Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de novembre 2011

ENTRE LA RUTA DE LES DONES I LA DELS HOMES

Tancava l’article de la setmana passada, amb el record posat en una dona, l’Angeleta dels ous, com un referent de la dona negocianta que durant l’any venia ous i verdures, entre les estretors del seu local i en apropar-se aquestes dates, castanyes. En un indret on hi coincidien el fort de la tradició, la de Tots Sants amb: la castanyera, les flors i els panellets que els pastissers de can Massó elaboraven en l’obrador que s’arrecerava amb la paret mitgera del bar del xato, un altre personatge peculiar sorgit de la vida popular sitgetana. Però abans de deixar el Cap de la Vila, vull establir l’assentament duna altra ruta, la dels homes. Atenent-me al costum que tenien en quant a fer parada en dos punts estratègics d’aquest enclavament, a l’hora de fosquejar i sobretot els dissabtes a la tarda , quan també aprofitaven per visitar les barberies. Drets, intercanviaven converses sobre les més inversemblants temàtiques.
La ruta matinera de les sitgetanes començava , un cop tenien endreçat el seu tros de carrer, en anar a buscar el pa i la llet. Com a curiositat, en un moment de la història local, van coincidir en el mateix carrer, el de Santiago Rusiñol, tres proveïdores de llet: la Carmeta de la llet, la Maria i l’Emilia. Era la ruta de l’avituallament que es completava amb la visita a la plaça, on el protagonisme de les dones era majoritari, llevat la d’uns quants homes, principalment carnissers que s’alternava amb les verdulaires i peixateres. La ruta per dintre la plaça també tenia el seu encant, una mostra més de la convivència i una imatge prou eloqüent del sitgetanisme que vetlla per la supervivència entre la gent coneguda que havien matinat per tenir la parada a punt. Alguns d’ells vinguts de les masies del terme. Aquestes rutes propiciaven uns sorolls peculiars, quan els carros tirats pel matxo, esberlaven el silenci d’una matinada que deixava al descobert un escletxa de llum de dia. Era com el rellotge que mesurava el límit entre la nit i el dia, i que despertava als endormiscats sense haver de recórrer a ell per saber l’hora. La ruta de la gent de pagès complia un horari meticulós que sols en Peret que venia a peu des de Puigmoltó era el testimoni de la vinguda al món d’un nou dia i dels qui, com ell, coincidia i emmarcava una imatge camperola que s’arrecerava amb un altra de molt marinera que es produïa quan aquells masovers, guaitaven al Baluard i albiraven una rengla de llumetes que flamejaven, tremoloses, damunt la foscor del mar, per davant d’aquesta escletxa de llum de dia que descrivia.
I és que la ruta dels pescadors també ha transcorregut, no diré pels mateixos, camins perquè a ells el mar els hi esborra només passar la barca, el seu traç tan sols dura el temps que perdura la bromera que aquesta deixa mentre avança. Per tant la seva és una ruta infinita, sense camins que es creuin, però que ells limiten en els peus del Massís, entre roques i cavitats, guiant-se per les senyes que han passat de pares a fills. Per tant el mar no té rutes, però sí uns enclavaments on és més propici la pesca de determinades espècies: sardines, calamars, gamba, pops...
Els pescadors han conviscut entre les mateixes rutines que imposa la vida per poder sobreviure, és a dir, el treball. Una vegada a terra, la ruta els ha portat, també, ha abraçar-se a la vida sitgetana. Que és una abraçada singular, perquè avarca costums, tradicions, maneres de viure, passat i present d’una convivència que ha marcat un full de ruta que ens porta fins als nostres dies, on les dificultats tornen a fluir pels temps convulsos que vivim i que aquella gent d’antany ja havien conviscut amb les mancances que els va tocar viure.
Les rutes de les dones i els homes de Sitges, han transcorregut pels mateixos camins, pels carrers i places de casa nostra i, segons l’època de l’any, la ruta es transforma i s’adapta a les característiques que la fan diferent a les altres. Fa pocs dies l’església celebrava la festivitat de Sant Crispí. Era un dia singular en la vida sitgetana. Alguns, com en Joan i la Mª. Teresa, el van escollir per casar-se i, d’això, ara n’ha fet 50 anys. A banda d’aquesta coincidència, els sabaters festejaven la festivitat del seu patró i ho feien entre diversitat d’opcions, com els jocosos partits de futbol, entre els treballadors de les diferents fàbriques i ho arrodonien amb un ball de tarda.
No obstant molts dels sabaters decantaven cap a la ruta dels rovellons, que ha estat una de les rutes més concorregudes del nostre terme. Molts coneixien els racons estratègics i no es deixaven acompanyar per ningú. Per tant aquesta ruta, malgrat la massificació dels, diguem-ne, usuaris, ha estat una ruta solitària, en quant a la poca predisposició per voler ésser acompanyat. Es retrobaven, després, en el camí de La Fita, penjant dels seus braços copiosos cistells plens de rovellons del Massís, com si fossin de cera, d’un color rosat, el color de la carn i segons els entesos, ho corroboro, els més gustosos de tots.
Però no s’acaba aquí la ruta dels dies de festa, continuant per entre aquet idíl•lic camí de la tardor, la dèria de la cacera aconseguia establir una altra ruta, la dels paranys. Quan la vinya ja està dormida i aquests pomells d’apinyadetes flors blanques, s’arreceren en les soques dels ceps i quan un airet enjogassat fa caure els últims pàmpols que encara queden aferrats de les vergues sense podar, el silenci de la vinya és sepulcral, només el gosen desbaratar el piular dels moixons. Entremig d’aquesta bucòlica calma, unes mal engiponats amagatalls, han estat els dipositaris de la paciència de molts sitgetans, els quals fins i tot s’aguantaven la respiració per no malbaratar un silenci, el del camp, on uns simples i aliens sorollets posen en salvaguarda als ocells que tenen l’oïda i la vista molt fina. Hores robades a la vida que, per estar tan amagades i esmorteïdes, semblava que no comptabilitzarien en el computo final.
Totes les dones i els homes tenim les nostres rutes traçades, la d’aquells diumenges a la tarda implicava a uns homes que tenien de dinar aviat per tal de poder iniciar la ruta dels cinemes. Eren els portes, acomodadors i els que tiraven el cine en les Societats i en aquella sala del Rialto. Com en Paco Viñola que va ésser un dels porters d’aquesta sala. Els germans Capdet, l’Agustí, , es posava a la porta del Retiro cap a les quatre de la tarda i la deixava a les nou del vespre, junt amb el Sr. Màrquez. l’Enric Capdet entrava en acció a l’hora del ball, quan empaitava a les parelles que ballaven per cobrar-les-hi un impost per tenir-ne dret.
Una imatge peculiar, durant els mesos hivernals, l’oferia en Juanito Bartés i el seu fill Jordi. El progenitor amb abric llarg, fosc i amb bufanda ben disposada en el coll. En Juanito era el porter del cinema i del ball i el seu fill acomodador del Prado. Amb ell a la porta pocs havien aconseguit franquejar-la sense la preceptiva entrada. Fa pocs dies ens acaba de deixar en Jordi, un dels últims testimonis d’aquelles rutes, i se’n ha anat sense perdre aquell toc d’educació que impregnava la seva manera d’ésser, en les salutacions i durant el transcurs de la conversa.
Els homes i les dones de totes les rutes sitgetanes, han mantingut la solera d’una existència, amb privacions, alegries, però sobretot amb honradesa i un comportament exemplar que ha fet possible que la ruta de Sitges sigui un atractiu per a tots els qui hi vivim i per aquells que ens visiten.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2011)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez