Preparar la maleta, davant un imminent viatge, és la tasca més feixuga d’aquests preparatius. Potser perquè en poc espai hi volem encabir molts detalls, sobretot peces de vestir i altres complements que obeeixen a un neguit previsor: “ prenem això, per si de cas...”. D’aquesta manera el moment de tancar-la es converteix en un joc de mans: treure, posar....
L’evolució de la
pròpia maleta ha experimentat una transformació molt significativa. La qual ha anat
amb consonància amb l’auge de viatjar que s’ha generalitzat bastant amb el pas
del temps. Molts recordaran aquelles de
cartró, com a molt folrades amb una tela que era una mena d’arpillera, on
sobresortien unes ratlles amples, de diferent color que l’envoltaven. Amb unes
tanques també molt simples però efectives i una ansa metàl·lica.
Aquesta
simplicitat, però, no alleugeria el pes que s’havia de carregar per a
transportar-la. Hem vist moltes imatges que ho mostren, com quan arribaven la
gent d’altres punts de la Geografia que venien a treballar aquí o que emigraven
a altres països. De tan pesades que eren
se les carregaven a l’esquena i, per tal de que no s’obrissin, les portaven
lligades amb un cordill o amb un cinturó dels pantalons. Viatjaven en els
cotxes de línia, on l’equipatge anava
disposat a damunt el sostre del vehicle, al qual el conductor hi accedia per
una escala que es trobava fixada a la part posterior i ,des d’aquesta, li
anaven donant i ell les disposava.
L’evolució
d’aquesta companya de viatge també es va adaptar a nous materials. Del cartró
es va passar a la pell, aportant un toc de més elegància. Paral·lelament
s’alternava la necessitat de viatjar per motius de supervivència, amb els de
plaer. Ja m’he referit a les que
transportaven aquella gent que es movien per motius de feina. També la maleta va tenir un protagonisme destacat per aquells sitgetans que van marxar a Cuba a
fer les “Amèriques”. Com és sabut no tots van tenir la mateixa sort i la majoria van tornar sense haver complert les
seves expectatives. Algú es va voler excusar dient que, de tornada, va perdre la maleta al passar per l’Estret. La veu popular es va encarregar convertir-ho en un
referent per concretar, a qui la fortuna
no l’havia somrigut, “ un altre que va
perdre la maleta a l’Estret...” .
Algunes,
delataven les estades en les diferents destinacions visitades. Els hotels disposaven d’unes “enganxines” que
els clients distribuïen per les parts més visibles. Quan totes les bandes es
mostraven plenes, els propietaris les passejaven cofois com si fos el passaport
que avalava l’haver ultrapassat fronteres, per visitar les ciutats més
importants. Una de les imatges que més representa el que acabo d’escriure, és
la de l’escriptor Josep Pla. Vestit amb la
gavardina, la boina i la seva inseparable maleta.
En totes el primer que els fallava eren les tanques, o
es descosien els repunts de les costures de
la pell. Quan passava una cosa d’aquestes les portaven a cal baster. En
Salvador Bové tenia el seu taller de guarnicioner al Passeig de Vilafranca,
entre la botiga de queviures de la Josefa Rufete i la fàbrica de capses de
cartró de can Selva. L’home, amb una meticulositat artesanal, arranjava tots aquests
imprevistos.
Aprofitant ara
que en parlo, diré que quan van ser assequibles les pilotes de cuir, aquelles
que portaven una càmera interior i allà on anava la vàlvula per inflar es
tancava amb un ben disposat trenat de
cordó. Eren les mateixes que feien servir en les competicions oficials. Tot sovint les diferent peces de pell que encerclaven
l’esfèric es descosien . Quan això es
produïa, li portàvem a en Vadoret per a
que ho cosís de nou.
Poc a poc les
maletes les van fabricar més voluminoses
i continuava haver d’aixecar-les a pes. Aquí
a Sitges es podien comprar a can Vidiella, a la botiga del carrer Major. Per alleugerir
una mica aquest sobrepès, a les
estacions importants de trens, existien els mossos que amb uns peculiars carros
es trobaven a l’entrada i facilitaven el seu transport fins a peu del
corresponent vagó. I als hotels transportar-les fins a l’habitació era comesa
dels grums. Actualment acostumen a ser els propis clients els qui les traginen
amunt i avall.
Fins que la
modernitat ha fet que les maletes vagin sobre rodes. Un invent que ha
alleugerit en gran manera l’esforç que suposava haver-les de carregar. El seu
rodar s’ha convertit en un soroll nou en la vida quotidiana. Sobretot en dates,
com ara, per Carnaval, en què uns dies abans, pels carrers de la vila, ja es
nota un increment d’aquest sorollet i es torna a reprendre quan ja és tot dat i beneït.
On es fa més
sonor el sorollet és als hotels, on bona part del dia és un no parar
d’aquest rodatge . Es pot dir que han rellevat als esbufecs produïts per l’esforç
del client que hi arribava just de forces.
Ara, amb la modernització
de la maleta, l’esforç s’ha alleugerit
enormement, si més no la qüestió del pes
segueix sent un maldecap, degut a que les companyies aèries posen limitacions
al nombre de quilos permesos. Els
usuaris no respiren tranquils fins que no passen pel taulell de control.
Però el patiment tampoc s’acaba aquí, sempre
queda el temor que et puguin perdre l’equipatge, amb tota les molèsties que això comporta.
Quan fem rodar
les nostres, s’acompanya d’una dosis d’il·lusió. Avancem cap a una destinació
que, amb la voluntat de desconnectar, no cal que sigui gaire llunyana. Un
simple canvi d’aires. Sempre hi quan aquests siguin purs i sans.
El món va
sobre rodes, tot i que a vegades pugui
semblar que no ho són del tot o que grinyolen.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de febrer del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada