Totes les tempestes arriba un moment que deixen una certa treva. Entre una i l’altra, aquest dilluns, ha coincidit amb la festivitat de Sant Pau, la Festa Major de la veïna població de Sant Pere de Ribes, si més no el seu veïnat per la circumstàncies actuals no l’han pogut celebrar com estan acostumats. De totes les festes majors de la comarca, aquesta la trobo la més bucòlica, perquè transcórrer entre vinyes i camins que s’endinsen cap a les interioritats de les muntanyes. I amb aquests bardisses blanques que a mi em tenen el cor robat, potser per la seva simplicitat que només floreixen durant aquests mesos de tardor i hivern i que sobresurten per damunt de la monotonia que es reflecteix entre els ceps despullats i on només es fa palesa les seves soques recargolades d’un marró que es confon amb el de la terra.
Aquest lloc de Ribes, l'ermita de Sant Pau, per tot el descrit i altres singularitats camperoles que hi coincideixen, conserva un encant que els pas del temps, sortosament, no l’ha canviat. Sembla talment com si els anys transcorreguts hagin passat de puntetes per a no desbaratar el seu encant.
Amb ell hi va assimilat el record de personatges que, per la seva peculiar personalitat, contribueixen a mantenir un lligam amb una gent irrepetible per la popularitat que els distingia. I que portat per la meva admiració vers ells, de tant en tant procuro recordar a mena de senzill però emotiu homenatge que en vida, degut a això, a la seva senzillesa tan evident, ningú es va preocupar de posar en relleu. Aquesta vegada em torno a referir a l’Alfons Ramos, el qual es presentava cofoi dels càrrecs amb els quals es distingia i que es reflectia en la seva tarja de presentació, la qual s’afanyava a lliurar al seu interlocutor. En ella es llegia: Alfons Ramos, “Xipennai” professor de maraques i pandereta.
L’home gaudia de la festa major del seu poble, simplement sense fer res. Però és que només guaitar a aquest paisatge hivernal, tacat pel colorit del folklore i desbaratat el seu silenci pel so de les gralles, Què hi vols fer més? L’Alfons, però, era diferent ostentava un càrrec honorífic de docència interpretativa, al referir-se a les maraques i panderetes, que mostrava orgullós en la tarja de presentació i que es sentia important, quan al seu poble es celebrava quelcom. S’hi podia sentir, perquè la seva manera de ser, tan planera i gens maliciosa, era el reflex de les seus integres i exemplars principis, que el van acompanyar sempre.
La festivitat de Sant Pau tornarà a sobresortir el gener del proper any. Esperem que ho puguem tornar a celebrar com sempre s’ha fet i conservant, també, en la memòria el record de tants ribetans i ribetanes que de la seva manera d’ésser, n’han sorgit tants records que, avui, complementen els petits, grans, detalls de la història ribetana. Que ni les grans tempestes, que ara porten nom, han pogut arrabassar.
Com la del gener de l’any passat que s’identificava amb el nom de Glòria i que, al seu pas, va deixar un panorama desolador en tota la costa. I quan encara es patien les conseqüències ens va sorprendre una de silenciosa que en cara perdura i que els científics la van batejar com a Copvid-19. Amb unes repercussions per a la salut de les persones que fa feredat.
Som altra vegada a un nou gener i torna a sacsejar-nos una altra tempesta, la Filomena. Molts de nosaltres li hem afegit el sobrenom de la Filomena de can Mas, en record a aquella també singular sitgetana que està en el record de tots els qui la vam conèixer, la qual es va fer popular per les excentricitats que compartia amb la seva germana Maria.
El divendres de la setmana passada, en poques hores, ens va sorprendre una altra, l’Hortènsia Amb aquest pas esgotarem el santoral, davant un fet que cada vegada més es produeixen tempestes, a les quals no estem acostumats i que deixen importants destrosses.
I el més lògic seria que quan ha passat el temporal retorni la calma, però no és així. Perquè llavors són els polítics que sacsegen les bases de la convivència. Ara la tempesta ha sobrevingut a causa de les vacunes, doncs hi ha espavilats que no respecten els torns establerts, i a l’ocupar un càrrec de privilegi, se les enginyen per vacunar-se quan encara no els correspon. D’aquí que la gent que van a davant s’esvaloten, i amb raó. Curiosament són la mateixa ciutadania que quan es començava a planificar l’ordre vacunació, eren de l’opinió que primer se la posessin ells, referint-se al governants i assimilats. Tanmateix al començar a vacunar i observar que no s’han produït reaccions de massa complicació, ni risc, cada vegada són més els qui no volen cedir el seu torn. Fins i tot aquells que es mostraven contraris a que els vacunessin, ara sembla ser que, amb bon criteri, cada vegada són més els qui van canviant d’opinió.
Sembla ser que la propera tempesta ja té nom assignat, he escoltat dir que es dirà Ignasi. Cal demanar-li que sigui comprensiu amb nosaltres, perquè de tempestes climatològiques i polítiques ja n’estem farts.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de gener del 2021 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada