Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 d’octubre 2011

DE FESTA EN FESTA

Vaig arribar a un poble, els hi explicaré, amb més detall, en una altra ocasió, on acabaven de començar les festes, em van dir que eren en honor a la festivitat de la Santa Creu que l’església ho va celebrar el passat diumenge dia 18. L’entrada al poble es troba precedida per un arc de pedra en forma d’avellana i en la part superior s’alçava un torreó de les mateixes característiques, les de la pedra noble que el vesteix. Per tant, una entrada que es feia mirar. Sembla ésser que és costum que el jovent i la resta d’integrants, en diuen, “peñas”, a una hora determinada del migdia es col•loquin sota aquesta majestuosa entrada i a ritme d’una xaranga canten i ballen, sense deixar anar el vas de vi de la mà . La sorollada dura el temps necessari per fer valer que aquest rebombori forma part de la tradició. I d’aquesta manera, el visitant, o qualsevol dels de la terra que vol entrar al poble, ho ha de fer fent-se pas entre una multitud de jovent que no atenen que la seva peculiar manera de celebrar, dificulta el pas de l’altre gent.
Per estacionar el cotxe varem de tenir en compte la franja horària que no es podia aparcar. Especificant el motiu: “debido a la suelta de vaquillas”. Un acte que no trencava l’harmonia paisatgista del poble, ja que ni estava ballat per aquells taulons característics ni per cap altra mena d’artil•lugi, unes reixes de ferro articulades, a mena de portes, de treure i posar, a l’hora de la veritat tancaven el recinte del recorregut, els carrers per on no havien de passar els animals. Acabada la sessió, s’obrien aquestes grans portes, queden curosament plegades, i els carrers tornaven a una normalitat absoluta.
M’he embarrancat en una festa d’un poble, bonic, amb història refregada per les seves pedres, i total per no explicar res més. Una mica absurd tot plegat. No obstant una manera per entrar en matèria pot servir molt bé una insinuació d’una festa popular, on uns veïns l’esperen i la viuen, entre altres costums, posant-se sota l’estret i reduït pas de sota un bonica arcada, on canten i ballen i xarrupen vi. En el moment precís que arriben uns turistes els quals, buscant lligams i apassionats per l’art de les pedres, coincideixen, amb l’estímul afegit d’una festa que no pensaven trobar. La respectem, procurem atendre les recomanacions i ens deixem influir per l’alegria que es fa encomanadissa.
Per norma general són pobles amb poques festes per celebrar, aquesta de finals d’estiu i alguna altra més quan el fred no permeti quedar-se quiet en un espai obert propens al tiratge d’aire acanalat. Segur que per llavors busquen un racó més solejat.
Al tornar a Sitges, la vila celebra la 50ª edició de la verema i es prepara per la festivitat de Sant Tecla, en diríem la festa major petita, si ens la fessin catalogar entre mesures de grandiositat. No obstant, aquesta última, té tots els continguts, ets i uts, de festa gran. Quan tot just fa un mes de la celebració de la Festa Major. Entre aquestes dues s’han succeït ball de bastons, timbalades, correfocs i espetegafocs, castellers i de tot lo imaginable. I ja no mirem més enrere. Algun dia ens haurem de prendre la vida en serio i fer números i fer treballar la imaginació per buscar alternatives per a que la festa segueixi semblant gran, però amb una despesa petita. Destinar 300.000 euros del pressupost municipal a la festa Major, encara que en siguin dues, en aquests moments d’estretors i amargors és descabellat, abusiu. Si ho transportem al deute que s’arrossega Amb tot el nou consistori va arribar a temps per retallar-ne 50.000. Poca cosa davant la magnitud de la xifra.
I és que s’ha establert com una norma, posada en pràctica per molts municipis, consistent en tirar la casa per la finestra i desprès el qui carrega amb el gec són tots els qui han participat que cobren a terminis que acostumen a sobrepassar un any vista. Ja ho deien els més vells: “ paga tu, paga jo, quantes te’n fotries”. En sabien aquella gent de mirar per la pela. Amb el canvi de moneda, però, tot s’ha anat en orris.
És necessari buscar un equilibri i posar ordre a les festes, per tal de que no hi hagi un ball de bastons generalitzat on els nostres quedin curts. Però tampoc es pot caure en el pessimisme i menys a les portes d’aquest festa de Sant Tecla que, originalment aporta una iniciativa que fomenta la participació i l’enginy, com és la matinal infantil que en el seu dia va impulsar el Sr. Salvador Mirabent i Paretas. L’estímul, les idees, quan aquestes no s’apropen a la perfecció, de la mainada que hi participa, és un altre exemple de què amb poques taules en pot servir una festa magnífica.
Curiosament estic escrivint aquest article el dimarts, quan són les 22,45 i un insòlit castell de foc irromp en la tranquil•litat de la nit. Fullejo el programa i no hi veig cap mostra pirotècnica que avali aquests ramillets de coets. De segur que més d’un s’ha pensat que feia tard al castell de foc de la vigília.
És el que els comentava, tota hora i qualsevol dia és bo per tenir-la “armada”. I si a més hi afegim el remor de gralles que s’escolta a cada moment, la festa més que escalfar motors, sembla que vulgui esclatar abans de temps. Existeix un entusiasme generalitzat, que porta a una implicació de gran format, sols cal canalitzar aquesta progressió festiva i de ben segur que es trobarien formules per organitzar unes festes amb un pressupost molt més reduït i on no els tocaria el rebre a professionals de l’espectacle, de la faràndula, grallers, músics, etc. En definitiva, a tots aquells que per participar han de cobrar, perquè és la seva feina, i reben el seus honoraris quan de la festa ja no se’n recorda ningú. Mentre autoritats, membres de les comissions, han quedat bé davant el poble. Cal reflexionar que quan s’han d’invertir tants milers d’euros per a que sembli una festa de les grans, malament rai. El mèrit rau en saber posar fre a la disbauxa que repercuteix en les arques, quan hi ha moltes altres prioritats que clamen al cel. I sobretot altres pagaments, de les prebendes dels quals depèn el benestar de moltes famílies que han treballat a càrrec de la Casa de la Vila i no han cobrat. No ha de servir de consol que aquesta és, per desgràcia, una modalitat molt o quasi generalitzada arreu.
Som a les vigílies de la festivitat de Santa Tecla, un bon moment per a que la festa contribueixi a alegrar els ànims que estan una mica abatuts, expectants, per la situació d’incertesa que es viu. Gaudim del seu esclat, demanem protecció a la Santa i deixem que passi sense que ens envaeixi la nostàlgia, perquè dintre de poc tornarem a estar de festa. És clar, tot això val molts diners. El qui les segueixi totes, dirà que som un poble de caler. Les aparences a voltes enganyen. Però també és cert que més val aparentar que fer llàstima. Això mai. Però tampoc a qualsevol preu.
J. Y. M.

( Publicat a l'Eco de Sitges el 23 de setembre del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez