AVUI

   Aficionat com sóc a submergir-me en historietes del passat, a mi mateix m’ha sobtat l’haver apuntat un títol incidint en aquesta actualitat. I és que avui, en aquesta hora tardana de la nit que acomiada la festivitat de Sant Bartomeu, estic a un pas que tal precisió  ho deixi d’ésser i m’hi hagi de referir emprant el terme d’ahir. Per tant em trobo just en el llindar  per escriure, encara, en present, sense haver de recórrer al passat més proper o, si s’escau, referir-me al demà, amb  hipotètiques i simples suposicions. Sigui com sigui, estic dintre de la franja que limita  el calendari establert i que encabeix els dies designats per a celebrar  la nostra Festa Major.

Encara que no ens ho sembli, hem estrenat aquest avui amb la mateixa sensació festiva que ahir. Ni ens vam adonar que la vigília es va acomiadar just  les dotze de la nit. Per tant avui s’ha convertit en un dia molt complert. Els qui ho vam preferir, vam anar a dormir en plena gatzara i ens hem aixecat en el transcurs del mateix dia. Aquest detall no ens ve de nou, perquè durant la resta de l’any també acostumem a anar  a dormir i ens aixequem en el mateix dia. Circumstància que neguiteja als socis de la comunitat Europea que estan emparrats en fer-nos anar a dormir més aviat, seguint els costums de la majoria de països, on a les vuit del vespre ja no es veu ningú pel carrer i al cap d’un parell d’ hores, ja són tots a dormir.

   La nostra Festa Major ni tan sols dorm, es rebolca entre músiques de tota mena i quan encara sembla que queda nit, la desafia, com pregona el programa,amb una alegre i festiva matinal. Aquest és el repte que tempteja a la major part dels qui no fa gaire hem anat a dormir: Aixecar-se o continuar al llit?  Si ens decantem per aquesta darrera opció ens afrontem al remordiment que ens perdrem la Matinal, sent prou conscients que aquesta sols es produeix una vegada a l’any. Tot dependrà del cansament i, per descomptat, de l’edat. Perquè aquesta mana davant determinades preferències. Els anys posen límit, fins i tot a les il·lusions festives i de caire tradicional, com aquestes que coincideixen amb  la Festa Major. Aquesta no es viu amb la mateixa intensitat quan s’és jove que quan es van acumulant anys. Sembla estrany, però és així i això es nota en moments puntuals com aquest de la matinal, quan la mandra s’imposa i per l’interior hom murmura, ja s’ho faran... Com si es tractés d’ una força major  que t’està aferrant als llençols.

Ahir i avui els protagonistes han estat la nostra gent, de manera especial aquells que han participat en les continuades evolucions del nostre folklore. Ho va ser en Cisco Arbonés, responsable de pregonar la festa amb una originalitat molt d’acord amb el seu tarannà. I malgrat l’universalitat de la seva persona, guarda un darrera  fons camperol, el qual té els orígens en un dels pocs horts que encara és visible camí de la creu de Ribes, del qual en tenia cura el seu avi i la seva àvia i després el seu pare i l’oncle Manel, tot i que aquest últim ha tingut més vincles amb la terra, amb aquest hort tancat amb típic reixat de fusta, tan comú en els altres horts que han existit.

   També ho ha estat l’Isidre Baqués, el pendonista, que a banda del tema de la pintura que ha coincidit amb l’historial de la major part dels protagonistes, ho han estat els gegants, el ball de bastons, els castells....  També les autoritats civils i religioses i la Comissió de Festes, caracteritzada per la seva joventut, el seu dinamisme i unes ganes de treball inesgotables en favor de la Festa. I per aconseguir l’èxit, el seu treball no es limita ni ahir ni avui, fa temps que hi dediquen hores i il·lusió. Avui la jornada s’ha tancat  amb  la solemnitat  i gatzara, molt característica,amb la qual es recull la imatge del Sant a l’església, després del recorregut processional pels carrers del poble,  Amb el tabernacle una  altra vegada a aixopluc, la festa continua al carrer, amb la darrera encesa de les bèsties de foc, amb ensurts inclosos, i la darrera  ballada dels gegants. I aquest avui, sense adonar-nos ja ho deixarà d’ésser,  perquè la franja horària així ho determina, Un ahir i un avui, on la festa és la mateixa i continua amb la seva programació i així fins que s’acabin tots els actes.

    A partir d’aquí s’interposarà  un impàs curt de temps, perquè el demà ens portarà a una altra Festa Major, la de Santa Tecla i amb altres protagonistes destacats. Amb la pendonista Conxi Àlvarez Pérez, filla d’aquell eficient carter que, com els antics treballadors de correus, coneixia tots els destinataris de les cartes i la seva eficiència es corresponia amb la immediatesa del missatge escrit. Era quan les cartes encara tenien uns destinataris que esperaven la presencia del carter que aportava notícies de tota mena. Com a curiositat cal fer esment a un altre servidor del correu que tenia el mateix cognom que l’Alfred, per tant els Àlvarez van compartir, en les seves respectives èpoques,  un protagonisme destacat en l’estafeta local de correus. I els dos van aportar una descendència d’exclusivitat femenina. Amb unes quantes més filles l’Isidre l’Àlvarez que l’Alfred. A les primeres la veu popular les coneixia amb la simpàtica denominació de les carteres.

    M’havia proposat referir-me a l’avui, és  dir, escriure en temps present, no obstant m’he adonat que quan vostè tingui el setmanari a les seves mans, aquest serà un article escrit ahir i ho serà sempre, a no ser que la direcció del diari em permetés allargar la data del lliurament , que com a molt seria fins ahir, que és quan es tanca l’edició. I això significa que  també arribaria tard. Buscar la immediatesa tan  sols és possible a través de les xarxes socials. Però ja està bé que aquest avui no  sigui tan fugaç,  perquè el pas del temps no té aturador. Fins demà.

                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2014 )