EL CARNAVAL DEL SILENCI

    Estic convençut que mai les festes de Carnaval s’havien anunciat ni havien tingut incidència amb aquest afegitó del silenci, excepte en els anys difícils de la guerra. Perquè la festa de Carnestoltes va associada a una disbauxa on el silenci hi té la partida perduda. Si més no en aquests darrers dies, quan sorties al vespre bans del tot de queda, els carrers ja estaven solitaris i predominava aquest silenci tan anormal per les dates.

   També, tot sigui dit, quan el Carnaval s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”, degut a les circumstàncies per les quals el Carnaval no es celebrava com ara, perquè si no estava del tot prohibit, quasi. Degut a tot això, pels carrers tampoc hi havia massa rebombori, però no era un motiu per a que  els veïns no sortíssim  de casa per a veure el degoteig de disfresses que s’anaven alternant. Ara passava un o una disfressat de monja, altre fent el coix, no hi faltaven els pirates ni tampoc els toreros... atenent que es prioritzava la sàtira al lluïment. I  no anava organitzat amb això que ara coneixem per les rues, sinó que cadascú anava per ell, aquell silenci només el desbaratava, amb rialles i mostres d’admiració per part del públic que ho presenciava, que tampoc era gaire nombrós, perquè de gent de fora no en venia, podem dir que només érem els de casa, un Carnaval familiar. I quan aquestes disfresses havien fet un parell de passades pel Cap de la Vila, el seu recorregut quedava limitat entre el Prado, el Retiro i viceversa, que és on, en les seves interioritats,  es feien populosos balls. Així que aviat els carrers tornaven a  quedar en silenci.

    Va ser en el primer Carnaval de la democràcia, el 1976, quan el Retiro i el Prado van organitzar un Carnaval que acabaria tenint el carrer com el centre neuràlgic de quasi tota la festa, en detriment de les Societats, on aquells balls, amenitzats per les millors orquestres del moment, es pot dir que  han passat a la història. A partir d’aquí les músiques van apagar les veus del carrer. De primer el recorregut estava amenitzat per les bandes de música locals i no va tardar gaire a incorporar-se xarangues, fins que les carrosses es van equipar d’un potents altaveus, amb els quals la música que amplifiquen, és tan potent que fins i tot  fa vibrar els vidres de les cases i han acabat ofegant el so de la música interpretada pels músics. 

   Entremig de tota aquesta moguda va sorgir un  mitjà de televisió local que va ser de molta utilitat per les persones que preferien veure l’evolució del Carnaval sense moure’s de casa. Em refereixo a Telefot incorporat al 1986. Que gràcies a un personal molt perseverant,  van fer possible que la connexió fos una realitat. No fa gaire en Josep Mª. Alegre, que per cert, m`ha facilitat tota la informació que trobaran més endavant,   explicava les dificultats que van haver de vèncer per trobar un canal  des d’on enviar el senyal per a que aquest fos difós,  sense interferir amb els altres canals de televisió que tenien una emissió consolidada. 

   Els components de “Telefot”, quan ara es compleixen els 35 anys i salvant alguna omissió involuntària, eren: En Lluís Marcé, que va tenir la idea. Li va posar nom i a més va ser el responsable del guió, en Blai Fontanals; l’Albert Solé Baqués, responsable de l’emissió; la realització a càrrec d’en Ramon Ibáñez; retolació, de la mà d’en Lluís Albors; material tècnic, Josep Maria Ruiz; tècnic electrònic, Josep Mª. Alegre. A la redacció: locutors, Josep Mª Rosés, Vinyet Sánchez. Responsable dels esports, Paco Muñoz. Home del temps, Trino Carbonell. Càmeres: Josep Mª: Ruiz, Josep Lluís Ferret. Tècnic de so: Albert Solé Pascual, Carles Fusté, Fede Comas. Grafisme electrònic: Josep Mª. Alegre. Regidor: Joaquim Torrents. Atrezzo: Felipe Amate. Perruqueria Sunsy Tort. Maquillatge: Angi Torras. 

    En una de les primeres emissions en Jànio Marti i en Talino Plana, van fer un bolo d’home del temps degut a que el titular, en Trino Carbonell, tenia la grip. A l’any 1987 es va incorporar en Carles Sánchez, ell i en Josep Mª. Alegre, amb la retirada el 1988 d’en Ramon Ibáñez que s’incorporava a la TV de Ribes,  van ser els responsables de les retransmissions.

  A principis dels anys 90 s’incorpora la Mónica Gallardo que posa veu a la retransmissió de les rues. Mentre que en Vicenç Morando realitza la feina de càmera mòbil. Que es va fer popular per la seva feina i per l’anorac lilós, amb el qual es resguardava del fred. Va coincidir també amb la incorporació d’en Toni Plana a la il·luminació i en Samuel Juarros com a regidor. En els últims anys, la Sira Puig i en Joan Tutusaus, també varen col·laborar en les retransmissions en directe.  

    Darrera el “Telefot” hi havia un gran i eficient equip. A davant dels televisors a molts sitgetans/es que  gaudien de la seva bona feina. Avui, gràcies als mitjans actuals, podem seguir  al moment les incursions carnavalesques que els sitgetans fem a Vilanova i les que els vilanovins fan a Sitges. Amb el més complert silenci, per a no ser descoberts i que provoca molta expectació, en aquest temps de silencis en benefici de la salut.

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2021 )

AMOR EN TEMPS DE GUERRA

"L'amor en Temps de guerra és un amor especial i la resta és història, som nosaltres". Conclusió  de l’amic Ramon Bucley, referint-se als seus pares i que he trobat apuntada en la  interessant exposició “Nunca se save”.

     Sitges en poc temps ha esdevingut com un corresponsalia de guerra, en temps de pau, per a recordar les penúries que van passar gent nascuda o vinculada al nostre poble. Primer va ser l’interessant exposició que va organitzar el Grup d’Estudis Sitgetans, comissionada per en Jordi Milà, dedicada a posar en relleu el sofriment que van patir els nostres protagonistes en aquells nefasts camps d’extermini, dels quals era molt difícil poder sobreviure.  

       La segona aportació,  il·lustrada, està també relacionada amb la guerra, tot i que té una lectura molt diferent. Es tracta de posar en relleu detalls de la trajectòria d’un periodista anglès, Henry Bucley, corresponsal de guerra del diari “Daily Telegraph” i que amb la missió de donar cobertura  de la nostra Guerra Civil, un dia  va fer cap a Sitges. On, coses de l’atzar, aquí va conèixer a la que seria la seva esposa i mare dels seus tres fills, la Maria Planes Izabal. 

     La Patrícia Bucley, la seva neta, va trobar en la casa familiar abundants fotografies, oblidades a l’interior d’un armari. Moltes tenien com a rerefons imatges de guerres que el seu avi havia presenciat i altres de l’entorn familiar. Un material amb el qual va tenir la brillant idea de donar a conèixer. I així, amb l’ajuda de l’Anna Nicolau, la Judit Porta, amb el disseny de la Natàlia Butí, han recreat, al Miramar, el testimoni del corresponsal que dóna a conèixer  la  duresa de les confrontacions bèl·liques i en mig d’aquestes,  com la vida íntima recobrava sentit.                            

      La Maria s’havia criat en un ambient distingit, degut a la personalitat del seus pares,  en Josep Planes i Robert , el noi de can “Xiquillo”. i la Maria Izabal Ferrer, filla de la matalasseria del mateix carrer Major. En Josep va ser batlle de Sitges i propietari de la fàbrica del gas. Càrrecs que li conferien  un status social que complementava  amb l’efervescència cultural del poble. La Maria,  junt amb el seu germà Ramón -en Francesc i en Josep van morir joves- van estar sempre associats a aquests corrents culturals. Coincidia amb que la casa familiar del carrer Major, tenia a poca distància altres fòrums  establerts. Una mica més enllà hi vivia en Salvador Soler i Forment, i tot seguit la casa del doctor Benaprés. Per aquestes tres cases hi van passar tot el bo i millor dels representants de les lletres i les arts que vivien a la vila o hi venien a fer una visita.

     Tal com li va passar a en Henry Bucley, com he dit,  quan va visitar Sitges  un dia de l’any 1938 i el destí va fer que coincidissin ell i la Maria Planes que estava acompanyada de la Maria Dolors Bertran. Es dona la coincidència que elles dues, junt amb la Pepa Gumà, van ser les fundadores i copropietàries de la botiga “Tres” al Cap de la Vila. D’aquí l’enunciat tan concret, inspirat en la suma total d’aquelles empresàries de la moda. Un establiment de prestigi, que va continuar molts  anys obert i que últimament  regentaven les dues filles de la Pepa, la Marta i la Sílvia.

    Una altra curiositat fa referència als costums que protagonitzaven el veïnat  del poble. Aquest consistia en acudir, ja avançada la tarda,  a l’estació del tren i  des de l’andana a la sortida a la plaça, es formaven dues files, una davant de l’altra, deixant un passadís al mig, i la distracció es nodria de veure arribar la gent que venien de Barcelona. Mentre els congregats, comentaven detalls dels coneguts, així com d’aquells que no havien vist mai i la seva visita els encuriosia.

     En una ocasió va ser anunciat que tal dia arribaria la Maria Planes, i que venia lluint embaràs. La notícia es va estendre ràpid, sobretot entre els tallers de modistes. Com el que tenia la Trini Curtida que estava situat  en el pis on vivia amb els seus pares i el seu marit, en Rodrigo Hill. També en el carrer Major, concretament en la casa de davant mateix de la de doctor Benaprés. 

   Aquella vesprada el vestíbul de l’estació era ple, formant les dues files. La massiva afluència de ben segur obeïa a que la Maria es feia estimar, amb la seva manera de ser tan senzilla i també influïa el  plus d’aventura que li aportava l’estar casada amb un corresponsal de guerra anglès. Les cròniques no parlen de com va ser exactament aquella rebuda, un dia de novembre del 1941, amb ella embarassada del seu fill Ramon, si més no ens podem imaginar on van anar dirigides totes les mirades.

     En Henry i la Maria havien iniciat el seu festeig passejant per la Ribera fins a Terramar. Potser en un dia lluminós, d’aquells que captiven i et deixen bocabadat. El corresponsal, enamorat  de la sitgetana, i en aquell entorn privilegiat, de ben segur  que pel seu interior es repetia: “si això és  guerra que no vingui la pau”. Si no fos perquè en totes les guerres la pau és molt necessària.  

                                                                 J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia 12 de febrer del 2021 )

FLORIDA HIVERNAL

      Es pot dir que la primera florida que alegra el paisatge hivernal és la flor de l’ametller, que reuneix una bellesa tan elegant com fràgil, que ens demostra que els detalls més simples es poden convertir en un plaer quan ens dediquem a la seva contemplació. L’ametller floreix conjuntament amb la mimosa, aquesta amb un groc d’una sublimitat espatarrant. 

      Per sota de l’ermita de Santa Bàrbara hi havia un camp, de dimensions generoses, en el qual tot eren ametllers. Curiosament era propietat d’un pescador, del popular “Americano”. En aquesta franja al llindar de la creu de terme, dels camps existents hi brotava quasi bé de tot: vinya, garrofers, ametllers i  també verdures. Allà hi havia la masia de can Lluçà i la terra adjacent de la qual en tenien cura els seus propietaris, en Pere Fusté Capdet i la seva muller Encarnació Franc Montsec,  tot el que collien ho venien a la plaça. Tenien dues filles la Rosa Maria Fusté que es va casar amb en Jaume Poch i la Lolita, Fusté aquesta es va emmaridar amb en Joan Camps que era fill dels del Fondac, la masia de l’altra costat de la carretera de Ribes. Per sobre del mas d’en Liri. 

        Una extensió de terreny que arribava fins a les vies de tren, amb un bon nombre, també de paranys. Amb la hisenda de can Milà, propietat dels Robert, de la qual en tenien cura la família Argilagós. Amb la bonica casa pairal que estan acabant de restaurar i es posarà al servei de l’atenció al turisme que arribi a casa nostra. 

     I a l’altra costat de la carretera, la sínia de ca la Dionisia que també tenia terra en aquesta franja que esmento. I la d’en can  Pairet, al costat del camí que conduïa a les cases de  ca l’Antoniet. Fins arribar a la sínia Robert de la qual en tenien cura la família Farré que tenien vaques, la llet la despatxava, una de les filles de la casa, la Teresina, mentre que els productes de la terra, cultivada pel seu pare, la seva altra filla Juanita,  el marit d’aquesta, en Joan Comas i el fill del matrimoni, la pròpia Juanita  els venia a la plaça, junt amb les seves filles, la Maria Dolor i la Montse.

     A la gent de mar, els pescadors els hi agradava decantar cap a les afores del poble,  deixant el mar a l’esquena. Donant plaer a l’olfacte amb les olors més refinades que les que desprenen  les ones quan es desfan damunt la sorra.  Tot  caminant  entre els colors que esquitxen el paisatge. Curiosament aquests pescadors acostumaven a portar a dintre el sarró uns quants grapats de sardines  per esmorzar i les  coïen al damunt d’unes vergues i, en aquesta època, acompanyades d’un manat  de ceballots  i entre espessigada i espessigada a la llefiscosa pell de les sardines, trago del bot amb  vi de can Baró, que es troba al capdavall del bosc de can Bruguera, just on comença la planúria de Ribes. A l’altra costat de Les Torrres i en línia amb les Casetes. 

     Va arribar el dia que aquesta terra es va deixar de treballar perquè la modernitat empenyia la transformació d’aquest sector, on avui llargues i amples avingudes limiten parcel·les on s’hi construiran cases. Mentre les màquines no van actuar, els ametllers del conegut pescador van seguir florint i la seva vellesa contrastava amb la decadència de l’entorn on l’herba s’aprofitava de la fertilitat de la terra per a créixer sense control.

     Amb tot l’ermita de Sant Bàrbara que quedava amagada, ara restaurada, es pot dir que ha ressorgit al peu d’una d’aquestes avingudes, junt amb la masia malmesa que porta el mateix nom, en uns terrenys propietat de la família Ballester. El mateix ha passat amb la masia de can Lluça, que la va comprar en Josep Mª. Tutusaus, ha quedat  a primera línia. Al construir aquesta avinguda va desaparèixer, però,  la finca Les Moreres que era propietat de la família Malivern. I de moment encara queda visible l’hort de la família Arbonès.

    En aquests verals conserven el protagonisme els horts que l’Ajuntament posa a disposició dels jubilats, pagesos ocasionals que ja sabien que la terra està molt baixa, si més no s’han pres l’activitat com una manera d’estar en forma i que a més són compensats quan la collita els hi és favorable i tornen a casa amb un cistell de faves, tomates, enciams... Fruit del sobtat cigró que un dia els hi va agafar per treballar-la.

    Uns horts que es troben en un enclavament privilegiat, des d’on el pintor Joaquim Sunyer va pintar la seva coneguda obra, Cala Forn.

    I degut a la pandèmia, fins aquí s’han traslladat els cultivadors de clavells. Situació que fa preveure que, en el moment de la florida, la seva flor engalanarà un entorn on, fins fa poc, hi florien els ametllers amb sintonia amb les flors de les herbes boscanes, com la  de les farigoles, el romaní, l’argelaga...

   Temps era temps, quan el nostre poble s’abocava al mar, en el qual hi trafegaven els pescadors de sempre. Avui, no estic segur si són només quatre o  cinc els patrons que surten a pescar. Un Sitges que donava l’esquena, literalment parlant, als camps i xermades, treballades per la gent de la pagesia. Actualment, majoritàriament representada, ves quines coses, per uns quants jubilats que han descobert que la  terra és el seu fort.

    Massa tard, en tots els sentits,  perquè ja no queda ni terra ni pagesos.

                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2021)

TEMPESTES DE GENER

    Totes les tempestes arriba un moment que deixen una certa treva. Entre una i l’altra, aquest dilluns, ha coincidit amb la festivitat de Sant Pau, la Festa Major de la veïna població de Sant Pere de Ribes, si més no el seu veïnat per la circumstàncies actuals no l’han pogut celebrar com estan acostumats. De totes les festes majors de la comarca, aquesta la trobo la més bucòlica, perquè transcórrer entre vinyes i camins que s’endinsen cap a les interioritats de les muntanyes. I amb aquests bardisses blanques que a mi em tenen el cor robat, potser per la  seva simplicitat que només floreixen durant aquests mesos de tardor i hivern i que sobresurten per damunt de la monotonia que es reflecteix entre els ceps despullats i on només es fa palesa les seves soques recargolades d’un marró que es confon amb el de la terra.

    Aquest lloc de Ribes, l'ermita de Sant Pau, per tot el descrit i altres singularitats camperoles que hi coincideixen, conserva un encant que els pas del temps, sortosament, no l’ha canviat. Sembla talment com si els anys transcorreguts hagin passat de puntetes per a no desbaratar el seu encant.

    Amb ell hi va assimilat el record de personatges que, per la seva peculiar personalitat, contribueixen a mantenir un lligam amb una gent irrepetible per la popularitat que els distingia. I que portat per la meva admiració vers ells, de tant en tant procuro recordar a mena de senzill però emotiu homenatge que en vida, degut a això, a la seva senzillesa tan evident, ningú es va preocupar de posar en relleu. Aquesta vegada em torno a  referir a l’Alfons Ramos, el qual es presentava cofoi dels càrrecs amb els quals es distingia i que es reflectia en la seva tarja de presentació, la qual s’afanyava  a lliurar al seu interlocutor. En ella es llegia: Alfons Ramos, “Xipennai” professor de maraques i pandereta.     

    L’home gaudia de la festa major del seu poble, simplement sense fer res. Però és que només guaitar a aquest paisatge hivernal, tacat pel colorit del folklore i desbaratat el seu silenci pel so de les gralles, Què hi vols fer més? L’Alfons, però, era diferent ostentava un càrrec honorífic de docència interpretativa, al referir-se a les maraques i panderetes,  que mostrava orgullós en la tarja de presentació i que es sentia important, quan al seu poble es celebrava quelcom. S’hi podia sentir, perquè la seva manera de ser, tan planera i gens maliciosa, era el reflex de les seus integres i exemplars principis, que el van acompanyar sempre.

    La festivitat de Sant Pau tornarà a sobresortir el gener del proper any. Esperem que ho puguem tornar a celebrar com sempre s’ha fet i conservant, també, en la memòria el record de tants ribetans i ribetanes que de la seva manera d’ésser, n’han sorgit tants records que, avui, complementen els petits, grans, detalls de la història ribetana. Que ni les grans tempestes, que ara porten nom, han pogut arrabassar.

    Com la del gener de l’any passat que s’identificava amb el nom de Glòria i que, al seu pas, va deixar un panorama desolador en tota la costa. I quan encara es patien les conseqüències ens va sorprendre una de silenciosa que en cara perdura i que els científics la van batejar com a Copvid-19. Amb unes repercussions per a la salut de les persones que fa feredat. 

    Som altra vegada a un nou gener i torna a sacsejar-nos una altra tempesta, la Filomena. Molts de nosaltres li hem afegit el sobrenom de la Filomena de can Mas, en record a aquella també singular sitgetana que està en el record de tots els qui la vam conèixer, la qual es va fer popular per les excentricitats que compartia amb la seva germana Maria.

    El divendres de la setmana passada, en poques hores, ens va sorprendre una altra, l’Hortènsia Amb aquest pas esgotarem el santoral, davant un fet que cada vegada més es produeixen tempestes, a les quals no estem acostumats i que deixen importants destrosses.

   I el més lògic seria que quan ha passat el temporal retorni la calma, però no és així. Perquè llavors són els polítics que sacsegen les bases de la convivència. Ara la tempesta ha sobrevingut   a causa de les vacunes, doncs hi ha espavilats que no respecten els torns establerts, i a l’ocupar un càrrec de privilegi, se les enginyen  per vacunar-se quan encara no els correspon. D’aquí que la gent que van a davant s’esvaloten, i amb raó. Curiosament són la mateixa ciutadania que quan es començava a planificar l’ordre vacunació, eren de l’opinió que primer se la posessin ells, referint-se al governants i assimilats. Tanmateix al començar a vacunar i observar que no s’han produït reaccions de massa complicació, ni risc, cada vegada són més els qui no volen cedir el seu torn. Fins i tot aquells que es mostraven contraris a que els vacunessin, ara sembla ser que, amb bon criteri, cada  vegada  són més els qui van canviant d’opinió.

     Sembla ser que la propera tempesta ja té nom assignat, he escoltat dir que es dirà Ignasi. Cal demanar-li que sigui comprensiu amb nosaltres, perquè de tempestes climatològiques i polítiques  ja n’estem farts.  

                                                    J.Y.M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de gener del 2021 )

  

 

L'ÒPTICA BIOSCA

   Quin gran invent això de les ulleres, que permet millorar, i molt, la visió de les persones que pateixen algun que altre problema visual. El més freqüent, el que anomenem vista cansada i que és manifesta quan hem d’estirar els braços per poder llegir amb una certa eficàcia. Però arriba un moment en què ens falta braç i ja se’ns fa imprescindible recórrer a les ulleres. La seva incorporació ofereix una ostensible millora . Fins el punt que la vista s’hi acostuma de seguida i sense elles ja mai més ets capaç de llegir res que tingui una mida de lletra semblant a la dels diaris.

     De vegades m’he preguntat on es graduaven la vista els sitgetans/es quan a Sitges no hi havia cap òptica? Pot ser que algun dia de la setmana apareixia un òptic de Barcelona o de Vilanova i realitzava aquestes comprovacions...

    El cas és que un bon dia va aparèixer el Sr. Marcel·lí Biosca Gili que era oriünd  d’Almacelles. L’home era fill de casa de pagès i estava predestinat a treballar la terra, com havien fet sempre la seva família. Un recurs que va descartar des de que va ser el moment d’escollir ofici. I com feien altres descendents de la gent de pagès, que van optar per no seguir treballant al camp, va marxar a  Barcelona, on va entrar a treballar en una òptica i en ella va aprendre l’ofici.

     Circumstàncies de la vida va propiciar que conegués a la Francisca Robert Carbonell, amb la qual s’hi va casar i van anar a viure al carrer Sant Sebastià. No va tardar gaire que en Marcel·lí es va establir pel seu compte, obrint una òptica al carrer Jesús, enfront mateix del carrer Francesc Gumà. 

     L’home va continuar fent el que havia après a Barcelona, graduar la vista amb el sistema que encara es fa servir ara, anar posant i traient lents fins que el client hi veu bé en els dos ulls. Aleshores l’òptic apuntava la graduació i a Barcelona li feien i  adaptaven els vidres a la muntura.

Les úniques ulleres que ell tallava  els vidres, eren les de sol sense graduació. 

   A mi que, en aquells anys era extremadament jove i sortosament no necessitava ulleres, em fascinava uns elements que exposava en el seu aparador, en el llenguatge més descriptiu que ortodox, els anomenàvem “llarga vistes”, els correctament coneguts com a prismàtics. Als de la nostra edat ens encuriosia poder guaitar-hi i observar, amb expectant curiositat, com el paisatge  se’ns  apropava. En Biosca  disposava entre, els diguem-ne convencionals,  uns altres de més refinats o  millor catalogats , els quals no els teníem tan contemplats. Em refereixo als anomenats prismàtics de teatre, destinats als espectadors que estan més allunyats de l’escenari i, en moments determinat de la representació de l’obra, els permet no perdre detall d’aquesta. O també en les  funcions del gran Teatre del Liceu, a la gent benestant, els permetia xafardejar als del mateix estatus socials que ocupaven llotges més allunyades. 

    A l’òptica del carrer Jesús també s’hi podien trobar màquines fotogràfiques i els respectius carrets, oferint un servei de laboratori per a revelar les fotografies. Curiosament l’altre setmana en Josep M. Alegre, explicava a les xarxes socials, que li atreia una màquina que estava exposada a l’aparador i quan va tenir recollits els diners i la va anar a comprar, un altre se li havia avançat. Com que l’amo havia d’anar aquella mateixa tarda a Barcelona, en qüestió d’hores en Josep Maria la va tenir disponible. Una màquina amb la qual es va iniciar en el món de la fotografia i ara ves-li al darrera. 

    Un altre element no estable del susdit aparador era un llustrós gat blanc, que es passava hores immòbil contemplant l’anar i venir de la gent. Un atractiu per la mainada, a la qual no els hi interessava res més del que estava exposat que la mixina que, davant les mirades, presumia del blanc impol·lut  del seu pel i si algú que passava li veia gris, l’amo li feia unes ulleres que, fins i tot, arribaria a veure alguna pedra d’encenedor perduda en el terra del carrer.

    El matrimoni va tenir dues filles l’Emilia que és religiosa i resident a l’Hospital de Sant Joan i la Magdalena que es va cassar amb en Magí Olivella. D’aquest matrimoni va néixer la Vinyet Olivella Biosca que és una incansable seguidora del bategar cultural  que sorgeix a la vila i fora d’ella.

    Quan va tancar portes l’òptica d’en Marcel·lí Biosca, les va obrir en Jordi Cuesta al carrer Sant Francesc, a la casa d’en Rafel Villardaga que era pintor de bata, tocava el clarinet i la seva muller feia de planxadora. Curiosament en aquest tros de carrer n’hi havia dues, ella i la Maria Dolors Arnabat.

     En Jordi va representar la modernitat, oferint muntures de disseny encara que els vidres són els que són, depenen de la graduació que necessita cadascú.  

   Per a donar més uniformitat al seu ofici, vestia amb una bata tres quarts blanca. I va continuar posant solució a aquella premonició que feia servir la gent, davant qui es mirava les coses de manera obsessiva, per si hi trobava algun defecte. Aleshores  la veu popular sentenciava: “a mitja edat no hi veuràs”. Sense ser tan prim mirats, quan arribem a certa edat, sense les ulleres no veiem tres en un burro. 

  

                                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de gener del 2021 )

PERSONES DE RISC

     Des de que naixem i a mesura que passa el temps, anem assolint unes determinades categories, les quals s’avenen amb uns costums generalitzats. Així de ben jovenets ens identifiquen amb una casolana  monarquia, al ser tractats, si som nens, amb el títol   de rei, reiet de casa. En cas de ser mossa, el diminutiu no està contemplat, directament, reina o princesa. Així mateix en el tracte que  es dispensa es va servir  una entonació de veu molt melosa i pausada: “Joan, rei, portat bé”. Curiosament aquest tracte tan melós es repeteix quan un s’ha fet gran i ja és un rei destronat. El lloc on més s’aprecia  és a les consultes mediques, sempre en el supòsit que la infermera faci servir un tracte similar; comprensiu, amb acurada sensibilitat professional. Hom arriba a aquestes consultes i desprès de fer els tràmits preceptius , la infermera, emprant aquest procediment que esmento, convida al pacient a asseure’s a la sala d’espera, amb l’expressió que els comentava, amb veu pausada i melosa  i potser una mica pujada de to perquè saben que a determinades edats l’audició no és massa bona: “Senyor Joan, segui aquí que ja l’avisarem” . Depèn de com sigui el criteri de la infermera,  aquesta pot avançar aquest peculiar tracte, quan encara el pacient se sent jove i al ser tractat amb aquestes carantoines, en lloc de sentir-se ben acollit, pot ser que sigui de l’opinió de que encara no es mereix tanta delicadesa. 

     Els anys es van alternant i amb ells la persona va assolint noves categories, nous tractaments en quan a la personalitat assolida. En Josep Solé Arumí, que regentava el magatzem de begudes del costat del garatge mecànic dels Perico, quan rebia la visita d’un menor d’edat, la seva salutació era: “Què diu el senyor petit? “. El mateix succeïa quan formava part de la Cobla, en Manel Vendrell, en “Sou”, per la curiositat que mostren tots els nens i nenes per la música, quan a davant seu s’hi quedava embadalit un d’ells, en Manel els saluda amb un: “Qui sou vos ?”. Un tractament que no corresponia a la seva edat, però que trencava les oracions dels més petits.

      Quan es deixa de ser nen, es diu que  ja és un jove, categoria que s’assimila amb la que anomenem, “edat del pavo” . Amb la qual hi van associades algunes excentricitats. Un tractament, el de jove, que es perpetua amb les persones grans, quan aquestes ha de tractar a una altra de menys edat que ells, però que potser que ja han ultrapassat, de bon tros, la barrera de la joventut: “Què diu aquest jove?”.

     Segons l’edat hi van associats diferents estatus familiars. Aquell rei o reina amb el transcurs dels anys, en molts dels casos, segueixen conservant el rang, sobretot quan l’amor neix entre una parella que continua fent servir, entre ells, aquest tractament. Altres queden destronats i perden per complert l’estatus, ni tan sols són reconeguts com emèrits. El que sí pot passar  que la parella contragui matrimoni i de la unió  en pot sorgir una altre categoria, la de pares. Aquesta seguirà així durant bastants anys, fins que els fills et fan avis. I podria ser que la categoria s’allargui fins a arribar a besavis. Que és quan la bava cau a la més mínima, degut a una extrema admiració o perquè s’acompanya de la poca disposició per aguantar-se els pets.

    Són alguns dels símptomes que apareixen quan s’arriba  a gran, abans com que les deixaven anar tal com raja, la denominació, més entenedora era la de vell. També s’ha volgut disfressar amb un tractament que es concreta en l’anomenada tercera edat.

   I resulta molt curiós que fins i tot una entitat d’estalvis es va fundar amb enunciat que es basa amb les pensions que van relacionades amb la vellesa: “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya”. Tanta era la seva relació amb la susdita vellesa que organitzava la Festa de la Vellesa. On les noies de les escoles acompanyaven als protagonistes, amb banda de música inclosa, a missa i desprès els seguici seguia fins al Retiro o el Prado, on eren obsequiats amb un entreteniment. Una caixa d’estalvis que d’aquella vellesa n’ha sorgit la modernitat, La Caixa. La primera va canalitzar les pensions del jubilats que hi van domiciliar els imports que apercebien i cada mes acudien a la finestreta a treure el que necessitaven. Fins que ara, amb tanta modernitat, les persones grans han de fer seva l’expressió, davant els empleats: “escolti, jove, què m’ajudaria a treure  diners del caixer...?”. No disposen d’altra alternativa.

    Degut a la situació que ens toca viure, tots els qui es movem entre les denominacions: vells, grans, de la tercera edat, hem quedat integrats en una que ho aglutina tot: “persones de risc”. Amb això ja està tot dit. Les amistats es preocupen tant per tu, que et deixen anar: “cuidat que tu ets una persona de ric”, una manera elegant de dir-te que ets vell. Ens hem de cuidar tots, sortir poc de casa... Fins fa un temps les persones grans podien gaudir del privilegi de poder anar a fer la partideta al cafè. I homes i dones, indistintament, anaven a ballar o a jugar al bingo al Casal. Això passava quan érem grans, ara que som de risc, fes-te un nus a la cua.

                                                        J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el dia 15 de gener del 2021)

FESTES SOTA LES ESTRELLES

   En un període de temps curt s’alternen tres nits especials, diferents a totes les altres: la nit de Nadal, la de Cap d’Any i la de Reis. Tot i les diferències que caracteritzen una de l’altra, les tres guarden en comú el mateix simbolisme. 

    Degut a que les fetes han coincidit en uns dies que  fa difícil la compaginació del setmanari, la direcció va creure oportú donar-nos descans, pel que fa a l’últim exemplar de l’any,  als col·laboradors “fixes” i tornar en aquesta nova cita, quan ja han passat els Reis. He volgut, però acabar l’any escrivint l’últim article del 2020 que serà el primer del 2021. L’escric  en el dia de l’home dels nassos,  a poques hores d’aquesta nit que també és diferent a les altres, de moment  predomina el silenci. Mentre avanço, em ve al pensament la solitud del llogaret de Campdàsens,  la calma que plana per la Trinitat,  i pel Puig d’en Boronet, la que embolcalla el raconet entranyable del Gafarró. Tot sota aquestes nits estelades i fredes. 

     Allà, als peus de la Creu de Sant Isidre, els amics del recordat Ramonet Duran Ossó, com havia fet ell, van fer  el camí  per a deixar-hi la cova del naixement. El mateix que fan els amics del Gafarró, i els de Campdàsens que també hi van disposar l’essència pessebre. I quan cada dia la nit ressorgeix misteriosa, aquests llocs aconsegueixen tenir el privilegi de ser dipositaris d’una tradició que forma part dels petits detalls de les festes de Nadal. I també en les intimitats del Palau del Rei Moro, on el grup local de pessebristes, com cada any, hi han disposat  els seus artístics  diorames. Dies desprès que un dels seus puntals, en Josep Aleacar Casanovas hagi rebut un merescut  homenatge, amb la col·locació   d’una placa a la Plaça dels Artistes. 

     La passada nit de Nadal, aquests llocs de la nostra muntanya més propera,  han assolit el protagonisme que tant associem amb el paisatge de Nadal. Abans, durant la nit del 21 de desembre es va produir un fenomen remarcable, Júpiter i Saturn van estar tan a prop un de l’altre, que els seus respectius punts lluminós va produir la sensació que la seva brillantor només sembles una. De seguida va ser nomenada l’estrella de Nadal, feia ni més ni menys que 400 anys que els dos planetes no havien estat tan junts. Tot un privilegi haver pogut gaudir de la seva contemplació.

        La nit de Cap d’Any era bulliciosa, de gresca, amb el pretext d’acomiadar un any i donar la benvinguda a un altre. Un traspàs que es fa just quan són les dotze i les campanades s’acompanyen amb els gotims de raïm. Om el primer repte consisteix en acabar-los d’engolir quan sona l’última campanada. 

     El Retiro i el Prado han estat les dues Societats que han acollit, al llarg dels anys, a un bon nombre de socis que, ben mudats, han participat de les festa que tenia lloc després de les campanades. També s’hi van anar afegint restaurants i hotels. I és va posar de moda un senzills complements, el cotilló, que contribueixen a aportar un toc simpàtic, distès, a tanta elegància. Una peça que no hi falta és l’espanta sogres, que és  més antic que les pròpies sogres que, avui, ja estan curades d’espant. Aquí a Sitges gosaria dir que la botiga que ho va promocionar, va ser una que es trobava al carrer Sant Gaudenci i la regentava la família Ibáñez. Es deia Paperplast. Durant tot l’any venien complements  per la celebració de festes.

     Aquest any no podem parlar de raïm de la sort, doncs el que vam engolir en  fa just un de bona sort no en va aportar gens. O va ser amb el brindis que alguna cosa vàrem fer malament   per acabar com hem acabat.

   Quan escric, les notícies que van arribant no són gens esperançadores. Es pot dir que hem celebrat Nadal en la intimitat com ens han aconsellat. Els qui ens sembla que som responsables, ho repetirem durant  la celebració d’aquesta nit de Cap d’any i el dia d’Any Nou. Que estic segur endevinar els desitjos de tots, que l’any que comença aquesta mitjanit sigui completament diferent al que acabem de deixar. Serà el millor regal que ens poden portar els Reis, que se les han vist i desitjar    per arribar a temps. Fer la seva feina i tornar a marxar de matinada per on han vingut, en mig del toc de queda, en el transcurs d’una  altra nit màgica, silenciosa,  per retornar-nos, per uns moments, al resplendor de  l’estrella que els van guiar fins a Betlem. Les mateixes que brillen del Gafarró fins a la Creu de Sant Isidre i la Trinitat i molt més enllà del Massís.

     Quan avui  rebin  el setmanari, amb les festes just acabades de passar, i abocats de  nou  amb el  dia a dia de sempre,  ens queda  l’esperança posada amb la vacuna que s’ha començat a administrar , per tal de que les properes festes de Nadal les  puguem celebrar com sempre ho havíem  fet.  El camí encara es preveu llarg i també complicat, d’aquí que, en aquests moments,  desitjar un Bon Any és, més que mai, un desig autèntic, si més no pronunciat amb  el cor encongit. Un desig que acompanyem amb aquell pressentiment que va sorgir al començament de la pandèmia i que, fins el moment, no ha resultat massa convincent: Tot anirà bé.  

                                                           J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2021 )

SEMBLA NADAL

   Una sensació estranya ens assetja en aquests dies, a mesura que ens anem apropant  al Nadal.  Aquella joia que ens produïa al preparar-nos per a la seva celebració s’ha afeblit. A hores d’ara, moltes famílies ploren l’absència d’un familiar a causa d’aquest maleit virus. Vet aquí un Nadal diferent.

    Els de la meva generació no hem viscut mai abans una situació com aquesta. Sí els nostres avis i pares, els quals els tres Nadals que es van alternar durant els anys de la guerra, van representar també un malson. Pel que fa al quart, la guerra s’havia  acabat a l’octubre, també amb moltes famílies desmembrades i amb altres que havien  hagut de fugir a l’exili; economies malmeses, gana, repressió i totes les conseqüències que comporta una guerra. En aquell Nadal en concret, el de desprès, els ànims tampoc estaven per a gaires celebracions. Poc a poc les festes nadalenques, com altres tradicions, es van anar sobreposant a una desfeta que no s’oblidava.

     Nosaltres vam néixer desprès de la postguerra, que aquest període de temps  tampoc va ser fàcil en tots els aspectes. Si més no en aquells primers anys de la nostra existència, quan ens començàvem a assabentar-nos de tot el que passava en el nostre entorn,  encara no hi havia els avanços, ni les tecnologies actuals. Tot ho havíem de viure en directe, doncs ni la televisió havia entrat en les nostres vides. Només la ràdio, la qual, aquestes dates, es posava en  antena un programa emblemàtic, “la Campaña Benéfica” que conduïen els populars senyors Dalmau i Viñas. Amb el tarannà diplomàtic del Sr. Viñas i amb la poca paciència que mostrava el Sr. Dalmau que només apropar-se al micròfon el vailet que aportava un donatiu, l’home ja li estenia la mà i demanava, amb insistència: “el dinerito, el dinerito”, quan el que volia el vailet  era saludar als seus pares i avis que l’estaven escoltant. 

     Al poble, encara no s’havia establert la moda de posar un arbre al Cap de la vila, ni les garlandes lluminoses pels carrers. Algun comerç decorava  els seus aparadors amb aquestes garlandes fetes amb retalls de tiretes de colors brillants i combinats. Encara avui, junt amb els espanta sogres i el barret cònic, és el penjoll per excel·lència de les bosses de “cotilló”.

     Els més jovenets ens agradava guaitar a la parador de la botiga de joguines que regentava la família del Sr. Masip en el carrer Parellades. En aquests dies als pares els demanàvem  que ens compressis alguna que altra figura de pessebre. I en pocs dies, un cop passat  Nadal, en les vigílies de la festa  de Reis, la temàtica era completament diferent. Passàvem de la bucòlica imatge del pessebre, als personatges que protagonitzaven les constants batalletes entre els “cowboys”  i els indis. Enlluernats per aquell escampall, en  l`aparador de l’establiment, on es passava de la cova al “fuerte” i dels pastors que anaven a adorar,  als indis i als soldats americans.  

    Tampoc en la interioritats de les cases, els arbres no tenien lloc, sí el pessebre, que  requeria uns preparatius, com era anar a buscar molsa a la muntanya  i una mica de verd per completar la seva decoració. Només aquest fet ja ens motivava i desprès la inspiració agafava forma amb la disposició de la cova, les muntanyes i les figures. La primera nadala que hi cantàvem era el popular. “ al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... “. Uns simples, importants, detalls que feien Nadal. Amb jocs florals inclosos, quan a l’hora dels torrons, pujats a la cadira, recitàvem el vers que ens ensenyàvem a l’escola. O el que  va ensenyar, als nostres fills, la senyora Adela Virella, poetessa i esposa dels sabater Isidre Pañella Comas que diu: “Si fos angelet aletes tindria i anar adorar el nen Jesuset volant hi aniria.  Les festes s’acompanyaven d’uns valors  transmesos de pares  a fills. Existia tan poca cosa a l’abast de tothom,  que qualsevol extraordinari era considerat un regal del Nadal.

    Fins que ens assetja un virus que fa trontollar la seva celebració i ens preocupa no poder-nos reunir tots els que som. Per a molts aquestes dates ja no les passaven a casa, dispersos pel món com estaven, aprofitant els dies de vacances. Ha tingut de ser la pandèmia que ens faci adonar que no moure’ns  de casa per Nadal, és la millor opció, però passa que tots asseguts a la mateixa taula potser no podrà ser. La solució més raonable, cadascú a casa seva. Tornar als valors als quals em referia. Un Nadal íntim.

    També trobem a faltar  les nadales que enviàvem als nostres familiars i amics i que tanta il·lusió feia rebre-les, si es vol amb un text molt abreviat i poc original: Bon Nadal i Feliç Any Nou, el mateix que ara ho escrivim i enviem per WhatsApp. No és el mateix, encara que la intenció ho sigui  

     Aquestes  pàgines de l’Eco, que guarden la solera i les felicitacions de tants Nadals passats amb els col·laboradors i els lectors, les tornem acaronar en aquesta vigília. Demà és Nadal, podem estar contents de poder-lo celebrar a casa, amb responsabilitat, i sense oblidar-nos dels qui no hi són.           

     Tornaran a venir altres Nadals, que no ho semblaran, perquè seran com sempre els hem conegut, i hi volem ser-hi. 

    Bon Nadal! I una forta abraçada a totes i a tots.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2020) 

    

     

EL VI I LA MÚSICA

     Aquests dies la vinya està dormida, amb les bardisses blanques que s’estenen, ufanoses, per entre les soques recargolades dels ceps. De Sitges a Ribes i d’allà a Vilanova. Quan els cellers, d’aquestes  tres  poblacions estaven en actiu, al començar el mes de novembre, posaven aixeta a la bota i el vi novell impregnava d’aroma l’interior de les dogues de les botes de fusta de roure i  de castanyer. Ho pregona el refranyer popular: “per Sant Martí tasta el vi”.

    Encara recordo, i aquest record, tot i que llunyà, tampoc ho és tant. Es recrea en el carrer de l’Aigua de Vilanova, on entrant des de la Rambla hi havia un celler, i damunt la seva gran portalada s’hi exhibia una branca de pi i una cadira de boga, visible a l’entrada. Uns senyals molt representatius que anunciaven que el vi novell estava a disposició de la clientela. Un costum que, fa relativament poc, tot i que el temps passa ràpid, va ser dels últims testimonis que vam poder observar, conscients que  els cellers ubicats en les cases de  dintre dels nuclis antics  de les poblacions, tenien els dies comptats.

      Per altra banda la tradició musical entre Vilanova, Ribes i Sitges, ha tingut molts bons representants. Amb balls durant les vetllades d’estiu  i a l’hivern que eren freqüentats per pescadors, pagesos, sabaters, menestrals... Els qui es dedicaven a la vinya, durant el mes de setembre, estaven atrafegats amb la verema i no tenien  gaires ganes de ballarugues. Es podien prendre un descans quan ja el vi fermentava a dintre el cup, fins que arribava el moment de trasbalsar-lo a la bota. 

    En mig de tot aquest procés, entre vinya i música, els músics i els estils, adaptats a les modes del moment, s’anaven alternant i a Vilanova, com en els altres pobles de la comarca, ressorgien les músiques tradicionals. A la capital del Garraf, entre gralles, ministrils, els Ministers de la Vila Nova. En els primers anys, amb la Paquita Puig , en Xavi Orriols, en  Pau Orriols... sobresurt un jove que encara vesteix amb pantaló curt i que toca el timbal, és l’Oriol Guevara Sendra.  La seva joventut avançava abraçada a la música, potser introduït a ella per l’influencia musical que exercien els seus parents, els quals acabo d’anomenar.

    Ben aviat, però, va donar mostres del seu interès per la vinya; amb més predilecció  pel fill, el vi, que per la mare, el raïm. D’aquí que comença els seus estudis d’enòleg, estudis que amplia en altres països del món, on adquireix uns bons coneixements. 

      De totes maneres, al començament,  la música segueix sent la seva afició preferida. Té aptituds i, amb elles, ben aviat domina el clarinet, el tible i la tenora, i és a aquest últim instrument  al que li dedica més hores d’estudi.     

     Nosaltres, els components de la Cobla Sitgetana, a la qual hi han tocat músics de Vilanova -com els seus parents- de Ribes, del propi Sitges i d’altres de més enllà de Vallcarca, quan s’esqueia li demanàvem a l’Oriol si volia venir a fer algun que altre  bolo amb nosaltres, i  no s’ho pensava dues vegades. El seu tarannà, alegre, rialler, de sortides espontànies i divertides, tot aquest currículum noble,  pel que fa a la seva  personalitat, coincideix amb la idiosincràsia que exhibeix la Sitgetana. I tal dit tal fet, ell i nosaltres, com s’acostuma a dir  ara, ens ho passàvem “pipa”. A quins uns nosaltres, per engrescar al jove Oriol, comentant-li que tocar amb la Cobla Sitgetana aconseguiria  un pedigrí que li serviria de targeta de presentació . Li comentàvem, perquè així havia succeït amb altres músics joves que havien debutat amb la Sitgetana, que després van arribar a tocar en les millors cobles i formacions musicals. L’Oriol reia amb la satisfacció d’un xicot, el qual no havíem vist mai trist. 

     Es va anar  fent gran i la vinya, l’elaboració del vi, el cercar entre les aromes,  noves sensacions i nous reptes; com la graduació,  la seva qualitat...Tot un món complex, sotmès a una immensa munió de gotims de raïm que s’embotinen sota la frondositat dels pàmpols, des de que broten els ceps, fins que és el moment de la verema. Quan per ell la música no desapareix del tot i la partitura decanta cap a uns compassos d’espera, una sortida potser pensada en el dia de demà. 

     L’enòleg, que havia assolit càrrecs importants dintre del món del vi,  feia embocadura  amb el vi humitejant els llavis, on abans hi ajustava la canya de la tenora. El xicot rialler, l’home del somriure permanent, viu, al costat de l’esposa, la filla i la resta de la família, els moments més decisius de la seva vida. I ve que ens acaricia una frescor sobtada, amb  la complicitat d’un aire fràgil i fred, que bufa en aquests primers dies de desembre, amb la vinya, com he dit, adormida. Tots els ingredients que aboquen a un ambient melangiós i trist. La mateixa tristor que produeix  l’acomiadament de l’amic, que deixa en suspens el que no ha pogut acabar. Els  compassos d’espera silencien la veu, la música, el ressò d’unes rialles perdudes en mig d’aquest silenci, al qual se li escapa un somriure. 

     Només el seu record , mantindrà viva la satisfacció d’haver-lo conegut.

  

                                                      J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre del 2020)

EL ZURICH I EL XATET

         En quasi tots els pobles i ciutats hi trobem uns establiments, on els anys sembla com si s’haguessin recreat per deixar-los encimbellats amb aquesta  pàtina tan singular, que només la història s’ha encarregat de deixar-la que sobresortís  com un testimoni d’un passat, i per a que acabi sent l’admiració del present. 

     Malauradament, d’un temps cap aquí, establiments d’aquest caire tan peculiar, o per falta de continuïtat o bé per la posada al dia dels contractes de lloguer antics, han hagut de baixar la persiana definitivament. 

    Aquests dies el popular cafè Zurich de la plaça Catalunya celebra el cent anys d’existència. Sota la direcció d’Andreu Valldeperas, que ja forma part de la quarta generació davant el negoci i la cinquena ja s’obre camí. 

    Un local emblemàtic, amb l’altell que el fa molt peculiar, lloc preferit per artistes i sobretot per escriptors i periodistes, els quals aquell ambient de cerveseria i de cafè, on el clients s’alternaven, mentre ells anaven escrivint gasetilles, que desprès lliuraven, per exemple, a la redacció de La Vanguardia que tenien tan a prop i altres que estaven ubicades en els carrers adjacents de la Rambla. Perquè el Zurich tancava tard i obria aviat i de seguit es produeix un voluminós  escampall de taules i cadires que ocupen la seva espaiosa vorera. Un reclam per a tothom que passa per davant i sobretot per aquell que acaba d’enfilar, esbufegant, les escales de la sortida del metro i a només  un pas,  la terrassa del cafè el convida a seure i, sense pensar-s’ho, ho fa per descansar i per delectar-se amb una cervesa mentre contempla el anar i venir de la gent. Entremig d’un personal que es planten a davant de l’escampall, esperant la persona amb la qual han quedat per trobar-se en aquest punt que és un lloc de referència. 

    Les imatges antigues d’aquest local, testifiquen els costums de la seva clientela que es prenia un cafè, servit en aquelles tauletes rodones amb sobre de marbre i al costat  de la tassa s’hi distingeix les peculiars i eixatades  botelles d’aigua, amb un broc que facilitava un rajolí ben dirigit. Els cambrers amb americana blanca i pantaló negre. Crida l’atenció que la majoria d’homes vesteixen amb americana, encara que la fotografia està presa a l’estiu. Ve a exemplificar el que he dit en altres ocasions, que la gent es mudava per anar a la capital i els qui l’habitaven també ho feien per fer-se notar que eren gent de ciutat, Alguns  d’ells, mentre es prenien el cafè, aprofitaven per a que els hi netegessin les sabates, com és veu al “ neteja botes” amb el peu del client posat damunt el caixonet, amb tapes practicables ,on guardava els raspall i les cremes.

   Han transcorregut cent anys i el Zurich conserva la seva identitat i amb la internacionalització del seu enunciat.  I això són bones notícies, perquè demostra que, en algunes ocasions, la modernitat conviu amb ambients carismàtics que havíem vist, com s’acostuma a dir, tota la vida.

     El bar Xatet, del nostre poble, no podia presumir d’identificar-se amb un nom  tan internacional com el del Zurich, però el que sí podem dir que la seva clientela també ha estat  gent vinguda de qualsevol part del món. El Xatet va obrir el 1925, i per relativament pocs anys no ha esdevingut centenari.

    I una altra comparació que no podem establir, era la mesura de la seva terrassa, només i exclusivament limitada  per l’amplada, molt reduïda,  de la seva estreta vorera. Mentre que el posat dels seus cambrers recordaven  els de les terrasses parisenques: camisa blanca, pantaló negre i un davantal llarg i blanc cenyit a la cintura. 

   El nom de l’establiment feia honor al seu responsable, en Salvador Satorra, que tenia el nas xato. Baixet d’estatura, reunia totes les condicions d’un personatge singular, que s’havia convertit en un relacions públiques, degut a la nombrosa clientela que hi acudia per degustar el pernil que servia la casa. Estaven empatats, en quant a popularitat, amb el seu veí més proper, el Conco, l’ataconador que si el parell de sabates que li portaven era d’una numeració molt gran, quan obries la porta ja et refregaves amb la puntera, per a que es facin una idea del petit que era el local.

   En pocs metres a la rodona hi trobaves, el propi Xatet, en Pascaret, el Conco, l’Angeleta dels ous i en Ramonet, la Filomena i la Maria Can mas.  Una representació, ni escollida, de la gent popular del poble. Ells, en concret , en poc espai, van aconseguir que les estretors es convertissin en un referent d’àmbit mundial. On sabien  apreciar i valorar aquelles pinzellades d’originalitat, de traç quasi perfecte, si no fos pel surrealisme al qual s’havien abraçat i, amb ell,  van esdevenir irrepetibles.

   I si al Zurich es formen grupets a frec de les taules, al costat de cal Xatet, en les cantonades del Cap de la Vila, al vesprejar, es reunien, a peu dret,  grups de sitgetans que la feien petar. Curiosament aquestes peculiars tertúlies eren més reeixides  a la tardor i hivern, la raó la trobem en què en aquestes estacions hi ha futbol i el tema que més tractaven, ja se’l poden imaginar.

     El Zurich de Barcelona i el Xatet de Sitges, dos petits mons, però de fama mundial.

                                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de desembre del 2020)

EL CAIXER AUTOMÀTIC

   Vet aquí aquest invent que a passes gegantines ens està traient  de les entitats bancàries. Per altra banda la pandèmia, amb  les mesures d’aforament, els ha estat l’excusa perfecta per a quan menys trepitgem el interior millor. Fa poc vaig anar a cobrar un xec a una de les entitats bancàries de sempre, eren les 11 i estàvem sols els empleats i jo. Al fer saber al responsable de la caixa que volia cobrar el xec,  em va comunicar, per a sorpresa meva, que els xecs només els pagaven de 8,30 a 10,30. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si per ingressar també hi tenien destinada una franja horària.

     Amb pocs dies de diferència, a una altra entitat, hi acudeixo per a fer un ingrés que superava els mil euros i el caixer automàtic  admetia fins a 900. Realitzat el ingrés al taulell ,en volia fer un altre de menys quantitat, però a una altra compte. Com la quantitat no sobrepassava del topall, em van fer saber que no me’l podien fer, que havia de recórrer al caixer. Un altra sorpresa majúscula, que si no ho veig no m’ho crec. Soc conscient que els empleats són uns manats i que obeeixen ordres i que les han de complir, del contrari els hi poden causar greus perjudicis. Però que s’assabentin les direccions de les entitats, que hi ha maneres d’obrar que són incomprensibles. I d’aquí bé, entre això i altres perles, que dels bancs la gent n’està desencisada. 

   Sempre que s’escau em refereixo al Sr. Fermí Grabulosa, el qual va ser director d’una caixa d’estalvis amb la central a Vilafranca . La seva manera de ser, les formes de tractar als clients, va permetre que en poc temps la clientela augmentes considerablement. El director sortia del seu despatx i acostumava a intercanviar unes paraules amb tots els qui s’esperaven ser atesos, interessant-se pel motiu de la seva visita i si considerava que la finalitat era més de la seva incumbència, els feia passar al seu despatx. Per a ell tots els clients eren iguals, tinguessin pocs o molts diners dipositats en l’entitat. Aquesta manera de procedir sempre l’he tingut com un exemple de com s’ha de tractar al públic, les atencions que es mereixen  i sobretot facilitar les solucions pertinents. 

    El mateix passava amb l’emblemàtic banc del carrer Jesús,  del qual  durant anys va ser director el Sr. Vellet, un altre diplomàtic  i un expert en les relacions que requeria el seu càrrec. També la seva clientela es trobava ben atesa. 

  Al banc de Biscaia , del qual n’era director el Sr. Enric Torras, ell i en Josep Bernad formàvem un tàndem que es compenetraven i la clientela ho agraïa. 

 En la caixa d’estalvis del carrer Major, els germans Corella es van alternar en la direcció. En Joan en la de Sant Pere de Ribes i en Toni en la de Sitges. Dues institucions, dintre la mateixa casa que aportaven experiència i elegància en el tracte amb els clients. 

    Fa poc totes les sucursals, menys una, han tancat portes i s’han traslladat al centre de tot, on abans et despatxaven pastilles i si t’assetjava un rampell de mal de panxa, sabien el remei per calmar-lo . Ara el mal de panxa t’agafa si el saldo surt de color vermell, hi has de recórrer al central assistencial del Cap de la Vila, que si no fos pels caixers que hi ja repartits per tot el seu perímetre, bé podria passar per un casal; taules i cadires  ben distribuïdes, cafetera... Però, compte! No hi pots entrar així com així, només s’hi pot accedir amb cita prèvia. 

     Els pensionistes que  van a buscar la paga,  no poden passar de la porta, l’operació s’ha de fer mitjançant el caixer. Les generacions anteriors a la meva, nosaltres vam tallar just, no solen dominar les tecnologies per simples que aquestes siguin i així l’operació a realitzar els representa una dificultat. Disposen d’uns  empleats per a orientar a les persones que, d’un mes a l’altre, ja no recorden el procediment a seguir. En altres entitats, el client ha de fer la preceptiva cua i quan li toca el seu torn, l’empleat del taulell  el convida que vagi al caixer. I al manifestar que no recorda com es fa, l’empleat l’acompanya fins a l’exterior i  l’ajuda a realitzar l’operació  Quan potser hagués estat més fàcil lliurar-li el diners, sense haver de deixar la cua en espera. Però les ordres són les ordres i ja no hi ha tornada enrere.

    Poc ens imaginaven que els caixers automàtics, que es van passar molts anys  com un mitjà per posar i treure diners fora dels horaris de l’entitat que ara, a tot hora, el caixer esta suplint  als empleats de l’interior, que es dediquen  a fer de venedors d’assegurances i altres productes que poc o gens tenen a veure amb la feina per la qual van ser admesos. El món al revés. 

   El caixer es complementa amb internet i aquí, si el domines, podràs estar en contacte amb el gestor  que tens assignat. Tot , menys facilitats per poder accedir al banc, amb tota llibertat , tal com s’havia fet sempre. Ja sabem que, ara, hi ha limitacions per tal de garantir les mesures de seguretat. Però quan això passi, potser ja es trobarem els mostradors buits de personal. El caixer serà l’amo i senyor. 

   La gent d’abans deien: o caixa o faixa. I vet aquí ara, s’ha imposat: o el caixer o res a fer.  

                                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de desembre del 2020 )