Cada any quan s’apropen aquestes dates, coincideixen dues efemèrides que es desenvolupen paral•lelament i que cada una, per separat, forma part de l’àmbit local i d’altre de més allunyat, el del veïnat aragonès. Sense deixar en l’oblit, però, als “maños” sitgetans.
El cinema aglutina tot el protagonisme que converteix el nostre poble, durant els dies que es celebra, en un referent de l’especialitat del festival que tanta anomenada projecta a la Vila. I pel que fa als veïns, que limiten Catalunya i Aragó, la festivitat de la verge del Pilar, acomboia el fervor popular i el folklore més representatiu d’aquelles terres, com és el ball de la jota.
Ni una cosa ni l’altra té res a veure amb l’enunciat de l’article, llevat que amb la meva rocambolesca facilitat per trobar afinitats em surti amb la meva. I és que a mesura que ens va neguitejar el deliri d’anar a visitar indrets, com el de la fotografia, ho permetia, tot sigui dit, la incorporació del cotxe, de seguit ens va sacsejar la curiositat per a deixar-ne un testimoni cinematogràfic. Ho feien possible aquelles càmeres anomenades de super 8, pel format de la pel•lícula, la qual s’havia d’enviar a revelar a Madrid i no disposava de banda sonora. Malgrat aquests petits inconvenients els aficionats gaudíem en el moment de filmar i desprès quan, a les tardes dels diumenges d’hivern, es treia el projector i, completament a les fosques, es projectava el resultat damunt la blancor de la paret del menjador i es revivien moments excepcionals i paisatges que mai havíem tingut tan a l’abast. Com tot la cinematografia casolana ha assolit una perfecció que s’apropa a la professional i amb menys aparells o, si més no, més reduïts, filmem les nostres pel•lícules que no seran del gènere fantàstic tot i que molt apreciades pel seu contingut i per les vivències que s’hi acumulen.
L’ermita de la Fontcalda estén els seus dominis entre Prat del Compte i Gandesa, a la Terra Alta. Un territori de bona aigua, com ho són les termals que brollen d’una de les fonts del indret i també de bon vi, pel seu veïnatge amb el Priorat. Però la seva situació ens apropa a Tortosa i pobles adjacents, on per la proximitat amb terres aragoneses, també es balla la jota. Un ball regional que dintre de poc, com he dit, serà protagonista,. Recordo que quan els ballets de l’anomenada Secció Femenina de Sitges, viatjaven lluny de les nostres fronteres, ballaven una jota amb el títol: Les Majorales, concretament d’Ulldemolins. Una jota molt representativa del folklore regional i d’aquestes terres on passa i desemboca l’Ebre. Amb un arranjament musical de l’amic Agustí Cohí Grau. L’èxit estava assegurat.
Relacionat amb el tema musical que apunto, i acord amb la nostra dansa, la sardana, el nostre recordat company de la Cobla Sitgetana, Manel Rius i Ramos nascut en aquells verals, concretament a Ginestar, amb motiu que un parell d’anys varem participar en l’aplec de sardanes de Gandesa, va composar una inspirada sardana, per a mi la millor del seu repertori, que va titular: “L’ermita de la Fontcalda”. La qual es troba molt a prop d’aquesta població.
Des de aleshores em vaig quedar amb el nom, però mai s’havia presentat l’ocasió per anar-hi a visitar-la. Fins que el proppassat diumenge i vaig arribar caminant des de Prat del Compte, junt amb els companys del Centre Excursionista de Sitges, en el recorregut que forma part d’una etapa del senderisme de llarg recorregut, el GR 171, que es va començar al Refugi del Caro a frec dels Ports de Beceit i que acabarem en el Santuari de Pinós en la comarca del Solsonès.
L’ermita de la Fontcalda té afinitat amb la nostra ermita del Vinyet, les dues acullen una imatge de les anomenades Mare de Déus trobades. Durant una breu aturada en el camí, l’esplanada de l’ermita va aplegar a una bona representació sitgetana que gaudíem d’un paisatge excepcional, mentre ocupàvem els graons de la plaça per esmorzar abans de continuar el camí de l’etapa que aquest diumenge ens portava des de Prat de Compte a la carretera que condueix a Gandesa. Passant prèviament pel Coll de la Salve i la Serra de Pàndols. Indrets molt castigats durant la contesa bèl•lica i, malauradament, d’aquelles serralades no van tornar molts soldats, fins i tot components de la Lleva del Biberó, la presència dels quals es perpetua en un monument erigit en un dels cims que travessàvem.
La visita a la Fontcalda ha permès reviure records musicals i alhora apropar motivacions que en aquestes vigílies des de Sitges a la comarca de la Terra Alta i més cap enllà dels Ports, el ball de la jota fa circular aires festius. I a mesura que ens hi apropem la parla es va distorsionant. Ja comença aquí al costat, a Vilanova, que d’un jove en diuen bordegàs, i quan arribem a terres tarragonines: el xiquet i la xiqueta. I els veïns tortosins i per aquells verals: xicotet i xicoteta. I fan un postra molt típic que anomenen pastissets. I a l’hora de ballar s’engresquen amb la jota, mentre nosaltres ho fem amb la sardana, amb admirada convivència amb els maños sitgetans que no desaprofiten l’ocasió.
Podrien ser els primers apunts pel guió d’una pel•lícula, no del gènere fantàstic, però sí que en podria resultar tan fantàstica com emotiva. Els paisatges, la seva gent, els costums i les tradicions, serien uns bons protagonistes.
J. Y. M.
El cinema aglutina tot el protagonisme que converteix el nostre poble, durant els dies que es celebra, en un referent de l’especialitat del festival que tanta anomenada projecta a la Vila. I pel que fa als veïns, que limiten Catalunya i Aragó, la festivitat de la verge del Pilar, acomboia el fervor popular i el folklore més representatiu d’aquelles terres, com és el ball de la jota.
Ni una cosa ni l’altra té res a veure amb l’enunciat de l’article, llevat que amb la meva rocambolesca facilitat per trobar afinitats em surti amb la meva. I és que a mesura que ens va neguitejar el deliri d’anar a visitar indrets, com el de la fotografia, ho permetia, tot sigui dit, la incorporació del cotxe, de seguit ens va sacsejar la curiositat per a deixar-ne un testimoni cinematogràfic. Ho feien possible aquelles càmeres anomenades de super 8, pel format de la pel•lícula, la qual s’havia d’enviar a revelar a Madrid i no disposava de banda sonora. Malgrat aquests petits inconvenients els aficionats gaudíem en el moment de filmar i desprès quan, a les tardes dels diumenges d’hivern, es treia el projector i, completament a les fosques, es projectava el resultat damunt la blancor de la paret del menjador i es revivien moments excepcionals i paisatges que mai havíem tingut tan a l’abast. Com tot la cinematografia casolana ha assolit una perfecció que s’apropa a la professional i amb menys aparells o, si més no, més reduïts, filmem les nostres pel•lícules que no seran del gènere fantàstic tot i que molt apreciades pel seu contingut i per les vivències que s’hi acumulen.
L’ermita de la Fontcalda estén els seus dominis entre Prat del Compte i Gandesa, a la Terra Alta. Un territori de bona aigua, com ho són les termals que brollen d’una de les fonts del indret i també de bon vi, pel seu veïnatge amb el Priorat. Però la seva situació ens apropa a Tortosa i pobles adjacents, on per la proximitat amb terres aragoneses, també es balla la jota. Un ball regional que dintre de poc, com he dit, serà protagonista,. Recordo que quan els ballets de l’anomenada Secció Femenina de Sitges, viatjaven lluny de les nostres fronteres, ballaven una jota amb el títol: Les Majorales, concretament d’Ulldemolins. Una jota molt representativa del folklore regional i d’aquestes terres on passa i desemboca l’Ebre. Amb un arranjament musical de l’amic Agustí Cohí Grau. L’èxit estava assegurat.
Relacionat amb el tema musical que apunto, i acord amb la nostra dansa, la sardana, el nostre recordat company de la Cobla Sitgetana, Manel Rius i Ramos nascut en aquells verals, concretament a Ginestar, amb motiu que un parell d’anys varem participar en l’aplec de sardanes de Gandesa, va composar una inspirada sardana, per a mi la millor del seu repertori, que va titular: “L’ermita de la Fontcalda”. La qual es troba molt a prop d’aquesta població.
Des de aleshores em vaig quedar amb el nom, però mai s’havia presentat l’ocasió per anar-hi a visitar-la. Fins que el proppassat diumenge i vaig arribar caminant des de Prat del Compte, junt amb els companys del Centre Excursionista de Sitges, en el recorregut que forma part d’una etapa del senderisme de llarg recorregut, el GR 171, que es va començar al Refugi del Caro a frec dels Ports de Beceit i que acabarem en el Santuari de Pinós en la comarca del Solsonès.
L’ermita de la Fontcalda té afinitat amb la nostra ermita del Vinyet, les dues acullen una imatge de les anomenades Mare de Déus trobades. Durant una breu aturada en el camí, l’esplanada de l’ermita va aplegar a una bona representació sitgetana que gaudíem d’un paisatge excepcional, mentre ocupàvem els graons de la plaça per esmorzar abans de continuar el camí de l’etapa que aquest diumenge ens portava des de Prat de Compte a la carretera que condueix a Gandesa. Passant prèviament pel Coll de la Salve i la Serra de Pàndols. Indrets molt castigats durant la contesa bèl•lica i, malauradament, d’aquelles serralades no van tornar molts soldats, fins i tot components de la Lleva del Biberó, la presència dels quals es perpetua en un monument erigit en un dels cims que travessàvem.
La visita a la Fontcalda ha permès reviure records musicals i alhora apropar motivacions que en aquestes vigílies des de Sitges a la comarca de la Terra Alta i més cap enllà dels Ports, el ball de la jota fa circular aires festius. I a mesura que ens hi apropem la parla es va distorsionant. Ja comença aquí al costat, a Vilanova, que d’un jove en diuen bordegàs, i quan arribem a terres tarragonines: el xiquet i la xiqueta. I els veïns tortosins i per aquells verals: xicotet i xicoteta. I fan un postra molt típic que anomenen pastissets. I a l’hora de ballar s’engresquen amb la jota, mentre nosaltres ho fem amb la sardana, amb admirada convivència amb els maños sitgetans que no desaprofiten l’ocasió.
Podrien ser els primers apunts pel guió d’una pel•lícula, no del gènere fantàstic, però sí que en podria resultar tan fantàstica com emotiva. Els paisatges, la seva gent, els costums i les tradicions, serien uns bons protagonistes.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 octubre 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada