DE CA LA MODISTA AL GAFARRÓ

  

    Casa i taller de la modista Irene Torremorell, al carrer Joan Tarrida

    Els Amics del Gafarró desprès de dipositar el pessebre en aquest indret

 El nostre ha estat un poble de modistes, de sitgetanes que s’han dedicat a aquest ofici i altres que han tingut habilitat per la costura i es feien els seus propis vestits. Algunes d’elles aquesta destresa l’havien après fent d’aprenentes en els tallers d’aquestes professionals de l’agulla.

   Demà és la festivitat de Santa Llúcia, que és la seva patrona i també, segons mana la tradició, la data en la qual s’ha d’enllestir el pessebre. Per tant he volgut que aquest article  es centri en aquests dos aspectes de la tradició.

   La casa de la fotografia correspon a la de la Irene Torremorell, que era considerada una molt bona modista. Tenia el seu taller darrera aquesta finestra, quan aquest tram de carrer, el de Joan Tarrida, era un oasi de pau i tranquil·litat, qui la vist i qui el veu, on la Irene cosia i, al mateix temps, donava instruccions a les noies que l’ajudaven. Com la seva neboda, la Maria Àngels Carbonell Torremorell, filla d’en Josep Carbonell, de la farmàcia, i de la Juanita Torremorell. I com ella, les altres noies que dintre la intimitat d’aquell quarto de reixa van aprendre a cosir i quan el vestit estava acabat, una d’elles, l’anava a portar a casa de la clienta i per a transportar-lo per a que, en deien, no agafes  mala “hachura”,  el portaven sobre una safata de vímet i ben embolicat amb la tela blanca per preservar d’alguna inoportuna taca. Però abans les noies de darrera la finestra, entre repunt i repunt, o desfilant aquests, es lliuraven a unes converses   sucoses i molt sovint decantaven a unes rialles  encomanadisses. Perquè aquests tallers eren com un aparador a l’espontaneïtat i a l’alegria d’una jovenalla que s’avenia amb la conclusió castellana que diu: “Juventud divino tesoro”.  En aquest taller l’oficiala, que hi portava molts anys cosint, era la Conxita Marín, parenta de l’Anglisani, que viu a la seva casa del carrer Sant Gaudenci. Hi va treballar fins que es va jubilar i per les seves mans hi van passar tots els vestits de les clientes de la Irene.

     El dia de la patrona  hi havia costum d’anar a passar el dia a Barcelona, fent una visita a la capella dedicada a la Santa, en la Catedral. I aprofitant que estaven allà, fer un tomb per les parades de figures de pessebre de la més que centenària Fira de Santa Llúcia, que es remunta a l’any 1786. Per a desprès celebrar-ho amb un dinar, en els també restaurants centenaris de  can Culleretes, los Caracoles i en altres que, si tenien sort, els acollien, perquè era un dia que els restaurants assolien un ple absolut. I quan havien paït el dinar, encara quedava l’opció de fer una xocolatada amb melindros a les xocolateries del carrer Petritxol, això si ja no hi havien anat a esmorzar. 

    I com ja he dit, que per a aquest dia s’ha de tenir el pessebre enllestit, la nostra gent, els Amics del Gafarró, són uns entusiastes d’aquesta tradició. Prova d’això que, abans del dia assenyalat, posen el pessebre en aquest raconet del Massís del Garraf, encomanant l’esperit del Nadal en un indret on el flaire de la molsa, de les herbes boscanes, contribueix a que en aquest pessebre no li faltin els elements més naturals que tot pessebre ha de tenir. 

   Quasi bé en línia recta,  en el cim del Puig de Boronet, als peus de la Creu de Sant Isidre, un altre entusiasta de les tradicions, en Ramonet Duran i Ossó, també en disposava un. Cosa que continuen fent els seus amics. Per tant, la tradició pessebrista es manté. A la muntanya i al Palau del Rei Moro, amb l’exposició de diorames dels pessebristes locals. El que no sé si queden modistes sitgetanes que es desplacin a Barcelona per celebrar la festa de la patrona.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de desembre del 2025)

FESTES SOTA LES ESTRELLES

   En un període de temps curt s’alternen tres nits especials, diferents a totes les altres: la nit de Nadal, la de Cap d’Any i la de Reis. Tot i les diferències que caracteritzen una de l’altra, les tres guarden en comú el mateix simbolisme. 

    Degut a que les fetes han coincidit en uns dies que  fa difícil la compaginació del setmanari, la direcció va creure oportú donar-nos descans, pel que fa a l’últim exemplar de l’any,  als col·laboradors “fixes” i tornar en aquesta nova cita, quan ja han passat els Reis. He volgut, però acabar l’any escrivint l’últim article del 2020 que serà el primer del 2021. L’escric  en el dia de l’home dels nassos,  a poques hores d’aquesta nit que també és diferent a les altres, de moment  predomina el silenci. Mentre avanço, em ve al pensament la solitud del llogaret de Campdàsens,  la calma que plana per la Trinitat,  i pel Puig d’en Boronet, la que embolcalla el raconet entranyable del Gafarró. Tot sota aquestes nits estelades i fredes. 

     Allà, als peus de la Creu de Sant Isidre, els amics del recordat Ramonet Duran Ossó, com havia fet ell, van fer  el camí  per a deixar-hi la cova del naixement. El mateix que fan els amics del Gafarró, i els de Campdàsens que també hi van disposar l’essència pessebre. I quan cada dia la nit ressorgeix misteriosa, aquests llocs aconsegueixen tenir el privilegi de ser dipositaris d’una tradició que forma part dels petits detalls de les festes de Nadal. I també en les intimitats del Palau del Rei Moro, on el grup local de pessebristes, com cada any, hi han disposat  els seus artístics  diorames. Dies desprès que un dels seus puntals, en Josep Aleacar Casanovas hagi rebut un merescut  homenatge, amb la col·locació   d’una placa a la Plaça dels Artistes. 

     La passada nit de Nadal, aquests llocs de la nostra muntanya més propera,  han assolit el protagonisme que tant associem amb el paisatge de Nadal. Abans, durant la nit del 21 de desembre es va produir un fenomen remarcable, Júpiter i Saturn van estar tan a prop un de l’altre, que els seus respectius punts lluminós va produir la sensació que la seva brillantor només sembles una. De seguida va ser nomenada l’estrella de Nadal, feia ni més ni menys que 400 anys que els dos planetes no havien estat tan junts. Tot un privilegi haver pogut gaudir de la seva contemplació.

        La nit de Cap d’Any era bulliciosa, de gresca, amb el pretext d’acomiadar un any i donar la benvinguda a un altre. Un traspàs que es fa just quan són les dotze i les campanades s’acompanyen amb els gotims de raïm. Om el primer repte consisteix en acabar-los d’engolir quan sona l’última campanada. 

     El Retiro i el Prado han estat les dues Societats que han acollit, al llarg dels anys, a un bon nombre de socis que, ben mudats, han participat de les festa que tenia lloc després de les campanades. També s’hi van anar afegint restaurants i hotels. I és va posar de moda un senzills complements, el cotilló, que contribueixen a aportar un toc simpàtic, distès, a tanta elegància. Una peça que no hi falta és l’espanta sogres, que és  més antic que les pròpies sogres que, avui, ja estan curades d’espant. Aquí a Sitges gosaria dir que la botiga que ho va promocionar, va ser una que es trobava al carrer Sant Gaudenci i la regentava la família Ibáñez. Es deia Paperplast. Durant tot l’any venien complements  per la celebració de festes.

     Aquest any no podem parlar de raïm de la sort, doncs el que vam engolir en  fa just un de bona sort no en va aportar gens. O va ser amb el brindis que alguna cosa vàrem fer malament   per acabar com hem acabat.

   Quan escric, les notícies que van arribant no són gens esperançadores. Es pot dir que hem celebrat Nadal en la intimitat com ens han aconsellat. Els qui ens sembla que som responsables, ho repetirem durant  la celebració d’aquesta nit de Cap d’any i el dia d’Any Nou. Que estic segur endevinar els desitjos de tots, que l’any que comença aquesta mitjanit sigui completament diferent al que acabem de deixar. Serà el millor regal que ens poden portar els Reis, que se les han vist i desitjar    per arribar a temps. Fer la seva feina i tornar a marxar de matinada per on han vingut, en mig del toc de queda, en el transcurs d’una  altra nit màgica, silenciosa,  per retornar-nos, per uns moments, al resplendor de  l’estrella que els van guiar fins a Betlem. Les mateixes que brillen del Gafarró fins a la Creu de Sant Isidre i la Trinitat i molt més enllà del Massís.

     Quan avui  rebin  el setmanari, amb les festes just acabades de passar, i abocats de  nou  amb el  dia a dia de sempre,  ens queda  l’esperança posada amb la vacuna que s’ha començat a administrar , per tal de que les properes festes de Nadal les  puguem celebrar com sempre ho havíem  fet.  El camí encara es preveu llarg i també complicat, d’aquí que, en aquests moments,  desitjar un Bon Any és, més que mai, un desig autèntic, si més no pronunciat amb  el cor encongit. Un desig que acompanyem amb aquell pressentiment que va sorgir al començament de la pandèmia i que, fins el moment, no ha resultat massa convincent: Tot anirà bé.  

                                                           J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2021 )