Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de setembre 2010

EL PRIMER MANTER DE SITGES



Totes les capitals i molts pobles d’arreu afronten un problema greu, el d’haver de conviure amb la que ha estat la vinguda massiva de gent de diferents procedències i condicions. Fins que els vents de l’economia han estat favorables i que es traduïa amb l’amplia oferta de feina, tothom hi tenia cabuda. Amb la sotragada i la maleïda recessió la situació ha canviat, però ells han arrelat aquí i tot estar malament de ben segur que estan millor que en els seus respectius països, d’aquí que es resisteixin a marxar. Aquesta presència ja està generant situacions crítiques que molts tracten de pal·liar mitjançant la venda ambulant. I com que no disposen de llicències ni permisos, la seva activitat és il·legal. A més tractant-se de que els productes que venen són copies dels originals, fan un mal a les empreses que els fabriquen i a les botigues que els venen i paguen, per a tal activitat, els impostos pertinents per poder tenir obert l’establiment. Perseguits pels agents encarregats de vetllar per l’ordre, han ideat com les teles del parany, en aquest cas serveix una simple manta, llençol, de manera que quan ensumen la seva presència tiren de la corda i tot queda recollit en el seu interior i cames ajudeu-me.
Estem assistint a molts canvis en quant el comportament social. Jo no he viscut amb tota plenitud, si més no recordo que en la façana de la casa del baster Sr. Salvador Bové, situada a l’entrada del poble per la banda del Passeig de Vilafranca, hi havia un cartell fixat a la paret on es llegia.: “ ARBITRIOS “ . De jovenalla sempre ens havia encuriosit aquell anunciat i com que hi acudíem per a que ens cossis algun repunt escapat de la pilota de cuir, ho mig relacionàvem amb el futbol quan, mal intencionats, hi trèiem la segona i de l’enunciat. Ja més modosets ens assabentàvem que el cartell informava que es tractava d’un lloc recaptatori del tribut que s’havia de pagar per entrar determinats productes al poble. Molta gent particular per burlar aquest impost i per pal·liar les mancances de determinats aliments, anaven a buscar la mercaderia ells mateixos a altres indrets i desprès la revenien, d’amagat, en les seves cases, sense haver satisfet cap impost, ho anomenaven: “ Estraperlo”. Aquesta modalitat, si es podien burlar els controls pertinents, va aportar un cert alleugeriment a la gana que no entén de lleis ni de tributs.
La condició humana és àvida en picaresca i sempre rumia la manera de poder esquivar impostos i altres despeses imposades per les administracions. La venda ambulant ha estat un primer signe minoritari del comerç exercit de forma inestable. No vull dir amb això que tots els qui l’han practicat ho hagin fet al marge de la llei, perquè els ajuntaments s’han encarregat de controlar-ho, malgrat que en determinats moments se’ls hi hagi pogut passar per alt determinades transaccions, totes, de molt poca envergadura.
Gosaria dir, però, que la primera persona que va interrompre en les normes comercials i es va permetre la gosadia de fer un escampall, al terra d’un carrer cèntric, de la mercaderia que comercialitzava, va ser un tal Sr. Serra que vivia de lloguer, junt amb la seva esposa i fill, en un habitacle de l’Esperança de Miralpeix, en el carrer Sant Bonaventura. L’home durant la temporada d’estiu, aglutinava tota mena de quincalla a recer de la paret de la casa que havia estat propietat del poeta Trinitat Catasús, en el carrer Parellades cantonada amb Sant Josep. Tot un poema, Últimament ja en la mateixa porta del banc existent. La quincalla no cotitza en borsa, però quin millor aparador que l’entrada d’un banc per a fer-nos adonar que la vida no sols es compon de riqueses, sinó que també del petits detalls que la complementen. Ell posava la mercaderia i el banc acollia la baixa rendibilitat, paradoxes de la vida, d’un home de carrer que en tenia prou per viure amb el que es treia de la venda de tots aquells articles, al marge de la puja i baixa dels interessos i de la serietat d’una entitat de tal categoria. En certa manera, una lliçó d’humilitat.
I és que el producte que oferia era totalment contrari a la serietat. Entre els articles de broma exposats igual et podies trobar amb una ben imitada cagarada de plàstic, com amb una ben aconseguida ratota de goma. L’escampall era d’un surrealisme total, però que entre tantes indecències, entre cometes, hom hi pogués trobar la delicada mirada d’una nina, contrarestava l’efecte que les bromes poguessin comportar, amb la gentilesa dedicada a la mainada que acollia aquella mirada amb la il·lusió que implica.
Si més no el protagonista principal, l’element que va assolir l’èxit de l’espontaneïtat, a la simplicitat més absoluta, va ser un no res aguantat per quatre fils invisibles que tenia per nom Jaimito. El personatge en qüestió va esdevenir un espectacle de carrer, on la gent s’aglutinava per seguir les evolucions. L’amo de la parada, al qual un ganivet ensangonat li travessava el cap de banda a banda, es dirigia al diminut personatge amb tot un seguit de propostes, mentre els fils el feien saltironar, l’home s’hi apropava i apuntant-lo amb una escopeta de tap de suro li ordenava abans de disparar: “Jaimito, muerete”. I allà quedava estès, sense pols ni alè. I l’actuació continuava amb una indicació més compromesa: “Jaimito, que ve la sogra”. I ja els tens trincant d’una banda cap a l’altra. Fins que la cosa decantava cap a la ballaruga amb la cançó de moda d’aquell moment: “Juanita bananaaa...”. Un suggestiu final de festa que engrescava al públic espectador que aplaudia i alhora es quedava absolutament perplex i admirat, mentre no acabava d’esbrinar com es movia aquell diminut personatge.
Per contra, els qui coneixíem el responsable de la tramoia que feia possible aquella simpàtica mobilitat, ens fixàvem en el posat seriós del seu responsable. Ell en el biaix mateix de la cantonada, sense immutar-se, oferia una caiguda d’ulls sensacional, única. Talment com si estigués en un altre món, el seu posat era un altre espectacle que sols els gaudíem els qui coneixíem la seva implicació. Alt i prim, emparentat amb els Palma, era la persona idònia per aquella comesa, no calien convocar oposicions, la plaça la tenia sobradament guanyada abans de sotmetre’s a cap prova de selecció.
Durant uns anys més va continuar l’èxit d’en Jaimito i el tàndem que formaven l’amo i l’operari. A cap dels dos, però, l’èxit els va canviar. L’un va continuar amb la seva peculiar americana, signe d’home de negocis. I l’altre sense oferir, en cap moment, un somriure de felicitat o un moviment enjogassat de les parpelles. De ben segur que si hagués canviat la seva faisó absent, per l’alegria i intromissió, hagués perdut el lloc de treball.
He gosat qualificar-lo com el primer manter de Sitges, tot i que no sigui la denominació més correcta. Però ningú em negarà que va formar part del paisatge local i que va aportar una dosis d’alegria. I quan apareixia amb el ganivet clavat, ben bé se’n podia despendre el missatge que diu: “ A les penes punyalades”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de setembre del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez