L’exageració a vegades forma part dels mals costums adquirits i aquest encapçalament en pot ser una mostra. Tot i que ja és un clàssic, per a la gent de Sitges, referir-se als aires ribetans, perquè sempre els hem considerat que bufen contraris als nostres interessos. Així quan un ventot es rebolca pel nostre terme en donem la culpa als nostres veïns, com si haguessin deixat obertes les portes per a que s’escapessin uns vents freds, molestos.
Fa un parell
d’anys una d’aquestes rebufades d’aires ribetans, va malmetre l’emblemàtica
palmera de la placeta de la rectoria. Un vent carregat d’intencions que va anar
directe a atacar un símbol del nostre paisatge, un dels més retratats i que
últimament es prestava a les opinions més diverses, les quals vaticinaven la
seva caiguda imminent.
Fins que
arriba el dia en què els vents de Ribes s’entretenen massa a casa seva i es
carreguen l’altre arbre emblemàtic del
seu propi poble, el pi. Aquest que donava nom al carrer més costerut de
tot l’entorn.
Amb tot, als de
casa no els feia mandra anar fer una visita als ribetans. El meu avi Joan, en
la seva joventut, havia entrat d’aprenent al taller de can Baldomero,
treballava i feia vida amb ells i el dissabte a la tarda anava cap a Sitges per
tornar el dilluns. Com que tenia un
tarannà molt sociable, havia fet moltes amistats per aquells verals i per
sempre més va ser molt ben rebut.
Ens hi
desplaçàvem amb una bicicleta amb motor que
l’anomenaven “mosquit”i en la barra
del quadre de la que comandava el meu pare hi havia acoblat un petit seien per
poder-me encabir. La carretera en aquella època era poc transitada, el que
permetia que el viatge d’anada i el de tornada es desenvolupés amb tota
normalitat. Arribats al carrer del pi els parents havien d’apretar el cul: “apreta
pigat”, perquè degut a la poca
potència que tenia el motor, aquest feia figa davant la dificultat del terreny.
Arribats al capdamunt, ens tenia el cor robat el casalot del Palou, el qual l’havíem retratat de tots costats. De baixada,
com que llavors se les prometien dolces, es podien permetre parar a can
Maurici. En Josep Rafel també era músic
i fuster i tenia una facultat innata que
li servia per emprar un humor fi i brillant sense immutar-se.
I d’allà l’altra
visita obligada era a la zona del Castell i a Sota Ribes, tot plegat oferia una
temàtica fotogràfica sensacional.
En aquestes
vigílies de la festa de Sant Pau, era obligat comprar uns sabres, els quals
continuen sent l’element ensucrat que forma part de la tradició. Disposats,
aquests, a la bicicleta motoritzada, l’escena assolia un cert caire Quixotesc.
Degut a la posició dels sabres que es mostraven desafiants, però més aviat per
emprendre’ls a mossegades que com a arma dissuasòria.
Durant la
trajectòria musical de la família, els de casa, tot sovint, havien acudit a la
crida d’en Josep Rossell, el popular “Quirico”,
per tal de completar la seva orquestrina en aquells balls que amenitzava. I el
que són les coses, bastants anys més tard, el nostre fill va formar part
d’aquella altra orquestrina que, els germans Molero i companyia, van impulsar
amb el nom de La Moderna, en memòria de la merceria que la família Rossell tenia
a la cantonada del carrer Nou amb la plaça Marcer i que lluïa aquest enunciat.
Els Molero,
gràcies a la filla del mestre, van tenir accés al seu arxiu musical i van
extreure peces que em Josep Rossell
interpretava amb la seva orquestra, que era la que aglutinava els neguits
musicals de l’època. Molt desprès que un rector, mossèn Antoni Rota, va formar
un cor i la primera banda de música dirigida per un sitgetà, en Cristòfol
Pujades. Formant-se posteriorment l’Orquestra Ribetana que es va seccionar en
dues branques, la pròpiament dita i la Germanor Artística. Així estava el
panorama musical a Ribes, fins que a començament de la dècada dels cinquanta es van aglutinar sota el nom d’Orquestra Rossell. Una formació
que va estar activa fins el 1965.
L’Orquestrina
La Moderna va sorgir amb la intenció de tenir una vida efímera, als seus
components els va motivar en especial recuperar els ballables d’en “Quirico”. Amb una primera actuació a la
placeta del Castell de Ribes, que va resultar un èxit i l’enregistrament d’un
CD.
Abans, els
germans Molero, l’Esteve i l’Eugeni, amb els seus pares, l’Eugeni i la
Montserrat, es van traslladar a viure a
Sant Pere de Ribes, on a l’any 1984 va morir el progenitor amb només 41 anys.
Procedent de
Sitges també hi va acudir el mestre
Manuel Rius i Ramos, amb tant sentit de l’orientació, que es va construir una
casa al costat mateix de la dels Molero.
I la música de tots plegats envaïa les respectives interioritats, com
l’airet ribetà que t’embolcalla de la frescor que es reactiva al cim del Montgròs i baixa, esbufegant i enverinat,
acariciant l’ermita de Sant Pau.
Aquest any es
celebra els 100 anys del naixement del príncep de la tenora, en Ricard
Viladesau i Carner i curiosament el diari Ara, amb data del 18 de gener del
2018, publicava una ressenya del qui es pot considerar cronista de la Cobla
Principal de La Bisbal, l’Eugeni Molero i Pujós, que feia referència al concert
que es va celebrar al Palau de la Música, el dia 1 de febrer del 1970, per tal
de retre homenatge a en Ricard Viladesau i a altres companys que, com ell,
deixaven la Cobla bisbalenca.
Les músiques i
les cròniques han contribuït a mantenir bons lligams de veïnatge entre ribetans
i sitgetans. I sense apartar-me dels meus exagerats raonaments, degut a
l’expansió que ha experimentat Sant Pere de Ribes i pels aires de grandesa de
tot plegat, em refermo quan deixo escrit que el poble ha assolit un cert aire
de ciutat.
De l’altre,
de l’airet que ens ve de Ribes, continua sent tan refotut com sempre.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de gener del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada