DE METGE A ERMITÀ

  Quan aclareixi l’enunciat de l’encapçalament, podran comprovar com les meves intencions no s’ajusten prou bé a la realitat. Perquè una cosa és exercir de metge i l’altre, ben diferent, és fer d’ermità. Entre una professió aciençada  i una dedicació tan digna hi ha en comú una cert sacrifici. El que vol dir que el metge ha de tenir predisposició les vint-i-quatre hores del dia i l’ermità també. Dues responsabilitats que, com tots els oficis i predisposicions és menester una determinada vocació En poques paraules, un servei que guarda una certa relació to i que difereix en la manera de portar-ho a terme.

    A la Vila els metges s’han alternat i cadascun  d’ells han tingut i té un nombre determinat de pacients que acudim a ells quan els desgavells de la salut requereixen dels

 seus diagnòstics. Fa un temps, però, una urgència a la nit posava en marxa un protocol que consistia amb una implicació entre els familiars del malalt, el metge i l’agent de l’autoritat que es troba desenvolupant el seu servei. Com que no totes les llars disposaven de telèfon, davant una indisposició s’acudia al Cap de la Vila on amb tota segureta es trobava la parella de serenos. Se li exposava la circumstància i el mateix guàrdia anava a trucar a la casa del metge. L’esperava i tots dos es dirigien al domicili on es requeria la seva presència. Mentre durava el reconeixement el servidor de l’ordre restava al carrer, amb l’atenció d’acompanyar al familiar fins a la farmàcia de guàrdia, per tal que la presència del representat de l’autoritat certifiques que verdaderament es tractava d’una urgència. Igual que ara, que no disposem del servei d’urgència mèdica de nit i  sense la corresponent farmàcia de guàrdia nocturna.

   A raó de tot el comentat  ens podem fer una idea del sacrificat que era l’ofici del metge. Això en quant a l’àmbit urbá, perquè quan es tractava de fer diagnòstic  d’una indisposició produïda per algun estadant de les masies del terme, els tràmits eren molt més complicats, perquè havien d’anar a l’encontre del metge salvant la distància que els separava, cosa que feien mitjançant el carro i el cavall. Un recorregut que representava emprar molt temps que, en cas de gravetat , la distància jugava en contra. Si més no, els metges que eren previsors, segons  les explicacions de l’enllaç, es proveïa de la medicació que creia més oportuna per tal que ja es pogués administrar sense necessitat d’esperar un altre viatge d’anada i tornada. De totes maneres aquest s’havia de fer per acompanyar al metge fins a casa seva.

   A casa havíem estat conduits al doctor Joan Hostench, casat amb la Carme Martin, l’home a més de bon metge era també un bon aquarel·lista que a hores lliures havia plasmat els racons més carismàtics de la vila i, entre elles, les ermites. Amb la seva mort prematura, el metge de capçalera va passar a ser el doctor Rafael Padrol que ja ho era dels avis. Un migdia va passar que la vida de l’avi es balancejava en la fragilitat d’un fil. Va donar la casualitat que tots els metges es trobaven reunits en un dinar homenatge al doctor Benaprés. Passat l’avís als doctes comensals, un metge recent incorporat al servei mèdic del poble, es va oferir per portar a terme la visita. Però només va poder certificar la seva mort.

     El doctor Pere Serramalera i Cosp va continuar donant cobertura mèdica a tota la família. El nou doctor de seguit es va integrar amb tots aspectes culturals i artístics que la gent de Sitges organitzava. Estava avesat en  els temes culturals, i artístics, com la fotografia. Venia d’un poble que custodia una joia monàstica, el monestir de Santes Creus. Formava part del seu Patronat, i això l’implicava en molts aspectes d’una corrent cultural i artística de primer ordre.

     Membre del col·legi de metges, potser amb algun càrrec en la corresponent junta, el doctor es va implicar en la  restauració d’una ermita, molt malmesa, ubicada en el poble de Sarral, sota la protecció de Sant Cosme i Sant Damià, patrons dels metges. Comença en aquesta implicació la faceta d’ermità tot i que des d’una altra vessant. Escriu a tots els metges i els hi explica la situació de l’ermita derruïda i, per tant, abandonada  que és coneguda per la dels Sants Metges. Per tant, alguna cosa tenen en comú. En la missiva els hi demana una aportació econòmica per  iniciar la seva restauració. La resposta no es fa esperar i el col·lectiu de metges hi col·laboren majoritàriament. Fins a fer possible que l’ermita  quedi totalment restaurada i amb uns elements que la vesteixen d’una vistosa originalitat. Perquè també demanen la col·laboració dels habitants del poble, dedicats a la pagesia i a la elaboració artística de figures d’alabastre. Al tractar-se d’un poble amb activitat agrícola, se’ls hi requereix l’aportació de toma mena d’eines emprades en les feines pròpies de la pagesia. També aconsegueixen una àmplia resposta. Ben disposades, aquestes, en la majestuosa reixa de ferro que serveix de tancament, fa del conjunt un bonic i original element decoratiu.

    Primer doctor,combinant els seus

 aciençats coneixements amb els neguits per la fotografia i per la cultura en general. I, després, amb la implicació que li comporta la restauració de l’ermita, es pot dir que estem parlant d’un ermità encobert. Un ampli mostrari de neguits que van  acompanyar a aquest doctor, home de corbatí, com també vaig catalogar-lo en una altre ocasió en aquestes  mateixes pàgines.   

                                                                                                                          J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 octubre de 2014 )

SUCCEÏA ABANS DEL FESTIVAL

   A Sitges el cinema ha tingut un seguiment molt més fructífer  abans que no pas ara. A excepció del Festival de  Cinema Fantàstic que atrau a un nombre molt important de seguidors i s’ha consolidat com el més prestigiós de l’especialitat.

     El cinema local, em refereixo a les projeccions que s’han fet en les diferents sales, ha viscut moments gloriosos. Amb uns espectadors que no fallaven cap diumenge, quan després de dinar acudien a gaudir de les pel·lícules que s’anunciaven en les cartelleres.  De les quals s’encarregava de confeccionar  el Sr. Massana s’encarregava , tant de les del Retiro com de les del Prado. I, curiosament les dues les feia en aquesta última Societat. On li portaven i les anaven a recollir els respectius empleats, els del Retiro la penjaven en la paret de la pastisseria Massó que dóna al carrer Parellades i el Prado al Cap de la Vila en l’espai que quedava  entre  la floristeria de l’Enriqueta i la botiga de l’Angeleta dels ous.

     La cal·ligrafia dels anunciats, el conjunt en si, eren petites obres d’art on ressaltava el traç  de  dels guixos de colors que emprava. Era tanta la curiositat dels possibles espectadors que, al coincidir en el carrer amb els portadors, els acompanyaven per assabentar-se dels títols i dels protagonistes.

 Un altre bon anunciant era en Rupert Roca el qual, a toc de trompeta,  en les cantonades més cèntriques, desprès d’informar dels bans oficials, donava a conèixer les projeccions cinematogràfiques.

     El cinema ha evolucionat en tots els aspectes. En primer lloc en quant  a la comoditat de la sala, res a veure amb aquelles butaques totes de fusta, seient inclòs, que ja van substituir a les cadires de boga. Fins arribar a l’actualitat que són del tot confortables. En l’època de les cadires a més el cine era mut, els espectadors havien de seguir la trama i la imaginació feia la resta. Per tal de que no fos tan monòton, disposaven d’un acompanyament musical, convertint-se el piano en un protagonista destacat, junt amb instruments  de corda. Segons fos l’argument els mestres escollien el repertori més adient i disminuïen o apujaven el so segons el moment . Un músic molt peculiar i conegut en aquestes sessions era el vell Sou que  a més del saxofon tocava el violoncel, instrument que emprava en les sessions. Els músics que toquen el violoncel fan servir una tira de roba que en un extrem porta una argolla amb suficient obertura per passar per la pota de la cadira i, en l’altre extrem, una successió d’ullets on s’introdueix la punta metàl·lica de l’instrument per tal de que no rellisqui. El nostre protagonista recolzava  directament la punxa al terra i procurava sostenir-lo  al mateix temps que passava la mà per les cordes. En aquella hora, desprès de dinar i a les fosques al músic li entrava una nyonya amb la qual no dominava ni la partitura ni l’aguant de l’instrument. Així la capcinada anava acompanyada del consegüent soroll que produïa la puntera amb el terra. Entre el silenci i  l’intriga de la trama, allò tan simple es convertia en un terrabastall incontrolable fins que el músic s’incorporava al mateix temps que rebia una esbroncada general: “Soooouu “.

    El progrés es va fer palès ja amb el doblatge de les pel·lícules, encara amb blanc i negre. Per passar a color i, continuant amb l’evolució a cinemascop i technicolor. A banda de la censura a les quals estaven exposades, en el moment menys pensat i en el més interessant es fragmentaven per un excés d’escalfor de la potent bombeta, que veies com dilatava el cel·luloide fins a fondre’s, tot passava  en qüestió  de segons, quedant la pantalla en blanc i amb acompanyament de xiulets. L’operador de cabina havia d’afegir i donar-li continuïtat el més ràpid possible.

    Les qualitats del so també han experimentat un gran avanç, amb la implantació del Dolby sourund que des de la butaca s’experimenta una sensació molt propera a la realitat, tan és així que quan es projecta una  pel·lícula d’acció i de tirs s’escolta el xiulets de les bales com si et freguessin el clatell. Fins arribar a la tecnologia 3D que òpticament pots tocar els personatges o experimentar sensacions d’una realitat increïble.

   Però potser els de la meva edat ens quedem  amb aquelles sessions de cinema que tenien lloc desprès del ball de disfresses de la sessió infantil del diumenge de carnaval. Quan els pares s’encarregaven de tornar a posar les butaques a la sala de cara la pantalla i començava la projecció de curtmetratges d’en xarlot i del prim i el gras. Com habitualment no anàvem al cinema , aquelles breus sessions ens sabien a poc. La resta de diumenges els locals de cinema feien un ple absolut. I en el Prado i el Retiro a l’acabar la sessió els mateixos espectadors s’encarregaven de retirar les butaques i així deixar la pista lliure per al ball de tarda.

    El cinema ha evolucionat i es roden pel·lícules amb uns grans efectes i complexos arguments que, tot i amb això, no tenen la influència de captació  de les d’abans. Amb uns títols i uns artistes que han entrat a la història cinematogràfica per la porta gran. Amb tot, les dues sales que queden a Sitges, amb contades excepcions, fan un ple absolut. Potser cal buscar els motius a les enormes facilitats que avui disposem per gaudir d’una bona pel·lícula des de la butaca de casa. Ja se que els entesos diran que no és el mateix. Com igualment també seran de la mateixa opinió, el gran nombre de seguidors que venen d’arreu per assistir a les sessions del cinema fantàstic, les d’un Festival que és apunt de clausurar una nova edició.

                                                                                                                       J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el  10 octubre 2014 )                                                                       

HOMENATGE A LOS ANGELITOS NEGROS

 A la botiga de l'antiquari  Llorenç Garcia han disposat un muntatge on s'hi pot veure la fotografía del Sr. Julio San Miguel, feta des d'aquesta mateixa finestra. I el clavell de ferro forjat, obra de l'artista forjador, dos detalls que comentava en el meu article.

ELS REPARTIDORS DE PROGRAMES

Tota mena d’esdeveniments han estat anunciats de manera puntual. Les pàgines de l’Eco han donat cobertura informativa d’actes, espectacles i de qualsevol activitat que requereix que el seu comunicat arribi a cada casa. A més, per tal de que sigui més directe el missatge informatiu, s’han repartit el que sempre hem anomenat programes de mà.

    Entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, els programes de mà es van consolidar com la manera més eficient de propaganda. Especialment pels aficionats al cinema, els quals restaven amatents als repartidors de programes per tal de disposar d’informació puntual de les pel·lícules que es passarien en les corresponents sales de cinema: Prado. Retiro i Rialto i fins i tot el Patronat. Les cases distribuïdores de pel·lícules proporcionaven uns programes que avui tenen un valor de col·leccionista. En una cara anava impresa, a tot color, l’enunciat de la pel·lícula amb la corresponent fotografia dels protagonistes principals i algun detall que s’identificava amb l’argument. La part de darrera estava en blanc i en ella les entitats que llogaven la pel·lícula feien imprimir  els dies i l’horari de  les sessions.

   Omplert tot aquests requisits, els encarregats de repartir-los els anaven a buscar a les  impremtes: a la del Sr. Joan Puig i a la de l’Eco. Els més joves cercaven als repartidors perquè aquells il·lustratius  programes, junt amb els cromos els, completaven un singular patrimoni, el qual dosificaven en els límits traçats en el terra, com aportació a la tirada de patacons. Altres els guardaven fins al punt de disposar d’una curiosa col·lecció.

    Cada Societat comptava amb els seus repartidors. Al Retiro disposaven del Sr. Sanahuja a qui la veu popular coneixia pel sobrenom d’en “Toledo”. Un mot que va identificar a tots els fills i família. Eren tan alts que a algú se li va ocórrer fer-ne la consegüent comparació: “Ets més alt que la catedral de Toledo”. Tanta en va ser la influència de la susdita comparació que els hi va quedar, per sempre més, la denominació. L’home desenvolupava l’activitat de repartidor fent servir una conclusió que el va fer popular. Quan lliurava el corresponent programa afegia un supòsit que moltes vegades encertava. Amb to sorneguer repetia: “Té, encara que no vinguis mai”. Una elocució que, a més de posar en evidència al receptor, venia a mostrar una generositat per part del repartidor el qual, tot i ser conscient de la poca voluntat d’assistència,  lliurava el programa.

    Entre altres el va succeir en Manolo Delgado, eficient empleat de la casa, on també desenvolupava diferents comeses, imprescindibles per al bon funcionament intern. Es dóna la casualitat que en Manolo acudia a l’Eco a buscar els programes i  potser els havia imprès el seu fill Rafa i ordenat el feix el seu altre fill, en Pepe que n’era l’aprenent. Si més no en Manolo no tan sol s’encarregava de repartir programes que es basaven amb informació destinada al lleure dels dies de festa, l’home tenia encomanat un altre repartiment de fulls informatius, els mateixos que havien lliurat la Sisqueta i la Tona. Les quals a més propiciaven tota mena de detalls identificatius. Perquè no parlem de programes, sinó d’esqueles. Una informació que avui tan trobem a faltar quan algú ha mort i no ens assabentem. Les Societats locals eren un punt important d’informació perquè diàriament hi acudien molts socis a fer el cafè. Coneixedors d’aquests costums, el repartidor deixava unes quantes esqueles a cada Societat que es convertien en una enorme efectivitat informativa i fins a cert punt revulsiva. El col·lectiu de gitanos de casa nostra tenien per costum, quan arribaven de fer transaccions comercials pels diferents mercats, i un cop havien dinat, es mudaven hi acudien a fer el cafè. Com era gent de costums, sempre hi havia l’espavilat que sense que ningú s’adonés, disposava unes quantes esqueles a damunt de les taules que ocupaven aquest col·lectiu. Només arribar, aprensius com són a la mort, si es trobaven amb tan necrològica informació se’ls hi removia tot, fins el punt que, per la seva tranquil·litat, canviaven de taula.

    Dels programes del Prado i del Rialto s’encarregava el Sr. Casildo Vivó, majoral que havia estat dels cercolets i com a tal s’assegurava de comptar amb l’acompanyament musical, reservat a un pastor que vivia pels termes de Begues i que s’hostatjava en la seva casa, on li proporcionaven la roba adient  per tal d’oferir una acurada presencia durant l’acompanyament del seguici folklòric dels dos dies. El Sr. Casildo era  Pradista i eficient col·laborador.

    Al Prado també hi trobàvem al Sr. Jordà que a més de fer de porter a la porta del primer pis del saló teatre, a l’estiu repartia els programes amb els quals s’anunciava la programació d’aquell balls i espectacles diaris, que començaven per Sant Joan i s’acabaven per la Mercè.

     I sense voler haig de tornar al pis de casa de la família Torrens, perquè allà en aquesta privilegiada tribuna de la casa de la torre del rellotge, la Montserrat s’hi passava moltes estones guaitant al brogit de la plaça, des d’allà  ho dominava tot, fins i tot els repartidors de programes. Tanta n’era la seva curiositat que quan es distingia un, no parava fins a tenir la informació del contingut. Es valia dels alumnes que anàvem a classe de solfa. Només obrir la porta, ens demanava si sabíem del que es tractava. Si li responien negativament, ens demanava que anéssim a buscar-ne un.

    Un dels últims repartidors de programes  és en Jaume Ferret, net d’en Tolu del gas. Un xicot que fa molts anys que s’hi dedica, malgrat que les noves tecnologies han jugat en contra d’aquesta modalitat i, per tant, dels repartidors.

                                                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Siges el 3 d'octubre del 2014 )

ANGELITOS NEGROS

  En el transcurs de la dècada dels cinquanta, Antonio Machín es va convertir en el ídol d’una joventut que ja anava de camí dels seixanta i una mica més enllà. El cantant d’origen Cubà  havia amenitzat moltes d’aquelles nits d’estiu sitgetanes i la seva veu, característica, única, així com el seu swing, aconseguia captivar el bo i millor dels  d’aquella edat que començava a ser daurada. Entre el seu repertori més aplaudit es trobava: “El manisero, Dos gardenias, Angelitos Negros”. La lletra d’aquesta última començava: “Pintor que pintas iglesias, pínta unos angelitos negros....”. Un bolero que es va convertir en un clàssic, ja  no sols per la melodia, sinó també pel significat de la lletra, per la pell bruna dels angelets i pel moviment compassat de les maraques amb les quals s’acompanyava el cantant.

   Paral·lelament entre el final de la dècada dels cinquanta i començaments de la del seixanta, la secció fotogràfica Sitges Foto Film, organitzava uns concursos nacionals de fotografia, el fallo del qual tenia lloc en les vigílies de les festes de Nadal. Els organitzadors reservaven un apartat al tema Sitges, al qual hi podien presentar obra qualsevol participant, que no havia de ser necessariament veí de Sitges, però sí que la imatge havia de reflectir  detalls de  temàtica local. En una de les edicions va guanyar una fotografia molt bonica, l’autor  era el Sr. Julio  San Miguel, pare de la regidora Carme San Miguel que ho va ser de l’Ajuntament de Barcelona i actualment ho és del de Sitges, formant part del grup de l’oposició.

   La imatge de l’obra guanyadora estava impressionada des de l’interior de la botiga d’antiguitats  d’en Llorenç Garcia. Aquest bonic espai que es troba situat en el baixos de can Falç i fa cantonada amb el carrer Carreta. Si veu una  disposició d’angelets de talla, que pengen,  del llindar de la finestra, mostrant cara fosca. Darrera de la grisor ambiental del dia, l’artística reixa exterior i la silueta de l’església. El  Sr. San Miguel  la va titular: “Angelitos Negros”, un títol que feia honor als protagonistes de la fotografia i, sens dubte, es recreava en el  del bolero de Machín. Pels aficionats a la fotografia, ha estat una obra de grat record.

   La botiga que regenta en Llorenç Garcia està ubicada en un lloc privilegiat, però a banda de l’enclavament, es fa palesa la sensibilitat de l’antiquari que està darrera el negoci. Les dues finestres que s’aboquen al Passeig, ofereixen un estil i una sobrietat que les diferencia del comerç convencional i encaixen amb l’arquitectura de l’edifici. I com abans de dedicar-se de ple a les antiguitats, en Llorenç va continuar l’ofici del seu pare, allà, en la fornal dels baixos de la casa on avui està ubicat un restaurant, el ferro enrogia i sobre l’enclusa, amb cops secs i persistents, anaven modelant l’elegant forma de la reixa, fins a quedar una replica exacta de la que ja disposaven. Les dues finestres, amb les reixes corresponents, són com una obra d’art que inspira a fotògrafs, pintors i és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui ens visiten. La seva disposició, tan acurada, contribueixen a posar una subtil pinzellada en aquesta escaire que abraça la blancor de la paret de can falç i s’estén fins aquest començament del carrer Carreta, on es continua exhibint uns elements molt acords amb tot l’entorn.

   Ara, per qüestions burocràtiques adscrites a la complexitat que et reserven els contractes d’arrendament, el darrer antiquari de sitges, a no ser que es faci tot el possible per salvaguardar un establiment tan carismàtic en el teixit comercial sitgetà,  es veurà obligat,  a tancar la porta de la botiga, aquesta que és un referent de bon gust i sensibilitat, en quant a la perseverança  de mantenir aquest bocí de Sitges tan ben disposat  a les mirades i a la curiositat de tots els qui mentre passegem guaitem a l’interior des de les dues finestres. Ve a ser com tafanejar  a la privacitat d’una llar d’aquell Sitges antic amb cases senyorials, com la que ens ocupa. On els objectes exposats són el compendi d’un temps passat i que els anys els han acabat convertint en antiguitats i fins i tot en  selectes obres d’art.  

   Traslladada la manyeria al carrer sant Honorat, quan aquest carrer encara no s’havia obert, paret amb paret amb la fàbrica de persianes Mirabent-Adell, en Llorenç va continuar l’activitat en el nou enclavament. D’allà sortien aquells artístics clavells de ferro forjat, amb una filigrana d’orfebre en el tracte dispensat en la representació de la flor. Tot ell d’un negre molt matisat, una vertadera obra d’art. Els de casa l’emmarcaven amb un perfil estret de fusta envernissada i col·locaven el clavell damunt un fons de  tela vellutada que feia una mica de mostreta, de color verd poma. A sota la tija del clavell s’hi fixava una placa d’or on hi apareixia escrit el premi atorgat. Es tractava dels reconeixements que es concedien durant l’acte de clausura del festival de Cinema Fantàstic i de Terror, certamen cinematogràfic que també organitzaven la gent del Sitges Foto Film.

   Angelets, negres, blancs i rosadets, han campat per tots els racons del Sitges íntim. Que sembla condemnat  a perdre aquesta intimitat a favor d’un dimoni sorollós i poc respectuós amb la sensibilitat i les bones maneres de la nostra gent. Mentre van desapareixent, del nostre paisatge, establiments que han contribuït a mantenir una activitat comercial que ens era molt familiar i molt integrada amb l’entorn. Seria una llàstima que aquestes dues finestres perdessin la força de convocatòria, la que ens porta a guitar al seu interior i on, entre les reixes, la mirada es perd en el temps i en la història de cada objecte. Sense distincions, però potser sí preferències. Malgrat que: “los angelitos negros también los quiere Dios”. 

                                                                                                J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre 2014 )

LA BOSSA O LA VIDA ?

  Han canviat tant els costums, que fins i tot els lladregots han suprimit un formulisme que els era molt comú. I que feien servir quan sorprenien a la víctima, amb la  intenció de robar-la, però abans tenien la delicadesa de deixar escollir: “ ¿la bossa o la vida ?”, li preguntaven. Un costum que cal buscar-lo en l’època dels bandolers, quan assaltaven les diligències i a altres que freqüentaven camins solitaris. Perquè sabien que tots ells transportaven els seus estalvis dintre unes peculiar bosses de pell.

    Passats els anys el costum d’aquesta exigència, i el detall de la consulta, va tenir una perllongada continuïtat. Rarament la víctima es decantava per la via ràpida i definitiva, sinó que lliurava la bossa i així podia continuar gaudint d’una prologa, la durada de la qual depenia d’altres circumstàncies.

   La fotografia que acompanya l’article presenta una exagerada disposició de bosses en una bicicleta, que en el supòsit que estiguessin plenes de diners i descobertes pels atracadors, la preferència entre el diner i la vida  podria derivar a una difícil i rocambolesca negociació. És, no m’ho negaran, una imatge que es presta a moltes interpretacions, tot i que en el fons més aviat em decantaria que es tracta d’un més dels estralls derivats de la misèria. La fotografia la vaig impressionar tot passejant per un carrer de Londres, casualitats, la bicicleta carregada de bosses es trobava estacionada davant d’una oficina del banc Santander, molt afí a la nació d’Espanya. Que ara assoleix un protagonisme especial, degut a la mort sobtada, la setmana passada, del seu amo Sr. Emilio Botin. En aquell moment el banquer era viu i l’oficina era un exemple  de la seva expansió. I que en el seu dia també va aglutinar l’oficina del carrer Jesús de la nostra vila, previ fusió del banc Central- Hispà. Sense oblidar-nos de quan la sucursal del banc s’obria sota l’anunciat de Banc Hispà Americà, del qual en va ser director de l’oficina sitgetana el Sr. Josep Vallet, i que sota les seves ordres hi van col·laborar eficients empleats els quals, pels anys que hi van treballar, assoliren un prestigi i una coneixença per part de tots, que segueix en el nostre record. Curiosament, amb l’afinitat que tot sovint manifesto amb referència a la família Torrens, no vull deixar escapar l’oportunitat que em brinda aquesta menció al banc, per dir que en Josep hi va treballar una temporada. Bé fos degut a aquest contacte amb la banca o a un afany de col·leccionisme, durant l’època que no paraven d’obrir sucursals bancàries en el poble, es va aficionar a intentar ser el primer client que hi obria una llibreta. En tenia de tots els bancs i caixes. Si més no, tornant a la faceta laboral, a la d’empleat de banca, com he dit, va durar poc. Malgrat la seva afició a comptar diners, va poder més poder fer el mandra que haver de formar, puntual, a l’hora de l’obertura de l’entitat. Va canviar el contacte amb els diners per uns roncs entre llençols nets i ben disposats. Els companys de musica sempre li fèiem el comentari que si hagués continuat, hagués pogut arribar a ser  director. I ell  responia  amb una pregunta: ¿ Què no és bonic ser l’únic director de la teva persona i que ningú en mani? Quelcom de raó tenia.

       Tornant a la instantània fotogràfica, sobra haver de dir que no vaig deixar escapar l’oportunitat de fotografiar aquesta imatge amb un missatge tan atractiu. Tot i que mentre l’enquadrava em van desfilar per la ment un bé de Déu de pensaments i d’interrogants. Potser es tractava d’un bon client que s’havia desplaçat fins a la sucursal per a fer un important ingrés, o anava a fer un repartiment, mesurat, entre diferent entitats bancàries. O a l’inrevés, el que pretenia era repartir, amb ordre i mesura, entre la bicicleta, el nominal d’un voluminós  reintegrament.    

    Sense voler donar més voltes, tocant de peus a terra, la seqüència mostrava les diferencies entre l’interior i l’exterior, oferint un singular i únic missatge, com ho és el  d’insinuar que fins i tot en els països menys castigats per la crisi , existeixen bosses de pobresa. I que hi continuen, sense anar més enllà, havent coses que penjades semblen bosses. Innegable si ens atenem a la fotografia.

                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2014 )

                                                                        

COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

    Aquesta elocució indica que el començament, sigui del que sigui, es fa d’una manera diferent a com s’hauria de portar a terme. És a dir, començar pels fonaments i anar avançant, de baix cap a dalt. Sigui la construcció que sigui, la teulada és bàsica per la seva salvaguarda. Sobretot impedeix que es filtri l’aigua de la pluja, i tal com pregona la saviesa popular:   “qui no arregla una gotera, ha d’arreglar la casa sencera”.

   Quan es construeix un edifici i s’arriba a la coberta, en diuen treure les aigües, que no significa altra cosa de canalitzar les  pluvials i conduir-les fins a la claveguera o fins a nivell de carrer. Assolit aquest objectiu, ha prevalgut el costum de posar la bandera. Un fet que sembla derivar cap a la desaparició. O com que ara no es construeix tanta obra nova, no onegen tantes banderes en les teulades, i dóna la sensació la guardem per altres esdeveniments de més rellevància i per a diades tan assenyalades com la d’ahir.

    Tornant a la construcció, posar la bandera a la teulada ha estat un objectiu important, esperat, pels treballadors que intervenen. Perquè a més d’arribar a aquest punt culminant de l’obra, significava que tampoc s’ha produït cap accident. No obstant l’aspecte més engrescador,  cal buscar-lo en què posar bandera va aparellat amb una celebració i, aquesta, es fàcil d’intuir. L’amo de la casa  paga un àpat a tots els que hi han participat. Mentre això no es produeix, la bandera continua onejant i els més maliciosos exclamen: “encara no ha pagat... “. Un símbol que, en aquest cas, indica haver assolit una fita, però també es converteix en un delator d’unes llargues que impacienten als treballadors, que ja tenen coll avall suculents suquets  i apreciats vinets. També s’ha de dir que el desplegament de la bandera, enganxada en un simple tros de fusta, en els anys quan s’anava més prim d’armilla, atreia moltes més motivacions.

   La teulada de l’ermita de Sant Sebastià necessita d’una acurada intervenció per tal de restituir les teules velles per unes de noves. L’actual ermita va ser edificada damunt els vestigis d’una  altra del segle XIII, amb una posterior  restauració efectuada el  1614, fins arribar a l’actual  1857 – 1861. El 23 agost d’aquest 1861  es va beneir i el 25, del mateix mes, si va portar l’ imatge del Sant en processó. Quan es van complir els 150 anys, a la vesprada de la festivitat de Sant Sebastià, va tenir lloc un nou retorn de la imatge del Sant a l’ermita, desprès que el seu interior va ser totalment restaurat. Es va fer amb la presència dels gegants, encapçalant una cercavila on hi eren presents tots els balls i entremesos populars, amb les banderes gremials, de les societats i dels confraries  religioses i autoritats locals i eclesiàstiques Els més visionaris ho atribuïren a la que se’n podria anomenar, festa major d’hivern.

    Vist des de la perspectiva de prioritats, potser hagués estat millor fer primer l’obra de rehabilitació de la teulada  i després continuar arranjant l’interior. Atenent-nos a l’elocució popular, podem dir que es va començar la casa per la teulada, a pesar que aquesta no es va tocar. Perquè atenent l’ordre de prioritats, possiblement no s’hagués arribat a temps per donar el lluïment que l’ermita  es mereixia,  davant  aquella imminència  de la celebració dels 150 anys.  Especialistes, persones competents en la matèria, tenim per establir la manera de com i quan, s’han de realitzar els treballs.

    El cas que arribat el moment d’obrar a la teulada, el cost de l’obra és important. I davant el fet, totes les idees que puguin contribuir a fer menys feixuga la carga, són ben rebudes. De manera especial quan reben l’escalf de la gent de Sitges que en som els primers implicats. Amb aquesta finalitat ha sorgit el suggestiu “Buffet Musical”. Un espectacle bàsicament musical, que posa en escena gran varietat d’estils i acoblaments interpretatius. Portats a terme per la gent del poble. Un detall que contribueix a fer-lo encara més atractiu i molt més proper. Gent amiga, veïns i coneguts que han secundat la crida de l’Esteve Ferré que ha dissenyat i dirigit l’espectacle, posat en escena en el saló teatre del casino Prado. Amb la col·laboració no tan sols amb la gent que surt a l’escenari, sinó que també el personal que no es veu, però que són allà: les cosidores, els responsables dels comandaments del so, de  llum  de l’atretzo...

    Cada teula de l’ermita, en un lloc ben posicionat del paisatge sitgetà, un redós de pau i recolliment, també simbòlicament, abans s’haurà rebolcat per entre el “glamur” del teatre de “varietes”. El món desenfrenat de l’espectacle i la faràndula. Tot servit en un bufet, suggestiu, on els protagonistes, amb la seva manera d’ésser i amb l’anatomia pròpia de cadascú,com no pot ser d’altra manera, hi posen un toc desenfrenat, de complicitat, que captiva l’espectador. Els hi ha que apareixen en tots els “fregaos” haguts i per haver i, mentre restem a l’expectativa se’ns escapa sempre la mateixa exclamació: “mira-la!”.  Un apropament, el de la coneixença, que encara fa més suggestiu l’espectacle. Al final, sortim al carrer satisfets, aliens a la teula que hem pogut apadrinar. Quan paradoxalment la del Prado també és un colador. Però, mirat des de la vesant de l’apadrinament, entre una i altra, són masses teules per a sufragar. I és que també són moltes  les  teulades que fan aigües per tots costats.  

    A vegades convé començar la casa per la teulada, en el doble sentit de l’expressió, ja hi pujarem a la de l’ermita des on s’albira una panoràmica de contrastos; blaus, verds i de silencis eterns. I amb les teules sorgides d’un espectacle, on la gent de Sitges s’ha mullat.    

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de setembre 2014 )

                                                               

QUEDA POC ESTIU

    Hi ha el costum d’avançar la rotació de determinades estacions. Així quan s’ha acabat la Festa Major ho associem a què l’estiu també se’ns en va de les mans.

   Amb tot ha estat un estiu suau, en quant a temperatures. Fins i tot caracteritzat per un seguit d’inclemències meteorològiques que l’ha convertit en una mica atípic. Amb un mar molts dies esvalotat. Fins que, aquestes darrers setmanes, quan en teoria la calor havia d’anar a la baixa, ha estat quan més en fa. Després d’un juliol suau. Ideal per a treballar, per a descansar a la nit. No estaran igual de satisfets tots aquells que el calor és la base fonamental dels seus negocis. Si el temps no acompanya no és té set, ni ganes de consumir gelats.

   El contingut de les neveres i geladores s’ha mantingut en uns nivells de normalitat. Cal apuntar que les neveres ha estat un invent molt pràctic, ara d’una normalitat absoluta, però els qui hem viscut la transició entre el gel i aquests sofisticats aparells de refrigeració i congelació, ens adonem que, amb poc més de mig segle, l’avenç ha estat extraordinari. Si ho comparem amb aquelles neveres, com les que fabricava el Sr. Pujadó, avi d’en Joan Roca, amb carcassa de fusta i interior recobert de zenc. Quasi bé cada dia s’havia d’anar a comprar un tros de gel, a la bodega de ca la Candelària, a cal Javier o a la mateixa fàbrica del gel, ubicada al carrer Espalter, de la qual n’eren els encarregats la família López, que vivien a dalt el pis. La irrupció de les barres damunt de la plataforma  produïa un fort terrabastall, degut que els grans dipòsits de ferro, amb les formes de la barra, s’abocaven i aquestes relliscaven fins arribar a l’aturador. A continuació  trossejaven les barres segons la demanda.

   Aquesta temporalitat fresquívola, era efímera, s’anava diluint a mesura que es fonia el gel. Aquesta circumstància propiciava que la gent no pogués acaparar gaires provisions, es pot dir que havien d’anar a comprar cada dia, no com ara que pots carregar i la nevera ho conserva. Associat amb la nevera de gel existia un armari que anava fixat a la paret, amb tots els costats i portes obertes, protegides per una tela mosquitera i que es col·locava en el lloc més fresc, Però la temporalitat d’emmagatzematge era d’una immediatesa, limitada a unes quantes hores. Atenent-nos a aquesta circumstància, les mestresses de casa havien de cuinar amb la mesura exacta, per tal de que no sobrés menjar. Amb la diferència que si ara en sobre, el desem a la nevera i en qualsevol altra menjada s’escalfa i s’aprofita.

     Les persones que van viure, fins i tot,  els començament de les neveres de  gel, explicaven que el vell Torrens, pare del músic i d’ofici barber, l’últim emplaçament de la barberia va ser al carrer Bonaire, on  hi ha la redacció del setmanari,  també tenia cura de la cantina del Prado. Els socis que la freqüentaven li exigien al cantiner que havia de comprar una d’aquelles neveres. Tan van insistir que al final l’home va accedir i la va disposar en el local. Però la sorpresa de la concurrència va ser quan les begudes que es servien no tenien el grau de frescor desitjat i, ben aviat, esbrinaren que el cafeter no l’omplia de gel. Li van fer l’observació i la resposta els va deixar glaçats: “sí home, amb el que m’ha costat, a veure si encara haig de comprar gel”.

    Paral·lelament els gelats es convertiren en una delicadesa de l’estiu, com els que elaborava  el popular xé. I els posava a la venda  amb aquells peculiars carretons que disposaven en els punts més estratègics del Passeig. Si més no  va ser un italià qui va oferir una gran varietat de gelats mai vista per la gent de Sitges. El Mateo Olivier i la Lluïsa la seva muller van obrir la seva primera gelateria al carrer Major, en un local reduït situat a davant del carrer Tacó. Quan la família Solé, van obrar en la casa del carrer Jesús, on hi tenien el forn i la fleca,  els baixos van quedar dividits en dos espais. La Societat el Retiro, sempre amb el projecte de poder disposar d’un accés obert a un enclavament més cèntric, va llogar una d’aquestes parts i va veure complert les aspiracions de tenir una entrada i sortida al rovell de l’ou del poble. En aquell temps se’n va parlar molt d’aquest accés, el qual va representar una millora per a les aspiracions retiristes. La mateixa veu  popular, a la qual m’hi refereixo moltes vegades, a aquests pas el va batejar com el “túnel”. En el tros que va quedar lliure, la família Olivier hi va ubicar una altra gelateria. Que desprès va traslladar on havia estat la bodega d’en Javier de cal cafetó. Curiosament a un espai on el gel també n’havia estat  protagonista.

  Aquest pas, per on s’accedeix als jardins del Retiro, li va venir de primera a la Montserrat de cal Sr. Torrens, perquè la dona el transitava moltes nits d’estiu i, des de l’entrada al jardins copsava l’ambient dels balls de nit. Un cop havia espiat a la societat rival, s’afanyava a portar les novetats al mestre Torrens, se li apropava per un costat de l’escenari i li cridava: “Sr. Manel, al Retiro la gent ja balla”. O a la inversa: “aquí hi ha més gent ballant que al Retiro”. Si el nombre de parelles ballant era més favorable al Retiro, en Torrens mostrava un nerviosisme que no podia dissimular. I és que el mestre tenia gran passió pel Prado.

  I arribem al setembre que es caracteritza per una davallada de gent. I els carrers tornen a una normalitat relativa, perquè per aquestes dates els qui més hi transitaven eren els carros, carregats amb les portadores, en els seus recorreguts cap els cellers. Quedava, igualment, poc estiu, si més no s’oferia un  imatge camperola, que també s’ha perdut. Mentre no perdem l’ oremus ...

                                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de setembre del 2014)

AVUI

   Aficionat com sóc a submergir-me en historietes del passat, a mi mateix m’ha sobtat l’haver apuntat un títol incidint en aquesta actualitat. I és que avui, en aquesta hora tardana de la nit que acomiada la festivitat de Sant Bartomeu, estic a un pas que tal precisió  ho deixi d’ésser i m’hi hagi de referir emprant el terme d’ahir. Per tant em trobo just en el llindar  per escriure, encara, en present, sense haver de recórrer al passat més proper o, si s’escau, referir-me al demà, amb  hipotètiques i simples suposicions. Sigui com sigui, estic dintre de la franja que limita  el calendari establert i que encabeix els dies designats per a celebrar  la nostra Festa Major.

Encara que no ens ho sembli, hem estrenat aquest avui amb la mateixa sensació festiva que ahir. Ni ens vam adonar que la vigília es va acomiadar just  les dotze de la nit. Per tant avui s’ha convertit en un dia molt complert. Els qui ho vam preferir, vam anar a dormir en plena gatzara i ens hem aixecat en el transcurs del mateix dia. Aquest detall no ens ve de nou, perquè durant la resta de l’any també acostumem a anar  a dormir i ens aixequem en el mateix dia. Circumstància que neguiteja als socis de la comunitat Europea que estan emparrats en fer-nos anar a dormir més aviat, seguint els costums de la majoria de països, on a les vuit del vespre ja no es veu ningú pel carrer i al cap d’un parell d’ hores, ja són tots a dormir.

   La nostra Festa Major ni tan sols dorm, es rebolca entre músiques de tota mena i quan encara sembla que queda nit, la desafia, com pregona el programa,amb una alegre i festiva matinal. Aquest és el repte que tempteja a la major part dels qui no fa gaire hem anat a dormir: Aixecar-se o continuar al llit?  Si ens decantem per aquesta darrera opció ens afrontem al remordiment que ens perdrem la Matinal, sent prou conscients que aquesta sols es produeix una vegada a l’any. Tot dependrà del cansament i, per descomptat, de l’edat. Perquè aquesta mana davant determinades preferències. Els anys posen límit, fins i tot a les il·lusions festives i de caire tradicional, com aquestes que coincideixen amb  la Festa Major. Aquesta no es viu amb la mateixa intensitat quan s’és jove que quan es van acumulant anys. Sembla estrany, però és així i això es nota en moments puntuals com aquest de la matinal, quan la mandra s’imposa i per l’interior hom murmura, ja s’ho faran... Com si es tractés d’ una força major  que t’està aferrant als llençols.

Ahir i avui els protagonistes han estat la nostra gent, de manera especial aquells que han participat en les continuades evolucions del nostre folklore. Ho va ser en Cisco Arbonés, responsable de pregonar la festa amb una originalitat molt d’acord amb el seu tarannà. I malgrat l’universalitat de la seva persona, guarda un darrera  fons camperol, el qual té els orígens en un dels pocs horts que encara és visible camí de la creu de Ribes, del qual en tenia cura el seu avi i la seva àvia i després el seu pare i l’oncle Manel, tot i que aquest últim ha tingut més vincles amb la terra, amb aquest hort tancat amb típic reixat de fusta, tan comú en els altres horts que han existit.

   També ho ha estat l’Isidre Baqués, el pendonista, que a banda del tema de la pintura que ha coincidit amb l’historial de la major part dels protagonistes, ho han estat els gegants, el ball de bastons, els castells....  També les autoritats civils i religioses i la Comissió de Festes, caracteritzada per la seva joventut, el seu dinamisme i unes ganes de treball inesgotables en favor de la Festa. I per aconseguir l’èxit, el seu treball no es limita ni ahir ni avui, fa temps que hi dediquen hores i il·lusió. Avui la jornada s’ha tancat  amb  la solemnitat  i gatzara, molt característica,amb la qual es recull la imatge del Sant a l’església, després del recorregut processional pels carrers del poble,  Amb el tabernacle una  altra vegada a aixopluc, la festa continua al carrer, amb la darrera encesa de les bèsties de foc, amb ensurts inclosos, i la darrera  ballada dels gegants. I aquest avui, sense adonar-nos ja ho deixarà d’ésser,  perquè la franja horària així ho determina, Un ahir i un avui, on la festa és la mateixa i continua amb la seva programació i així fins que s’acabin tots els actes.

    A partir d’aquí s’interposarà  un impàs curt de temps, perquè el demà ens portarà a una altra Festa Major, la de Santa Tecla i amb altres protagonistes destacats. Amb la pendonista Conxi Àlvarez Pérez, filla d’aquell eficient carter que, com els antics treballadors de correus, coneixia tots els destinataris de les cartes i la seva eficiència es corresponia amb la immediatesa del missatge escrit. Era quan les cartes encara tenien uns destinataris que esperaven la presencia del carter que aportava notícies de tota mena. Com a curiositat cal fer esment a un altre servidor del correu que tenia el mateix cognom que l’Alfred, per tant els Àlvarez van compartir, en les seves respectives èpoques,  un protagonisme destacat en l’estafeta local de correus. I els dos van aportar una descendència d’exclusivitat femenina. Amb unes quantes més filles l’Isidre l’Àlvarez que l’Alfred. A les primeres la veu popular les coneixia amb la simpàtica denominació de les carteres.

    M’havia proposat referir-me a l’avui, és  dir, escriure en temps present, no obstant m’he adonat que quan vostè tingui el setmanari a les seves mans, aquest serà un article escrit ahir i ho serà sempre, a no ser que la direcció del diari em permetés allargar la data del lliurament , que com a molt seria fins ahir, que és quan es tanca l’edició. I això significa que  també arribaria tard. Buscar la immediatesa tan  sols és possible a través de les xarxes socials. Però ja està bé que aquest avui no  sigui tan fugaç,  perquè el pas del temps no té aturador. Fins demà.

                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2014 )

                                                

http://canalblau.xiptv.cat/fires-i-festes-populars/capitol/festa-major-de-sitges-2014-sortida-balls-14h

http://canalblau.xiptv.cat/fires-i-festes-populars/capitol/festa-major-de-sitges-2014-sortida-balls-14h

QUÈ VA SER PRIMER: L'ALFÀBREGA O EL VIUET BLAU?

   Contemplant el pòster de la Festa Major de la ribetana  Natàlia Butí, m’he fet aquesta pregunta. Perquè els costums del nostre poble abracen un ampli ventall de detalls, amb els quals, durant molts anys Sitges ha estat un referent. El blanc de la calç, el viuet blau dels baixos i l’alfàbrega, tres elements que van units a la nostra identitat i que l’autora del cartell ha sabut resumir en aquest muntatge en el qual, afegint el bastó del ball dels pastorets, ha integrat, en un sol missatge, costums i tradició.

    Les mestresses de casa sempre tenien a punt, en l’eixida del pati, la galleda per desfer calç, l’escombreta de mànec de fusta  i la pastilla del blauet per pintar el viuet. I en aquells patis interiors, o en el redós dels terrats, hi disposaven testos i galledes en desús, amb varietat de plantes, algunes d’elles que es fan servir per a preparar els suquets dels condiments. Julivert per a posar amb el condiment del peix i menta per a l’estofat de les faves. I les falgueres, d’un fullatge verd intens, molt aclimatades en els llocs humits i ombrívols,

   Una planta que era quasi imprescindible en totes les llars, era la ruda. Per allò que la veu  pregonava: qui té ruda Déu l’ajuda. Malgrat que desprèn una olor molt forta, quasi ofensiva. Res a veure amb l’alfàbrega d’una olor molt de camp, la qual en aquests dies de Festa Major, combinava amb el flaire dels nards, una flor que forma part d’aquesta mateixa tradició.

   Un altre element també quasi imprescindible en les cases d’aquell Sitges, ha estat el cantí de terrissa de color negre de Verdú que, segons les veus enteses, sempre han dit que són els que més aguanten la frescor. El cantí s’acostumava a posar just en l’escaire del marc de la porta que donava excés al pati, per ser el lloc on més corrent d’aire hi circulava. Algunes senyores li adjudicaven un lloc més preferent, el col·locaven en el centre de la taula i,  per no entrar directament en contacte amb la part envernissada, disposaven una mena de posa plats de roba blanca, amb unes puntes fetes de ganxet en tot el contorn.

   Entre aquestes llars les havia que tenien el privilegi de disposar de galliner. Aquest eren, després del so de les gralles, el complement perfecte, desitjat, de la tradició festamajorenca. Per Nadal i per la Festa Major el galliner tenia uns estadants d’excepció. Perquè el pollastre era un dels protagonistes destacats.

    Segons les preferències, o les disponibilitats de cada família, els postres s’adaptaven a aquests aspectes. Els dolços de confiteria,  amb totes les seves varietats, han estat un postra excepcional, que també s’ha alternat amb els braços de gitano. Curiosament, el filar prim en l’ànim de no ferir sensibilitats, o amb tot el que pugui semblar discriminatori, la denominació de braç de gitano continua vigent en el costum d’anomenar aquesta delicadesa. Els havia, però, que preferien arriar la galleda al pou, amb un meló o síndria. Abans s’havia pouat la gasosa i l’ampolla de vi. La fredor de les interioritat del pou aconseguia refrescar el contingut de la galleda. Meló i síndria, un postra secundat per Festa Major. Quan, Ens  havien explicat  els nostres avis, que l’anaven a menjar a la platja i que mentre sopaven la deixaven mig submergida en l’aigua del mar. Això tenia lloc en aquestes vigílies, quan a la Ribera es feia una revetlla popular. Amb assistència dels veïns dels pobles del costat. Sobretot de la gent de Ribes que havien vingut fins i tot amb carro. Amb tanta implicació, doncs, no ens ha d’estranyar que una ribetana aconsegueixi fer un cartell de la festa amb uns ingredients del més pur sitgetanisme.

    A la Festa Major li precedien molts preparatius; emblanquinar les exterioritats, rematar el viuet blau, fer un bon xafarranxo, disposar en lloc preferent el cossi amb l’alfàbrega, fer net al galliner, preparant el pollastre rostit, arriar la galleda al pou ben assortida de begudes i  treure de l’armari els millors vestits de mudar. Com poden comprovar, molts més preparatius que ara. Quan en aquestes festes majors de l’era moderna, aquests, quasi tan sols concerneixen als responsables de la Comissió que ho tenen de tenir tot molt ben organitzat i això porta feina i fins i tot més d’un maldecap. I també afecta als participants del balls  que fa uns quans dies que assagen les evolucions. Per a la resta,  tan sols atendre’ns al programa  per a gaudir del moment.

     La de Sant Bartomeu per a la Vila de Sitges, és una festa solemne. Ho escenifica la presència d’un nombre important de sacerdots que concelebren l’ofici junt amb el Senyor Rector. Un fet curiós perquè quan hi havia moltes més vocacions sacerdotals que ara, el mateix ofici el presidia el Rector i el vicari i pocs més. Això sí, convidaven a un predicador  per a donar més relleu a l’ofici. Els programes de l’època, any rere any, s’encarregaven d’anunciar la missió del predicador. I sempre ho feia amb els mateixos termes:“Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Es tractava, doncs,  d’una personalitat amb coneixement de causa.

    De sempre la Festa Major ha evolucionat entre moments d’eufòria popular  i altres revestits de solemnitat. Però vet aquí que ara cal demanar respecte per un acte tan popular com és l’entrada de les gralles. Al tenir de tot, l’haver viscut sense donar importància als detalls simples, passa que no ens ve d’un pam. Tot sembla poc. A l’estiu cada dia és una festa  i amb tantes disbauxes hem perdut la percepció del valor de les coses nostrades. Aquestes que tan ajuden a estimar i valorar el patrimoni de les tradicions que hem heretat, el d’una gent que amb poca cosa feien festa. I a la més maca de totes també l’anomenaven Festa Major.

   Que la gaudeixin.

                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost 2014

                                                       

DETALLS DE L'ESTIU

       Arribats a aquestes alçades de l’estiu, sembla ésser que la temporada , en quan a ocupació hotelera, continua amb la mateixa tònica que els darrers anys, no s’arriba al ple absolut. I les estades acostumen a ser curtes. Que lluny queden aquells anys, quan els turistes arribaven a passar tot un mes en un hotel, o com a poc quinze dies. Els havia que escollien apartaments, aquests eren els turistes que més dies passaven a la vila, perquè l’apartament sempre els hi sortia més econòmic que passar totes les vacances  en un  establiment  hoteler.

     La causa principal que feia possible aquesta llarga permanència, era que el canvi de moneda els afavoria molt. Els hi sortia més bé de preu venir aquí que quedar-se als seus respectius països. Per aquells que Sitges era la seva destinació preferida, hi van venir durant molts anys seguits, fins el punt que van fer amistats i el primer que feien, només deixar l’equipatge, era apressar-se per anar a saludar les amistats. Amb aquesta assiduïtat, hom s’adonava del ràpid que  passa el temps. Semblava ahir i ja els tornaves a tenir a davant de la porta del taller, intentant, uns i altres, fer-nos entendre. I aquesta proximitat els permetia, quan sortien o abans d’entrar, plantar-se a davant el negoci per veure com treballàvem, perquè que bonic és veure treballar sense haver de fer res. Diuen, els qui ho han experimentat, que és del millor que hi ha.

   Un hotel que ha estat un referent del turisme de categoria, ha estat l’Hotel Miramar, que era propietat de la família Vidal i Quadras . Feia goig contemplar el menjador, a l’hora de sopar, pels finestrals que s’abocaven al carrer Fonollar. Els clients vestien de manera implacable, perquè era quan els turistes es mudaven per anar a sopar, fos a l’hotel que fos. Quina diferència amb ara. Els del Miramar eren atesos per una plantilla de maîtres i cambrers que els servien amb suma professionalitat, tot i que alguns d’ells, a l’hivern es dedicaven a altres activitats. Com el personal que venia d’arreu a treballar a l’hosteleria, durant els mesos d’estiu, en deien, anar a fer la temporada.

   Al front de la cuina del Miramar hi va estar L’Albert Bigaire Paixó i els cambrers, professionals de Sitges que, com en tots els hotels i establiments de restauració, a ple estiu, vestien amb americana blanca, pantalon negre i el corresponent corbatí, i el maîtres, excepte la camisa blanca, tots de negre. Uniformes que no es podien deslliurar de cap peça, malgrat la incomoditat de la calor i el fet que els menjadors no disposaven de refrigeració. En Llorenç Baqués,  en Jaume Almirall, un jove Ignasi Marín, en Pepito Iborra i el seu germà Mitri, en Ferran Gea, tenien cura de servir a la sala  i en aquella bonica terrassa de davant el bar, amb unes frondoses moreres que oferien una ombra excel·lent i que la modernitat s’encarregà de tallar de soca i arrel, canviant aquell racó, de caire romàtic, per una mena de plaça dura sense cap mena de personalitat.

   Tots els detalls de l’hotel eren supervisats pels propietaris que, amb excel·lents maneres i molt educades formes, quan calia, els feien les observacions pertinents. A les nits en Pepet Planas de can “mata tocinos” era el sereno, responsable que la calma regnés per entre les sales i plantes d’un hotel que era un icona de l’estiu sitgetà.

   Era els anys que la vila es reconvertia, d’un poble de pescadors i fabricants de calçat, en una destinació turística i com  a tal, necessitada de les infraestructures que són necessàries per acollir un turisme que, si bé sempre havia tingut predilecció pel poble, en aquells anys, ressorgia amb més quantitat.

   A l’empara d’aquesta evolució, en Francesc Guirro, home polifacètic, les seves aficions i la seva cuidada presència el  van portar a ser cantant  de l’orquestra els Íberos del Jazz. Va obrir un restaurant al carrer Carreta, on la família Llorenç Garcia havia tingut la manyeria, en els baixos de la casa que va ser propietat de la família del Doctor Robert. Sota de les vivendes on havien residit la majoria de les famílies dels pescadors que havien vingut a Sitges, provinents de Roquetas de Mar. I on en els altres  baixos del costat del restaurant, hi vivia en Joan Cañameres i la Conxita Sauch.

  En Cisco va voler posar per nom al restaurant, La Cigala. Curiosament no va ser acceptat per les autoritats  que regien la casa de la Vila en aquells moments. Sembla ser que tal negativa es corresponia  amb el temor que l’enunciat arribés a confondre el peix amb la carn.. Si n’eren de curosos en aquells anys. O potser per evitar els acudits i les gracietes que sorgeixen de la veu popular que a voltes es declara maliciosa i amb ganes de capgirar el vertader sentit del nom de les coses que ens envolten. El sabater va optar per posar el nom actual, La Nansa. Anunciat que la família Rafecas, procedents de Piera, ha mantingut fins a l’actualitat.

     Ara que és la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, quan celebren la seva onomàstica les Maries. Una d’elles, la Maria Cano, ha viscut de prop les transformacions del carrer Carreta. Va viure de joveneta en una de les vivendes d’aquest casalot, amb formidable arcada de pedra a l’entrada,  que compartien els pescadors , com el seu pare, vinguts de Roquetes. I, casualitats de la vida, junt  amb el seu marit, en Carles Sànchez, viuen en una casa al costat on s’havia ubicat l’antic col·legi de Sant Josep, del qual se’n va fer càrrec el Sr. Sebastià Cabistañ Llop. La Maria té tantes accions de sentimentalisme invertides en aquest carrer, que es pot dit que actualment són, juntament amb en Llorenç Garcia, els majors accionistes de records viscuts, d’aquest bocí de Sitges que encara conserva l’encant de la vila marinera que havia sigut.

                                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 agost del 2014 )