Els barbers
en els pobles han esdevingut una institució i les barberies una càtedra del
saber popular i costumista. Quan els dissabtes a la tarda encara es treballava,
només plegar els homes acudien a les barberies per posar en ordre els cabells i
com tots coincidien a la mateixa hora les cadires disposades per a fer més còmode l’espera eren
totes ocupades. I no serà perquè hi haguessin pocs barbers per tallar i
afaitar, cada barberia comptava amb una plantilla de tres o quatre. La que
menys en tenia dos.
I si les he
qualificat com a càtedres del saber és degut que en aquells llocs, de tanta
concurrència, es parlava de tot i d’aquestes participatives converses sempre
s’aprenia quelcom que concernia a l’àmbit local i d’altres de més abast. A
voltes el tema era monotemàtic, doncs potser només es parlava de futbol i d’una
manera més concreta, del futbol local. Perquè eren uns anys que l’equip de casa
comptava amb molts seguidors i aquesta afició omplia el camp.
No n’hi havia
prou amb la tribuna oberta de la barberia que quan sortien s’afegien als grups
que es posaven al Cap de la Vila i altra vegada la mateixa conversa o de les
novetats que s’havien airejat mentre esperaven el torn.
Només cal fer
un repàs a les barberies que hi havia en un radi de pocs metres, per entendre
els costums que motivaven els sitgetans per portar les exterioritats del cap
ben arreglades. Començant pel carrer Jesús, trobàvem la d’en Miquel Marzal, en
la mateixa vorera, en Francesc Vilà. Ja en el Cap de la Vila, el Sr. Ràmia. Al
carrer Àngel Vidal, al costat mateix del Retiro, en una entrada llarga i
estreta hi tenia la barberia el Sr. Almirall, conegut popularment per en “Xispa”. Mentrestant al començament del
carrer Barcelona s’hi va establir el Pedro Sánchez, l’única que perdura
d’aquesta relació de proximitat. Al carrer Sant Francesc hi tenia la barberia
en Jaume Sauch que després convertiria en una bodega. Si més no la precursora
de totes elles va ser la d’en “Pascaret”,
al començament d’aquest mateix carrer.
En el carrer
Parellades, cantonada amb Sant Pau, l’Eduard Roca. Aquest barber disposava d’un
bon equip de col·laboradors, va ser l’únic que va sobreviure a la malura de la
vida que ens emporta per endavant. En Roca els va veure desfilar a tots fins
que es va quedar sol, aferrat al convenciment de que quan més temps cotitzés,
quan es jubilés la pensió que cobraria seria més quantiosa. Li van fallar els
càlculs, la suma total de la seva edat li va fer el paquet, va morir al peu del
canó, sense ni temps per cobrar ni tan sols una mensualitat.
Al Començament
mateix del carrer Sant Pau hi havia la barberia d’en Miquel Zarrán. I més enllà, quasi al final del carrer, s`hi va
establir en Valentí Mongay. Ja una mica més allunyat , en l’actual plaça del
Pou Vedre, l’Alfred en va ser el barber fins que es va jubilar. Posteriorment,
al carrer Sant Bartomeu, l’Antoni Olmos es va establir pel seu compte.
Em refereixo
a les barberies que han estat ubicades en el centre del poble, perquè a mesura
que aquest s’ha anat expandint al que
llavors es podia qualificar d’extraradi, se’n van obrir de noves , com la d’en Rafael, davant el pas
a nivell. Alguna, com la de qui fa poc ens ha deixat, la del Sr. Serrano, al poble Sec, encara existeix.
A aquestes s’hi ha d’afegir altres que curiosament les regenten gent vinguda de
Cuba.
Entre tanta pèl
darrer el clatell va aterrar en Salvador Montserrat Sanz, oriündd’un poble de
Castelló anomenat Traiguera. L’home, barber d’ofici, va treballar del que sabia
fer i de seguit va simpatitzar amb el futbol local i tant va ser el seu
recolzament pel Sitges que el seguia en els seus desplaçaments i lògicament
quan jugava aquí i fins i tot va arribar a tenir algun càrrec. Home sensible a
les injustícies, no ha pogut reprimir mai la seva indignació quan les decisions
arbitrals li han semblat que anaven en
contra dels interessos del Sitges. Fins que en Vado entrava en raó i tornava a ser una persona
ponderada.
En Salvador
es va retirar de l’ofici regentant la seva pròpia barberia en la zona de
l’Oasis. El local era tan petit que s’hi entrava algú amb massa cabellera el
tenia d’esquilar quasi des de la vorera.
Quan es va
jubilar s’ha dedicat al que ja feia, caminar. Però ara més relaxat. Arriba fins a Terramar, i és el
primer a despertar als ànecs de la riera, mentre fa uns exercicis de gimnàstica.
Un cop acabats torna a reprendre el camí, el barber que porta barretina o, quan
li plau un “gorro” del Barça. I això sí, tant estiu com hivern, vesteix amb
pantalon curt. En aquest retorn coincideix
amb els altres barbers: en Pedro Sánchez, l’Isidre Estivill i l’Antoni Olmos.
Curiosament es troben quatre barbers en una hora molt matinera, tant és
així que la podríem anomenar l’hora dels
barbers.
Crida
l’atenció d’aquest retorn la singularitat del recorregut que fa en Vado, que en
lloc de transitar pel Passeig camina per la banda on passen el cotxes. Com si
volgués tractar-se de tu amb els últims
avenços mecanitzats que el progrés posa a la carretera. Lògicament l’avancen i
ell no s’hi immuta, més tard o més d’hora també arriba al seu destí i sense haver gastat
benzina, encara que a vegades doni la sensació que va amb reserva.
Però fa poc
que en Salvador ha patit una petita intervenció en un peu i ha de descansar abans
de tornar a reprendre la caminada. Els habituals el trobem a faltar i el
transit rodat també es deuen estranyar de no coincidir amb el personatge que li
agrada passar per on es mouen els que van sobre rodes. Deixant el passeig en
exclusiva pels caminants que traginen
quelcom per cremar.
I si hi ha algú
que gosi aconsellar-lo per a que també transiti pel Passeig, com ell és home d’ofici,
s’exposa a que li respongui: demà
m’afaitaràs.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada