GAUDIR DE SITGES SENSE MIRAR EL MÒBIL

      

    Ens de la meva edat hem viscut el principi i el final de moltes singularitats de casa nostra, al mateix temps que hem conegut la generació dels nostres avis. I aquests ens van convertir en un referent de moltes coses, començant per la popularitat amb la qual, molts d’ells estaven dotats, i que per tot plegat  contribuïen a poder accedir i compartir moltes curiositats i experiències viscudes en tots els aspectes.

   De primer, junt amb els pares, havien après a conèixer Sitges, ens van ensenyar llocs i paratges que, molts d’ells,  han desaparegut. A saber ubicar a la gent de la vila que, tot i que potser no els havíem tractat,  sabíem a que es dedicaven i a on vivien. Com també estàvem avesats a ubicar  indrets carismàtics, com per exemple: on estava la sínia de can Masip, la sínia Morera, la sínia Sabeta, la sínia del Gall, la sínia de ca la Dionisia, la sínia Robert, etcètera.

    Com igualment coneixíem la ubicació dels cellers  i havíem tingut el privilegi d’impregnar-nos de l’olor de  vi que feien quasi tots els carrers, els dies de la verema i a posteriori . Convivíem amb el trafegar dels carros que circulaven pels carrers. Mentre això passava al Passeig no hi havia negociants, els únics que hi campaven, en quant a la venda ambulant, eren els carros dels “mantecaueros” i més cap aquí hi va fer cap l’Andrés Abellan, que feia el cotó-fluix ensucrat. I en Francesc Bedmar i l’Araceli Junco que coïen les ametlles  garapinyades.

   Però abans de tot això, la nostra felicitat es centrava en què teníem il·lusió, la qual es motivada amb poca cosa. Anar esmorzar a la muntanya un arengada, ja era motiu de satisfacció. En un temps en què les masies estaven habitades i molta gent hi anaven a fer un tomb. Com tal dia com avui, que és la festivitat de Sant Crispí, patró dels sabaters. Motiu pel qual aquests feien festa i aprofitaven per anar a fer rovellons o a caçar al parany.

   Mentre que a les cases hi havia qui tenia telèfon i moltes més que no. Potser l’aparell que més indicava modernitat era la ràdio. Pel que fa a tenir telèfon, s’establia una relació amb les operadores de la centraleta, cada vegada que se’ls hi havia de demanar que establissin connexió amb els abonats. N’era tanta la familiaritat que existia en aquest servei que, quasi la major part de la vegades, si no es coneixia el número, que era curt,  simplement donant el nom amb qui volies parlar, o de l’establiment amb el qual et volies comunicar, i t’hi posaven al moment.

    I si no es tenia telèfon s’acudia a un veí  que et deixava trucar, o t’avisava que et trucaven, per allò que un s’havia permès la llibertat de donar el número de telèfon d’aquest veí proper, amb el seu consentiment, per posar-se en comunicació, sobretot quan es tractava d’una conferència. Aquest sistema permetia, desprès d’haver parlat per l’auricular, entaular una conversa .

   Pocs també tenien màquina de retratar, es feien poques fotografies, i les imatges les reteníem  en la memòria. Cosa que feia que potser la gent fos més observadora, es fixaven amb més detalls i s’aguditzaven tots els sentits.

    I del braser a la calefacció, de la nevera de gel  a l’elèctrica, d’anar a buscar la llet amb la lletera al que anomenem “tetrabik”, de a televisió en blanc i negre a la de color... I van aparèixer els telèfons on fent girar un disc central, que coincidia amb els números, s’establia comunicació. I així va desaparèixer la centraleta.

   Arriba Internet i els primers telèfons mòbils, fins que aquest han aconseguit una perfecció que permet fer de tot. I la gent que anàvem amb el cap ben alt, hem acabat amb el cap acotat, mirant la seva pantalla  i així ens hem quedat aïllats de l’entorn. Es viatja i la gent veu les ciutats a traves de la pantalla, mentre fa fotografies. S’ha perdut  la facultat d’observar, de guaitar la bellesa de tot plegat. Entre la visió i el paisatge s’interposa l’aparell.

     I amb això s’ha anat perdent, també, l’interès pel que ens envolta i així, mentre atenem la pantalla del mòbil,  ens passen per alt molts detalls. Aixequem el cap i gaudim d’aquest Sitges que tenim al nostre abast, perquè quan ens adonem potser haurà desaparegut aquest que hem viscut plenament, mentre no disposàvem de tantes distraccions. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'octubre del 2024)

LA BOTIGUETA MÉS BEN SITUADA DE SITGES

         A la qual no li cal disposar de permís d’obertura, ni haver de complir les múltiples  normatives,  com tampoc haver de patir per com li afectarà  l’augment de l’IBI. Ben mirat, l’originalitat que mostra aquest petit negoci, potser es pot permetre certes llibertats. No tothom disposa d’aquesta creativitat, en quant a la disposició del producte que ofereix. Ni més ni menys que unes fotografies, la majoria de les quals diürnes, moltes d’elles amb la imatge que el responsable ha captat  de l’entorn on es troba la, que jo mal denomino, “botigueta”. D’aquesta manera el possible client que s’hi apropa, pot comprovar, in situ, que la fotografia no està manipulada, sinó que mostra el paisatge tal com és.  I això és una garantia, perquè no cal desplaçar-se, per tal de fer-ne les comprovacions pertinents. 

    I com a qualsevol comerç que està al dia,  en quant els reclams publicitaris i ofertes per captar vendes, mostra en un lloc ben visible que s’adhereix a la campanya del Blak Friday , amb un descompte del 50%. . Una ganga. En una botiga oberta als quatre  vents i que, sobretot per la seva situació  i il·luminació, es podria comparar amb qualsevol altra botiga del barceloní Passeig de Gràcia. Tot i que a aquesta hora de la vesprada el nostre Passeig no està tan concorregut de gent  com ho pot estar  qualsevol arteria d’una  gran ciutat. Tanmateix  no tothom té el privilegi de poder obrir la botigueta en un lloc tan emblemàtic com aquest, en rigorosa  primera línia de mar. Tot són avantatges per qui té la sort de ser original i creatiu. 

   Per l’hora que és i pel poc moviment de gent que hi ha, s’intueix que en la susdita parada no hi han empentes per comprar, malgrat el temptador anunciat d’aquesta suculenta rebaixa. L’avantatge que té, aquest ben il·luminat reclam, és que si no ven tampoc té despeses que ha d’afrontar, ni tan sols haver de treure la targeta per pagar el transport públic. El seu responsable, quan es cansa de tenir el negoci obert, ho recull tot i la mateixa bicicleta serveix  per a transportar el material i al propietari. I així pot canviar d’ubicació tantes vegades com vulgui i amb les mateixes condicions.

     Les bicicletes, cada vegada més, es mostren com a reclam. I a l’estranger potser molt més que aquí, on fins i tot les pinten de colors llampants i les disposen ben a prop de l’entrada de l’establiment. Sense anar gaire lluny, al Cap de la Vila en trobem una de ben florida a la porta d’una botiga. 

    Fa temps, en aquestes dates, a l’entorn de la festivitat de la Puríssima , la Societat Recreativa el Retiro organitzava una pedalada popular, per anar fins a Terramar i tornar, amb esmorzar inclòs. I que tant èxit va tenir durant els anys en què es va celebrar. Amb la participació de  personatges tan populars, dintre l’àmbit local, com el recordat Toni Martí i Mirabent , que hi participava amb una bicicleta pintada amb els colors del Barça i si amb això no n’hi havia prou per identificar al propietari com un acèrrim seguidor d’aquest Club, en Toni també es vestia amb la samarreta de l’equip. 

    Altres bicicletes també s’havien fet populars, la que despertava més solidaritat i comprensió era la d’en Serafí, a la qual m’he referit moltes vegades, a l’home no l’havíem vist mai  muntat al seu damunt. O potser sí, quan era més jove, però quan s’intuïa  el final del seu trajecte, a ell li  servia per a repenjar-se  i per portar, sospeses al manillar, les quatre bosses amb les quals transportava tot el que tenia.

    I a la vila igualment  han destacat les bicicletes que hem anomenat de “carreres”. Quan sempre hi ha hagut molta afició a aquesta bicicleta de competició, no era per casualitat que existís la Penya Ciclista Maricel, que els aglutinava a tots. Un dels qui  li agradava córrer en solitari, era en Francesc Ferret i Farreras, en Bruno. La seva especialitat era la prova de muntanya, perquè cada dia pujava i baixava de la Trinitat amb la seva bicicleta de “carreres” i quan arribava al poble, el trobaves amb aquesta aparcada a davant de la granja d’en Joan i la  Teresina Ferré de la sínia Robert, al carrer Sant Francesc, on en Bruno desprès d`haver pujat quasi a l’equivalent a un port de tercera categoria, feia l’aperitiu.  

     Però poques vegades o cap, havíem vist una bicicleta convertida en “botiga”, és ben veritat que la necessitat aguditza l’enginy. 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de desembre del 2023)

 

FLORIDA HIVERNAL

      Es pot dir que la primera florida que alegra el paisatge hivernal és la flor de l’ametller, que reuneix una bellesa tan elegant com fràgil, que ens demostra que els detalls més simples es poden convertir en un plaer quan ens dediquem a la seva contemplació. L’ametller floreix conjuntament amb la mimosa, aquesta amb un groc d’una sublimitat espatarrant. 

      Per sota de l’ermita de Santa Bàrbara hi havia un camp, de dimensions generoses, en el qual tot eren ametllers. Curiosament era propietat d’un pescador, del popular “Americano”. En aquesta franja al llindar de la creu de terme, dels camps existents hi brotava quasi bé de tot: vinya, garrofers, ametllers i  també verdures. Allà hi havia la masia de can Lluçà i la terra adjacent de la qual en tenien cura els seus propietaris, en Pere Fusté Capdet i la seva muller Encarnació Franc Montsec,  tot el que collien ho venien a la plaça. Tenien dues filles la Rosa Maria Fusté que es va casar amb en Jaume Poch i la Lolita, Fusté aquesta es va emmaridar amb en Joan Camps que era fill dels del Fondac, la masia de l’altra costat de la carretera de Ribes. Per sobre del mas d’en Liri. 

        Una extensió de terreny que arribava fins a les vies de tren, amb un bon nombre, també de paranys. Amb la hisenda de can Milà, propietat dels Robert, de la qual en tenien cura la família Argilagós. Amb la bonica casa pairal que estan acabant de restaurar i es posarà al servei de l’atenció al turisme que arribi a casa nostra. 

     I a l’altra costat de la carretera, la sínia de ca la Dionisia que també tenia terra en aquesta franja que esmento. I la d’en can  Pairet, al costat del camí que conduïa a les cases de  ca l’Antoniet. Fins arribar a la sínia Robert de la qual en tenien cura la família Farré que tenien vaques, la llet la despatxava, una de les filles de la casa, la Teresina, mentre que els productes de la terra, cultivada pel seu pare, la seva altra filla Juanita,  el marit d’aquesta, en Joan Comas i el fill del matrimoni, la pròpia Juanita  els venia a la plaça, junt amb les seves filles, la Maria Dolor i la Montse.

     A la gent de mar, els pescadors els hi agradava decantar cap a les afores del poble,  deixant el mar a l’esquena. Donant plaer a l’olfacte amb les olors més refinades que les que desprenen  les ones quan es desfan damunt la sorra.  Tot  caminant  entre els colors que esquitxen el paisatge. Curiosament aquests pescadors acostumaven a portar a dintre el sarró uns quants grapats de sardines  per esmorzar i les  coïen al damunt d’unes vergues i, en aquesta època, acompanyades d’un manat  de ceballots  i entre espessigada i espessigada a la llefiscosa pell de les sardines, trago del bot amb  vi de can Baró, que es troba al capdavall del bosc de can Bruguera, just on comença la planúria de Ribes. A l’altra costat de Les Torrres i en línia amb les Casetes. 

     Va arribar el dia que aquesta terra es va deixar de treballar perquè la modernitat empenyia la transformació d’aquest sector, on avui llargues i amples avingudes limiten parcel·les on s’hi construiran cases. Mentre les màquines no van actuar, els ametllers del conegut pescador van seguir florint i la seva vellesa contrastava amb la decadència de l’entorn on l’herba s’aprofitava de la fertilitat de la terra per a créixer sense control.

     Amb tot l’ermita de Sant Bàrbara que quedava amagada, ara restaurada, es pot dir que ha ressorgit al peu d’una d’aquestes avingudes, junt amb la masia malmesa que porta el mateix nom, en uns terrenys propietat de la família Ballester. El mateix ha passat amb la masia de can Lluça, que la va comprar en Josep Mª. Tutusaus, ha quedat  a primera línia. Al construir aquesta avinguda va desaparèixer, però,  la finca Les Moreres que era propietat de la família Malivern. I de moment encara queda visible l’hort de la família Arbonès.

    En aquests verals conserven el protagonisme els horts que l’Ajuntament posa a disposició dels jubilats, pagesos ocasionals que ja sabien que la terra està molt baixa, si més no s’han pres l’activitat com una manera d’estar en forma i que a més són compensats quan la collita els hi és favorable i tornen a casa amb un cistell de faves, tomates, enciams... Fruit del sobtat cigró que un dia els hi va agafar per treballar-la.

    Uns horts que es troben en un enclavament privilegiat, des d’on el pintor Joaquim Sunyer va pintar la seva coneguda obra, Cala Forn.

    I degut a la pandèmia, fins aquí s’han traslladat els cultivadors de clavells. Situació que fa preveure que, en el moment de la florida, la seva flor engalanarà un entorn on, fins fa poc, hi florien els ametllers amb sintonia amb les flors de les herbes boscanes, com la  de les farigoles, el romaní, l’argelaga...

   Temps era temps, quan el nostre poble s’abocava al mar, en el qual hi trafegaven els pescadors de sempre. Avui, no estic segur si són només quatre o  cinc els patrons que surten a pescar. Un Sitges que donava l’esquena, literalment parlant, als camps i xermades, treballades per la gent de la pagesia. Actualment, majoritàriament representada, ves quines coses, per uns quants jubilats que han descobert que la  terra és el seu fort.

    Massa tard, en tots els sentits,  perquè ja no queda ni terra ni pagesos.

                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2021)