UN BARBER AMB BARRETINA

      Els barbers en els pobles han esdevingut una institució i les barberies una càtedra del saber popular i costumista. Quan els dissabtes a la tarda encara es treballava, només plegar els homes acudien a les barberies per posar en ordre els cabells i com tots coincidien a la mateixa hora les cadires  disposades per a fer més còmode l’espera eren totes ocupades. I no serà perquè hi haguessin pocs barbers per tallar i afaitar, cada barberia comptava amb una plantilla de tres o quatre. La que menys en tenia dos.

    I si les he qualificat com a càtedres del saber és degut que en aquells llocs, de tanta concurrència, es parlava de tot i d’aquestes participatives converses sempre s’aprenia quelcom que concernia a l’àmbit local i d’altres de més abast. A voltes el tema era monotemàtic, doncs potser només es parlava de futbol i d’una manera més concreta, del futbol local. Perquè eren uns anys que l’equip de casa comptava amb molts seguidors i aquesta afició omplia el camp.

     No n’hi havia prou amb la tribuna oberta de la barberia que quan sortien s’afegien als grups que es posaven al Cap de la Vila i altra vegada la mateixa conversa o de les novetats que s’havien airejat mentre esperaven el torn.

     Només cal fer un repàs a les barberies que hi havia en un radi de pocs metres, per entendre els costums que motivaven els sitgetans per portar les exterioritats del cap ben arreglades. Començant pel carrer Jesús, trobàvem la d’en Miquel Marzal, en la mateixa vorera, en Francesc Vilà. Ja en el Cap de la Vila, el Sr. Ràmia. Al carrer Àngel Vidal, al costat mateix del Retiro, en una entrada llarga i estreta hi tenia la barberia el Sr. Almirall, conegut popularment per en “Xispa”. Mentrestant al començament del carrer Barcelona s’hi va establir el Pedro Sánchez, l’única que perdura d’aquesta relació de proximitat. Al carrer Sant Francesc hi tenia la barberia en Jaume Sauch que després convertiria en una bodega. Si més no la precursora de totes elles va ser la d’en “Pascaret”, al començament d’aquest mateix carrer.

    En el carrer Parellades, cantonada amb Sant Pau, l’Eduard Roca. Aquest barber disposava d’un bon equip de col·laboradors, va ser l’únic que va sobreviure a la malura de la vida que ens emporta per endavant. En Roca els va veure desfilar a tots fins que es va quedar sol, aferrat al convenciment de que quan més temps cotitzés, quan es jubilés la pensió que cobraria seria més quantiosa. Li van fallar els càlculs, la suma total de la seva edat li va fer el paquet, va morir al peu del canó, sense ni temps per cobrar ni tan sols una mensualitat.

     Al Començament mateix del carrer Sant Pau hi havia la barberia d’en Miquel Zarrán. I  més enllà, quasi al final del carrer, s`hi va establir en Valentí Mongay. Ja una mica més allunyat , en l’actual plaça del Pou Vedre, l’Alfred en va ser el barber fins que es va jubilar. Posteriorment, al carrer Sant Bartomeu, l’Antoni Olmos es va establir pel seu compte.

       Em refereixo a les barberies que han estat ubicades en el centre del poble, perquè a mesura que aquest s’ha anat expandint  al que llavors es podia qualificar d’extraradi, se’n van obrir  de noves , com la d’en Rafael, davant el pas a nivell. Alguna, com la de qui fa poc ens ha deixat,  la del Sr. Serrano, al poble Sec, encara existeix. A aquestes s’hi ha d’afegir altres que curiosament les regenten gent vinguda de Cuba.

    Entre tanta pèl darrer el clatell va aterrar en Salvador Montserrat Sanz, oriündd’un poble de Castelló anomenat Traiguera. L’home, barber d’ofici, va treballar del que sabia fer i de seguit va simpatitzar amb el futbol local i tant va ser el seu recolzament pel Sitges que el seguia en els seus desplaçaments i lògicament quan jugava aquí i fins i tot va arribar a tenir algun càrrec. Home sensible a les injustícies, no ha pogut reprimir mai la seva indignació quan les decisions arbitrals  li han semblat que anaven en contra dels interessos del Sitges. Fins que en Vado  entrava en raó i tornava a ser una persona ponderada.     

       En Salvador es va retirar de l’ofici regentant la seva pròpia barberia en la zona de l’Oasis. El local era tan petit que s’hi entrava algú amb massa cabellera el tenia d’esquilar quasi des de  la vorera.

     Quan es va jubilar s’ha dedicat al que ja feia, caminar. Però ara  més relaxat. Arriba fins a Terramar, i és el primer a despertar als ànecs de la riera, mentre fa uns exercicis de gimnàstica. Un cop acabats torna a reprendre el camí, el barber que porta barretina o, quan li plau un “gorro” del Barça. I això sí, tant estiu com hivern, vesteix amb pantalon  curt. En aquest retorn coincideix amb els altres barbers: en Pedro Sánchez, l’Isidre Estivill i l’Antoni Olmos. Curiosament es troben quatre barbers en una hora molt matinera, tant és així  que la podríem anomenar l’hora dels barbers.

     Crida l’atenció d’aquest retorn la singularitat del recorregut que fa en Vado, que en lloc de transitar pel Passeig camina per la banda on passen el cotxes. Com si volgués tractar-se de tu amb  els últims avenços mecanitzats que el progrés posa a la carretera. Lògicament l’avancen i ell no s’hi immuta, més tard o més d’hora  també arriba al seu destí i sense haver gastat benzina, encara que a vegades doni la sensació que va amb reserva.

     Però fa poc que en Salvador ha patit una petita intervenció en un peu i ha de descansar abans de tornar a reprendre la caminada. Els habituals el trobem a faltar i el transit rodat també es deuen estranyar de no coincidir amb el personatge que li agrada passar per on es mouen els que van sobre rodes. Deixant el passeig en exclusiva pels caminants que traginen  quelcom per cremar.

    I si hi ha algú que gosi aconsellar-lo per a que també transiti pel Passeig, com ell és home d’ofici, s’exposa a que li respongui: demà m’afaitaràs.         

                                                                                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2018 )