no es podien treure del pensament.
La Mª. Dolors Arnabat planxava i emmidonava en els baixos de la casa de la cantonada d’aquest carrer amb el de Sant Gaudenci. El seu posat, amb exuberant davantera inclosa, li atorgava un aire autoritari, de fet tenia geni el qual, moltes vegades, mal dissimulava, deixant anar un ben nodrit repertori, com es sols dir: “els hi refutia pel broc gros”.El seu ofici va contribuir a engalanar la silueta de les dones sitgetanes i les de la colònia d’estiuejants. Qualsevol festa de societat tenia el seu pròleg en les dependències de la planxadora. Fins i tot a ella mateixa li agradava mudar-se per assistir als balls del Prado. Junt amb el seu marit, en Pepe del Rio, l’home tenia nom artístic, formaven una parella que els agradava el refinament, fugien de la vulgaritat i quan es mudaven feien patxoca .
Durant l’estiu, després de dinar, canviava la planxa per la regadora, quan el sol rescalfava l’asfalt i la seva fogositat es colava per entre les pales de la persiana del menjador, la dona sortia amb la regadora i amb una acurada meticulositat, com si planxés, la balancejava d’una banda a l’altra de la vorera, amb un moviment que ni calculat hagués sortit tan bé. No interrompia la passada fins que acabava, ni tan sols es parava si en aquell moment passava algú, ella anava fent, amb la tranquil•litat i parsimònia del qui li agrada fer la feina ben feta, sense presses. Aquest detall, el no aixecar la regadora quan transitava gent, li havia costat més d’un encarament amb el vianant que li havia mullat la sabata i es queixava. I com que no tenia pèls a la llengua, havia de dir sempre l’ultima paraula. Al disposar d’un bon repertori de paraules persuasives, el dels peus remullats, si no afluixava, s’exposava haver d’escoltar el bo i millor dels elogis. Sent poca-solta, la paraula més ben sonant.
Eren èpoques de rentat a mà i planxat per personal especialitzat, per tant hi havia feina en aquest ofici. l’Arnabat s’havia envoltat de gent que l’ajudaven, com la Lolita Vigó de cal Liri. Van coincidir en aquells baixos dues dones amb caràcter i per sobre de tot, bones dominadores de l’ofici de planxar. Les seves veus portentoses s’escoltaven i distingien des d’un tros lluny. A aquesta singularitat si afegia, a cada vesprada, la veu de la Pepeta, la germana de l’Arnabat i muller d’en Panchito Pagés, Parcala, que tampoc estava avesada a parlar fluix. Diré, com a curiositat, que en aquell temps la gent de la vila, distingíem quasi totes les veus i les sabíem encabir en el seu àmbit. Una altra virtut o normalitat, per no exagerar, que hem perdut, avui poques veus ens són familiars. Però n’hi ha una que perdura i encara es fa escoltar, és la de la Rosita Puig, de can Xaruc. La seva és una veu també molt arrelada al àmbit de casa nostra.
Una de les últimes planxadores ha estat la Vicenta, muller d’en Ramon Xambó que vivia i planxava en una de les casones d’aquest entranyable racó de la vila anomenat carrer Tasis.
I acabo tornant a referir-me al vestit que la vida ens va perfilant, petit al començament, evolucionant cap a talles superiors. Estancament a una cera edat. Fins que arriba el punt que tot et queda gran. Santa Llúcia vetlla per la vista dels seus devots/es, i acull el patronatge de les modistes, elles fa pocs dies van celebrar la seva festa. Amb la protecció de tan polivalent patronatge, la vora d’una gran capa està embastada. A sota s’apleguen amics i amigues que han escollit el recer d’una casa gran, l’Hospital. I allà s’escolten les seves veus. En vigílies de Nadal m’han convidat a compartir el temps de lectura i comentari. La meva veu no és portentosa, tot el contrari, però em complaurà molt tornar a escoltar les seves, perquè són el ressò d’una experiència, una immensa estima, la qual contribueix a que el nostre Sitges no ensordeixi entre tantes veus dissonants.
J. Y. M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre 2011)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez