COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

    Aquesta elocució indica que el començament, sigui del que sigui, es fa d’una manera diferent a com s’hauria de portar a terme. És a dir, començar pels fonaments i anar avançant, de baix cap a dalt. Sigui la construcció que sigui, la teulada és bàsica per la seva salvaguarda. Sobretot impedeix que es filtri l’aigua de la pluja, i tal com pregona la saviesa popular:   “qui no arregla una gotera, ha d’arreglar la casa sencera”.

   Quan es construeix un edifici i s’arriba a la coberta, en diuen treure les aigües, que no significa altra cosa de canalitzar les  pluvials i conduir-les fins a la claveguera o fins a nivell de carrer. Assolit aquest objectiu, ha prevalgut el costum de posar la bandera. Un fet que sembla derivar cap a la desaparició. O com que ara no es construeix tanta obra nova, no onegen tantes banderes en les teulades, i dóna la sensació la guardem per altres esdeveniments de més rellevància i per a diades tan assenyalades com la d’ahir.

    Tornant a la construcció, posar la bandera a la teulada ha estat un objectiu important, esperat, pels treballadors que intervenen. Perquè a més d’arribar a aquest punt culminant de l’obra, significava que tampoc s’ha produït cap accident. No obstant l’aspecte més engrescador,  cal buscar-lo en què posar bandera va aparellat amb una celebració i, aquesta, es fàcil d’intuir. L’amo de la casa  paga un àpat a tots els que hi han participat. Mentre això no es produeix, la bandera continua onejant i els més maliciosos exclamen: “encara no ha pagat... “. Un símbol que, en aquest cas, indica haver assolit una fita, però també es converteix en un delator d’unes llargues que impacienten als treballadors, que ja tenen coll avall suculents suquets  i apreciats vinets. També s’ha de dir que el desplegament de la bandera, enganxada en un simple tros de fusta, en els anys quan s’anava més prim d’armilla, atreia moltes més motivacions.

   La teulada de l’ermita de Sant Sebastià necessita d’una acurada intervenció per tal de restituir les teules velles per unes de noves. L’actual ermita va ser edificada damunt els vestigis d’una  altra del segle XIII, amb una posterior  restauració efectuada el  1614, fins arribar a l’actual  1857 – 1861. El 23 agost d’aquest 1861  es va beneir i el 25, del mateix mes, si va portar l’ imatge del Sant en processó. Quan es van complir els 150 anys, a la vesprada de la festivitat de Sant Sebastià, va tenir lloc un nou retorn de la imatge del Sant a l’ermita, desprès que el seu interior va ser totalment restaurat. Es va fer amb la presència dels gegants, encapçalant una cercavila on hi eren presents tots els balls i entremesos populars, amb les banderes gremials, de les societats i dels confraries  religioses i autoritats locals i eclesiàstiques Els més visionaris ho atribuïren a la que se’n podria anomenar, festa major d’hivern.

    Vist des de la perspectiva de prioritats, potser hagués estat millor fer primer l’obra de rehabilitació de la teulada  i després continuar arranjant l’interior. Atenent-nos a l’elocució popular, podem dir que es va començar la casa per la teulada, a pesar que aquesta no es va tocar. Perquè atenent l’ordre de prioritats, possiblement no s’hagués arribat a temps per donar el lluïment que l’ermita  es mereixia,  davant  aquella imminència  de la celebració dels 150 anys.  Especialistes, persones competents en la matèria, tenim per establir la manera de com i quan, s’han de realitzar els treballs.

    El cas que arribat el moment d’obrar a la teulada, el cost de l’obra és important. I davant el fet, totes les idees que puguin contribuir a fer menys feixuga la carga, són ben rebudes. De manera especial quan reben l’escalf de la gent de Sitges que en som els primers implicats. Amb aquesta finalitat ha sorgit el suggestiu “Buffet Musical”. Un espectacle bàsicament musical, que posa en escena gran varietat d’estils i acoblaments interpretatius. Portats a terme per la gent del poble. Un detall que contribueix a fer-lo encara més atractiu i molt més proper. Gent amiga, veïns i coneguts que han secundat la crida de l’Esteve Ferré que ha dissenyat i dirigit l’espectacle, posat en escena en el saló teatre del casino Prado. Amb la col·laboració no tan sols amb la gent que surt a l’escenari, sinó que també el personal que no es veu, però que són allà: les cosidores, els responsables dels comandaments del so, de  llum  de l’atretzo...

    Cada teula de l’ermita, en un lloc ben posicionat del paisatge sitgetà, un redós de pau i recolliment, també simbòlicament, abans s’haurà rebolcat per entre el “glamur” del teatre de “varietes”. El món desenfrenat de l’espectacle i la faràndula. Tot servit en un bufet, suggestiu, on els protagonistes, amb la seva manera d’ésser i amb l’anatomia pròpia de cadascú,com no pot ser d’altra manera, hi posen un toc desenfrenat, de complicitat, que captiva l’espectador. Els hi ha que apareixen en tots els “fregaos” haguts i per haver i, mentre restem a l’expectativa se’ns escapa sempre la mateixa exclamació: “mira-la!”.  Un apropament, el de la coneixença, que encara fa més suggestiu l’espectacle. Al final, sortim al carrer satisfets, aliens a la teula que hem pogut apadrinar. Quan paradoxalment la del Prado també és un colador. Però, mirat des de la vesant de l’apadrinament, entre una i altra, són masses teules per a sufragar. I és que també són moltes  les  teulades que fan aigües per tots costats.  

    A vegades convé començar la casa per la teulada, en el doble sentit de l’expressió, ja hi pujarem a la de l’ermita des on s’albira una panoràmica de contrastos; blaus, verds i de silencis eterns. I amb les teules sorgides d’un espectacle, on la gent de Sitges s’ha mullat.    

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de setembre 2014 )