Vet aquí aquest invent que a passes gegantines ens està traient de les entitats bancàries. Per altra banda la pandèmia, amb les mesures d’aforament, els ha estat l’excusa perfecta per a quan menys trepitgem el interior millor. Fa poc vaig anar a cobrar un xec a una de les entitats bancàries de sempre, eren les 11 i estàvem sols els empleats i jo. Al fer saber al responsable de la caixa que volia cobrar el xec, em va comunicar, per a sorpresa meva, que els xecs només els pagaven de 8,30 a 10,30. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si per ingressar també hi tenien destinada una franja horària.
Amb pocs dies de diferència, a una altra entitat, hi acudeixo per a fer un ingrés que superava els mil euros i el caixer automàtic admetia fins a 900. Realitzat el ingrés al taulell ,en volia fer un altre de menys quantitat, però a una altra compte. Com la quantitat no sobrepassava del topall, em van fer saber que no me’l podien fer, que havia de recórrer al caixer. Un altra sorpresa majúscula, que si no ho veig no m’ho crec. Soc conscient que els empleats són uns manats i que obeeixen ordres i que les han de complir, del contrari els hi poden causar greus perjudicis. Però que s’assabentin les direccions de les entitats, que hi ha maneres d’obrar que són incomprensibles. I d’aquí bé, entre això i altres perles, que dels bancs la gent n’està desencisada.
Sempre que s’escau em refereixo al Sr. Fermí Grabulosa, el qual va ser director d’una caixa d’estalvis amb la central a Vilafranca . La seva manera de ser, les formes de tractar als clients, va permetre que en poc temps la clientela augmentes considerablement. El director sortia del seu despatx i acostumava a intercanviar unes paraules amb tots els qui s’esperaven ser atesos, interessant-se pel motiu de la seva visita i si considerava que la finalitat era més de la seva incumbència, els feia passar al seu despatx. Per a ell tots els clients eren iguals, tinguessin pocs o molts diners dipositats en l’entitat. Aquesta manera de procedir sempre l’he tingut com un exemple de com s’ha de tractar al públic, les atencions que es mereixen i sobretot facilitar les solucions pertinents.
El mateix passava amb l’emblemàtic banc del carrer Jesús, del qual durant anys va ser director el Sr. Vellet, un altre diplomàtic i un expert en les relacions que requeria el seu càrrec. També la seva clientela es trobava ben atesa.
Al banc de Biscaia , del qual n’era director el Sr. Enric Torras, ell i en Josep Bernad formàvem un tàndem que es compenetraven i la clientela ho agraïa.
En la caixa d’estalvis del carrer Major, els germans Corella es van alternar en la direcció. En Joan en la de Sant Pere de Ribes i en Toni en la de Sitges. Dues institucions, dintre la mateixa casa que aportaven experiència i elegància en el tracte amb els clients.
Fa poc totes les sucursals, menys una, han tancat portes i s’han traslladat al centre de tot, on abans et despatxaven pastilles i si t’assetjava un rampell de mal de panxa, sabien el remei per calmar-lo . Ara el mal de panxa t’agafa si el saldo surt de color vermell, hi has de recórrer al central assistencial del Cap de la Vila, que si no fos pels caixers que hi ja repartits per tot el seu perímetre, bé podria passar per un casal; taules i cadires ben distribuïdes, cafetera... Però, compte! No hi pots entrar així com així, només s’hi pot accedir amb cita prèvia.
Els pensionistes que van a buscar la paga, no poden passar de la porta, l’operació s’ha de fer mitjançant el caixer. Les generacions anteriors a la meva, nosaltres vam tallar just, no solen dominar les tecnologies per simples que aquestes siguin i així l’operació a realitzar els representa una dificultat. Disposen d’uns empleats per a orientar a les persones que, d’un mes a l’altre, ja no recorden el procediment a seguir. En altres entitats, el client ha de fer la preceptiva cua i quan li toca el seu torn, l’empleat del taulell el convida que vagi al caixer. I al manifestar que no recorda com es fa, l’empleat l’acompanya fins a l’exterior i l’ajuda a realitzar l’operació Quan potser hagués estat més fàcil lliurar-li el diners, sense haver de deixar la cua en espera. Però les ordres són les ordres i ja no hi ha tornada enrere.
Poc ens imaginaven que els caixers automàtics, que es van passar molts anys com un mitjà per posar i treure diners fora dels horaris de l’entitat que ara, a tot hora, el caixer esta suplint als empleats de l’interior, que es dediquen a fer de venedors d’assegurances i altres productes que poc o gens tenen a veure amb la feina per la qual van ser admesos. El món al revés.
El caixer es complementa amb internet i aquí, si el domines, podràs estar en contacte amb el gestor que tens assignat. Tot , menys facilitats per poder accedir al banc, amb tota llibertat , tal com s’havia fet sempre. Ja sabem que, ara, hi ha limitacions per tal de garantir les mesures de seguretat. Però quan això passi, potser ja es trobarem els mostradors buits de personal. El caixer serà l’amo i senyor.
La gent d’abans deien: o caixa o faixa. I vet aquí ara, s’ha imposat: o el caixer o res a fer.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de desembre del 2020 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada