Arribats a aquestes alçades de l’estiu, sembla ésser que la temporada , en
quan a ocupació hotelera, continua amb la mateixa tònica que els darrers anys,
no s’arriba al ple absolut. I les estades acostumen a ser curtes. Que lluny
queden aquells anys, quan els turistes arribaven a passar tot un mes en un
hotel, o com a poc quinze dies. Els havia que escollien apartaments, aquests
eren els turistes que més dies passaven a la vila, perquè l’apartament sempre
els hi sortia més econòmic que passar totes les vacances en un establiment hoteler.
La
causa principal que feia possible aquesta llarga permanència, era que el canvi
de moneda els afavoria molt. Els hi sortia més bé de preu venir aquí que
quedar-se als seus respectius països. Per aquells que Sitges era la seva
destinació preferida, hi van venir durant molts anys seguits, fins el punt que
van fer amistats i el primer que feien, només deixar l’equipatge, era
apressar-se per anar a saludar les amistats. Amb aquesta assiduïtat, hom s’adonava
del ràpid que passa el temps. Semblava
ahir i ja els tornaves a tenir a davant de la porta del taller, intentant, uns
i altres, fer-nos entendre. I aquesta proximitat els permetia, quan sortien o
abans d’entrar, plantar-se a davant el negoci per veure com treballàvem, perquè
que bonic és veure treballar sense haver de fer res. Diuen, els qui ho han
experimentat, que és del millor que hi ha.
Un
hotel que ha estat un referent del turisme de categoria, ha estat l’Hotel
Miramar, que era propietat de la família Vidal i Quadras . Feia goig contemplar
el menjador, a l’hora de sopar, pels finestrals que s’abocaven al carrer
Fonollar. Els clients vestien de manera implacable, perquè era quan els
turistes es mudaven per anar a sopar, fos a l’hotel que fos. Quina diferència
amb ara. Els del Miramar eren atesos per una plantilla de maîtres i cambrers
que els servien amb suma professionalitat, tot i que alguns d’ells, a l’hivern
es dedicaven a altres activitats. Com el personal que venia d’arreu a treballar
a l’hosteleria, durant els mesos d’estiu, en deien, anar a fer la temporada.
Al
front de la cuina del Miramar hi va estar L’Albert Bigaire Paixó i els
cambrers, professionals de Sitges que, com en tots els hotels i establiments de
restauració, a ple estiu, vestien amb americana blanca, pantalon negre i el
corresponent corbatí, i el maîtres, excepte la camisa blanca, tots de negre.
Uniformes que no es podien deslliurar de cap peça, malgrat la incomoditat de la
calor i el fet que els menjadors no disposaven de refrigeració. En Llorenç
Baqués, en Jaume Almirall, un jove
Ignasi Marín, en Pepito Iborra i el seu germà Mitri, en Ferran Gea, tenien cura
de servir a la sala i en aquella bonica
terrassa de davant el bar, amb unes frondoses moreres que oferien una ombra
excel·lent i que la modernitat s’encarregà de tallar de soca i arrel, canviant
aquell racó, de caire romàtic, per una mena de plaça dura sense cap mena de
personalitat.
Tots
els detalls de l’hotel eren supervisats pels propietaris que, amb excel·lents
maneres i molt educades formes, quan calia, els feien les observacions pertinents.
A les nits en Pepet Planas de can “mata
tocinos” era el sereno, responsable que la calma regnés per entre les sales
i plantes d’un hotel que era un icona de l’estiu sitgetà.
Era
els anys que la vila es reconvertia, d’un poble de pescadors i fabricants de
calçat, en una destinació turística i com
a tal, necessitada de les infraestructures que són necessàries per
acollir un turisme que, si bé sempre havia tingut predilecció pel poble, en
aquells anys, ressorgia amb més quantitat.
A
l’empara d’aquesta evolució, en Francesc Guirro, home polifacètic, les seves
aficions i la seva cuidada presència el
van portar a ser cantant de
l’orquestra els Íberos del Jazz. Va obrir un restaurant al carrer Carreta, on
la família Llorenç Garcia havia tingut la manyeria, en els baixos de la casa que
va ser propietat de la família del Doctor Robert. Sota de les vivendes on
havien residit la majoria de les famílies dels pescadors que havien vingut a
Sitges, provinents de Roquetas de Mar. I on en els altres baixos del costat del restaurant, hi vivia en
Joan Cañameres i la Conxita Sauch.
En
Cisco va voler posar per nom al restaurant,
La Cigala. Curiosament no va ser acceptat per les autoritats que regien la casa de la Vila en aquells
moments. Sembla ser que tal negativa es corresponia amb el temor que l’enunciat arribés a
confondre el peix amb la carn.. Si n’eren de curosos en aquells anys. O potser
per evitar els acudits i les gracietes que sorgeixen de la veu popular que a
voltes es declara maliciosa i amb ganes de capgirar el vertader sentit del nom
de les coses que ens envolten. El sabater va optar per posar el nom actual, La
Nansa. Anunciat que la família Rafecas, procedents de Piera, ha mantingut fins
a l’actualitat.
Ara que és la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, quan celebren
la seva onomàstica les Maries. Una d’elles, la Maria Cano, ha viscut de prop
les transformacions del carrer Carreta. Va viure de joveneta en una de les vivendes
d’aquest casalot, amb formidable arcada de pedra a l’entrada, que compartien els pescadors , com el seu
pare, vinguts de Roquetes. I, casualitats de la vida, junt amb el seu marit, en Carles Sànchez, viuen en
una casa al costat on s’havia ubicat l’antic col·legi de Sant Josep, del qual
se’n va fer càrrec el Sr. Sebastià Cabistañ Llop. La Maria té tantes accions de
sentimentalisme invertides en aquest carrer, que es pot dit que actualment són,
juntament amb en Llorenç Garcia, els majors accionistes de records viscuts,
d’aquest bocí de Sitges que encara conserva l’encant de la vila marinera que
havia sigut.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 agost del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada