Es pot dir que la primera florida que alegra el paisatge hivernal és la flor de l’ametller, que reuneix una bellesa tan elegant com fràgil, que ens demostra que els detalls més simples es poden convertir en un plaer quan ens dediquem a la seva contemplació. L’ametller floreix conjuntament amb la mimosa, aquesta amb un groc d’una sublimitat espatarrant.
Per sota de l’ermita de Santa Bàrbara hi havia un camp, de dimensions generoses, en el qual tot eren ametllers. Curiosament era propietat d’un pescador, del popular “Americano”. En aquesta franja al llindar de la creu de terme, dels camps existents hi brotava quasi bé de tot: vinya, garrofers, ametllers i també verdures. Allà hi havia la masia de can Lluçà i la terra adjacent de la qual en tenien cura els seus propietaris, en Pere Fusté Capdet i la seva muller Encarnació Franc Montsec, tot el que collien ho venien a la plaça. Tenien dues filles la Rosa Maria Fusté que es va casar amb en Jaume Poch i la Lolita, Fusté aquesta es va emmaridar amb en Joan Camps que era fill dels del Fondac, la masia de l’altra costat de la carretera de Ribes. Per sobre del mas d’en Liri.
Una extensió de terreny que arribava fins a les vies de tren, amb un bon nombre, també de paranys. Amb la hisenda de can Milà, propietat dels Robert, de la qual en tenien cura la família Argilagós. Amb la bonica casa pairal que estan acabant de restaurar i es posarà al servei de l’atenció al turisme que arribi a casa nostra.
I a l’altra costat de la carretera, la sínia de ca la Dionisia que també tenia terra en aquesta franja que esmento. I la d’en can Pairet, al costat del camí que conduïa a les cases de ca l’Antoniet. Fins arribar a la sínia Robert de la qual en tenien cura la família Farré que tenien vaques, la llet la despatxava, una de les filles de la casa, la Teresina, mentre que els productes de la terra, cultivada pel seu pare, la seva altra filla Juanita, el marit d’aquesta, en Joan Comas i el fill del matrimoni, la pròpia Juanita els venia a la plaça, junt amb les seves filles, la Maria Dolor i la Montse.
A la gent de mar, els pescadors els hi agradava decantar cap a les afores del poble, deixant el mar a l’esquena. Donant plaer a l’olfacte amb les olors més refinades que les que desprenen les ones quan es desfan damunt la sorra. Tot caminant entre els colors que esquitxen el paisatge. Curiosament aquests pescadors acostumaven a portar a dintre el sarró uns quants grapats de sardines per esmorzar i les coïen al damunt d’unes vergues i, en aquesta època, acompanyades d’un manat de ceballots i entre espessigada i espessigada a la llefiscosa pell de les sardines, trago del bot amb vi de can Baró, que es troba al capdavall del bosc de can Bruguera, just on comença la planúria de Ribes. A l’altra costat de Les Torrres i en línia amb les Casetes.
Va arribar el dia que aquesta terra es va deixar de treballar perquè la modernitat empenyia la transformació d’aquest sector, on avui llargues i amples avingudes limiten parcel·les on s’hi construiran cases. Mentre les màquines no van actuar, els ametllers del conegut pescador van seguir florint i la seva vellesa contrastava amb la decadència de l’entorn on l’herba s’aprofitava de la fertilitat de la terra per a créixer sense control.
Amb tot l’ermita de Sant Bàrbara que quedava amagada, ara restaurada, es pot dir que ha ressorgit al peu d’una d’aquestes avingudes, junt amb la masia malmesa que porta el mateix nom, en uns terrenys propietat de la família Ballester. El mateix ha passat amb la masia de can Lluça, que la va comprar en Josep Mª. Tutusaus, ha quedat a primera línia. Al construir aquesta avinguda va desaparèixer, però, la finca Les Moreres que era propietat de la família Malivern. I de moment encara queda visible l’hort de la família Arbonès.
En aquests verals conserven el protagonisme els horts que l’Ajuntament posa a disposició dels jubilats, pagesos ocasionals que ja sabien que la terra està molt baixa, si més no s’han pres l’activitat com una manera d’estar en forma i que a més són compensats quan la collita els hi és favorable i tornen a casa amb un cistell de faves, tomates, enciams... Fruit del sobtat cigró que un dia els hi va agafar per treballar-la.
Uns horts que es troben en un enclavament privilegiat, des d’on el pintor Joaquim Sunyer va pintar la seva coneguda obra, Cala Forn.
I degut a la pandèmia, fins aquí s’han traslladat els cultivadors de clavells. Situació que fa preveure que, en el moment de la florida, la seva flor engalanarà un entorn on, fins fa poc, hi florien els ametllers amb sintonia amb les flors de les herbes boscanes, com la de les farigoles, el romaní, l’argelaga...
Temps era temps, quan el nostre poble s’abocava al mar, en el qual hi trafegaven els pescadors de sempre. Avui, no estic segur si són només quatre o cinc els patrons que surten a pescar. Un Sitges que donava l’esquena, literalment parlant, als camps i xermades, treballades per la gent de la pagesia. Actualment, majoritàriament representada, ves quines coses, per uns quants jubilats que han descobert que la terra és el seu fort.
Massa tard, en tots els sentits, perquè ja no queda ni terra ni pagesos.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada