Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de setembre 2010

ELS SANTS PATRONS



A la nostra Vila les devocions locals s’han centrat massivament entre la mare de Déu del Vinyet i la Santíssima Trinitat, si més no als nostres Sants Patrons, Sant Bartomeu i Santa Tecla, la gent del poble els ha dispensat un fervor puntual, sobretot durant les seves respectives festivitats i poca cosa més. Ampliant l’àmbit més generalitzat, em ve present aquelles caixetes que anaven de casa en casa amb la imatge de Sant Josep, la Sagrada Família, l’Ecce Homo... Aquestes capelletes ambulants han esdevingut el testimoni i el referent, simpàtic, d’una devoció eloqüent i rotativa, itinerant, entre les persones que professen un culte a un Sant determinat i assumeixen el compromís que, quan els toca la rotació, fer un lloc preferent dintre de la intimitat de la casa, resant-li i encenen una llàntia. Esgotat el termini de permanència, plegaven la mena de petits porticons de la caixeta i la transportaven a la casa que corresponia en l’ordre de la llista establert. Era una singularitat, un petit detall, que formava part de la quotidianitat de l’anar i venir de la gent pel carrer. A hores d’ara sembla ésser que ja no té continuïtat, o potser una representació, més aviat testimonial, la d’una sola d’aquestes caixetes, ho escric perquè fa temps que no veig cap moviment al respecte.
Dintre de pocs dies sortirà al carrer l’imatge de la patrona i altra vegada l’acompanyarà el seguici festiu. Massificat de diables i timbals, que fa interminable el recorregut de les processons. La Festa Major ha canviat i els canvis també a voltes comporten degeneració. Amb tant gruix de timbals i foc, sóc de l’opinió que l’essència del nostre folklore s’ha devaluat. Quan una cercavila, o processó d’aquesta índole, aconsegueix avorrir i cansar als qui ens ho mirem, quelcom falla en les seves estructures i de continuar així, fins i tot, pot arribar a un extrem en què es perdin espectadors entre la gent de casa nostra, pels forasters sempre serà una novetat.
La festivitat de Santa Tecla aconsegueix un equilibri entre la tradició i el sentit religiós . Ho corrobora el populós seguici de senyores que acostumen acompanyar l’imatge. Que si ho comparem amb el de Sant Bartomeu la diferència és ostensible. Perquè en aquella processó el seguici religiós queda relegat a una representació simbòlica, de la qual en són fixes uns quants sitgetans i la resta la componen familiars del pendonista de torn i alguna amistat que s’hi sent compromesa. És un fet curiós que em recorda quan per setmana Santa es feien dues processons el dimecres Sant, reservada als homes i el divendres a les dones. Com sempre la dels homes va anar perdent concurrència, no així la de les dones, fins que es va trobar un equilibri just, al unificar les dues processons. En el cas que exposo no es tracta de suprimir-ne cap.
Els costums enraigant i acaben consolidant-se com un fet inamovible, perquè ni Sant Bartomeu va perseverar per a que el seu seguici fos reservat exclusivament al homes, ni Santa Tecla a les dones. Les voluntats de participació, en aquests temps on tant s’enalteix i pondera l’igualtat, haurien d’ésser indistintes, m’explico, que tant poguessin acompanyar homes i dones a un i altra. Però el que intueixo que els homes acabaríem per quedar-nos a casa i tot esdevindria acompanyament femení. O potser tindríem sorpreses. Reconec que el plantejament és molt agosarat, si més no també és molt desequilibrant que concorri un gran nombre de participants mixtes durant l’evolució dels balls i un cop arriba el pas del Sant l’acompanyament sigui tan exclusiu. Una descompensació que no s’avé amb l’autèntica finalitat de la processó.
La mateixa sensació de desigualtat la vaig tenir quan el so de les gralles encara s’escoltava en el Cap de la Vila i els qui guaitàvem a l’imatge exposada del Sant érem relativament pocs, en canvi en els establiments destinats a l’avituallament de cervesa i altres xarops, la clientela ocupava quasi bé tot el carrer. Un capgirament del sentit comú o de les preferències. És curiós com només estrenar-se la festa, produeixi una xardor tan generalitzada, de tal manera que no s’abandona el vas fins que tot ha acabat. Una mal favor a la festa i un altre signe de degradació. És un fenomen, un tema d’estudi pels qui aprofundeixen en els comportaments socials.
D’aquí que la festivitat de Santa Tecla aconsegueixi aglutinar millor les essències a les quals sóc tan procliu a escriure. Em recorda més a aquelles festes majors d’antany, no tan populoses com les d’ara, però més entranyables i amb un rerefons que les feia diferent a la resta. Amb la comparació hi plana una certa enyorança, tanmateix quan es tracte de ponderar qüestions com aquesta, hi ha preferències i opinions per a tots els gustos. Les respecto totes. Simplement expresso la meva, que no vull pretendre, ni molt menys, que sigui la millor, en sóc conscient.
La pendonista d’aquest any, la Sra. Ramona Vendrell, representa les virtuts del nostre Sitges, aquests detalls que s’han anat perdent, com ho són, entre molts altres, el respecte i l’estima pel nostre poble, demostrat en aspectes d’una simplicitat absoluta. Perquè desprès de tants canvis i evolucions que ha experimentat la Vila, ella encara escombra i rega el seu tros de carrer. Conjuntament amb la seva veïna la Maria Matas i, fins que ens va deixar, amb la Pepita Soler. Crida l’atenció justament ara, quan es pot dir que s’ha perdut el costum, que unes senyores, en ple centre de la Vila, matinegin per escombrar l’espai que els pertoca i si s’escau repassar la blancor del baixos de les seves cases. Aquests detalls les consolida com unes sitgetanes que no han sucumbit davant els canvis que ha propiciat la progressiva implantació de l’anomenada modernitat, la qual ha millorat molts aspectes, si més no ha manllevat molts altres que eren comuns a tots els pobles.
La Ramona té en el seu palmarès sitgetà aspectes tan senzills que, per ser-ho tant, impacten i ens causen admiració, perquè ja fa temps han deixat de formar part de la quotidianitat del poble. Per davant la seva casa han passat totes les processons hagudes i per haver i en les de Setmana Santa tenia la complicitat del seu marit, en Pere Sanahuja, que era un dels puntals de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Filla de can Panxo Sardí, durant la seva joventut es va envoltar de sabates, d’olor de la cola que feien servir els sabaters i quan es va casar va estar en contacte amb l’abnegada tasca dels recaders que anaven i venien de Barcelona carregats amb un gran embalum de paquets, aplegats dintre aquells immensos mocadors de farcell de quadrets marrons i negres. Es familiaritzà, també per part del seu marit, amb les formules i potingues de la farmàcia, amb els noms dels medicaments que tan dominava en Pere durant els anys que va treballar en la farmàcia de can Felip Font. Fins que la premsa escrita, les revistes del cor, aquest setmanari, s’arrengleraven en l’entrada de la seva casa. Quan la notícia de la seva designació de pendonista va sortir publicada a primera plana de l’Eco, els diaris ja no formaven part de la seva activitat comercial. Però sí que ho continua sent , en el seu dia a dia, l’escombra que tan net deixa el seu portal. Entre tantes simplicitats, sobresurt la feina d’una sitgetana que amb aquests detalls, sense adonar-se’n, imparteix una magistral lliçó d’urbanitat.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez