TORNA EL RAL·LI

  

    I ho fa celebrant la seva 60 edició. Des del primer que va arribar a Sitges, procedent de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on va donar la sortida el que era primer tinent d’alcalde el Sr. Joan Antoni Samaranch,  als nostres dies, parlem d’una evolució del món del motor sense precedents.

    A l’any 1959, a Sitges, pocs eren els qui tenien cotxe i fins i tot la  majoria de la gent de la pagesia encara llauraven amb el cavall i l’arada. I només feia tres anys, el 1956, que s’havien substituït els trens amb màquines de vapor pels elèctrics. Mentre, la industria automobilística anava aportant constants canvis i transformacions en els seus models, de manera que les marques més solvents havien aconseguit implantar uns motors més potents. Les parts visibles s’adaptaven a unes línies molt més modernes. Aquesta renovació i evolució, però, no anava en consonància amb les economies familiars que continuaven migrades.

   Mai fins aquell diumenge 8 de febrer del 1959, diumenge de carnaval, els de la meva generació, havíem vist tants cotxes antics junts. Van arribar a Sitges 24 en total. Per la seva data de fabricació, anteriors al 1920,   aquelles joies de la locomoció les havien estrenat una gent amb un certa posició, em refereixo que no tothom s’ho podia permetre.  Quaranta anys després, en aquell 1959,  poder disposar de cotxe, continuava sent un privilegi. Tot i que començava a ser més assequible a mesura que els ingressos familiars ho permetien. Avui, transcorreguts quasi seixanta anys, qui més qui menys té el cotxe a la porta.

   La primera edició del Ral.li rodava per les Costes de Garraf, en un matí plujós  i a la vila era esperat amb l’expectació que genera qualsevol novetat.  L’únic jove que sobresortia en mig d’aquell seguici era un nen. L’ Antoni Puigcerver tenia un any i tres mesos quan, amb els seus pares, participava en la primera edició del Ral.li. Ho continuaria fent de manera intermitent, però sense desvincular-se mai de la prova.

   Aquesta continuïtat ha fet possible que s’hagin alternat tres generacions de la mateixa família, els Arderiu. Això té un mèrit digne d’elogis, perquè demostra passió pels cotxes d’època, transmesa de pares a fills i a nets. Avui, quan la vida evoluciona entre una modernitat supeditada a la influència de les avançades tecnologies, sorprèn que l’antic tingui el suficient  arrelament com  per atreure el interès de tres generacions d’una mateixa família.  

   Aquells cotxes es van aturar a la plaça de l’estació. Un altre punt de referència on situar la modernitat, el cotxe i el tren. Els dos han evolucionat de manera molt significativa fins a situar-se en el punt on actualment  ens trobem. L’era de les noves tecnologies adaptades a l’automoció, com molt bé s’ha fet evident en el tot just clausurat congrés de telefonia mòbil, l’MWC. A cada edició es fa més evident el que serà el cotxe del futur. Una clara aposta pel cotxe elèctric i sense conductor. Viure per veure. 

   En els  anys transcorreguts, des d’aquell primer Ral.li,  el progrés també ha influït en les vies de comunicació, res a veure amb les carreteres per on circulaven. On fins i tot els professionals del volant, com el taxista popularment conegut per en Meleno, arribat un punt de la carretera, perdia el control del cotxe i anava a parar a la vinya, sorprès , davant la presencia d’un revolt, per la sensació que tenia que la carretera s’acabava allà. Li va passar més d’una vegada, en una època que hi havien poques carreteres, com deia l’amic: només una per anar i una altra per tornar. I no gaire  transitades.

    Eren els taxistes, els pocs que hi havien,  que disposaven de cotxe. Els seus serveis eren requerits per casaments i bateigs. Com que no estàvem acostumats a anar en cotxe, poder fer un d’aquests trajectes  era  un petit plaer, però aquest  durava poc, doncs el recorregut era curt, i sabia greu haver de baixar. I com no estàvem acostumats si alguna vegada s’esqueia fer un de més llarg, llavors et marejaves i no ho podies gaudir.

   El Ral.li encara conserva l’encant de circular per un dels camins més antics oberts a la circulació per facilitar l’accés a Barcelona, la carretera de les Costes. Fins als primers revolts s’hi continuen desplaçant gent de Sitges per contemplar la panoràmica que ofereix el pas dels cotxes d’època, en una imatge on dona la sensació que els anys no han passat. És dels pocs indrets on el paisatge s’ ha mantingut inalterable.

   Per seixantena vegada consecutiva hi tornarà a rodar  el Ral.li. A cada any que passa més és la distancia que ens separa amb la data de fabricació dels cotxes participants. Com també més ampli és el llinatge generacional dels seus participants. La més eloqüent aquesta tercera generació, representada per la família Arderiu. Un mèrit que també s’estén a la resta de participants i als organitzadors, junt amb les diferents comissions que s ‘han alternat. I de les quals, durant cinquanta anys consecutius, en va ser secretari el Sr. Eduard Carbonell i Tàrga. Alhora que ho era del Foment de Turisme de Sitges  el recordat Josep Casanova i Termes. Era el president del Foment, en aquella primera edició, el Marqués de Mura. A dia d’avui la presidenta és la Maria Marín Macaya i la secretària la Núria Carbonell Masip. Entremig queda la feina feta pels successius presidents i les juntes corresponents. Perquè un esdeveniment d’aquesta categoria no es feina de quatre dies de moment són 59 anys i 60 edicions. En aquesta amb una participació de 90 cotxes i 20 motocicletes.

   Moltes coses han canviat durant tot aquest temps, però no l’entusiasme dels organitzadors, el dels participants i de nosaltres,  que  els acollim amb la mateixa admiració i hospitalitat que els hi hem dispensat durant tota aquesta  llarga trajectòria.  

                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de març del 2018 )

L'ELEGÀNCIA DEL SENYOR CATANIA

   L’elegància en el vestir contribueix a destacar una singularitat de la pròpia personalitat, la de ser presumit., o si més no, curos en les formes i en les maneres. I això no es compra ni es ven, va en consonància amb la manera de ser de cadascú. Si més no al col·lectiu de gitanos de casa nostra, una de les virtuts que els ha  distingit ha estat el de vestir de manera  impecable.

   El senyor José Catánia González,  fa quaranta cinc anys que, amb la seva família, van arribar a Sitges procedent de Huelva. L’acompanyava també els costums de la seva gent, sobretot el de vestir amb elegància. Tanmateix quan més evident es feia aquest costum, entre els gitanos vinguts de fora, era precisament en la vigília del dia de Nadal. Així, de bon matí, sortien al carrer rigorosament  mudats, esperant la celebració de la nit. Actualment sembla ser que el costum ha decaigut, doncs  no té comparació. Ho atribueixo a que els gitanos de casa nostra, com els vinguts de fora, s’han fet grans i alguns ens han deixat i passa com tot, els més joves no comparteixen les mateixes preferències i s’han fet a les habituds de la gent d’aquí, que ja no esta avesada a mudar-se gaire.

    El senyor Catánia  ha estat  un referent dintre aquest col·lectiu, com també els seus set fills. Una de les filles, la Dolores, és una eficient professional de la neteja. Ella, de bon matí, es  desplaça pel poble muntada en el vehicle que comanda. Obeeix a la  responsabilitat que té de buidar les papereres distribuïdes pels carrers. De ella, i dels seus companys,  depèn que les persones educades en els principis de la netedat, trobin disponible la paperera quan hi vagin a dipositar el paper que porten entre les mans. Però també ha de fer-se càrrec de la irresponsabilitat dels incívics, aquests que deixen la bossa de la brossa a terra o a sobre, tapant l’obertura. En el seu dia la noia ja va ser entrevistada en la contraportada d’aquest setmanari, detall que explica satisfeta per considerar-se un personatge popular de Sitges.  D’aquells que tampoc surten en els llibres, però que es mereixen ni que siguin unes línees  de reconeixement a la seva tasca.

   Un bon dia, al senyor José, li va somriure la sort i això el va ajudar a perseverar encara més en les seves preferències, el vestir amb un toc de distinció. D’aquí que sigui freqüent veure’l vestit de color blau, de cap a peus , o  també  de color rosat...Uns colors i uns complements amb els quals l’home s’hi troba a gust i  es fa mirar. Perquè avui, que es vesteix de manera informal, quan l’elegància sobresurt per sobre aquesta monotonia, crida l’atenció.

     Els gitanos de casa nostra no han estat una excepció, han vestit de vint-i-un botó.  Hi contribuïa la complexitat física de la persona. En Juanito,  per exemple, era alt i ben plantat, sobre el traje fosc hi disposava un abric llarg i el complement de tot plegat era el barret. Altres, a més d’aquestes peces de vestir, s’acompanyaven d’un bengala, mentre en els dits de les mans els encerclaven gruixuts i ostentosos anells d’or, com també ho era el rellotge i les cadenes que lluïen com a polsera.  

   Cada dia de l’any, quan arribaven del mercat on s’havien desplaçat, es mudaven i acudien al Retiro i ho feien amb totes les seves millors gales, com si anessin a un acte social rellevant. En el cafè de la Societat s’hi reunien tots. Acostumaven a asseure’s sempre en la mateixa taula, de vegades, però, sabent de la seva aprensió que tenien a la mort,  hi havia algun sorneguer que si coincidia amb les esqueles que llavors es repartien, les disposava a damunt la taula. Quan arribaven  i es trobaven amb el missatge mortuori, no s’ho pensaven i canviaven de lloc.

    Cal destacar que la presencia de les seves respectives esposes era més discreta en quant a la manera de vestir. A l’estiu la muller d’en Pepito gitano, l’Antonieta Serra i les seva germana, la Manaleta, es dedicaven a vendre vestits a la platja. M’atreviria a dir que van ser les primeres venedores ambulants que arribaven fins a la voreta del mar. Per tant, les precursores de tot aquest escampall de tot i res, que ara campa per la sorra i pel mateix passeig.

    En Pepito Batista, oncle d’en Juanito, tenia la quadra al Passeig de Vilafranca, davant per davant del guarnicioner al qual em referia la setmana passada. Ell sortia de casa  mudat, impecable. Encara el recordo amb el seu traje de color marró, i curiosament tots els gitanos que hi acudien, vinguts d’altres indrets, a fer negoci amb la compra i venda de cavalls, els caracteritzava la mateixa elegància.

    En Sisquet  Batista, marit de la Maneleta, era home de traje negre. Cantava i tocava la guitarra i cada temporada actuava al Retiro. El seu moment de glòria es trobava en els intervals, quan les components del  ballet de l’Antoni de Ronda s’havien de canviar de vestuari. Mentre això passava, la missió d’en Sisquet era entretenir al públic amb una demostració del seu art que no era poc.

    A més del costum, caracteritzat per les bones maneres de vestir, entre els gitanos de casa nostra, era popular la seva manera de dirigir-se als “paios” : que si nen aquí, nen allà. Sempre amb la més absoluta correcció i interposant  el corresponent aclariment quan es tractava de demanar quelcom. Aquí la frase acostumava a ser sempre la mateixa: “Nen, et voldria demanar un favor, pagant el que sigui, eh...” .  

   Avui, a banda de tots els gitanos de casa nostra, molts dels quals només ens queda el record de la seva distingida presència i una ben entesa convivència, el protagonista de l’article  l’he volgut centrar en el senyor José Catánia González. Un gitano andalús que va arribar a Sitges fent honor a les bones maneres de vestir  i, degut a les circumstàncies de la vida, ara passeja un refinament propi d’un senyor. El senyor que vesteix de blau. I és que, si res s’escau posa-li blau.

                                                                                             J. Y. M.

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de febrer del 2018 )

SOROLLET DE MALETES

   

   Preparar la maleta, davant un imminent viatge, és la tasca més feixuga d’aquests preparatius. Potser perquè en poc espai hi volem encabir molts detalls, sobretot peces  de vestir i altres complements que obeeixen a un neguit previsor: “ prenem això, per si de cas...”. D’aquesta manera el moment de tancar-la es converteix en un joc de mans: treure, posar....

   L’evolució de la pròpia maleta ha experimentat una transformació molt significativa. La qual ha anat amb consonància amb l’auge de viatjar que s’ha generalitzat bastant amb el pas del temps. Molts  recordaran aquelles de cartró, com a molt folrades amb una tela que era una mena d’arpillera, on sobresortien unes ratlles amples, de diferent color que l’envoltaven. Amb unes tanques també molt simples però efectives  i una ansa metàl·lica.

     Aquesta simplicitat, però, no alleugeria el pes que s’havia de carregar per a transportar-la. Hem vist moltes imatges que ho mostren, com quan arribaven la gent d’altres punts de la Geografia que venien a treballar aquí o que emigraven a altres països.  De tan pesades que eren se les carregaven a l’esquena i, per tal de que no s’obrissin, les portaven lligades amb un cordill o amb un cinturó dels pantalons. Viatjaven en els cotxes de línia, on l’equipatge  anava disposat a damunt el sostre del vehicle, al qual el conductor hi accedia per una escala que es trobava fixada a la part posterior i ,des d’aquesta, li anaven donant i ell les disposava.

   L’evolució d’aquesta companya de viatge també es va adaptar a nous materials. Del cartró es va passar a la pell, aportant un toc de més elegància. Paral·lelament s’alternava la necessitat de viatjar per motius de supervivència, amb els de plaer.  Ja m’he referit a les que transportaven aquella gent que es movien per motius de feina.  També la maleta va tenir un  protagonisme destacat  per aquells sitgetans que van marxar a Cuba a fer les “Amèriques”. Com és sabut no tots van tenir la mateixa sort i la  majoria van tornar sense haver complert les seves expectatives. Algú es va voler excusar dient que, de tornada,  va perdre la maleta  al passar per l’Estret. La veu popular  es va encarregar convertir-ho en un referent  per concretar, a qui la fortuna no l’havia somrigut, “ un altre que va perdre la maleta  a l’Estret...” .

    Algunes, delataven les estades en les diferents destinacions visitades.  Els hotels disposaven d’unes “enganxines” que els clients distribuïen per les parts més visibles. Quan totes les bandes es mostraven plenes, els propietaris les passejaven cofois com si fos el passaport que avalava l’haver ultrapassat fronteres, per visitar les ciutats més importants. Una de les imatges que més representa el que acabo d’escriure, és la de l’escriptor Josep Pla. Vestit amb la  gavardina, la boina i la seva inseparable maleta.

   En totes  el primer que els fallava eren les tanques, o es descosien els repunts de les costures de  la pell. Quan passava una cosa d’aquestes les portaven a cal baster. En Salvador Bové tenia el seu taller de guarnicioner al Passeig de Vilafranca, entre la botiga de queviures de la Josefa Rufete i la fàbrica de capses de cartró de can Selva. L’home, amb una meticulositat artesanal, arranjava tots aquests imprevistos.

   Aprofitant ara que en parlo, diré que quan van ser assequibles les pilotes de cuir, aquelles que portaven una càmera interior i allà on anava la vàlvula per inflar es tancava amb  un ben disposat trenat de cordó. Eren les mateixes que feien servir en les competicions oficials.  Tot sovint les diferent peces de pell que encerclaven l’esfèric  es descosien . Quan això es produïa,  li portàvem a en Vadoret per a que ho cosís de nou.

   Poc a poc les maletes  les van fabricar més voluminoses i continuava haver d’aixecar-les  a pes. Aquí a Sitges es podien comprar a can Vidiella, a la botiga del carrer Major. Per  alleugerir  una mica  aquest sobrepès, a les estacions importants de trens, existien els mossos que amb uns peculiars carros es trobaven a l’entrada i facilitaven el seu transport fins a peu del corresponent vagó. I als hotels transportar-les fins a l’habitació era comesa dels grums. Actualment acostumen a ser els propis clients els qui les traginen amunt i avall.

    Fins que la modernitat ha fet que les maletes vagin sobre rodes. Un invent que ha alleugerit en gran manera l’esforç que suposava haver-les de carregar. El seu rodar s’ha convertit en un soroll nou en la vida quotidiana. Sobretot en dates, com ara, per Carnaval, en què uns dies abans, pels carrers de la vila, ja es nota un increment d’aquest sorollet i es torna a reprendre  quan ja és tot dat i beneït.

   On es fa més sonor el sorollet  és als  hotels, on bona part del dia és un no parar d’aquest rodatge . Es pot dir que han rellevat als esbufecs produïts  per  l’esforç  del client que hi arribava just de forces.

    Ara, amb la modernització de la maleta, l’esforç  s’ha alleugerit enormement, si més no  la qüestió del pes segueix sent un maldecap, degut a que les companyies aèries posen limitacions al nombre de quilos  permesos. Els usuaris no respiren tranquils fins que no passen pel taulell de control. Però  el patiment tampoc s’acaba aquí, sempre queda el temor que et puguin perdre l’equipatge, amb tota les molèsties  que això comporta.

     Quan fem rodar les nostres, s’acompanya d’una dosis d’il·lusió. Avancem cap a una destinació que, amb la voluntat de desconnectar, no cal que sigui gaire llunyana. Un simple canvi d’aires. Sempre hi quan aquests siguin purs i sans.

     El món va sobre rodes, tot i que a vegades  pugui semblar que no ho són del tot o que grinyolen.   

                                                                               J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de febrer del 2018 ) 

  

              

XATONADA A LA MUNTANYA ABANS DE CARNAVAL

  

     Posats a fer inventari de Carnaval, ens trobem amb que aquesta festa aplega un nombre indeterminat de detalls que hi van associats i cadascun d’ells aporta a la tradició un repunt d’àmplia i generosa complicitat que és la que manté aquesta essència de la qual tant es parla, quan es fan les presentacions de tot plegat.

    Per començar a fer embocadura, el cap de setmana passat, va assolir protagonisme dos esdeveniments de caire “manducaire”. S’oferia a la pista del Retiro una arrosada popular i  prèviament, en el mateix recinte, es celebrava un mercat de segona mà per facilitar, a les persones que tenien vestits i elements de carnavals passats, una sortida dels mateixos.

    A la tarda, al Casino Prado, tenia lloc l’elecció de la Reina del Carnaval, amb la persona d’Adaia Matas . I el diumenge l’elecció de Clara Elías Planas, com a Reina Infantil. I el “Quinto al Retiro. Uns esdeveniments que marquen el punt de sortida. Les societats del  Gra i la Palla, aporten el prestigi de portar molts carnavals a l’esquena. A remolc del temps si ha afegit altres components que han contribuït a que el Carnaval de Sitges aconsegueixi el prestigi que té.

    Entre aquest escalfar de fogons i altres rescalfaments, tenia lloc en un raconet privilegiat del Massís del Garraf, una xatonada que es pot inventarià també en aquest aspecte culinari, post carnaval, al qual feia referència. Organitzada pels Amics del Garraf i celebrada al llogaret de Campdàsens,  la susdita xatonada forma part d’un puntual recorregut que s’avé amb el seguiment d’una ja també tradició  gastronòmica que es celebra sota una ben portada popularitat i per correspondre al que es cuina a cada època. A l’espai de Campdàsens es comença amb aquesta xatonada, aviat serà el torn de la calçotada, també una sardinada i es reserva com a plat fort, l’esmorzar que té lloc a l’esplanada de can Lluçà el primer diumenge de juliol i si no em deixo cap altra  puntual convocatòria manducaire, o capgiro l’ordre d’aquestes, s’acaba amb el tec de productes provinents  de la matança del porc.

      Carnaval, com he dit, aglutina molts aspectes que contribueix a fer que el conjunt de totes aquestes singularitats s’excedeixin d’una normalitat, si és que a la situació que ens toca viure es pot anomenar així, imposant una disbauxa que ha deixat pel record tota mena de sublimitats que ens aboca a diferents maneres d’entendre i viure el Carnaval. A voltes excentricitats que tenien per protagonistes a persones que per aquesta ocasió es transformaven de tal manera que, com s’acostuma a dir, no els coneixia ni la mare que els va parir.

   I vull especificar que amb aquesta transformació tenia que veure la caracterització de la disfressa, que també influïa amb les maneres amb les quals ens tenien acostumats aquests protagonistes. Però sobretot en aquelles persones que durant la resta de l’any mostraven un posat seriós, sopo,  poc habituats a exterioritzar gaires alegries i  per Carnaval no semblaven els mateixos. Fins i tot alguns gaudien d’una certa llibertat, consentida per les seves esposes. Una permissivitat que, vet aquí,  coneixent de sobres l’ensopiment del personatge, la dona li permetia, aquests dies, llibertat de moviments perquè  tenia el convenciment que no arribaria gaire lluny. Si més no les aparences enganyen i aquell  ensopit es transformava de tal manera que no parava tota la nit de ballar amb unes dones de bon veure. Algunes d’elles, en la vida diària, resultaven ser les menys afavorides.

    Va passar una vegada amb un matrimoni, el marit va fer saber  a l’esposa que li agradaria sortir aquella nit de carnaval, a la qual ella li va raonar que preferia quedar-se a casa perquè estava cansada,  tot i  que això no era impediment per a que ell hi pogués anar. Amagada la seva identitat darrera la disfressa, cames ajudeu-me.  Al cap d’una estona d’estar al ball va coincidir amb una disfressa que es feia mirar, li va faltar temps per cortejar-la i van estar ballant molta estona,  mentre el ballador li dedicava boniques paraules. Entre tot això, ell li va demanar de quedar per veure’s un altra dia i la balladora va accedir, però li va proposar, per tal de garantir la trobada, que ell li deixes el rellotge que portava i que li tornaria el dia del retrobament. Una cop aconseguit, la balladora li fa saber que ha de marxar i desapareix. Ell fa el mateix quan li plau. A  l’arribar a casa, la seva dona dormia, tot en ordre, si més no a l’anar a posar-se al llit, oh sorpresa!, descobreix que el seu rellotge estava ben visible damunt de la tauleta... Va ser la vegada que la Festa Major va interrompre en ple carnaval, perquè el ball de bastons va quedar curt amb el que hi va haver en la intimitat d’aquella casa.

   Els protagonistes que han participat i ho continuen fent en la llegendària història del Carnaval, han gaudit transformant-se, no només en l’aspecte exterior, sinó també pel que respecta a la seva personalitat. Aquesta és en síntesis una de les autocràcies de la festa, l’abandó absolut del sentit del ridícul. Com  demostrar a un mateix que, a l’empara  d’aquesta permissivitat, som capaços de sortir al carrer a lluir les carns i altres atributs, sense abans dedicar uns moments a mirar-se  al mirall. 

     El mateix feien aquells homes que es vestien de dones, lluint uns vestits que eren l’admiració de tothom. Va ser en el interval que es va passar del “fardo” al lluïment de cuixa,pit i ploma. Que era quan també venia gent de tot arreu, no per emborratxar-se ni fer malifetes, sinó per gaudir d’un espectacle que s’acompanyava d’una bona dosis de morbositat i que tenia el seu epicentre en el carrer Sant Bonaventura.

    Ara ja estem curats d’espant, en aquest aspecte. I és que  dona la sensació que vivim permanentment en un carnaval...

                                                                                               J. Y. M.

    

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febrer fel 2018 )

PARLANT DE CARNAVAL I DE LLIBRES

   

     Quan es parla de carnaval el tema deriva als  vestits que no tenen res a veure amb les vestimentes del dia a dia. Mentre, entre converses i intercanvi d’opinions, l’Angelina Salesas ens mostra a l’espai del Miramar els detalls que conformen un original diccionari carnavalesc que abraça de la C a la L. No hi poden faltar ni les robes ni els fils amb les quals, les persones implicades, tenen bona cura de confeccionar els vestits. Professionals de l’agulla i mestresses de casa. Aquestes últimes han de suportar la pressió dels seus els quals, degut a la confiança que es tenen, els hi transmeten una pressió que les fa decidir opinar que és l’últim any que cusen. Sortosament al proper any ja no se’n recorden de tals exigències. 

     El recorregut de l’original mostra s’acaba en una encertada reproducció de l’anomenada sala d’estar d’una casa sense pretensions. On el visitant es pot acomodar, com si estigués a cal sogre, per seguir la rua que es visualitza a la televisió que es troba en funcionament en un angle  de la improvisada saleta. Una ambientació que ens retorna al seguiment d’aquelles inoblidables retransmissions a través del canal  anomenat Telefot.

    Pocs dies després d’aquest primer contacte carnavalesc, a l’espai de la planta baixa de la casa de can Falç, ha tingut lloc la presentació del programa i el cartell del Carnaval d’aquest any. Els organitzadors han envoltat l’acte d’una certa originalitat. Així, a mesura que anàvem arribant podíem escollir entre una diversitat de complements que serveixen per vestir el nostre particular carnaval. Aquesta implicació va permetre que la susdita presentació estigués del tot ambientada.   Així mentre els  responsables de tot plegat ens anaven informant, els assistents lluíem petits detalls, si més no els suficient identificatius  com per crear el clímax adient  d’una festa amb la qual hi està implicada molta gent de la vila.

   Aquesta insinuació de la disbauxa carnavalesca va remetre , fins a tornar altra vegada a una normalitat dintre l’àmbit sitgetà . I com a proba que a Sitges passem d’un extrem a l’altre,  ens l’ofereix l’aspecte cultural amb el qual va acabar  la setmana. Que es va fer palès amb  la presentació de dos llibres. El primer d’un autor autodidacta, el d’en Josep Maria Tubau i Gallinat. Ell té el privilegi d’estar acompanyat d’un currículum familiar fascinant. Casat amb la Rosa,  la única noia, recordem que la resta eren nois,  del matrimoni Llorià – Benazet, ell, va poder assaborir les inquietuds musicals dels cunyats així com de la marca Rikys que és un referent de l’oci nocturn i per altra banda amb el parentesc de la seva sogra, la Rosa Benazet Tutusaus, filla de l’Antoni Benazet, un dels germans de la nissaga de les més importants de la industria del calçat de la vila.

“Els Lladregots d’Almoines, és el títol del llibre presentat a la Biblioteca Josep Roig i Raventós a càrrec de la bibliotecària Núria Amigó la qual, de manera molt planera i agradable, ens va acompanyar en un recorregutper les pàgines, tenint cura de no desvelar cap secret que fes perdre el interès per la seva lectura.

     La nota simpàtica la va posar l’amic banquer i fotògraf, l’Antoni Corella i Miracle qui en el torn de preguntes ho va aprofitar per fer honor al lema que a mena d’enunciat a l’Eco, on hi va col·laborar amb certa assiduïtat, amb aquell “Sí, però....”. En aquest cas un sí rotund d’admiració a la novel·la d’en Josep Maria, si més no uns quants“peròs” de protesta  que potser incomodaran al màxim representant de l’Ajuntament i a la filla de l’autor, la qual també ostenta un càrrec de responsabilitat dintre el govern de la vila. Tanmateix la  manera sorneguera d’expressar-se de l’Antoni va contribuir a que els problemes exposats no ho semblessin tant.  Com així va ser, després d’escoltar els raonaments i les solucions aportades per la Rosa Tubau qui, sense pensar-s’ho va haver de compartir el rol  de  filla de l’autor i portaveu del consistori que li va sobrevenir per al·lusions, després que en Corella s’espaiés.

    El colofó a una setmana entretinguda va tenir lloc durant la vesprada del dissabte  a l’espai Pere Stämpfli, durant la presentació del llibre:“Terra de Masos, Vila de Mar”, de la sitgetana i Doctora en Història, la Carme Muntaner i Alsina. Editat pel Grup d’Estudis Sitgetans amb la col·laboració de la Fundació Noguera. L’obra és la recopilació de la tesis doctoral que va exposar l’autora i que tracte sobre el Sitges en els primers anys del domini de la Pia Almoina de Barcelona i que s’estén entre el 1342 i el 1418.

     El treball és el resultat d’una meticulosa recerca a la qual s’ha lliurat la Carme i que significa haver dedicat molt temps a freqüentar els més  prestigiosos arxius, investigant entre pergamins i documents de difícil lectura i per tant d’interpretació. La seva manera de ser, estudiosa, constant i  invertint  molt entusiasme en el tema escollit,  ha fet que sigui més agradable d’assolir el seu objectiu, més quan ha anat posant en ordre els resultants obtinguts.

   La presentació va anar a càrrec de la historiadora i professora d’Universitat la Teresa Vinyoles i Vidal la qual ha dirigit i orientat a la Carme en tot el procés de confecció de la seva tesis. D’una manera molt amena, la Teresa ens va traslladar a un Sitges desconegut que anirem coneixent millor, gràcies a la lectura del llibre de la Carme Muntaner a la qual hem d’agrair la seva perseverança, per tal d’aportar més llum a la Història local.

    Com a curiositat dir que entre els assistents s’hi trobava també en Toni Corella, la casualitat va fer, però, que no es facilités el  torn de paraula als assistents, potser per no donar opcions a en Toni per sortir amb un altre “sí, però...”. Per si a cas, el batlle que també va ser deixeble de la Teresa Vinyoles,  tenia pensat demanar a en Corella que només s’acceptava que els hi busques les pessigolles  als qui manaven el poble per allà al’any 1400. Busca.

                                                                              J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febrer del 2017 )

RIBES, UN POBLE AMB AIRES DE CIUTAT

  

    L’exageració a vegades forma part dels mals costums adquirits i aquest encapçalament en pot ser una mostra. Tot i que ja és un clàssic, per a la gent de Sitges, referir-se als aires ribetans, perquè sempre els hem considerat que bufen contraris als nostres interessos. Així quan un ventot   es rebolca pel nostre terme en donem la culpa als nostres veïns, com si haguessin deixat obertes les portes per a que s’escapessin uns vents freds, molestos.

   Fa un parell d’anys una d’aquestes rebufades d’aires ribetans, va malmetre l’emblemàtica palmera de la placeta de la rectoria. Un vent carregat d’intencions que va anar directe a atacar un símbol del nostre paisatge, un dels més retratats i que últimament es prestava a les opinions més diverses, les quals vaticinaven la seva caiguda imminent.

     Fins que arriba el dia en què els vents de Ribes s’entretenen massa a casa seva i es carreguen l’altre arbre emblemàtic del  seu propi poble, el pi. Aquest que donava nom al carrer més costerut de tot l’entorn.

   Amb tot, als de casa no els feia mandra anar fer una visita als ribetans. El meu avi Joan, en la seva joventut, havia entrat d’aprenent al taller de can Baldomero, treballava i feia vida amb ells i el dissabte a la tarda anava cap a Sitges per tornar el dilluns. Com que  tenia un tarannà molt sociable, havia fet moltes amistats per aquells verals i per sempre més va ser molt ben rebut.

   Ens hi desplaçàvem  amb una bicicleta amb motor que l’anomenaven “mosquit”i en la barra del quadre de la que comandava el meu pare hi havia acoblat un petit seien per poder-me encabir. La carretera en aquella època era poc transitada, el que permetia que el viatge d’anada i el de tornada es desenvolupés amb tota normalitat. Arribats al carrer del pi els parents havien d’apretar  el cul: “apreta pigat”,  perquè degut a la poca potència que tenia el motor, aquest feia figa davant la dificultat del terreny. Arribats al capdamunt, ens tenia el cor robat el casalot del Palou, el qual  l’havíem retratat de tots costats. De baixada, com que llavors se les prometien dolces, es podien permetre parar a can Maurici. En Josep  Rafel també era músic i fuster i  tenia una facultat innata que li servia per emprar un humor fi i brillant sense immutar-se.    

   I d’allà l’altra visita obligada era a la zona del Castell i a Sota Ribes, tot plegat oferia una temàtica fotogràfica sensacional.           

   En aquestes vigílies de la festa de Sant Pau, era obligat comprar uns sabres, els quals continuen sent l’element ensucrat que forma part de la tradició. Disposats, aquests, a la bicicleta motoritzada, l’escena assolia un cert caire Quixotesc. Degut a la posició dels sabres que es mostraven desafiants, però més aviat per emprendre’ls a mossegades que com a arma dissuasòria.  

    Durant la trajectòria musical de la família, els de casa, tot sovint, havien acudit a la crida d’en Josep Rossell, el popular “Quirico”, per tal de completar la seva orquestrina en aquells balls que amenitzava. I el que són les coses, bastants anys més tard, el nostre fill va formar part d’aquella altra orquestrina que, els germans Molero i companyia, van impulsar amb el nom de La Moderna, en memòria de la merceria que la família Rossell tenia a la cantonada del carrer Nou amb la plaça Marcer i que lluïa aquest enunciat.

     Els Molero, gràcies a la filla del mestre, van tenir accés al seu arxiu musical i van extreure peces  que em Josep Rossell interpretava amb la seva orquestra, que era la que aglutinava els neguits musicals de l’època. Molt desprès que un rector, mossèn Antoni Rota, va formar un cor i la primera banda de música dirigida per un sitgetà, en Cristòfol Pujades. Formant-se posteriorment l’Orquestra Ribetana que es va seccionar en dues branques, la pròpiament dita i la Germanor Artística. Així estava el panorama musical a Ribes, fins que a començament de la dècada dels cinquanta  es van aglutinar  sota el nom d’Orquestra Rossell. Una formació que va estar activa fins el 1965.

    L’Orquestrina La Moderna va sorgir amb la intenció de tenir una vida efímera, als seus components els va motivar en especial recuperar els ballables d’en “Quirico”. Amb una primera actuació a la placeta del Castell de Ribes, que va resultar un èxit i l’enregistrament d’un CD.

     Abans, els germans Molero, l’Esteve i l’Eugeni, amb els seus pares, l’Eugeni i la Montserrat,  es van traslladar a viure a Sant Pere de Ribes, on a l’any 1984 va morir el progenitor  amb només 41 anys.

    Procedent de Sitges  també hi va acudir el mestre Manuel Rius i Ramos, amb tant sentit de l’orientació, que es va construir una casa al costat mateix de la dels Molero.  I la música de tots plegats envaïa les respectives interioritats, com l’airet ribetà que t’embolcalla de la frescor que es reactiva al cim  del Montgròs i baixa, esbufegant i enverinat, acariciant l’ermita de Sant Pau.

     Aquest any es celebra els 100 anys del naixement del príncep de la tenora, en Ricard Viladesau i Carner i curiosament el diari Ara, amb data del 18 de gener del 2018, publicava una ressenya del qui es pot considerar cronista de la Cobla Principal de La Bisbal, l’Eugeni Molero i Pujós, que feia referència al concert que es va celebrar al Palau de la Música, el dia 1 de febrer del 1970, per tal de retre homenatge a en Ricard Viladesau i a altres companys que, com ell, deixaven la Cobla bisbalenca.

     Les músiques i les cròniques han contribuït a mantenir bons lligams de veïnatge entre ribetans i sitgetans. I sense apartar-me dels meus exagerats raonaments, degut a l’expansió que ha experimentat Sant Pere de Ribes i pels aires de grandesa de tot plegat, em refermo quan deixo escrit que el poble ha assolit un cert aire de ciutat.

       De l’altre, de l’airet que ens ve de Ribes, continua sent tan refotut com sempre.   

                                                                                  J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de gener del 2018 )

  

 

2018, ANY D'ANIVERSARIS

     La història local la conformen molts referents que han significat un gran avanç pels interessos econòmics, culturals, socials i d’expansió de la vila. Així l’any 1918, cent anys enrere, es va començar a gestar un projecte que va permetre transformar el poble, esdevenint un referent de modernitat que li atorgava una categoria que despertava  admiració arreu.

    L’ajuntament que dirigia el Sr. Bonaventura Julià, a l’any 1918 va començar a fer les gestions  per poder aprovar un pla urbanístic que comprenia les terres del pla del Vinyet, les vinyes del Cellerot i de Santa Margarida. Un projecte que promovia un visionari, el sabadellenc Francesc Armengol i que ja tenia nom propi, Terramar. La cirereta que ho coronava era la construcció d’un passeig marítim al llarg de tota la platja, el qual es va encarregar de projectar l’arquitecte Sr. Josep Maria Martino.

    Una vegada enllestits tots els requisits el mateix alcalde Sr. Julià el va presentar en persona al ministeri de Foment a Madrid. S’havia fet un pas molt important, a partir d’aquí els tràmits oficials havien de fer el seu curs. Com així va ser, fins aconseguir el traspàs a  l’ajuntament dels terrenys situats en zona marítima. Van caldrà dos anys, i ja a les acaballes del 1920 el Consell de Ministres del Govern de Madrid aprovava definitivament el projecte. Que es va culminar ja sota el mandat de l’alcalde Pau Berrabeig.

    El mateix any 1918, amb la venda de l’antic escorxador per part de l’ajuntament al Sr. Bernat Fernández, aquest l’enderroca i això permet obrir la primera avinguda de Sitges que té una amplada i llargada cop cap altre carrer hi havia en el poble. S’inaugura el 1920 i li posen per nom el de la seva esposa, Sofia.

     És fàcil imaginar el impacte que va produir una obra d’aquesta naturalesa en un poble relativament no gaire gran en quant a nombre d’habitants. Esclar que no tot van ser elogis també hi havia molts detractors que mostraven la seva oposició raonant que les arques municipals s’havien hagut d’endeutar, deien, pel valor d’un milió de les antigues pessetes. En aquella època que la gent no viatjava amb la mateixa facilitat que ho fa ara, per consegüent, sense haver vist altres indrets, disposar d’un passeig d’aquesta llargada i situat en aquest lloc de privilegi, no em diran que no hi havia motiu com per quedar bocabadats. Han passat els anys, hem viatjat, i tot haver aconseguit una visió més àmplia de tot plegat, arribem a la conclusió que com el nostre passeig, amb les mateixes característiques i ubicació, n’hi ha pocs.

    El 1918 també va ser notícia degut a la finalització de les obres de la construcció del Palau de Maricel. Just quan el passeig marítim encara era un embrió, el conjunt de Maricel aconseguia materialitzar el caprici d’un americà, Charles Deering, que va venir a Sitges aprofitant la invitació que el pintor Ramon Casas li va fer per tal de visitar el Cau Ferrat. I Igual com li va passar a Rusiñol, el milionari va quedar captivat i va acabar comprant tot el que l’envoltava i es va deixar el Cau perquè no va aconseguir que el seu propietari  li  poses preu. Just quan van acabar les obres d’aquest Palau es complia també  el 25 aniversari del Cau Ferrat.

    El historiador local Roland Sierra i Farreras, amb una assiduïtat diària, ens informa, mitjançant dels avenços d’Internet, del que va passar a Sitges just en la data que marca el calendari, però amb una diferència d’anys. La secció és coneix per Efemèrides Sitgetanes i gràcies a la seva constància i eficient treball de recerca, ens permet apropar-nos als fets més sobresortits de la història local. Així ens assabentem  que en aquest 2018 també es compleixen els cent anys de la Festa de la Poesia celebrada a la vila i que va comptar amb la participació dels poetes més rellevants del moment. Va guanyar el certamen el poeta Josep Carner.

   O que la primera exposició de clavells  va tenir lloc en la primavera del 1918 al Pavelló de Mar. Una idea que va sorgir entre un grup d’amics que freqüentaven el cafè de la Xarmada: l’Antoni Clarà va ser qui va posar en solfa que en Marià Carbonell cultivava clavells en el seu taller de sabates del carrer Sant Bonaventura.  A la idea si va afegir l’altre soci en Francesc Ferret i de seguit va comptar amb el suport dels altres tertulians i d’en Miquel Utrillo.

   Una vegada traspassat l’equador d’aquest mes de gener ens disposem a celebrar la festivitat de Sant Sebastià, Una altra data molt arrelada a la tradició sitgetana i a l’ermita. La primitiva data del 1.614, l’actual es va començar a construir el 1857 i es va acabar el 1861. Situada en aquesta llenca del litoral que es pot dir que anava d’ermita a ermita; de la de Sant Sebastià a la de Santa Margarida, situada en el sector de les Coves, de la qual se’n té constància des de l’any 1478, fins el 1808 que va ser  derruïda  a causa de la invasió dels francesos. No massa lluny es troba l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia,  la qual està documentada el 1306.

      Entremig l’ermita del Vinyet que es va edificar a sobre una altra enderrocada a l’any 1727 i es va acabar el 1734. Per tant una franja marítima on els límits els posaven les ermites i on hi sobresortia l’església parroquial.

    A partir del 1918, el projecte de transformació iniciat comença a canviar el nostre litoral i es construeix un hotel, l’antic Terramar i un seguit de cases senyorials que confereixen categoria. Fins que el 1933 s’inaugura el nou Terramar Palace situat a frec del passeig.

    Cent anys després, l’ermita de Sant Sebastià continua sent un referent de situació. I un renovat Hotel Terramar és a punt de ser inaugurat en el mateix enclavament. Dos punts de referència que amb els anys transcorreguts, la vila s’ha expandit més enllà. I si ahir eren les ermites les que posaven els límits visibles a la nostra llenca de litoral, avui ho són els hotels. Si més no amb el mateix passeig que serveix de nexe d’unió. 

                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de gener del 2018 )

  

UN BARBER AMB BARRETINA

      Els barbers en els pobles han esdevingut una institució i les barberies una càtedra del saber popular i costumista. Quan els dissabtes a la tarda encara es treballava, només plegar els homes acudien a les barberies per posar en ordre els cabells i com tots coincidien a la mateixa hora les cadires  disposades per a fer més còmode l’espera eren totes ocupades. I no serà perquè hi haguessin pocs barbers per tallar i afaitar, cada barberia comptava amb una plantilla de tres o quatre. La que menys en tenia dos.

    I si les he qualificat com a càtedres del saber és degut que en aquells llocs, de tanta concurrència, es parlava de tot i d’aquestes participatives converses sempre s’aprenia quelcom que concernia a l’àmbit local i d’altres de més abast. A voltes el tema era monotemàtic, doncs potser només es parlava de futbol i d’una manera més concreta, del futbol local. Perquè eren uns anys que l’equip de casa comptava amb molts seguidors i aquesta afició omplia el camp.

     No n’hi havia prou amb la tribuna oberta de la barberia que quan sortien s’afegien als grups que es posaven al Cap de la Vila i altra vegada la mateixa conversa o de les novetats que s’havien airejat mentre esperaven el torn.

     Només cal fer un repàs a les barberies que hi havia en un radi de pocs metres, per entendre els costums que motivaven els sitgetans per portar les exterioritats del cap ben arreglades. Començant pel carrer Jesús, trobàvem la d’en Miquel Marzal, en la mateixa vorera, en Francesc Vilà. Ja en el Cap de la Vila, el Sr. Ràmia. Al carrer Àngel Vidal, al costat mateix del Retiro, en una entrada llarga i estreta hi tenia la barberia el Sr. Almirall, conegut popularment per en “Xispa”. Mentrestant al començament del carrer Barcelona s’hi va establir el Pedro Sánchez, l’única que perdura d’aquesta relació de proximitat. Al carrer Sant Francesc hi tenia la barberia en Jaume Sauch que després convertiria en una bodega. Si més no la precursora de totes elles va ser la d’en “Pascaret”, al començament d’aquest mateix carrer.

    En el carrer Parellades, cantonada amb Sant Pau, l’Eduard Roca. Aquest barber disposava d’un bon equip de col·laboradors, va ser l’únic que va sobreviure a la malura de la vida que ens emporta per endavant. En Roca els va veure desfilar a tots fins que es va quedar sol, aferrat al convenciment de que quan més temps cotitzés, quan es jubilés la pensió que cobraria seria més quantiosa. Li van fallar els càlculs, la suma total de la seva edat li va fer el paquet, va morir al peu del canó, sense ni temps per cobrar ni tan sols una mensualitat.

     Al Començament mateix del carrer Sant Pau hi havia la barberia d’en Miquel Zarrán. I  més enllà, quasi al final del carrer, s`hi va establir en Valentí Mongay. Ja una mica més allunyat , en l’actual plaça del Pou Vedre, l’Alfred en va ser el barber fins que es va jubilar. Posteriorment, al carrer Sant Bartomeu, l’Antoni Olmos es va establir pel seu compte.

       Em refereixo a les barberies que han estat ubicades en el centre del poble, perquè a mesura que aquest s’ha anat expandint  al que llavors es podia qualificar d’extraradi, se’n van obrir  de noves , com la d’en Rafael, davant el pas a nivell. Alguna, com la de qui fa poc ens ha deixat,  la del Sr. Serrano, al poble Sec, encara existeix. A aquestes s’hi ha d’afegir altres que curiosament les regenten gent vinguda de Cuba.

    Entre tanta pèl darrer el clatell va aterrar en Salvador Montserrat Sanz, oriündd’un poble de Castelló anomenat Traiguera. L’home, barber d’ofici, va treballar del que sabia fer i de seguit va simpatitzar amb el futbol local i tant va ser el seu recolzament pel Sitges que el seguia en els seus desplaçaments i lògicament quan jugava aquí i fins i tot va arribar a tenir algun càrrec. Home sensible a les injustícies, no ha pogut reprimir mai la seva indignació quan les decisions arbitrals  li han semblat que anaven en contra dels interessos del Sitges. Fins que en Vado  entrava en raó i tornava a ser una persona ponderada.     

       En Salvador es va retirar de l’ofici regentant la seva pròpia barberia en la zona de l’Oasis. El local era tan petit que s’hi entrava algú amb massa cabellera el tenia d’esquilar quasi des de  la vorera.

     Quan es va jubilar s’ha dedicat al que ja feia, caminar. Però ara  més relaxat. Arriba fins a Terramar, i és el primer a despertar als ànecs de la riera, mentre fa uns exercicis de gimnàstica. Un cop acabats torna a reprendre el camí, el barber que porta barretina o, quan li plau un “gorro” del Barça. I això sí, tant estiu com hivern, vesteix amb pantalon  curt. En aquest retorn coincideix amb els altres barbers: en Pedro Sánchez, l’Isidre Estivill i l’Antoni Olmos. Curiosament es troben quatre barbers en una hora molt matinera, tant és així  que la podríem anomenar l’hora dels barbers.

     Crida l’atenció d’aquest retorn la singularitat del recorregut que fa en Vado, que en lloc de transitar pel Passeig camina per la banda on passen el cotxes. Com si volgués tractar-se de tu amb  els últims avenços mecanitzats que el progrés posa a la carretera. Lògicament l’avancen i ell no s’hi immuta, més tard o més d’hora  també arriba al seu destí i sense haver gastat benzina, encara que a vegades doni la sensació que va amb reserva.

     Però fa poc que en Salvador ha patit una petita intervenció en un peu i ha de descansar abans de tornar a reprendre la caminada. Els habituals el trobem a faltar i el transit rodat també es deuen estranyar de no coincidir amb el personatge que li agrada passar per on es mouen els que van sobre rodes. Deixant el passeig en exclusiva pels caminants que traginen  quelcom per cremar.

    I si hi ha algú que gosi aconsellar-lo per a que també transiti pel Passeig, com ell és home d’ofici, s’exposa a que li respongui: demà m’afaitaràs.         

                                                                                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2018 )