Posats a fer inventari de Carnaval, ens trobem amb que aquesta festa aplega un nombre indeterminat de detalls que hi van associats i cadascun d’ells aporta a la tradició un repunt d’àmplia i generosa complicitat que és la que manté aquesta essència de la qual tant es parla, quan es fan les presentacions de tot plegat.
Per començar a
fer embocadura, el cap de setmana passat, va assolir protagonisme dos
esdeveniments de caire “manducaire”. S’oferia a la pista del Retiro una
arrosada popular i prèviament, en el
mateix recinte, es celebrava un mercat de segona mà per facilitar, a les
persones que tenien vestits i elements de carnavals passats, una sortida dels
mateixos.
A la tarda, al
Casino Prado, tenia lloc l’elecció de la Reina del Carnaval, amb la persona
d’Adaia Matas . I el diumenge l’elecció de Clara Elías Planas, com a Reina
Infantil. I el “Quinto al Retiro. Uns esdeveniments que marquen el punt de
sortida. Les societats del Gra i la
Palla, aporten el prestigi de portar molts carnavals a l’esquena. A remolc del
temps si ha afegit altres components que han contribuït a que el Carnaval de
Sitges aconsegueixi el prestigi que té.
Entre aquest
escalfar de fogons i altres rescalfaments, tenia lloc en un raconet privilegiat
del Massís del Garraf, una xatonada que es pot inventarià també en aquest
aspecte culinari, post carnaval, al qual feia referència. Organitzada pels
Amics del Garraf i celebrada al llogaret de Campdàsens, la susdita xatonada forma part d’un puntual
recorregut que s’avé amb el seguiment d’una ja també tradició gastronòmica que es celebra sota una ben
portada popularitat i per correspondre al que es cuina a cada època. A l’espai
de Campdàsens es comença amb aquesta xatonada, aviat serà el torn de la
calçotada, també una sardinada i es reserva com a plat fort, l’esmorzar que té
lloc a l’esplanada de can Lluçà el primer diumenge de juliol i si no em deixo
cap altra puntual convocatòria
manducaire, o capgiro l’ordre d’aquestes, s’acaba amb el tec de productes
provinents de la matança del porc.
Carnaval, com
he dit, aglutina molts aspectes que contribueix a fer que el conjunt de totes
aquestes singularitats s’excedeixin d’una normalitat, si és que a la situació
que ens toca viure es pot anomenar així, imposant una disbauxa que ha deixat
pel record tota mena de sublimitats que ens aboca a diferents maneres
d’entendre i viure el Carnaval. A voltes excentricitats que tenien per
protagonistes a persones que per aquesta ocasió es transformaven de tal manera
que, com s’acostuma a dir, no els coneixia ni la mare que els va parir.
I vull
especificar que amb aquesta transformació tenia que veure la caracterització de
la disfressa, que també influïa amb les maneres amb les quals ens tenien
acostumats aquests protagonistes. Però sobretot en aquelles persones que durant
la resta de l’any mostraven un posat seriós, sopo, poc habituats a exterioritzar gaires alegries
i per Carnaval no semblaven els
mateixos. Fins i tot alguns gaudien d’una certa llibertat, consentida per les
seves esposes. Una permissivitat que, vet aquí, coneixent de sobres l’ensopiment del
personatge, la dona li permetia, aquests dies, llibertat de moviments
perquè tenia el convenciment que no
arribaria gaire lluny. Si més no les aparences enganyen i aquell ensopit es transformava de tal manera que no
parava tota la nit de ballar amb unes dones de bon veure. Algunes d’elles, en
la vida diària, resultaven ser les menys afavorides.
Va passar una
vegada amb un matrimoni, el marit va fer saber a l’esposa que li agradaria sortir aquella nit
de carnaval, a la qual ella li va raonar que preferia quedar-se a casa perquè
estava cansada, tot i que això no era impediment per a que ell hi
pogués anar. Amagada la seva identitat darrera la disfressa, cames ajudeu-me. Al cap d’una estona d’estar al ball va
coincidir amb una disfressa que es feia mirar, li va faltar temps per
cortejar-la i van estar ballant molta estona, mentre el ballador li dedicava boniques
paraules. Entre tot això, ell li va demanar de quedar per veure’s un altra dia
i la balladora va accedir, però li va proposar, per tal de garantir la trobada,
que ell li deixes el rellotge que portava i que li tornaria el dia del
retrobament. Una cop aconseguit, la balladora li fa saber que ha de marxar i
desapareix. Ell fa el mateix quan li plau. A l’arribar a casa, la seva dona dormia, tot en
ordre, si més no a l’anar a posar-se al llit, oh sorpresa!, descobreix que el
seu rellotge estava ben visible damunt de la tauleta... Va ser la vegada que la
Festa Major va interrompre en ple carnaval, perquè el ball de bastons va quedar
curt amb el que hi va haver en la intimitat d’aquella casa.
Els
protagonistes que han participat i ho continuen fent en la llegendària història
del Carnaval, han gaudit transformant-se, no només en l’aspecte exterior, sinó
també pel que respecta a la seva personalitat. Aquesta és en síntesis una de
les autocràcies de la festa, l’abandó absolut del sentit del ridícul. Com demostrar a un mateix que, a l’empara d’aquesta permissivitat, som capaços de sortir
al carrer a lluir les carns i altres atributs, sense abans dedicar uns moments
a mirar-se al mirall.
El mateix
feien aquells homes que es vestien de dones, lluint uns vestits que eren
l’admiració de tothom. Va ser en el interval que es va passar del “fardo” al
lluïment de cuixa,pit i ploma. Que era quan també venia gent de tot arreu, no
per emborratxar-se ni fer malifetes, sinó per gaudir d’un espectacle que s’acompanyava
d’una bona dosis de morbositat i que tenia el seu epicentre en el carrer Sant
Bonaventura.
Ara ja estem
curats d’espant, en aquest aspecte. I és que dona la sensació que vivim permanentment en un
carnaval...
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada