QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

                        

                                   Fotografia de Lluís Ripoll

     Tot just acabem d’escoltar cants els quals, sortosament, no han d’espantar  cap mal, tot el contrari, són cantúries  que sorgeixen d’entre les tradicions de casa nostra i de l’entusiasme dels qui hi participen. En aquesta  Pasqua, que ha estat pràcticament igual que les d’abans de la pandèmia. Tot un regal per a l’oïda i un cant a la vida, desprès de tantes penúries passades i de doloroses absències.

   Uns  dies abans de sortir les Caramelles al carrer, Ràdio Maricel emetia una entrevista a en Pere Camps Muntané, director de les Caramelles del Prado; a Joan Pinós Sariol, director de les Sitgetanes i a en Josep Soler Merce, en representació d’en Jordi Martí Camps, director de les del Retiro. En un moment de l’entrevista, en Joan Pinós va fer el comentari que actualment resulta més difícil modelar les veus degut a que la gent no està acostumada a cantar, detall que va corroborar en Pere. Volia dir amb això que hem deixat de cantar públicament. Si recordem, per exemple,  en les obres, en les feines, en les cuines... la gent cantava i això significava que, sense adonar-se’n, anaven educant la veu i l’orella i quan s’esqueia anar a cantar Caramelles costava molt poc ubicar al cantant a la corda de veu més adient al seu registre.  Quan en Joan va fer aquesta reflexió, ho vaig corroborar de seguida, perquè les actituds cantabiles han minvat molt en els llocs on es comparteixen feines i activitats.

   I ja no parlem dels autèntics aficionats al cant que n’hi havien molts. No em puc estar d’anomenar-ne uns quants, però compte! No necessàriament són cantants de caramelles, perquè la llista de tots els que han passat per les tres colles és interminable. Només apunto una representació d’aquells que, com diguem sovint, se la sentien pel cant: els Marcet, els Capdet, els Roca, els Trull, Sucarrats, Miró (Estevito del peix), Delclós, germans Muntané, Sardà, Jaume Daví, Morató i també sitgetanes com l’Annita Julián, la Mercè Sanabre, Telo Borrell... La majoria  de cantants esmentats eren  components de l’Shcola Cantorum, que cantaven en els oficis religiosos dirigits pel mestre Manuel Torrens. Altres compaginaven els cants litúrgics amb cantar Sarsueles, cuplets i les cançons de moda. 

      Aquesta continuïtat i la successió de cantades, d’una o altra índole, feien que quan començaven els assaig de les caramelles, o just passada la Pasqua, els cantants  es posaven a cantar el repertori escollit. Fins el punt que els companys que treballaven amb ells també se les aprenien i s’afegien a la cantúria. Igual passava amb els cantants d’altres modalitats, així moltes edificacions s’havien aixecat entre cants de tota mena: cantava el paleta, el manobra, cantava el lampista, el fuster i de vegades un o més treballadors s’afegien a la peça escollida per un dels companys i la combinació resultant es feia escoltar.

    Altres com l’Antoni Morató delectava a la clientela que freqüentava el seu establiment, Las  Vegas, amb una potència de veu i estil que ratllava la professionalitat. També en Josep Roca i Colet, fill del nunci, un altre bon cantant que mostrava interès per cantar en totes les misses que assitia. Els seus cants es feien notar i fins i tot oferia variacions sobre el tema. També durant aquells recordats viatges, amb autocar, organitzats per l’Associació de l’Ecce Homo, el trajecte de tornada estava amenitzat per en Roca, amb melodies de tots els temps. En canvi quan viatjava en tren, que era cada dia, canviava els cants per la conversa fluida però monotemàtica.  

    Bona part de la culpa de que la gent no canti, l’atribueixo als mòbils, perquè a més de l’atenció que se li dedica, se’l hi connecten els auriculars a les orelles i desconnectem d’aquest món, mentre altres canten per nosaltres. 

     Encara tenim sort que els cants de les Caramelles es fan escoltar i atrau  aquesta combinació tan ben coordinada de poesia, música i veus. Curiosament són melodies que les noves tecnologies permeten  tornar a recuperar i a través dels auriculars escoltar de nou, on  i quan vulguem. Esperem que mai la modernitat pugui substituir  tradicions, com aquesta de les Caramelles, que ens permeten escoltar a la poca gent de casa nostra que encara canta.    

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'abril de 2022)

  

COSTUMAS DE SETMANA SANTA

  Tant el Carnaval com la Setmana Santa, la seva celebració es guia pel cicle lunar. Així per concretar la data exacta, aquesta s’extreu de calcular quan s’escaurà el Diumenge  de Resurrecció que es fixa en el diumenge posterior a la primera lluna plena  després de l’inici de la primavera en l’hemisferi  nord. A partir d’aquí es compten 40 dies enrere i es coneix quan s’escau el dimecres de cendra. La resta no té cap més secret.

   No obstant aquest període lunar, s’escaigui quan s’escaigui, acostuma a venir acompanyat de pertorbacions, un mal temps que generalment afecta els dies de més significat d’aquesta celebració. Aquest any no ha estat una excepció, perquè la inestabilitat meteorològica s’ha imposat, fent-se notar tots els dies. Tot i que ha deixat fer tots els actes previstos.

    Sota un cel rúfol, que s’ha rebolcat a voluntat d’un vent molest, els carrers del poble s’han vist molt transitats de gent que han vingut, molts d’ells, amb la intenció d’anar a prendre les primeres solejades de la temporada. I quan el dia no acompanya, ja se sap que es passeja amunt i avall i el increment del personal, en els carrers, es fa notar.

    La Setmana Santa sempre ha servit, deixant de banda l’aspecte religiós, com una referència que ha determinat uns costums. Els que mostraven aquella gent de la colònia, als quals els  servia per obrir les seves cases,  tancades durant tot  l’hivern.

   Avui passa quelcom semblant; algunes d’aquelles cases senyorials, malauradament van acabar enderrocades i el seu lloc s’han construït  pisos d’una certa categoria. Si ens serveix una mica  de consol, les noves construccions s’han adequat a unes alçades no gaire dissonants amb l’entorn. Durant aquests dies hem pogut observar que moltes es trobaven habitades i les terrasses il·luminades.  com en ple estiu. El mateix hem observat amb els establiments hotelers que, al vesprejar, la llum que traspassava les cortines dels finestrals de les habitacions, donava a entendre que n’hi havia moltes d’ocupades.

   Bé, la Setmana Santa, però, no és com l’havíem conegut en la nostra infantessa, on predominava el silenci i el recolliment. I uns costums que ara trobem excèntrics. Un dels tants es produïa en el període de temps que estava exposat el Monument. Quan les dones no feien el llit ni escombraven, perquè hi havia el convenciment que, si ho feien, sortien formigues.

   De processons n’hi havia el dimecres, dels homes i el divendres les dones. Al centrar-les  les dues en divendres és molt concorreguda i transcórrer entre un  respecte i ben organitzada. Crida l’atenció també, que  al seu pas coincideix amb establiments de menjar i beure, on la gent surt al carrer mentre fa el tastet i vet aquí que la processó els sorprèn amb la copa aixecada o fent equilibri per portar-se a la boca un pinxo de delicadeses. Són altres temps, i amb ells han canviat molt aspectes. Però l’important és que la tradició és manté. I fins i tot s’ha realçat el cant de les caramelles, que l’altre dia els explicava que després de la cantada a l’Ajuntament, les colles anaven a cantar a la rectoria, on la foscor d’aquell racó s’havia de vèncer amb uns fanals de llum de carbur que oferien una imatge i un flaire molt característic, d’aquelles hores de la nit. Actualment les tres colles canten dintre de l’església desprès de la Vetlla Pasqual i els seus cants contribueixen a magnificar una nit tan especial en el si de l’església.

    Aquest any les cantades han tingut un significat especial. Pel que fa al Retiro han esdevingut com un homenatge a en Lluís Curtiada. Cantant dues peces per les quals en Lluís hi tenia una certa preferència. L’Americana “Lluny”, amb lletra de Ferran Soldevila i música del mestre Pallarès:  “si sabessis d’aquest país/ la bondat sedant i gemada./ Té la gràcia del teu somrís/ i la claror de ta mirada....

   I el vals, “Dissabte de Glória” . Amb lletra de Trinitat Catasús i música també d’en Gabriel Pallarès : “...Prada verda, mar tranquil·la,/   dematí de resplendor./ Ai, campanes de la vila, / com alegra vostre so...

    En Lluís va ser Cap de Colla i va cantar durant seixanta anys. Curiosament, el seu amic, l’Abdón Vidal encara en forma part i és l’únic integrant d’aquella generació que no solament hi participa, sinó que continua fent el solo.

   Les del Prado, amb el ressò del 140 aniversari, han cantat el seu Himne que es va estrenar amb motiu del seu centenari, amb lletra de Salvador Soler i Forment i música del recordat mestre Agustí Cohí Grau, amb qui vam compartir molts viatges, quan anàvem a ballar lluny de casa.  

   I una americana emblemàtica: Doble Alegria i de grats records: “Era ahir que amb goig dansàvem/ dins el pradista Casal/ i amb serpentines lligàvem/ el nostre cor jovial...” la lletra del mateix Salvador Soler i música del mestre Manel Torrens.  

   En el matí del dilluns de Pasqua la mateixa tradició ens aplega en l’ofici que té lloc al Vinyet. Oficia el Senyor Rector mossèn Josep Pausas que concelebra amb el vicari mossèn Josep Ramon. Al final ofereix la cantada la colla de Caramelles Sitgetanes, que ha vingut a ésser un homenatge a la nostra poetessa la Lali Veergés que ha posat lletra a l’Americana “Nit de Pasqua, nit d’amor”, amb música del mestre Jordi Pañella. I també a la sardana “Sitgetana”, musicada pel mestre Joan Pinós.

   En el transcurs de l’Ofici, se’ns reserva una sorpresa, l’estampa: Amb original portada de la Mª. Dolors Luján i amb una poesia molt adient per la diada: “Americana a Sitges”, d’en Josep Manuel Soler:

“Déu te guard, dolça vila estimada;/ Déu te guard, sortilegi de llum,/ visió blanca pel mar encantada,/ enfilall de clavells i perfum...”.    

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2019)

ELS PROTAGONISTES DE LES CARAMELLES

   

     Hem viscut una altra Pasqua i amb ella ens hem retrobat amb l’antiga tradició de les Caramelles. Durant uns dies més,  ens retornen  melodies i estrofes, cantades per les tres colles. Així com el record dels protagonistes més involucrats en aquesta tradició.

   Amb un record especial pels tres mestres. En Gabriel Pallarès Roig, en Manel Torrens i en Jordi Pañella Virella. El primer arribava a obsessionar-se amb l’encàrrec, fins el punt que exigia a cantaires i músics un símil de perfecció. Tanta era la seva entrega que, arribada l’hora, durant l’últim repàs abans de sortir al carrer, en la pista del jardí de la Societat,  el mestre s’aturava en algun passatge i amb ell començava tot: “Mecagunns” i altres floretes  a quina més excèntrica : “No sortirem fins que no surti com jo ho vull escoltar... “ 

   El mestre Manel Torrens Girona potser era més diplomàtic que músic. Mostrava altres maneres, com a més comunicatiu.  No li calia recórrer a mètodes tan impulsius . Segurament  perquè estava influenciat, com a mestre de capella que era, per altres protocols  apressos  de tant tractar amb els representants de la cort celestial. I aquesta diplomàcia, fins i tot comprensiva, es feia notar en el tracte amb els cantaires, músics i amb la gent de les cases  on anaven a cantar,  als quals corresponia als elogis que li feien, amb aquell somriure tan seu i amb l’elegància personal que mostrava mitjançant  la paraula. Un personatge molt popular de la colla que dirigia era en Rupert Roca, bon puntal també d’aquella Schola Cantorum, la qual s’aplegava en el cor de l’església parroquial. Una de les obres que més interpretaven, en el solemnes oficis religiosos, era la Missa Pontifical de Perosi. D’ella en Roca puntualitzava que hi havia una nota una mica filla de putesca.  

   En Jordi Pañella es pot dir que era de la mateixa escola que el mestre Torrens i a més, acostumat com estava a tractar amb el públic, la seva diplomàcia resultava igualment exquisida. Les seves composicions era com fer una sabata a mida. Sabent el peu que calçaven els cantaires, composava el repertori caramellaire amb el convenciment  que quedarien bé

   Les tres colles, a banda del tarannà dels seus respectius mestres, s’han envoltat d’uns personatges, la majoria d’ells irrepetibles. La fotografia que il·lustra l’article, correspon a la colla de caramelles del Retiro. En primer pla,   l’Agustí Capdet que solejava les estrofes que el mestre havia musicat pensant en els seus solistes. L’Agustí ho brodava amb la seva veu potent i ben timbrada i ho feia amb tota la senzillesa, la mateixa que l’acompanyava en el seu tarannà d’home modest, senzill que, com el seu germà Enric, havien passat moltes hores a la Societat, a més d’haver remenat molts culs, en aquella entrada del carrer Tacó, mentre teixien la reixeta dels culs de les cadires.

    Que la música és universal, es fa palès també en aquesta fotografia, quan a darrera d’en Capdet si veu a un component oriünd  de Jaen, amb barretina i cantant en català. En Miguel Martínez Robles  té bona veu i es va integrar al poble no només pel fet de viure-hi, sinó també perquè  es va abraçar a les  tradicions i en concret a les Caramelles. La seva veu era apreciada pel mestre Pallarès, potser perquè era persona igualment meticulosa com requeria el seu ofici, considerat un art, les arts gràfiques. El mateix que després el va portar a Barcelona com a linotipista  d’un diari de capçalera molt eloqüent, La Solidaridad, amb redacció i tallers al carrer Consell de Cent, i que en va ser director el polifacètic Federico Gallo.

   Al costat d’en Miquel s’hi veu l’Antoni Roig Pañella un personatge molt estimat i bon seguidor de les nostres gresques, amb especial preferència per la música i, per tant, bon col·laborador dels mestres locals als quals, ja fos en cercaviles, processons o caramelles, ell era al seu costat, portant la carpeta  on els directors guardaven les partitures. Si més no la seva preferència eren les Caramelles i tot l’embolcall. Amb predilecció per les mones. Visitant assidu de l’obrador de  l’Estrella, durant les vigílies de Pasqua les seves anades eren més freqüents, sabedor que els pastissers li tenien reservat ous de xocolata i muflons que li sabien, mai millor dit, a glòria. I  ho acabava de rematar  amb el ressopó. La Pasqua se li feia curta, o potser si hagués durat massa...

     L’altre cantaire que apareix en la fotografia és en Llorenç Franco i Pacios, gran retirista i amb un bagatge familiar mot vinculat amb les Caramelles. Casat amb la Toni Magán, per tant cunyat de l’Abdon Vidal. Ell, junt amb en Lluís Curtiada Rosés,  eren uns altres solistes de la colla retirista. Els dos han magnificat el solo de l’emblemàtica americana que porta per nom “Encís Amorós , amb lletra de Felip Font i Soler  i música del mestre. Concretament allà on canta: “de color de rosa, olor de clavell...”.

   Uns i altres, són els personatges  de les nostres Caramelles, les seves veus i també les seves genialitats han fet d’aquesta tradició el pal de paller, definició  que sona a  metàfora, perquè en realitat les tres colles s’apleguen a l’entorn d’un altre pal, el de la cistella.

  Pals i bastons que són el bastió de les nostres tradicions.

                                                                               J. Y. M.

  

  

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 abril 2016 )

   

D'EN "MANXET" A EN MOLERO

      La música  és immortal, no es pot dir el mateix dels seus intèrprets, aquests es van alternant i sorgeixen nous valors que fan possible una continuïtat ben afiançada. I en tots els pobles, alguns més que  altres, s'estableix una connexió a l'àmbit musical, establint unes preferències entre les persones que, per exemple, són aficionats a la música, entre les diferents modalitats,  i els qui han volgut convertir-se en intèrprets. Atenent a aquests neguits, han assolit protagonisme els mestres que han ensenyat solfeig i exercitació amb el instrument escollit. El nostre poble no ha estat una excepció, mestres i professores desenvolupen, des de sempre, una tasca molt profitosa. Com també ho ha estat el poder comptar amb unes formacions orquestrals que ha permès posar a la pràctica els ensenyaments adquirits.

   Arribats a aquest punt és quasi obligació referir-se als mestres Manel Torrens i Gabriel Pallarès, els quals, a més de dedicar-se a la docència , dirigien les seves respectives formacions orquestrals. I mentre el mestre Pallarès ensenyava sense influir a l'alumne, el mestre Torrens feia el possible per orientar al deixeble, segons fossin les necessitats de la seva orquestra. Si per exemple preveia alguna baixa de saxo, li transmetia el interès per aquest instrument. Alguns es deixaven influenciar, altres ho tenien més clar i volien aprendre aquell pel qual tenien  preferència .

    Aquesta menció als mestres Pallarès i Torrens seria incomplerta sense fer esment a en Josep, músic peculiar, bon company i patidor, però no precisament per la feina, sinó per estalviar sacrificis als músics. Si per ell hagués estat, tots els músics tocarien el piano, perquè amb aquest instrument, no s'ha de bufar, ni aguantar el pes -mal aniria- i, per a més comoditat, es toca assegut. Aquestes eren les raons que transmetia als aprenents de músic. Després venia la segona part, patia per a que els músics no bufessin massa, començava: aquests compassos no cal que els facis que ja ho fan els altres... Aquí en aquest passatge que les notes són agudes, fes-les una octava baixa... Aquí no toquis que és allò del tot són pops i ja ho fan els baixos....Total que si els intèrprets li haguessin fet cas, ningú hagués tocat.

     En canvi els havia, la gran majoria, que patien i es preocupaven per a quedar bé. El mateix Joan Roca i Solà, més conegut per en "Manxet", la seva esposa i la d’en Frederic Montornés, germanes. Tocava el trombó i la flauta i la seva teoria era: “no tot consisteix en ser músic, sinó que se'n ha de saber fer”. Més o menys es referia a que el músic, damunt l'escenari, ha de tenir un comportament exemplar, tan en el vestir com en les formes. En Roca era de Valls, com el mestre Pallarès, tot i que en Biel es considerava més d'aquí que de la població tarragonina. Ho manifestava cada vegada que en "Manxet" li recordava la procedència dels dos, a la qual cosa ell li puntualitzava: "Vos sou de Valls!, jo sóc de Sitges".

     Un generació de trombonistes que es sintetitza amb noms com: en Joan Montaner, Pere- Pau. En Panxito  Pagés, "Parcala".  Magí Almiñana, "Moixama. En Francesc Bisbal, "Tutut" .  I les noves generacions: En Josep Tutusaus, en Lluís Gutierrez, en Pere Camps.  Daniel Nieto...

  Entremig, l'Esteve Molero i Olivella, nascut a Vilafranca, però ribetà d’adopció i, com no podia ser d’altra manera, d’un temps cap aquí, també sitgetà, s’obre camí dintre la música en totes les vessants .  El seu primer instrument va ser la trompeta, fent l'aprenentatge amb l'Antoni Nicolás Varela. Fins  aconseguir  el perfeccionament i el domini a l'estranger. Entre tot això, va encomanar la seva passió per la música al seu germà Eugeni. Aquest se les veia amb el trombó, amb un protagonisme eloqüent amb aquell CD que van enregistrar amb l’Orquestrina La Moderna, la qual  es va formar per recuperar músiques que interpretava mestre Rossell, en "Quirico de Ribes". En aquest compacte hi van aportar  una peça, de creació pròpia,  a la qual  els components li van posar per anunciat:  “El chico del trombón”, on l'Eni soleja.

     Fins que l'Eugeni, deixa el trombó, el fiscorn, i es dedica a l'advocacia. Potser amb el interès de defensar als músics, quan aquests després d’una "execució " no massa afortunada, ens fem mereixedors de processos condemnatoris. No obstant, demostrat està que: “no en fiquen  mai cap de músic a la presó”.

     Amb aquestes, l’Esteve, arriba als 40 anys i com s’ho ensuma, davant les modes imperants, no vol que li facin cap festa sorpresa, per celebrar-ho, prefereix oferir  un concert amb els ensenyaments assolits i amb un instrument oposat a la trompeta, el trombó de pistons. Va treure tantes notes del pap que deuria quedar descansat. I nosaltres, els  oients, meravellats per les melodies i les variacions amb les quals ens van obsequiar ell i tots els instrumentistes que l’acompanyaven. Així és que la festa sorpresa ens la tenien preparada ells.

    Un homenatge als 40 anys del músic, al resultat que ha obtingut  estudiant i practicant amb la trompeta i el trombó de pistons. Amb la satisfacció afegida d’haver coincidit en moltes actuacions. Perquè sempre que li hem demanat la seva col·laboració, no si ha negat mai: “Si és de bolo...” . De la mateixa manera que la diferència d’edat entre ell i molts dels allà presents, ens ha permès gaudir d’una etapa que va des d’en “Manxet “ a en Molero. Amb l’afegit d’haver tingut l’oportunitat d’haver tractat al seu pare, un excel·lent lletraferit. I a la seva mare, la Montserrat, persona de tracte molt cordial. A ella, en aquest aniversari, li pertoca un protagonisme primordial.

   Tot això ha coincidit  quan som a les vigílies de la festivitat de Sant Cecília, la patrona de tots els qui tenim relació amb  la música.   

  Que sigui per molts anys!

                                                                                         J. Y. M.