Acostuma a passar que a l’escriure tant sobre la temàtica sitgetana, et trobes que a vegades tornes a incidir amb el mateix. He escrit molt sobre els camins, els camps i les vinyes que envoltaven el poble. També de la gents que treballava aquelles terres i fins i tot els qui hi passejaven els dies de festa. Un costum que al viatjar per altres contrades, observo que en molts llocs encara persisteix. I és que no tots els indrets tenen el privilegi de disposar d’una passeig com el nostre, tan arrecerat al mar i amb una extensió considerable. En pobles del interior la gent, principalment les dones, caminen desprès de dinar, pels camins que els hi són més propers i també per la vorera de la carretera. Allunyant-se fins on la panoràmica del poble es va difuminant. És com unes ganes de sortir dels dominis, per comprovar que més enllà no s’acaba el món.
Els de la meva generació, en el anys d’infantessa i una mica més grandets, al no disposar les nostres famílies de cotxe ni gaires luxes, hem tingut la sort que ens han portat a caminar per aquests llogarets, on els camins arribaven fins a les marjades dels camps i, de tant anar-hi, ja coneixíem cada revolt i també, amb l’experiència, es sabia distingir els garrofers, els ametllers, cirerers, les farigoles, el romaní, l’espígol... Era a la tardor quan les caminades més sovintejaven. Transitar pels camins, per entre els camps i les vinyes adormides, arropats per l’escalforeta del solet que és tan complaent quan baixen les temperatures, és un dels encants que hem tingut molt a l’abast.
El silenci del camp és tan pesarós que s’ajup a cada raconada i queda com apaivagat , fins que el vol d’un ocell enjogassat el gosa desbaratar i aquell revoloteig, convida a seguir-lo altres ocells i vet aquí que en un moment la vinya, que estava tan dormida, desperta com per l’art de l’encantament i el vol dels passerells, les caderneres, els gafarrons, els liris... és un referent de la llibertat, on plau guaitar la seva remuntada, tan simple com excel•lent.
En aquests moments, els quals descric, altres sitgetans necessitaven del silenci, però també de la desbandada del ocells. D’aquí bé que passejar per entre aquells camps, tot sovint et trobaves amb indicacions que et convidaven a allunyar-te de la planúria, sense sembrar, on mig amagada sobresortia una barraqueta, el parany. A prop tenien disposats els reclams i al mig una cucona amb aigua , el trosset de terra el cobrien les teles i els tirans del comandament restaven ocults en aquell reduït amagatall. Els caçadors d’aquesta modalitat tenien coses en comú amb els pescadors de canya, la més essencial, la paciència. S’han de passar moltes hores, fins el punt que el temps no té valor, l’allarguen el que volen. Els pescadors han d’esperar que piquin i els caçadors la mateixa espera però amb diferent esquer, tan sols necessiten que una volada d’ocells es posi damunt de les teles. Uns i altres han de fer servir l’embranzida per assegurar la captura. Però a banda de paciència el caçador de parany necessitava la complicitat del silenci, de l’ordre, perquè només que es bellugués quelcom aliè a la natura, els ocells passaven de llarg. D’aquí que l’home del parany es consumia quan els caminants passàvem a prop seu. Fixeu- se si estaven avesats aquells sitgetans a caminar per aquesta camins que ja coneixien els enclavaments dels paranys i procuraven desviar-se per no desbaratar la calma, una normalitat que ha de regir en un camp en un dia de tardor. Era tanta l’afició d’aquells caçadors que, sabedors que els dies de festa era un no parar d’anar i venir, una tarda qualsevol d’entremig de la setmana deixaven la feina en mans dels operaris i s’escapaven a fer una tirada de teles.
Allà on més paranys hi havia, era a tot el llarg de la franja de sota de Santa Bàrbara. I per les xarmades d’Aiguadolç. Poc s’imaginaven aquella gent, que tantes hores van passar amb complicitat amb el silenci, aguantant-se la respiració i la tos, que un dia aquells camps, els camins, desapareixerien i els paranys serien els antecessors d’una gran escola de la vida, la universitat i altres infraestructures paral•leles que sonen a modernitat. Ara que s’ha donat a conèixer el projecte, els que ens hem quedat sense respiració, aguantant l’alè, hem estat nosaltres, tots els qui els dies de festa caminàvem per aquests indrets i contemplàvem el bucòlic paisatge, el d’un Sitges que ens havien ensenyat a estimar, a conèixer millor, a familiaritzar-nos amb la nostra toponímia, a saber situar el nom dels indrets, la propietat a qui pertanyia cada tros de terra, el nom de les masies i fins i tot els dels seus masovers. Van ser uns anys d’aprofitament, d’aprendre sense haver d’estudiar el tema, era de forma didàctica, simplement absorbint els coneixements dels nostres familiars que ens guiaven per aquests indrets.
Quan varem aprofundir, per mediació dels estudis, en matèries més complexes, la terra va anar perden valor, si la tesem pel treball que requereix. Els més savis es van aprofitar de l’avantatge que els dispensava la seva enorme facilitat en fer números i càlculs a anys vista, perquè de seguit es van adonar que un tros de terra a prop del nucli del poble tenia un valor incalculable, s’ofegava entre zeros a la dreta. Però no tenia, és clar, el mateix valor si es destinava a sembrar i a tenir ceps encantats. Arribaren a la conclusió que això últim era misèria. Enseguida tal saviesa, emprada en els mateixos valors de càlcul, va engolir la bellesa de l’entorn i la terra restà erma. Fins i tot els ocells van emprendre altres volades, ens hem quedat sense caderneres, llevat la denominació sinònima que en resulta quan hom agafa un constipat considerable.
En la franja de terra que encara queda entre can Pei i sota Santa Bàrbara, està previst construir no sé quants centres que ensenyaran cultura de tota mena, bona falta fa. Vegeu, la terra a voltes torna a ser fructífera, no està tot perdut. Han desaparegut els camins de la infantessa, de la gent de la pagesia que els transitaven, dels caçadors que anaven i venien del parany, però si això tira endavant, els carrers d’aquesta gran infraestructura soci cultural es veuran concorreguts per jovent delerosos d’aprendre, en un món que cada vegada exigeix més preparació. Curiosament al conjunt d’aquest oasis de saviesa, emprant termes universitaris, se’l coneixerà com a Campus. Tard o d’hora tot torna als seus orígens: Campus, de camp. Una terra que tornarà a donar el seu fruit amb diferent estatus quo.
És bo pel nostre poble iniciatives d’aquest calat, com és fonamental ser previsors de cara el futur per tal de trobar alternatives a l’industria del turisme. Amb un boom de tal magnitud, tan sols una paraula resumeix tot el projecte: “Quàlia”.
Aquest nou parany té les teles parades, sols cal que la volada de noves idees i de diners es posi a damunt i a tirar ben fort que no s’escapin. I al revés, si tot això servís per fer volar coloms, seria un parany amb tots els ets i uts. Un parany del segle XXI.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 octubre 2010)
Els de la meva generació, en el anys d’infantessa i una mica més grandets, al no disposar les nostres famílies de cotxe ni gaires luxes, hem tingut la sort que ens han portat a caminar per aquests llogarets, on els camins arribaven fins a les marjades dels camps i, de tant anar-hi, ja coneixíem cada revolt i també, amb l’experiència, es sabia distingir els garrofers, els ametllers, cirerers, les farigoles, el romaní, l’espígol... Era a la tardor quan les caminades més sovintejaven. Transitar pels camins, per entre els camps i les vinyes adormides, arropats per l’escalforeta del solet que és tan complaent quan baixen les temperatures, és un dels encants que hem tingut molt a l’abast.
El silenci del camp és tan pesarós que s’ajup a cada raconada i queda com apaivagat , fins que el vol d’un ocell enjogassat el gosa desbaratar i aquell revoloteig, convida a seguir-lo altres ocells i vet aquí que en un moment la vinya, que estava tan dormida, desperta com per l’art de l’encantament i el vol dels passerells, les caderneres, els gafarrons, els liris... és un referent de la llibertat, on plau guaitar la seva remuntada, tan simple com excel•lent.
En aquests moments, els quals descric, altres sitgetans necessitaven del silenci, però també de la desbandada del ocells. D’aquí bé que passejar per entre aquells camps, tot sovint et trobaves amb indicacions que et convidaven a allunyar-te de la planúria, sense sembrar, on mig amagada sobresortia una barraqueta, el parany. A prop tenien disposats els reclams i al mig una cucona amb aigua , el trosset de terra el cobrien les teles i els tirans del comandament restaven ocults en aquell reduït amagatall. Els caçadors d’aquesta modalitat tenien coses en comú amb els pescadors de canya, la més essencial, la paciència. S’han de passar moltes hores, fins el punt que el temps no té valor, l’allarguen el que volen. Els pescadors han d’esperar que piquin i els caçadors la mateixa espera però amb diferent esquer, tan sols necessiten que una volada d’ocells es posi damunt de les teles. Uns i altres han de fer servir l’embranzida per assegurar la captura. Però a banda de paciència el caçador de parany necessitava la complicitat del silenci, de l’ordre, perquè només que es bellugués quelcom aliè a la natura, els ocells passaven de llarg. D’aquí que l’home del parany es consumia quan els caminants passàvem a prop seu. Fixeu- se si estaven avesats aquells sitgetans a caminar per aquesta camins que ja coneixien els enclavaments dels paranys i procuraven desviar-se per no desbaratar la calma, una normalitat que ha de regir en un camp en un dia de tardor. Era tanta l’afició d’aquells caçadors que, sabedors que els dies de festa era un no parar d’anar i venir, una tarda qualsevol d’entremig de la setmana deixaven la feina en mans dels operaris i s’escapaven a fer una tirada de teles.
Allà on més paranys hi havia, era a tot el llarg de la franja de sota de Santa Bàrbara. I per les xarmades d’Aiguadolç. Poc s’imaginaven aquella gent, que tantes hores van passar amb complicitat amb el silenci, aguantant-se la respiració i la tos, que un dia aquells camps, els camins, desapareixerien i els paranys serien els antecessors d’una gran escola de la vida, la universitat i altres infraestructures paral•leles que sonen a modernitat. Ara que s’ha donat a conèixer el projecte, els que ens hem quedat sense respiració, aguantant l’alè, hem estat nosaltres, tots els qui els dies de festa caminàvem per aquests indrets i contemplàvem el bucòlic paisatge, el d’un Sitges que ens havien ensenyat a estimar, a conèixer millor, a familiaritzar-nos amb la nostra toponímia, a saber situar el nom dels indrets, la propietat a qui pertanyia cada tros de terra, el nom de les masies i fins i tot els dels seus masovers. Van ser uns anys d’aprofitament, d’aprendre sense haver d’estudiar el tema, era de forma didàctica, simplement absorbint els coneixements dels nostres familiars que ens guiaven per aquests indrets.
Quan varem aprofundir, per mediació dels estudis, en matèries més complexes, la terra va anar perden valor, si la tesem pel treball que requereix. Els més savis es van aprofitar de l’avantatge que els dispensava la seva enorme facilitat en fer números i càlculs a anys vista, perquè de seguit es van adonar que un tros de terra a prop del nucli del poble tenia un valor incalculable, s’ofegava entre zeros a la dreta. Però no tenia, és clar, el mateix valor si es destinava a sembrar i a tenir ceps encantats. Arribaren a la conclusió que això últim era misèria. Enseguida tal saviesa, emprada en els mateixos valors de càlcul, va engolir la bellesa de l’entorn i la terra restà erma. Fins i tot els ocells van emprendre altres volades, ens hem quedat sense caderneres, llevat la denominació sinònima que en resulta quan hom agafa un constipat considerable.
En la franja de terra que encara queda entre can Pei i sota Santa Bàrbara, està previst construir no sé quants centres que ensenyaran cultura de tota mena, bona falta fa. Vegeu, la terra a voltes torna a ser fructífera, no està tot perdut. Han desaparegut els camins de la infantessa, de la gent de la pagesia que els transitaven, dels caçadors que anaven i venien del parany, però si això tira endavant, els carrers d’aquesta gran infraestructura soci cultural es veuran concorreguts per jovent delerosos d’aprendre, en un món que cada vegada exigeix més preparació. Curiosament al conjunt d’aquest oasis de saviesa, emprant termes universitaris, se’l coneixerà com a Campus. Tard o d’hora tot torna als seus orígens: Campus, de camp. Una terra que tornarà a donar el seu fruit amb diferent estatus quo.
És bo pel nostre poble iniciatives d’aquest calat, com és fonamental ser previsors de cara el futur per tal de trobar alternatives a l’industria del turisme. Amb un boom de tal magnitud, tan sols una paraula resumeix tot el projecte: “Quàlia”.
Aquest nou parany té les teles parades, sols cal que la volada de noves idees i de diners es posi a damunt i a tirar ben fort que no s’escapin. I al revés, si tot això servís per fer volar coloms, seria un parany amb tots els ets i uts. Un parany del segle XXI.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 octubre 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada