A l’any 1882 es va començar a construir el temple de la Sagrada Família, sota la direcció de l’arquitecte Francesc del Villar i per encàrrec de l’Associació de Devots de Sant Josep. Un any després, el 1883, hi ha canvi d’arquitecte, essent el responsable Antoni Gaudí, el qual modifica tot el projecte. Des d’aquell moment va augurar que vindrien gent d’arreu del món per a contemplar aquella obra. De la mateixa manera que va certificar que treballava tranquil perquè el seu client no tenia pressa. Efectivament el temple ha tingut un ressò extraordinari, fins a convertir-se en una de les obres més emblemàtiques del nostre món. El símbol que més s’associa amb la ciutat de Barcelona. Que també té una catedral gòtica que, juntament amb Santa Maria del Mar, són un icona d’aquest estil.
Els treballs de construcció es realitzaven de forma lenta, degut a que la seva financiació depenia d’uns minses ingressos, majoritàriament de les almoines, la major part de les quals el propi Gaudí recaptava pidolant pels carrers. Per tant un arquitecte que autofinançava el seu propi projecte, sabedor que ell no el veuria pas acabat. Un dilluns, 7 de juny de 1926 un tramvia el va atropellar, morint tres dies després, s’havia construït la portalada de la Glòria i unes quantes de les singulars torres, les quals es convertien en la imatge que més sobresortia del paisatge urbà de la capital. Coincidia amb un incipient turisme cultural que venia a Europa, o es movia pel conjunt dels països que han acabat integrats en la Unió Europea, a la recerca de monuments, museus, pedres mil•lenàries ... que tenien una determinada projecció internacional. No obstant el temple ja s’havia convertit en un exemple de l’obra que va per llarg, que no s’acaba d’avui per demà. Precisament aquesta lentitud ha esdevingut un referent a les obres i detalls de d’acabament dubtós i de seguit, encara ara, s’associa amb el temple: “això durarà més que la sagrada família”.
A mesura que la bonança econòmica va repartir virolles, les torres de la sagrada família que ja tenien projecció mundial, es van convertir en una preferència per a molts. De manera especial pels asiàtics que hi aflueixen de forma massiva. La progressiva afluència de visitants, ha permès poder accelerar el ritme de construcció. Amb una entrada de 12 € per barba, si els sumem a la gran quantitat que diàriament passen per taquilla, les previsions s’han complert i l’obra presenta un aspecte molt avançat, malgrat que encara queden uns anys per la seva completa finalització. Molt serà que quan estigui acabada perdi interès, el reclam de poder visitar una obra projectada per un genial arquitecte, on encara hi treballen. Un detall, una influència, que anima als visitants a tornar al cap d’un temps per poder comprovar i valorar els avanços que experimenta.
Ara, un cop acabada la nau central, els responsables de l’obra, junt amb les autoritats eclesiàstiques han considerat, amb bon encert, que ha arribat el moment de poder celebrar oficis religiosos que al cap i a la fi és aquesta la finalitat de la construcció del temple. No implica en res que en el seu exterior les bastides i les grues, els operaris continuïn la seva feina, l’aixopluc de les pregaries esdevé un original i diferent embolcall de la fe.
De la primera pedra que es va posar, de l’obra que anava agafant forma, fins a la visita del Papa per a consagrar-la, aquest darrer diumenge, hi ha llarg recorregut. En el qual molt ha canviat l’aspecte religiós. Del misticisme, la devoció, del propi Gaudí, ha davallat a uns corrents que es van apartant del camí de la fe. L’església necessita una renovació permanent, ja ho va fer quan els altars es van orientar de cara els fidels i la missa va aconseguir una altra dinàmica quan es va començar a celebrar amb llengua entenedora. Però sóc de l’opinió que a l’església li falta joventut que són els puntals que han de garantir la continuïtat en el camí. Les normes successòries al capdavant de la jerarquia eclesiàstica s’haurien de modificar, de manera que es pogués elegir un Papa més jove, amb projectes més atrevits, més oberts als corrents actuals, sense haver de renunciar a aspectes fonamentals, si més no treballar per modernitzar-los.
El tema és molt delicat i no sóc jo el més indicat per ficar-me en camisa d’onze vares. Amb raó es diu: “doctors té l’església”. Amb tot, d’una cosa estic convençut, la meva modesta opinió es fa evident quan observem que la fe trontolla, que actuacions que no s’avenen amb la moralitat i l’exemple que han de donar els servidors de la religió, recentment airejats, no contribueixen a posar ordre en la casa del Pare. D’altra banda és comprensible que posar-se el dia, sense haver de renunciar a uns mínims principis de moralitat, de disciplina i normes establertes des d’anys immemorials, es converteix en una tasca molt difícil i carregosa. Quelcom s’haurà de fer per motivar a les futures vocacions i als fidels, sense defallir en la comesa i en el repte d’intentar tornar a omplir les esglésies de jovent més enllà del dia de la Primera Comunió.
La Sagrada Família ens va captivar, hi va contribuir l’esplendorosa celebració litúrgica que va oficiar el Papa Benet XVI i també pel talent de l’arquitecte Antoni Gaudí que va ser un visionari, un geni, de l’art. Ell, en aquells anys que es regia per unes també estrictes normes de l’arquitectura, va anar més enllà i va desafiar-les, projectant formes agosarades, un estil propi que en el temple i amb la resta de la seva obra per tots coneguda, el converteix en un artista universal i excepcional, que va saber implicar-se més de cara el futur que no pas en el temps que li va tocar viure. D’aquí bona part de l’èxit de la seva obra.
No fa gaires dies varem gaudir de la companyia d’una amiga de la nostra filla Carme, una japonesa que igualment havia patit el deliri per l’obra gaudiniana. Només arribar al rebedor de casa, va exclamar una elocució, barreja de sorpresa i de satisfacció, al veure el quadre que a mena de benvinguda rep al visitant. Pintat per en Victorino Berbegal, precisament, la setmana passada m’hi referia, de la platja de les barques i al fons l’imatge de la nostra església parroquial. Davant el descobriment es va afanyar a treure una guia editada i escrita en japonès on, per sorpresa de tots nosaltres, entre les imatges de la Sagrada Família i altres racons de Barcelona, hi apareixia una vista com la del susdit quadre. Ens va satisfer molt la projecció universal que també té el nostre poble i que el símbol que més l’identifica n’és, precisament, la imatge d’un temple. El qual anomenem la Punta, per les formes i la seva situació privilegiada.
Tots els pobles tenen el campanar que sobresurt per damunt les taulades i cada un amb el seu estil. Des de Gaudí al Papa actual, un lloc de culte ha anat agafant forma, unes formes que a voltes resulten potser massa carregades d’elements decoratius. Quan una benedicció papal l’ha magnificat de temple a Basílica. I amb tot, el client de l’arquitecte continua sense tenir pressa. És clar que mentre s’hi continua treballant, a recer d’aquesta meravella, ja li podem resar.
J. Y. M.
Els treballs de construcció es realitzaven de forma lenta, degut a que la seva financiació depenia d’uns minses ingressos, majoritàriament de les almoines, la major part de les quals el propi Gaudí recaptava pidolant pels carrers. Per tant un arquitecte que autofinançava el seu propi projecte, sabedor que ell no el veuria pas acabat. Un dilluns, 7 de juny de 1926 un tramvia el va atropellar, morint tres dies després, s’havia construït la portalada de la Glòria i unes quantes de les singulars torres, les quals es convertien en la imatge que més sobresortia del paisatge urbà de la capital. Coincidia amb un incipient turisme cultural que venia a Europa, o es movia pel conjunt dels països que han acabat integrats en la Unió Europea, a la recerca de monuments, museus, pedres mil•lenàries ... que tenien una determinada projecció internacional. No obstant el temple ja s’havia convertit en un exemple de l’obra que va per llarg, que no s’acaba d’avui per demà. Precisament aquesta lentitud ha esdevingut un referent a les obres i detalls de d’acabament dubtós i de seguit, encara ara, s’associa amb el temple: “això durarà més que la sagrada família”.
A mesura que la bonança econòmica va repartir virolles, les torres de la sagrada família que ja tenien projecció mundial, es van convertir en una preferència per a molts. De manera especial pels asiàtics que hi aflueixen de forma massiva. La progressiva afluència de visitants, ha permès poder accelerar el ritme de construcció. Amb una entrada de 12 € per barba, si els sumem a la gran quantitat que diàriament passen per taquilla, les previsions s’han complert i l’obra presenta un aspecte molt avançat, malgrat que encara queden uns anys per la seva completa finalització. Molt serà que quan estigui acabada perdi interès, el reclam de poder visitar una obra projectada per un genial arquitecte, on encara hi treballen. Un detall, una influència, que anima als visitants a tornar al cap d’un temps per poder comprovar i valorar els avanços que experimenta.
Ara, un cop acabada la nau central, els responsables de l’obra, junt amb les autoritats eclesiàstiques han considerat, amb bon encert, que ha arribat el moment de poder celebrar oficis religiosos que al cap i a la fi és aquesta la finalitat de la construcció del temple. No implica en res que en el seu exterior les bastides i les grues, els operaris continuïn la seva feina, l’aixopluc de les pregaries esdevé un original i diferent embolcall de la fe.
De la primera pedra que es va posar, de l’obra que anava agafant forma, fins a la visita del Papa per a consagrar-la, aquest darrer diumenge, hi ha llarg recorregut. En el qual molt ha canviat l’aspecte religiós. Del misticisme, la devoció, del propi Gaudí, ha davallat a uns corrents que es van apartant del camí de la fe. L’església necessita una renovació permanent, ja ho va fer quan els altars es van orientar de cara els fidels i la missa va aconseguir una altra dinàmica quan es va començar a celebrar amb llengua entenedora. Però sóc de l’opinió que a l’església li falta joventut que són els puntals que han de garantir la continuïtat en el camí. Les normes successòries al capdavant de la jerarquia eclesiàstica s’haurien de modificar, de manera que es pogués elegir un Papa més jove, amb projectes més atrevits, més oberts als corrents actuals, sense haver de renunciar a aspectes fonamentals, si més no treballar per modernitzar-los.
El tema és molt delicat i no sóc jo el més indicat per ficar-me en camisa d’onze vares. Amb raó es diu: “doctors té l’església”. Amb tot, d’una cosa estic convençut, la meva modesta opinió es fa evident quan observem que la fe trontolla, que actuacions que no s’avenen amb la moralitat i l’exemple que han de donar els servidors de la religió, recentment airejats, no contribueixen a posar ordre en la casa del Pare. D’altra banda és comprensible que posar-se el dia, sense haver de renunciar a uns mínims principis de moralitat, de disciplina i normes establertes des d’anys immemorials, es converteix en una tasca molt difícil i carregosa. Quelcom s’haurà de fer per motivar a les futures vocacions i als fidels, sense defallir en la comesa i en el repte d’intentar tornar a omplir les esglésies de jovent més enllà del dia de la Primera Comunió.
La Sagrada Família ens va captivar, hi va contribuir l’esplendorosa celebració litúrgica que va oficiar el Papa Benet XVI i també pel talent de l’arquitecte Antoni Gaudí que va ser un visionari, un geni, de l’art. Ell, en aquells anys que es regia per unes també estrictes normes de l’arquitectura, va anar més enllà i va desafiar-les, projectant formes agosarades, un estil propi que en el temple i amb la resta de la seva obra per tots coneguda, el converteix en un artista universal i excepcional, que va saber implicar-se més de cara el futur que no pas en el temps que li va tocar viure. D’aquí bona part de l’èxit de la seva obra.
No fa gaires dies varem gaudir de la companyia d’una amiga de la nostra filla Carme, una japonesa que igualment havia patit el deliri per l’obra gaudiniana. Només arribar al rebedor de casa, va exclamar una elocució, barreja de sorpresa i de satisfacció, al veure el quadre que a mena de benvinguda rep al visitant. Pintat per en Victorino Berbegal, precisament, la setmana passada m’hi referia, de la platja de les barques i al fons l’imatge de la nostra església parroquial. Davant el descobriment es va afanyar a treure una guia editada i escrita en japonès on, per sorpresa de tots nosaltres, entre les imatges de la Sagrada Família i altres racons de Barcelona, hi apareixia una vista com la del susdit quadre. Ens va satisfer molt la projecció universal que també té el nostre poble i que el símbol que més l’identifica n’és, precisament, la imatge d’un temple. El qual anomenem la Punta, per les formes i la seva situació privilegiada.
Tots els pobles tenen el campanar que sobresurt per damunt les taulades i cada un amb el seu estil. Des de Gaudí al Papa actual, un lloc de culte ha anat agafant forma, unes formes que a voltes resulten potser massa carregades d’elements decoratius. Quan una benedicció papal l’ha magnificat de temple a Basílica. I amb tot, el client de l’arquitecte continua sense tenir pressa. És clar que mentre s’hi continua treballant, a recer d’aquesta meravella, ja li podem resar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de novembre 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada