Aquests dies la vinya està dormida, amb les bardisses blanques que s’estenen, ufanoses, per entre les soques recargolades dels ceps. De Sitges a Ribes i d’allà a Vilanova. Quan els cellers, d’aquestes tres poblacions estaven en actiu, al començar el mes de novembre, posaven aixeta a la bota i el vi novell impregnava d’aroma l’interior de les dogues de les botes de fusta de roure i de castanyer. Ho pregona el refranyer popular: “per Sant Martí tasta el vi”.
Encara recordo, i aquest record, tot i que llunyà, tampoc ho és tant. Es recrea en el carrer de l’Aigua de Vilanova, on entrant des de la Rambla hi havia un celler, i damunt la seva gran portalada s’hi exhibia una branca de pi i una cadira de boga, visible a l’entrada. Uns senyals molt representatius que anunciaven que el vi novell estava a disposició de la clientela. Un costum que, fa relativament poc, tot i que el temps passa ràpid, va ser dels últims testimonis que vam poder observar, conscients que els cellers ubicats en les cases de dintre dels nuclis antics de les poblacions, tenien els dies comptats.
Per altra banda la tradició musical entre Vilanova, Ribes i Sitges, ha tingut molts bons representants. Amb balls durant les vetllades d’estiu i a l’hivern que eren freqüentats per pescadors, pagesos, sabaters, menestrals... Els qui es dedicaven a la vinya, durant el mes de setembre, estaven atrafegats amb la verema i no tenien gaires ganes de ballarugues. Es podien prendre un descans quan ja el vi fermentava a dintre el cup, fins que arribava el moment de trasbalsar-lo a la bota.
En mig de tot aquest procés, entre vinya i música, els músics i els estils, adaptats a les modes del moment, s’anaven alternant i a Vilanova, com en els altres pobles de la comarca, ressorgien les músiques tradicionals. A la capital del Garraf, entre gralles, ministrils, els Ministers de la Vila Nova. En els primers anys, amb la Paquita Puig , en Xavi Orriols, en Pau Orriols... sobresurt un jove que encara vesteix amb pantaló curt i que toca el timbal, és l’Oriol Guevara Sendra. La seva joventut avançava abraçada a la música, potser introduït a ella per l’influencia musical que exercien els seus parents, els quals acabo d’anomenar.
Ben aviat, però, va donar mostres del seu interès per la vinya; amb més predilecció pel fill, el vi, que per la mare, el raïm. D’aquí que comença els seus estudis d’enòleg, estudis que amplia en altres països del món, on adquireix uns bons coneixements.
De totes maneres, al començament, la música segueix sent la seva afició preferida. Té aptituds i, amb elles, ben aviat domina el clarinet, el tible i la tenora, i és a aquest últim instrument al que li dedica més hores d’estudi.
Nosaltres, els components de la Cobla Sitgetana, a la qual hi han tocat músics de Vilanova -com els seus parents- de Ribes, del propi Sitges i d’altres de més enllà de Vallcarca, quan s’esqueia li demanàvem a l’Oriol si volia venir a fer algun que altre bolo amb nosaltres, i no s’ho pensava dues vegades. El seu tarannà, alegre, rialler, de sortides espontànies i divertides, tot aquest currículum noble, pel que fa a la seva personalitat, coincideix amb la idiosincràsia que exhibeix la Sitgetana. I tal dit tal fet, ell i nosaltres, com s’acostuma a dir ara, ens ho passàvem “pipa”. A quins uns nosaltres, per engrescar al jove Oriol, comentant-li que tocar amb la Cobla Sitgetana aconseguiria un pedigrí que li serviria de targeta de presentació . Li comentàvem, perquè així havia succeït amb altres músics joves que havien debutat amb la Sitgetana, que després van arribar a tocar en les millors cobles i formacions musicals. L’Oriol reia amb la satisfacció d’un xicot, el qual no havíem vist mai trist.
Es va anar fent gran i la vinya, l’elaboració del vi, el cercar entre les aromes, noves sensacions i nous reptes; com la graduació, la seva qualitat...Tot un món complex, sotmès a una immensa munió de gotims de raïm que s’embotinen sota la frondositat dels pàmpols, des de que broten els ceps, fins que és el moment de la verema. Quan per ell la música no desapareix del tot i la partitura decanta cap a uns compassos d’espera, una sortida potser pensada en el dia de demà.
L’enòleg, que havia assolit càrrecs importants dintre del món del vi, feia embocadura amb el vi humitejant els llavis, on abans hi ajustava la canya de la tenora. El xicot rialler, l’home del somriure permanent, viu, al costat de l’esposa, la filla i la resta de la família, els moments més decisius de la seva vida. I ve que ens acaricia una frescor sobtada, amb la complicitat d’un aire fràgil i fred, que bufa en aquests primers dies de desembre, amb la vinya, com he dit, adormida. Tots els ingredients que aboquen a un ambient melangiós i trist. La mateixa tristor que produeix l’acomiadament de l’amic, que deixa en suspens el que no ha pogut acabar. Els compassos d’espera silencien la veu, la música, el ressò d’unes rialles perdudes en mig d’aquest silenci, al qual se li escapa un somriure.
Només el seu record , mantindrà viva la satisfacció d’haver-lo conegut.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre del 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada