Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

09 de gener 2021

SEMBLA NADAL

   Una sensació estranya ens assetja en aquests dies, a mesura que ens anem apropant  al Nadal.  Aquella joia que ens produïa al preparar-nos per a la seva celebració s’ha afeblit. A hores d’ara, moltes famílies ploren l’absència d’un familiar a causa d’aquest maleit virus. Vet aquí un Nadal diferent.

    Els de la meva generació no hem viscut mai abans una situació com aquesta. Sí els nostres avis i pares, els quals els tres Nadals que es van alternar durant els anys de la guerra, van representar també un malson. Pel que fa al quart, la guerra s’havia  acabat a l’octubre, també amb moltes famílies desmembrades i amb altres que havien  hagut de fugir a l’exili; economies malmeses, gana, repressió i totes les conseqüències que comporta una guerra. En aquell Nadal en concret, el de desprès, els ànims tampoc estaven per a gaires celebracions. Poc a poc les festes nadalenques, com altres tradicions, es van anar sobreposant a una desfeta que no s’oblidava.

     Nosaltres vam néixer desprès de la postguerra, que aquest període de temps  tampoc va ser fàcil en tots els aspectes. Si més no en aquells primers anys de la nostra existència, quan ens començàvem a assabentar-nos de tot el que passava en el nostre entorn,  encara no hi havia els avanços, ni les tecnologies actuals. Tot ho havíem de viure en directe, doncs ni la televisió havia entrat en les nostres vides. Només la ràdio, la qual, aquestes dates, es posava en  antena un programa emblemàtic, “la Campaña Benéfica” que conduïen els populars senyors Dalmau i Viñas. Amb el tarannà diplomàtic del Sr. Viñas i amb la poca paciència que mostrava el Sr. Dalmau que només apropar-se al micròfon el vailet que aportava un donatiu, l’home ja li estenia la mà i demanava, amb insistència: “el dinerito, el dinerito”, quan el que volia el vailet  era saludar als seus pares i avis que l’estaven escoltant. 

     Al poble, encara no s’havia establert la moda de posar un arbre al Cap de la vila, ni les garlandes lluminoses pels carrers. Algun comerç decorava  els seus aparadors amb aquestes garlandes fetes amb retalls de tiretes de colors brillants i combinats. Encara avui, junt amb els espanta sogres i el barret cònic, és el penjoll per excel·lència de les bosses de “cotilló”.

     Els més jovenets ens agradava guaitar a la parador de la botiga de joguines que regentava la família del Sr. Masip en el carrer Parellades. En aquests dies als pares els demanàvem  que ens compressis alguna que altra figura de pessebre. I en pocs dies, un cop passat  Nadal, en les vigílies de la festa  de Reis, la temàtica era completament diferent. Passàvem de la bucòlica imatge del pessebre, als personatges que protagonitzaven les constants batalletes entre els “cowboys”  i els indis. Enlluernats per aquell escampall, en  l`aparador de l’establiment, on es passava de la cova al “fuerte” i dels pastors que anaven a adorar,  als indis i als soldats americans.  

    Tampoc en la interioritats de les cases, els arbres no tenien lloc, sí el pessebre, que  requeria uns preparatius, com era anar a buscar molsa a la muntanya  i una mica de verd per completar la seva decoració. Només aquest fet ja ens motivava i desprès la inspiració agafava forma amb la disposició de la cova, les muntanyes i les figures. La primera nadala que hi cantàvem era el popular. “ al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... “. Uns simples, importants, detalls que feien Nadal. Amb jocs florals inclosos, quan a l’hora dels torrons, pujats a la cadira, recitàvem el vers que ens ensenyàvem a l’escola. O el que  va ensenyar, als nostres fills, la senyora Adela Virella, poetessa i esposa dels sabater Isidre Pañella Comas que diu: “Si fos angelet aletes tindria i anar adorar el nen Jesuset volant hi aniria.  Les festes s’acompanyaven d’uns valors  transmesos de pares  a fills. Existia tan poca cosa a l’abast de tothom,  que qualsevol extraordinari era considerat un regal del Nadal.

    Fins que ens assetja un virus que fa trontollar la seva celebració i ens preocupa no poder-nos reunir tots els que som. Per a molts aquestes dates ja no les passaven a casa, dispersos pel món com estaven, aprofitant els dies de vacances. Ha tingut de ser la pandèmia que ens faci adonar que no moure’ns  de casa per Nadal, és la millor opció, però passa que tots asseguts a la mateixa taula potser no podrà ser. La solució més raonable, cadascú a casa seva. Tornar als valors als quals em referia. Un Nadal íntim.

    També trobem a faltar  les nadales que enviàvem als nostres familiars i amics i que tanta il·lusió feia rebre-les, si es vol amb un text molt abreviat i poc original: Bon Nadal i Feliç Any Nou, el mateix que ara ho escrivim i enviem per WhatsApp. No és el mateix, encara que la intenció ho sigui  

     Aquestes  pàgines de l’Eco, que guarden la solera i les felicitacions de tants Nadals passats amb els col·laboradors i els lectors, les tornem acaronar en aquesta vigília. Demà és Nadal, podem estar contents de poder-lo celebrar a casa, amb responsabilitat, i sense oblidar-nos dels qui no hi són.           

     Tornaran a venir altres Nadals, que no ho semblaran, perquè seran com sempre els hem conegut, i hi volem ser-hi. 

    Bon Nadal! I una forta abraçada a totes i a tots.


                                                              J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2020) 



    

     

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez