Quan es parla de carnaval el tema deriva als vestits que no tenen res a veure amb les vestimentes del dia a dia. Mentre, entre converses i intercanvi d’opinions, l’Angelina Salesas ens mostra a l’espai del Miramar els detalls que conformen un original diccionari carnavalesc que abraça de la C a la L. No hi poden faltar ni les robes ni els fils amb les quals, les persones implicades, tenen bona cura de confeccionar els vestits. Professionals de l’agulla i mestresses de casa. Aquestes últimes han de suportar la pressió dels seus els quals, degut a la confiança que es tenen, els hi transmeten una pressió que les fa decidir opinar que és l’últim any que cusen. Sortosament al proper any ja no se’n recorden de tals exigències.
El recorregut de l’original mostra s’acaba en
una encertada reproducció de l’anomenada sala d’estar d’una casa sense
pretensions. On el visitant es pot acomodar, com si estigués a cal sogre, per
seguir la rua que es visualitza a la televisió que es troba en funcionament en un
angle de la improvisada saleta. Una
ambientació que ens retorna al seguiment d’aquelles inoblidables
retransmissions a través del canal anomenat Telefot.
Pocs dies
després d’aquest primer contacte carnavalesc, a l’espai de la planta baixa de
la casa de can Falç, ha tingut lloc la presentació del programa i el cartell
del Carnaval d’aquest any. Els organitzadors han envoltat l’acte d’una certa
originalitat. Així, a mesura que anàvem arribant podíem escollir entre una
diversitat de complements que serveixen per vestir el nostre particular
carnaval. Aquesta implicació va permetre que la susdita presentació estigués
del tot ambientada. Així mentre els responsables de tot plegat ens anaven
informant, els assistents lluíem petits detalls, si més no els suficient
identificatius com per crear el clímax
adient d’una festa amb la qual hi està
implicada molta gent de la vila.
Aquesta
insinuació de la disbauxa carnavalesca va remetre , fins a tornar altra vegada a
una normalitat dintre l’àmbit sitgetà . I com a proba que a Sitges passem d’un
extrem a l’altre, ens l’ofereix
l’aspecte cultural amb el qual va acabar
la setmana. Que es va fer palès amb la presentació de dos llibres. El primer d’un
autor autodidacta, el d’en Josep Maria Tubau i Gallinat. Ell té el privilegi
d’estar acompanyat d’un currículum familiar fascinant. Casat amb la Rosa, la única noia, recordem que la resta eren
nois, del matrimoni Llorià – Benazet,
ell, va poder assaborir les inquietuds musicals dels cunyats així com de la
marca Rikys que és un referent de l’oci nocturn i per altra banda amb el
parentesc de la seva sogra, la Rosa Benazet Tutusaus, filla de l’Antoni
Benazet, un dels germans de la nissaga de les més importants de la industria
del calçat de la vila.
“Els
Lladregots d’Almoines, és el títol del llibre presentat a la Biblioteca Josep
Roig i Raventós a càrrec de la bibliotecària Núria Amigó la qual, de manera
molt planera i agradable, ens va acompanyar en un recorregutper les pàgines,
tenint cura de no desvelar cap secret que fes perdre el
interès per la seva lectura.
La nota
simpàtica la va posar l’amic banquer i fotògraf, l’Antoni Corella i Miracle qui en el
torn de preguntes ho va aprofitar per fer honor al lema que a mena d’enunciat a
l’Eco, on hi va col·laborar amb certa assiduïtat, amb aquell “Sí, però....”. En aquest cas un sí
rotund d’admiració a la novel·la d’en Josep Maria, si més no uns quants“peròs”
de protesta que potser incomodaran al
màxim representant de l’Ajuntament i a la filla de l’autor, la qual també
ostenta un càrrec de responsabilitat dintre el govern de la vila. Tanmateix
la manera sorneguera d’expressar-se de
l’Antoni va contribuir a que els problemes exposats no ho semblessin tant. Com així va ser, després d’escoltar els raonaments
i les solucions aportades per la Rosa Tubau qui, sense pensar-s’ho va haver de
compartir el rol de filla de l’autor i portaveu del consistori
que li va sobrevenir per al·lusions, després que en Corella s’espaiés.
El colofó a una
setmana entretinguda va tenir lloc durant la vesprada del dissabte a l’espai Pere Stämpfli, durant la presentació
del llibre:“Terra de Masos, Vila de Mar”,
de la sitgetana i Doctora en Història, la Carme Muntaner i Alsina. Editat pel Grup
d’Estudis Sitgetans amb la col·laboració de la Fundació Noguera. L’obra és la
recopilació de la tesis doctoral que va exposar l’autora i que tracte sobre el
Sitges en els primers anys del domini de la Pia Almoina de Barcelona i que
s’estén entre el 1342 i el 1418.
El treball és
el resultat d’una meticulosa recerca a la qual s’ha lliurat la Carme i que
significa haver dedicat molt temps a freqüentar els més prestigiosos arxius, investigant entre pergamins
i documents de difícil lectura i per tant d’interpretació. La seva manera de ser,
estudiosa, constant i invertint molt entusiasme en el tema escollit, ha fet que sigui més agradable d’assolir el
seu objectiu, més quan ha anat posant en ordre els resultants obtinguts.
La presentació
va anar a càrrec de la historiadora i professora d’Universitat la Teresa
Vinyoles i Vidal la qual ha dirigit i orientat a la Carme en tot el procés de
confecció de la seva tesis. D’una manera molt amena, la Teresa ens va
traslladar a un Sitges desconegut que anirem coneixent millor, gràcies a la
lectura del llibre de la Carme Muntaner a la qual hem d’agrair la seva
perseverança, per tal d’aportar més llum a la Història local.
Com a
curiositat dir que entre els assistents s’hi trobava també en Toni Corella, la
casualitat va fer, però, que no es facilités el torn de paraula als assistents, potser per no
donar opcions a en Toni per sortir amb un altre “sí, però...”. Per si a cas, el
batlle que també va ser deixeble de la Teresa Vinyoles, tenia pensat demanar a en Corella que només
s’acceptava que els hi busques les pessigolles als qui manaven el poble per allà al’any 1400.
Busca.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada