El futbol ha estat l’esport que més adeptes ha tingut en el nostre poble, m’imagino que amb la mateixa intensa afició que en altres llocs. Més si tenim en compte que descric els costums d’uns anys que no hi havia gaires més distraccions. Quan els diumenges a la tarda es concentrava quasi bé el gruix més lúdic de la festivitat. D’aquí que les senyores s’havien d’afanyar per tenir preparat el dinar aviat. Això les obligava anar a missa a primera hora per a tot seguit haver de trafegar a la cuina. Els homes gent de cafè i futbol i les senyores sempre pendents de les feines de la llar i que en arribar el diumenge, a més, aprofitaven per rentar la roba en aquells safareigs de ciment armat que feien els Artigas, els Martí i en “Tet”.
Es dinava aviat, en una esgarrapada i els homes s’afanyaven per acudir als cafès de les respectives Societats i allà, en amena tertúlia, acabaven de perfilar la jornada futbolística que en un no res començaria al camp de l’Aiguadolç. Calia afanyar-se per encaminar-se al camp. A l’altre diumenge quan el Sitges jugava a fora, els “futboleros” acontentaven a la muller i l’acompanyaven al cine, si més no pendents del resultat final el qual, junt amb els resultats de primera divisió, s’apuntaven en aquella pissarra de cal Xatet i que tants seguidors tenia a la sortida dels cines, dels balls. Durant aquest temps de tardor, època de cacera i de bolets, a l’activitat dels diumenges s’hi afegien aquestes dèries, de manera que la jornada resultava completa i fins i tot cansada si es volia acudir a tot. Hi posava el colofó aquells jocosos i immemorials balls de tarda que tenien una participació massiva.
Arribo fins aquí sense mesurar l’extensió i amb prou feines pensar que el tema escollit per avui, no tenia la pretensió d’apuntar els costums dels sitgetans/nes d’antany, sinó per presentar una fotografia d’un equip de futbol integrat per uns jugadors molt peculiars que més aviat no s’havien distingit per les seves habilitats futbolístiques. Perquè la Vila s’ha honrat per tenir empadronats a personatges il•lustrats en tots els camps, els quals han contribuït a potenciar el nom del poble. Si més no existeixen altres convilatans que la seva manera d’ésser els ha proporcionat un currículum de popularitat immillorable, difícil de superar però més acord amb la majoria de la gent que sense sobresortir massa, també amb la seva feina, el seu comportament, han recolzat l’esquena a la causa comuna. Ells també han contribuït a fer gran el nom de Sitges, no ho hem d’oblidar.
Aquesta alineació tan exclusiva i puntual, vindria feta amb motiu d’aquells partits que tot sovint s’organitzaven, perquè el futbol local formava part destacada del programa de les festes que tenien lloc. Així per exemple quan era la festivitat del paletes, s’organitzaven partits entre oficials i manobres. El mateix passava amb la festes dels sabaters, una selecció d’una fàbrica contra l’altra, els de can Benazet contra els de Can Termes. I així podríem continuar enumerant enfrontaments puntuals, com els campionats organitzats amb motiu de la Festa Major, que no sols aportaven l’al•licient de l’esport, sinó que omplien de seguidors el camp.
Fins i tots els músics ens hi varem veure en cor. En Jaume Soler Milà, més conegut per en Pascaret era un gran aficionat del futbol, acèrrim culé, i a qui tan agradava practicar en la seva perfumeria, d’amagat del seu pare, amb aquella pera de goma dels polvoritzadors de colònia. Els partits eren entre dos jugadors, ell i el qui s’hi avenia a enfrontar-s’hi . En un moment tot eren braços i cames que brincaven per entre els perfums i sabons, fins que el seu progenitor irrompia en el terreny de joc i suspenia el partit quan estava més interessant. Obligant al únic jugador de l’equip visitant a fugir amb la cua entre cames. Doncs bé, a en Jaume se’l hi va ocórrer organitzar un partit entre els cantaires de la colla de Caramelles del Patronat i els músics, els quals vam haver de fixar noves incorporacions, parlem sempre de músics, ja que els que actuàvem en les Caramelles no érem suficients. El partit es va jugar al camp del Sitges a la primavera , em sembla recordar, de l’any 1973 i si no vaig mal fixat el va arbitrar en Joan Miret. No recordo el resultat, però sí la patxoca que feia l’equip dels músics; els uns llargs i prims, els altres “regordets”. Que al no estar acostumats a córrer feina hi havia per arribar a l’altra porteria i defensar la pròpia. Un espectacle per llogar-hi cadires.
Bé, passo a enumerar, amb les limitacions corresponents al no conèixer prou bé els noms complerts dels jugadors de la fotografia cedida per en Francesc Rodríguez. Alguns dels mots pels quals se’ls coneix millor que pel nom els deixo per vostès. Drets i d’esquerra a dreta: actuant de linier en “Purri” , de porter l’Alfons Simó, al seu costat en Perico, en Regueiro, en Gonzàlez (Tete ) , l`Àngel (en Periquin) , una cara coneguda però desconec el seu nom. Va arbitrar el partit l’Ollé, junt amb l’altre linier en Quimet que feia la Moixiganga. Acotats: en Paco, en Pérez que feia de drapaire amb el seu pare i germà al carrer Carreta. En Juan, en Joan Sabaté, portador del Drac i l’Arnán.
Cap d’ells va arribar a ser un crac, però n’hi ha que amb popularitat potser ningú els guanyava.
J.Y.M
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 octubre del 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada