LA CARRETERA DEL VI

    L'amic i músic Cristóbal Rubí, era component de la Cobla Sitgetana i, quan s’esqueia, anava a fer bolos amb altres cobles que el sol·licitaven. Una de les vegades l’actuació era de nit i en un poble de l’interior, s’hi va desplaçar sol amb el seu cotxe. Quan van acabar es va despistar i va decantar per una carretera que circulava  en direcció oposada al seu destí, que no era cap altre que  casa seva. Quan ja portava uns quants quilòmetres fets, i sense opció de poder preguntar a ningú, si anava en la direcció correcta, ho va complicar encara més ficant-se en aquests nous cinturons de circumval·lació, que si bé són de gran utilitat per guanyar temps, però que produeixen l’efecte contrari quan vas perdut. Total, que després d’anar cap aquí i cap all al final, també per casualitat, va circular per la carretera correcta, però va arribar a casa, esgotat, a les tantes de la matinada.

   Quan ens vam retrobar ens ho explicava amb aquell repunt d’aventura que sempre emprava en les seves dissertacions. Mentre es planyia de la modernitat que, segons la seva opinió, anava en detriment de les persones que, com ell, tenien una certa edat i no anava massa sobrat del sentit de l’orientació. Ho raonava dient que abans era més senzill circular per les carreteres. Perquè, sempre segons la seva particular opinió, només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar.

   Però va ometre allò que també es deia, que tots els camins porten a Roma. Avui potser tampoc és així. N’hi ha masses de camins, alguns  deuen passar de llarg.

   A casa nostra les carreteres que serveixen d’enllaç al qui ve i al qui se’n va, també són les mateixes des de fa molts anys. Si més no aquestes vies de comunicació igualment  han experimentat una, diguem-ne, ampliació que ha facilitat que el trànsit no es concentres exclusivament en aquell cantó, del qual només en queda el nom, el de Can Perico. Com ha quedat pel record aquelles llargues cues de cotxes que es formaven les tardes dels dies de festa de l’estiu, degut a les barreres del pas a nivell que es passaven moltes estones abaixades i això tallava la lliure circulació. El problema es va solucionar amb l’obertura de l’Avinguda del camí dels Capellans, que permetia salvar el pas a nivell.

    No obstant el volum de cotxes que transitaven per les Costes de Garraf va augmentar en poc temps, tant que s’avançava molt a poc a poc. Fins que es va perforar la muntanya i es van obrir els túnels i es va dotar de dues vies en cada sentit. Obviaré, però, l’alt cost que cal satisfer

per poder-hi passar. Una via que enllaça amb la variant que arriba fins a Cubelles, amb un altre ramal on  pots accedir fins a Igualada, sense haver d’entrar a Vilafranca.

   De totes les antigues carreteres que conflueixen a la vila, la més popular, diguem-ho així, ha estat la carretera que en dèiem  de Ribes, o de la Creu de Ribes. Doncs era la que et porta fins aquest poble veí, i també als indrets de les Cases de l’Antoniet, la Bòvila, la Madriguera,  al mas d’en Liri, el Fondac, a la creu de terme i al bosc d’en Bruguera... Era carretera, però també camí, que el transitàvem  quan anàvem a la muntanya. Els de casa tenien un hort a la Madriguera i  tenim fotografies de la tornada de l’hort caminant pel mig de la carretera. Un detall que deixa apreciar el poc trànsit que hi havia. I que et donava temps d’arrecerar-te quan es feia notar la presència d’algun que altre vehicle.

    Ara, a l’urbanitzar  tot l’entorn, li han posat, diguem-ne, nom oficial: Carretera del Vi. La indicació es pot llegir en unes lletres artístiques disposades quasi al tombar de la rotonda que han disposat.

    Un anunciat que es contradiu amb les constants recomanacions que se’ns fa, respecte a que si has de conduir, no beguis. El conductor que hi arriba, amb la gargamella reseca i amb preferència pel vi a l’aigua, per a remullar-la, quan llegeixi tan concreció se li farà la boca aigua. I circularà delerós de trobar-ne el filó. Si no és que pari a Les Torres, al celler, amb collita pròpia i d’altres vinyes de les quals en té  cura l’Isidre Pagès, si passa de llarg el vi li costarà trobar tan a peu de carretera. Serà fins passat Vilafranca, però allà les carreteres se les deu conèixer amb un altre nom: les C no se quant...

   Si més no, la curiositat més condicionada amb el tema que ens ocupa, la trobem en una coincidència sensacional. Transcorreguts tants anys, encara avui les tres carreteres que conflueixen a la vila són les mateixes, afegint-hi les corresponents variants. I fixeu-se amb el detall. Si venim de Barcelona per les Costes, entrant a Sitges, al costat de la benzinera, hi trobem una vinya de  Malvasia. Si hi arriben per la carretera de Ribes, perdó,  del vi, abans d’enfilar cap a la creu, a banda i banda hi trobem vinya. La de davant del camí de can Baró, tocant a l’urbanització, també és de Malvasia. Si ho fem des de Vilanova, a la recta de la Mata, la vinya predomina. I en una vinya quasi arrecerada a l’Autòdrom , una altra raconada de Malvasia.

      En aquests dies, en totes aquestes vinyes, ha començat la verema. Avançada, perquè hi han varietats de raïm que s’han de collir abans. Els responsables  de posar noms als llocs, s’han decidit pel resultat final, el vi. Que té els orígens en la vinya. Davant la curiositat que les tres carreteres que porten a Sitges, la verdor dels pàmpols saluden als viatgers, potser hagués calgut pluralitzar  i denominar-les, a les tres,  les carreteres de les vinyes.  

   El vi ja el descobrirà el qui el busqui. Mentre no faci com aquell, que va entrar a un celler i, al descuit del pagès, es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar. I mig ofegant-se exclamava: “ Ai! xateta prou...”.

                                                                                       J. Y. M.

          

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de setembre del 2018)

ELS CAMINS DESAPAREGUTS

                                   

Pregona la veu popular que tots   els camins porten a Roma. Si més no, tampoc volem anar tan lluny, simplement recórrer els camins de la nostra toponímia local. Camins que, alguns d’ells, s’han perdut  al urbanitzar el sector  per on transcorrien . Camins transitats per la gent que vivia en els indrets de les afores del poble i també pels qui els freqüentaven quan sortíem a fer un tomb pel camp, per la muntanya. Només sortir del nucli urbá,  les afores, era com una teranyina que teixia camins i caminets. Així a frec de la sínia de can Pairet transcorria el camí que ens portava a les Cases de l’Antoniet, on entre altres hi van viure les famílies: els Catasus, la vda. Marrades, els Mongai, la d’en Pepet Carbonell,  la família d’en Jaume Vicente, l’Anita Fullera. En Magí Mestres, un entusiasta dels ball de Bastons que el va ballar del principi al final. L’amic tenia bona gana i idealitzava els esmorzars de forquilla. Un dia estaven asseguts a taula, ell i un altre sitgetà , i va succeir que a aquest acompanyant se li va escapar una ventositat. El soroll el va delatar i la disculpa no es va fer esperar, a la qual en Magí li va respondre: “tranquil, ja et pots tirar pets que no tinc fato”.

   En aquest llogaret també  s’hi  van construir una casa la família d’en Josep Nebleza. La seva muller, la Josefa Paco, de molt joveneta, va entrar a treballar a la casa de l’Artur Carbonell. Un cop casada, en aquesta casa del carrer Illa de Cuba, hi va néixer el fill del matrimoni, en Pepito Nebleza i Paco. La família, per sempre més, van conservar una bona amistat amb l’Artur, fins el punt que, tot i ja no viure en la porteria de la torre,  el convidaven a totes les celebracions familiars. Mentre, en Josep, aprenia solfeig i l’acordió. Va aconseguir tal domini que en festes que organitzava l’Artur a casa seva, li demanava al xicot si volia amenitzar-les una mica amb l’acordió. La peça preferida era “La Comparsita”  la interpretació  li sortia tan brodada que tenia l’èxit assegurat.

    Al començament del camí, en  derivaven dos més, un a frec de la Sínia Dionisia, que transcorria cap a la Sínia d’en Rostit, se’l coneixia pel Camí dels Capellans i passava pel començament del de La  Fita. Un camí, aquest,  en el seu començament estret, encara quedaven de peu els dos pilars de l’entrada, on hi estaven collades les dues fulles de les reixes de ferro les quals, en el seu temps havien tancat aquell domini amb  marges a cada costat. Un camí que portava fins a can Bricullé i ca La Blanca i seguint més enllà es por arribar fins a Montserrat. Un  camí que, quan comença el mes de maig, és transitat pels components del Centre Excursionista de Sitges, quan a hora molt matinera emprenen el camí cap a Montserrat. Els Dels Capellans i el de La Fita han conservat el nom originari, si més la identificació no té res a veure amb l’entorn. Són camins del Poble Sec i, com el nom ho indica, conformen les avingudes principals d’un poble que a la vegada  és la continuació del de Sitges.

   En el sentit oposat als dels Capellans, sortia  un camí que començava al costat  de la torre de la família Novials. Un matrimoni format per un català i una andalusa. La Gloria tenia la gràcia de la gent del Sud  i una vitalitat sensacional. Acostumaven a viure a Barcelona, curiosament, en el mateix edifici on viu la família Pujol. La porta d’entrada de la casa, des de fa un temps, és notícia, quan per ella  surten i entren imputats. Avui el matrimoni Novials estaria més incòmode al pis de Barcelona que a la seva torre de Sitges.

   Aquest camí ens portava a la vinya d’en Sam , a la dels Rufete, al camp d’ametllers de ca la Mariana ....  fins a la casa i ermita de Santa Bàrbara.  Uns camps on els paranys eren quasi a tocar un de l’altre. Perquè  aquesta cacera  ha estat una modalitat que ha tingut molts seguidors. Durant aquest temps, els homes del poble o anaven a caçar al parany, o  amb l’escopeta a l’encontre de les llebres, les perdius... mentre altres anaven a fer rovellons. Es pot dir que tots els propietaris de les terres del terme, hi tenien camuflat el parany i si no era seu, els hi deixaven parar a les seves amistats. Transitar-hi durant aquest període de caça, representava ser convidat a apartar-te, quan més lluny millor, del parament de les teles, perquè la presència de la gent provocava que els ocellets no es posessin damunt la trampa atrets pels refilets dels reclams.

   Però de tots els camins, un dels més transitat ho va ser el Camí Fondo, que portava a l’ermita del Vinyet, amb  recorregut que transcorria entre sínies i terres de conreu. En uns anys en què tot l’entorn  eren camps i vinyes. L’escultor Pere Jou va construir la seva casa al costat de la del pintor Sunyer. Tan era el descampat,  la solitud del indret, que sortien al portal i podien distingir quan l’esposa de l’escultor deixava enrere  les cases dels Fernàndez, que es trobaven a la Ribera, perquè res s’imposava entremig.

    De la riera  en sortia el camí cap a les Coves, Miralpeix i la Mare de Déu de Gràcia. Miralpeix era un enclavament important en el tràfec de contraban. Les baques, carregades, principalment, de paquets de tabac, s’apropaven a la platja i des del sobresortits de les roques, descarregaven la mercaderia i l’amagaven  a la masia i des d’allà ho distribuïen.

   Un altre camí sortia de davant el Vinyet i, travessant  la via del tren, ens portava a les Cases del Sord, un agrupament de cases de planta baixa i pis, que oficialment també es coneixia com a Alta del Vinyet. Un camí  per on s’accedia  a la masia de can Lleuger i, pel costat de la via a Can Pei. 

     Camins, aquests i altres, que el progrés ha fet desaparèixer,  i en on hi havia  camps,  masies, amb  els consegüents plans d’urbanisme, s’hi han aixecat noves edificacions.

    I és que la modernitat ens ha posat, ho vulguem o no, en el camí del progrés. On és millor caminar endavant, sense mirar enrere.   

                                                                                  J. Y. M.

     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de novembre 2015)