LA BARCA DE L'ESTRADA

La platja de les barques, a continuació de la Fragata, se la coneixia així perquè hi avaraven la major part de les barques dels pescadors. La seva presència contribuïa a realçar, abans del anomenat destí turístic, el caire de poble pescador que tenia la Vila.. Una activitat que donava feina als pescadors d’aquí i als vinguts de les contrades marineres del Sud. De la mateixa manera també em puc referir a que la posició de les embarcacions oferia una temàtica fotogràfica de primer ordre. Els fotògrafs aficionats envoltaven la barca i els fascinava aquells grans llums, de vidres bombats, fins a convertir-se en l’esquer preferit pels objectius de les càmeres. La instantània es repetia: de primer pla els llums i de segon la imatge de l’església. També els pintors van pintar infinitat de teles amb la temàtica de les barques. Em ve a la memòria l’art d’en Victorino Berbegal, pel qual la susdita platja era un dels seus paisatges favorit. Entre aquestes, el meu oncle Joan que per aquells anys també pintava quadres, en va fer un on en el moll adossat al primer l’espigó que estava fet de travesses de fusta, amb una separació entre una i l’altra, s’hi veu a en Tianet Tornel, un aprenent de casa que vivien al carrer Tacó, el germà del qual va fer molts anys de jardiner amb en Font. El noi està ajupit i amb un fil de pescar a la mà, l’altre extrem el té introduït a l’aigua. Al seu costat una senyora amb davantal negre mira a l’horitzó. Quan la Celeste Claramunt, que vivia en aquesta casa estreta del costat de can Gustavo, va veure l’obra acabada es va emparrar que la dona que havia pintat en la tela era la seva mare. I tanta il•lusió li va fer que li va transmetre al meu oncle que aquell quadre era per ella, ja que no hagués permès que cap altre possible comprador penges a la paret del seu menjador la seva mare. Va ser la millor postora.
A banda d’aquesta arrecerada parcel•la marítima, cap més barca avarava llenca en la platja que s’estén fins a les Coves. Fins que amb la proliferació del turisme, els pescadors i les seves barques van haver de fondejar al port d’Aiguadolç. No fa gaire que es parlava que les barques tornessin a la seva platja. Són coses que es diuen, com tantes altres. Però com diuen els castellans: “del dicho al hecho hay un trecho”. No obstant, des de fa uns anys, en l’extrem oposat, una barca és damunt la sorra, amb les travesses corresponents, oferint una imatge molt bonica. Hi contribueix el seu bon estat de conservació i els colors amb els quals està pintada, el blanc de Sitges i el blau del mar. El seu propietari n’és en Josep Estrada, pescador de convicció i un bon paleta allà on els hagi. Llàstima que els dos braços de moll- espigó estiguin tan malmesos pel descuit de no haver posat a temps un parell de pedres per tapar el primer esvoranc que les envestides de les ones havien provocat en les seves parts febles.
l’Estrada hi acudeix sovint i, amb pulcritud d’artesà, la mima i la posa a punt per quan s’escaigui sortir a pescar. Afició de professió que va inculcar al seu fill, amb una eficient enllaç com és la Carme, la seva muller, la qual s’ha dedicat a proveir a les seves amistats del que pescava la seva gent. Tenir la barca apunt, preparada per fer-se a la mar, és una garantia d’èxit, una satisfacció per a la persona que tota la vida ha fet el mateix. Alternant la paleta amb les nanses, sobretot durant els mesos d’estiu i al hivern tocava posar la barca a resguard en aquesta platja de davant l’hotel Terramar, en la qual es banyen els seus hostes i més d’un es déu arrecerar a frec de les costelles del quillat. Com fèiem nosaltres quan anàvem a banyar a la platja de les barques, on fins i tot aprofitàvem l’ombra que feien els improvisats tendals que amb tela de sac i amb el suport dels rems plantaven damunt de la barca aquells pescadors.
La barca de l’Estrada és ben visible des del Passeig, quan resta immòbil, tan ben plantada, tan ben estructurada, ve a ésser com un monument a tantes barques que han calat en el nostre litoral i que ara, quan la bonança aplana la mar i el sol el tenyeix de plata, observem, a primeres hores del matí, com les baques dels pescadors s’apropen fins a la costa i aquests feinegen al seu aire.
Però tampoc vull ometre, ara que estic tan a prop de les Coves, les posicions que aconseguien ocupar determinades barques que calaven en uns punts concrets d’aquests entrants, en unes nits quan més fosques millor, per a descarregar una carga, principalment de tabac, que pretenia burlar els impostos obligatoris per la seva comercialització. Molta gent hi estava implicada, d’aquí i dels pobles veïns. El corredor Sitges- Ribes- Vilafranca era el recorregut més habitual d’aquest contraban. Essent la masia de Miralpeix un enclavament summament important d’aquestes transaccions nocturnes on els contrabandistes s’havien de mullar per a carregar amb la mercaderia que cada portant transportava en grans mocadors de farcells fins als amagatalls que tenien per entre aquests forats
L’avís del dia i hora es feia saber amb el màxim secret i discreció. Fins i tot desconeixien aquests moviments els familiars més directes. Ja no diguem les amistats, només que algú o delatés podia tenir conseqüències greus.
Quan es va posar de moda anar a Andorra, tots varem jugar una mica a contrabandistes. Fumessis o no, feia il•lusió poder passar, sense ser descobert a la duana, uns quants paquets de tabac amagats entre els calçotets i les samarretes. I és que això de fer trampes a vegades complau una mica. Sempre, és clar, que les patotes no surtin de mare. Perquè aleshores ni contrabandista ni res, un barrut pocavergonya. Com tants n’hi ha.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de novembre 2010 )