La història local la conformen
molts referents que han significat un gran avanç pels interessos econòmics,
culturals, socials i d’expansió de la vila. Així l’any 1918, cent anys enrere,
es va començar a gestar un projecte que va permetre transformar el poble,
esdevenint un referent de modernitat que li atorgava una categoria que
despertava admiració arreu.
L’ajuntament
que dirigia el Sr. Bonaventura Julià, a l’any 1918 va començar a fer les
gestions per poder aprovar un pla
urbanístic que comprenia les terres del pla del Vinyet, les vinyes del Cellerot
i de Santa Margarida. Un projecte que promovia un visionari, el sabadellenc
Francesc Armengol i que ja tenia nom propi, Terramar. La cirereta que ho
coronava era la construcció d’un passeig marítim al llarg de tota la platja, el
qual es va encarregar de projectar l’arquitecte Sr. Josep Maria Martino.
Una vegada
enllestits tots els requisits el mateix alcalde Sr. Julià el va presentar en
persona al ministeri de Foment a Madrid. S’havia fet un pas molt important, a
partir d’aquí els tràmits oficials havien de fer el seu curs. Com així va ser,
fins aconseguir el traspàs a
l’ajuntament dels terrenys situats en zona marítima. Van caldrà dos
anys, i ja a les acaballes del 1920 el Consell de Ministres del Govern de
Madrid aprovava definitivament el projecte. Que es va culminar ja sota el
mandat de l’alcalde Pau Berrabeig.
El mateix any 1918,
amb la venda de l’antic escorxador per part de l’ajuntament al Sr. Bernat Fernández,
aquest l’enderroca i això permet obrir la primera avinguda de Sitges que té una
amplada i llargada cop cap altre carrer hi havia en el poble. S’inaugura el
1920 i li posen per nom el de la seva esposa, Sofia.
És fàcil imaginar
el impacte que va produir una obra d’aquesta naturalesa en un poble relativament
no gaire gran en quant a nombre d’habitants. Esclar que no tot van ser elogis
també hi havia molts detractors que mostraven la seva oposició raonant que les
arques municipals s’havien hagut d’endeutar, deien, pel valor d’un milió de les
antigues pessetes. En aquella època que la gent no viatjava amb la mateixa facilitat
que ho fa ara, per consegüent, sense haver vist altres indrets, disposar d’un
passeig d’aquesta llargada i situat en aquest lloc de privilegi, no em diran
que no hi havia motiu com per quedar bocabadats. Han passat els anys, hem
viatjat, i tot haver aconseguit una visió més àmplia de tot plegat, arribem a
la conclusió que com el nostre passeig, amb les mateixes característiques i
ubicació, n’hi ha pocs.
El 1918 també
va ser notícia degut a la finalització de les obres de la construcció del Palau
de Maricel. Just quan el passeig marítim encara era un embrió, el conjunt de Maricel
aconseguia materialitzar el caprici d’un americà, Charles Deering, que va venir
a Sitges aprofitant la invitació que el pintor Ramon Casas li va fer per tal de
visitar el Cau Ferrat. I Igual com li va passar a Rusiñol, el milionari va
quedar captivat i va acabar comprant tot el que l’envoltava i es va deixar el
Cau perquè no va aconseguir que el seu propietari li
poses preu. Just quan van acabar les obres d’aquest Palau es complia
també el 25 aniversari del Cau Ferrat.
El historiador
local Roland Sierra i Farreras, amb una assiduïtat diària, ens informa,
mitjançant dels avenços d’Internet, del que va passar a Sitges just en la data
que marca el calendari, però amb una diferència d’anys. La secció és coneix per
Efemèrides Sitgetanes i gràcies a la seva constància i eficient treball de
recerca, ens permet apropar-nos als fets més sobresortits de la història local.
Així ens assabentem que en aquest 2018
també es compleixen els cent anys de la Festa de la Poesia celebrada a la vila
i que va comptar amb la participació dels poetes més rellevants del moment. Va
guanyar el certamen el poeta Josep Carner.
O que la primera exposició de clavells va tenir lloc en la primavera del 1918 al
Pavelló de Mar. Una idea que va sorgir entre un grup d’amics que freqüentaven
el cafè de la Xarmada: l’Antoni Clarà va ser qui va posar en solfa que en Marià
Carbonell cultivava clavells en el seu taller de sabates del carrer Sant
Bonaventura. A la idea si va afegir
l’altre soci en Francesc Ferret i de seguit va comptar amb el suport dels
altres tertulians i d’en Miquel Utrillo.
Una vegada
traspassat l’equador d’aquest mes de gener ens disposem a celebrar la
festivitat de Sant Sebastià, Una altra data molt arrelada a la tradició
sitgetana i a l’ermita. La primitiva data del 1.614, l’actual es va començar a
construir el 1857 i es va acabar el 1861. Situada en aquesta llenca del litoral
que es pot dir que anava d’ermita a ermita; de la de Sant Sebastià a la de Santa
Margarida, situada en el sector de les Coves, de la qual se’n té constància des
de l’any 1478, fins el 1808 que va ser
derruïda a causa de la invasió
dels francesos. No massa lluny es troba l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, la qual està documentada el 1306.
Entremig
l’ermita del Vinyet que es va edificar a sobre una altra enderrocada a l’any
1727 i es va acabar el 1734. Per tant una franja marítima on els límits els
posaven les ermites i on hi sobresortia l’església parroquial.
A partir del
1918, el projecte de transformació iniciat comença a canviar el nostre litoral
i es construeix un hotel, l’antic Terramar i un seguit de cases senyorials que
confereixen categoria. Fins que el 1933 s’inaugura el nou Terramar Palace
situat a frec del passeig.
Cent anys
després, l’ermita de Sant Sebastià continua sent un referent de situació. I un
renovat Hotel Terramar és a punt de ser inaugurat en el mateix enclavament. Dos
punts de referència que amb els anys transcorreguts, la vila s’ha expandit més
enllà. I si ahir eren les ermites les que posaven els límits visibles a la
nostra llenca de litoral, avui ho són els hotels. Si més no amb el mateix
passeig que serveix de nexe d’unió.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de gener del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada