CANTEM COMPANYS, CANTEM TOTS JUNTS

    El mestre Jordi Pañella dirigint les Caramelles, amb el Pérez portador del pal de la cistella, al Niu de la familia García-Munté

 Per a qui escriu aquestes línies, la fotografia suggereix diferents interpretacions. La més emblemàtica és l’actitud del mestre, en Jordi Pañella, que acluca els ulls com a senyal de concentració davant el cant de les Caramelles; en aquest cas, de la colla que tots coneixíem com la del Patronat i que per la qual, durant molts anys, va compondre peces que desprès va dirigir  magistralment.

   En un segon pla hi apareixen el pal i la cistella, el detall visible on se’ns presenta la primavera: per la delicadesa de les flors del ram i l’artesanal engalanada d’aquesta, on es mostra la sensibilitat de l’autora; en aquells anys, l'encarregada de guarnir-la era la modista Trini Sabaté. Un element, aquest de la cistella que fan fimbrejar les tres colles. Darrera cada cistella resta en l’anonimat l’autora responsable d’engalanar-la, no així la seva acurada creació artística, que ja es fa palesa des de la distància. A més de mostrar-se airosa  quan les tres colles surten  a cantar la Pasqua; la fragància de la primavera i la bellesa de les noies sitgetanes.

   I vet aquí un altre personatge imprescindible dins les colles: el portador del pal. En aquest cas es tracta d’en Pérez qui, juntament amb el seu germà Manolo, exercia l’ofici de drapaire. Es dona el cas que aquest darrer també va formar part de la Colla del Patronat, on aportava la seva veu excel·lent. També l'Esteve Sucarrats feia de drapaire i igualmente era un puntal de la mateixa colla de Caramelles.

   I aquí coincideix una altra curiositat: l’ofici de drapaire, que es pot dir que ha deixat d’existir al nostre poble, alhora que han proliferat els que anomenem “ferrallers”, perquè només compren ferralla.

   Els Pérez tenien el magatzem al carrer de la Carreta, en una època en què a la vila hi havia de drapaires ells i els germans Mir, ubicats entre els carrers Joan Maragall i Isabel Julià.  i en Sucarrats per allà el barri de Sant Crispí. Uns i altres anaven per les cases i compraven el paper, el vidre o la ferralla, fent servir per pesar les típiques romanes de mà sota l’atenta mirada del particular, que restava pendent de l’agulla que marcava el pes.

    La Colla del Patronat tenia el privilegi, o no, de comptar amb tres portadors del pal: el mateix Pérez, en Reina i en Ciré. Aquest últim els coordinava i els transmetia les instruccions pertinents, mostrant una exigència potser desmesurada pel que es tractava. El cas és que, sovint, els de la colla trobaven la cistella recolzada a la paret i sense cap dels tres portadors, que s’havien esbatussat entre ells. Corresponia llavors al cap de colla fer de mediador per a redreçar la situació i que tornessin al seu lloc de responsabilitat. El seu retorn, però, no era garantia de res: tenien la cua de palla i a la més mínima se’ls encenia i... tornem-hi!

   I la darrera observació: el lloc que mostra la fotografia és la casa que es coneixia com el “Niu”, de la família Garcia-Munté. Allà, les tres colles hi anaven a fer els seus cants durant el matí del dilluns de Pasqua, dirigides pels seus respectius directors: el mestre Manuel Torrens, en Jordi Pañella i en Gabriel Pallarès. Aquest darrer, però, sovint feia el salt: es quedava fora, al carrer, i traspassava la batuta a en Quimet Ràfols, que tocava el violí amb els músics de l’acompanyament musical.

    Fetes les salutacions pertinents, la senyora de la casa preguntava per l’absència del mestre Pallarès, que en Quimet excusava dient que s'havia trobat indisposat. Mentrestant, en Pallarès aprofitava per escoltar des de fora els cants que ell mateix va dirigir durant molts anys. Aquesta “escaquejada” obeïa al fet que el mestre no era gens amant dels elogis i, sabent que allà en rebria molts, preferia no haver de fer el “cuculot”. A més, cada any la senyora li demanava un guió de l’americana i el vals perquè la nena els toqués al piano; una petició que el mestre mai va rebutjar, però que tampoc va satisfer mai, una altra raó per delegar la direcció.

    Aquella desaparició d’escena també li servia per escoltar des de la distància com sonava tot plegat. Era una oportunitat que aprofitava, quan anaven sortint al carrer músics i cantaires, per continuar fent les observacions que creia oportunes. Unes reflexions que s’allargaven fins gairebé acabar les cantades, sempre amb el mateix raonament: “No sé què és, però no ho sento com jo ho he compost...”.

       ...Cantem i vetllem que ja dormirem quan morirem.

         Molt Bona Pasqua!                                                 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2026 ( Dijous Sant)

ELS PANTALONS CURTS

      

    Com que fa molts anys que no vesteixo pantalons curts, des de quan era un nen, ignoro fins a quin grau de frescor interfereix amb l’escalfor corporal de si, per contra, s’opta per portar-los  llargs. També haig de dir que quan era un jove vaig patir un trauma degut a una escamorrada que em va propiciar la Maria monja, que va coincidir amb mi, quan sortia de casa meva, només amb el banyador posat i una camisa a la part de dalt. Em va recriminar si no em feia vergonya sortir al carrer vestit d’aquella manera, doncs a partir d’aquella reprimenda mai més vaig vestir pantaló curt. 

   Actualment l´ús d’aquest tipus de pantaló s’ha generalitzat, tant que ja resulta normal, com per exemple,  en un acte que requereix un cert decoro en el vestir, les persones que hi tenen un cert protagonisme  hi acudeixen amb pantaló curt. Tan  fàcil com  seria que per un espai de temps també relativament curt, es vestís amb una certa elegància, que tampoc vol dir que s’hagi d’anar de vint-i-un botó.

    Fins i tot, d’un temps cap aquí, veiem com els components d’algunes cobles de sardanes  han escurçat els pantalons, ni  per presentar-se a davant el públic no es volen prendre la molèstia de vestir d’una manera una mica més coherent.

     Sense anar més lluny, ara que em refereixo a la música, els dos mestres locals, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès, en això de que els músics de les seves formacions anessin  ben vestits en tenien una mena d’obsessió. Una vegada a en Pallarès, moments abans de començar l’actuació de la banda que dirigia, se li va presentar un músic sense corbata i mentre el recriminava, aquest li va dir que podia anar a buscar-la, vivia lluny, el mestre no només el va convidar a marxar, sinó que li va puntualitzar que no calia que s’hi tornès a incorporar. Va ser el mateix músic que, quan encara era un aprenent, un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un “bolo” a la qual cosa, abans de contesta-li, li va preguntar quant hi havia a guanyar, el mestre sense pensar-s’ho es va dirigir a la porta i el va aviar. No suportava que no es vestís amb elegància, ni que un que començava, abans de mirar de fer  bé el seu paper, ja s’interessés pels guanys.

     Tant el senyor Torrens com en Pallarès vestien amb elegància i exigien als músics, que restaven sota la eseva direcció, que vestissin igual. En Torrens fins i tot era home  d’abric i de barret a l’hivern, d’aquells que feien l’acció de treure´l quan coincidien amb alguna senyora coneguda, com  senyal de respecte. En Pallarès era més de gavardina i de boina, però a sota sempre, estiu i hivern, portava “traje”. No l’havia vist mai en mànigues de camisa.

    És veritat que cada estiu les altes temperatures van superant registres anteriors, vestir pantalons curts o llargs tampoc influeix, excessivament, amb l’alliberament de la xafogor imperant, això no vol dir que tothom és lliure de vestir segons les seves preferències. Fer-ho d’una manera o altra també ha d’anar en consonància amb l’ocasió i  el lloc, segons si cal vestir amb un cert respecte i decoro o, per contra, no ve d’un pam.

    Ara que acaba de passar la Festa Major de Santa Tecla, recordo que tant al Prado com en el Retiro es feien els balls que s’anomenaven de Societat, sent el Retiro que va canviar el terme pel de Ball de Casats. I en ells tant els músics, com els qui ballaven, fins i tot els cambrers, anaven elegantment vestits, de manera que feia molt goig veure-ho. A ningú se li hagués acudit presentar-s’hi amb pantalons curts.

   Amb els anys, amb l’excusa de la calor, ens anem treien i retallant les robes. Inclús recordo que no es permetia als homes anar pel carrer sense la camisa posada, ni quan es venia de la platja. La guàrdia urbana aturava a la persona que no complia amb aquest requisit i li demanava que es cobrís el cos. Ara desprès del pantaló curt ja no sé per on retallarem més, ja només quedarà anar  amb robes menors. Temps al temps. Tant de bo no s’arribi a aquest extrem, per educació, ètica i per uns principis, on ha de prevaldre el seny i el sentit comú. Per sobre de tot, faci fred o calor, s’ha de ser elegant.

                                                   J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de setembre del 2025)

AMPARITO ROCA

       Un dels elements festius que contribueixen a fer Festa Major és la banda de música. Com així ho hem pogut comprovar davant el nombre de bandes importants que han desfilat pels carrers del poble, per aquestes dates i amenitzant els respectius concerts que s’han celebrat

  Com a curiositat cal remarcar, però, que el nostre poble no havia tingut la tradició de tenir una formació d’aquestes característiques, com poden tenir altres pobles i ciutats, principalment per les terres valencianes, on l’afició  musical passa de pares a fills. Aquesta tònica es va trencar quan a l’any 2003, a aixopluc del Retiro, es va fundar la Suburband, sota la iniciativa i direcció d’en Joan Pinós i Sariol i que perdura en els nostres dies i que la fa mereixedora dels millors elogis.

     En el seu dia els mestres Manuel Torrens i Gabriel Pallarès  ho van provar i no van aconseguir l’objectiu. Tot i que no tenien dificultat, quan l’ocasió ho requeria, formaven la banda que la componien els músics de les dues formacions orquestrals de les dues Societats, Prado i Retiro, l’orquestra Mozart i els Iberos del Jazz,  que a la vegada es reforçaven amb músics de Vilanova, també de Gavà i d’altres que no tocaven en cap orquestra, com en Ricardo Escobosa que era un bon  bombista o un altre que, també tocava el mateix instrument , venia de Vilanova i que tots el coneixíem  per en Pere sord, perquè tenia problemes d’audició. Curiosament a la banda de casa nostra algun músic tenia una audició deficient. Com l’Alexandre Cañameras i Ferrer, que tocava el baix i era molt sord. S’explica d’ell que una vegada interpretant una peça que havia compost el mestre Pallarès i que s’havia tocat varies vegades, quan hi va intervenir ell, acabada la interpretació, li va fer l’observació al mestre que hi faltava un compàs, davant la perplexitat d’aquest que no es podia creure el que li estava dient el músic, de ben segur que hi dubtava degut a la seva sordesa, raó per la qual en Pallarès era reticent a repassar el paper. Tant li va insistir que ho va fer i quina no va ser la seva sorpresa quan va poder comprovar que efectivament faltava un compàs. L’home no se’n sabia avenir que desprès de tantes vegades d’interpretar-la, va haver de ser un sord que s’adonés  del que no havien apercebut els músics que suposadament tenien l’oïda fina. 

    En Pallarès havia escrit diferents pas-dobles per a banda. Els  més coneguts, un portava el nom de la seva esposa, Dolors Carbonell i l’altre el Sargento Onorino, si ho recorden és aquell que vaig escriure que quan la mateixa banda Suburband el tocava, es deixava el redoble de caixa que fa patarram, patarram i a partir de llavors el van incorporar. Com també és coneguda la seva marxa fúnebre, composta quan estava reclutat en un camp de concentració en un poble de Galícia i el director de la banda li va demanar que composes una marxa per la processó de Setmana Santa i que porta per nom “Viernes Santo en Camposancos”. Que el va acompanyar, interpretada pels músics locals, el dia del seu enterrament. Com abans ho havien fet en l’enterrament del mestre Torrens.

    El mestre Torrens, el pasdoble que havíem tocat molt, tot que no puc assegurar que en fos ell l’autor, era la Batalla de Flores. I que parlant de pasdobles, un músic que també formava part de la banda local, en Manel Rius i Ramos que, sigui dit de pas, és autor de moltes de les peces, sobretot el Gener i el Febrer, que conformen el repertori de tots els grallers de Catalunya,  els seus pasdobles més coneguts per a banda són: El Poble Sec i El Montgrós .

    Però un dels més mítics i  el més interpretats per les bandes d’arreu és el pasdoble l’Amparito Roca, del qual es compleixen els 100 anys  de la seva composició. En va ser l’autor el mestre Jaume Teixidor i Dalmau, que també va ser director  de la Banda Unió Musical de Carlet.

    Ell va néixer a Barcelona el 16 d’abril de 1984, on va estudiar clarinet i direcció, abans de traslladar-se a València ( Carlet i Manises). Fins que es va establir a Barakaldo on va morir a l’any 1957. El pasdoble  es va estrenar l’11 de setembre de 1925 i el va dedicar a una alumna seva de piano, l’Amparo Roca Ibáñez.

    Dintre de l’àmbit local l’Amparito Roca forma part del repertori de la Suburband i s’ha escoltat pels nostres carrers, ja sigui interpretat per les bandes locals o per totes les altres, quan ha estat, com ara, Festa Major. I fins i tot ha servit per posar el colofó al magnífic pregó de Retrio.

  

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'afost del 2025 )

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

    Sempre s’ha dit, a veure qui li posa el cascavell al gat, donant per fet a que la gran majoria de  gats són feréstecs i no se’ls pot manipular així com així. El que passa es que acostumen a ser difícils de domesticar. Allò que diguem, que no es casen amb ningú. Sembla ser, però, que cada vegada més, el gat, com animal de companyia, es va adaptant al confort de la llar i no en refusen, a no ser que els tractin malament. De ben segur que s’han adonat que estan millor a sota aixopluc que al carrer. 

   Els que viuen  a la intempèrie sort tenen de les seves protectores, persones que a determinades hores els hi porten menjar i la colònia de gats  ja les espera. Fins aquí ho tenen assumit, perquè els hi va la seva subsistència, però d’això a deixar-se pentinar hi va un abisme, doncs no es deixen ni tocar,  no els importa anar despentinats. Que es fa més evident quan s’estarrufen i es mostren amenaçadors, mentre del seu interior deixen escapar un esbufec, tot preparant les ungles per si cal recórrer a l’esgarrapada com a defensa .

   El carrer de casa, el de Pau Benazet, allà al torrent, era un carrer de gats. I ho va ser fins que no hi van deixar aparcar els cotxes, mentre no va ser així una colònia de gats i gates, compartien l’espai, tot aprofitant l’escalforeta que propiciava el motor del cotxe quan s’hi aparcaven. A més també tenien la seva protectora, la Rosa Ballester, més coneguda per la “Millones”, la qual atenia als que tenia a casa seva, que compartien atencions amb un parell de gossos, dels quals només em recordo del nom d’un: “el castís”, per ser un nom que  es prestava a fomentar simpatia. Les atencions de la dona les compartia, també, amb els que vivien al carrer, que no eren quatre gats.

    Vist el que he vist, tenir una certa passió pels gats no és una exclusiva de les senyores. Jo que he conegut al mestre Gabriel Pallarès, vaig poder comprovar que a ell que, no l`havia vist, ja no només córrer, sinó tampoc apressar el pas en cap moment, se li alterava aquesta parsimònia   quan la Sra. Dolors Carbonell la seva esposa, l’avisava que un dels dos gats havia fugit. Que li havia dit!,  engegava a córrer per anar l’encontre del fugitiu. Uns gats que en aquests dies de quaresma, mentre ell sopava, li feien companyia  a damunt la taula i li motivaven  la inspiració per compondre els compassos justos i necessaris per anar, al cap de poc, a fer el corresponent assaig de les Caramelles al Retiro.

     Un altre amic que ara se’ns mostra apassionat del gats, és l’artista sitgetà  Pepe Nebleza. Em va donar prova d’aquesta preferència quan, junt amb altres artistes, tot homes, van fundar el col·lectiu  que van anomenar “Els quatre gats “, i no va tardar gaire que l’anunciat es pogués especificar encara més: gats i gates, degut a la incorporació, al grup, de pintores. 

    A partir d’aquí, en Pepito que, a més de pintor, és un bon músic i acordionista excepcional, sembla ser que quan es va jubilar de la seva activitat professional i davant la suposada  falta de feina,  no es va dedicar a pentinar gats, sinó que ha compaginat la pintura en totes les temàtiques i també s’ha especialitat  a pintar gossos i gats, donant continuïtat a la denominació amb la qual són coneguts, per la veu popular, els artistes que es dediquen a la pintura artística i els anomenen, “pinta mones”. Més inspiradora i tendra és la fisonomia d’un gat que la d’aquests primats i menys perillosa de portar a terme. Total, que a l’amic li surten uns gats que només els hi falta miolar. Davant de tanta perfecció, tan sols cal saber si els models escollits són gats mesquers o gates maules.

    Una col·lecció de tots ells, aquests dies,  es poden admirar al pati de la Biblioteca Santiago Rusiñol. Curiosament en un barri on convivien gran quantitat de gats i gates  i que la Tomasa, que vivia a frec del Mercat Vell, era una de les principals protectores de l’espècie. I fins i tot, el que són les casualitats, a l’Ajuntament hi havia  treballat un servidor de l’ordre públic, a qui la mateixa veu popular mal l’anomenava, “el gato con botas”. 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de marca del 2024 )

EL DINAR DEL CAPMÀS

    Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia  d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.

   Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.

  I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia,  envoltada d’un ball  de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.

   Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.

   Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on  no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina. 

    I entre  ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat. 

   La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació. 

    Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.

    Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”. 

    Al final d’aquest  dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”. 

     Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)

 

LES TRADICIONS I ELS SEUS PERSONATGES

     Arriba la Pasqua, flairosa i ufana ... Així canta una de les  Caramelles. Una tradició que perdura, gràcies a l’entusiasme que hi dediquen: els mestres, poetesses, poetes, cantaires i músics. Quan una vegada més, s’han errat amb els pronòstics. Aquells que vaticinaven que quan faltessin aquells mestres tan emblemàtics de casa nostra, els cants de les Caramelles es perdrien. Sortosament moltes d’aquestes prediccions no només no es compleixen, sinó que la tradició sembla que està més consolidada que mai.

      Jo mateix he tingut la sort de poder viure de prop l’ambient sensacional que es viu en el si de la colla. De ben jove el mestre Jordi Pañella, em va fer un paper fàcil de trompeta i vaig debutar a la llavors colla de Caramelles de l’Schola Cantorum del Patronat i que per abreviar-ho les coneixíem per les Caramelles del  Patronat. De l’anunciat oficial ja hi va haver qui hi en va fer una variació, deixant intacte l’Schola però canviant la Cantorum per la “Fartorum”. Un detall que deixava al descobert no només la ironia que empraven els seus components, sinó que també les bones disposicions “manducaires” que els acompanyaven.

    Un bon nombre dels seus components provenia d’aquesta Schola que cantava en tots els oficis religiosos. Els seus components treballaven i cuidaven les seves veus per tal de fer un bon paper. Aquesta meticulositat no només l’impregnaven en els cants litúrgics, sinó que també els posaven en practica quan es tractava de cantar Caramelles. En alguna altra ocasió ja he explicat que quan a la nit de dissabte arribaven al local del Patronat, feia la sensació com si anessin a  cantar al Liceu. Totes les precaucions,  per tenir cura de la veu, eren poques, com tampoc hi faltava la temuda por escènica.  Aquells eren uns moments sublims, els quals es podien repetir entre els components de les altres dues colles, on també hi havia cantants que havien format part del cor de la parròquia. S’ha de dir que eren uns anys que hi havia molta afició pel cant coral i que es posava en practica en tots aquests esdeveniments i en les representacions musicals que tot sovint s’organitzaven en les respectives Societats locals.

    I de tots els mestres que exigien més perfecció en  la interpretació del repertori caramellaire, era el mestre Gabriel Pallarès. Així, si un bon nombre de cantaires de la colla del Patronat es mostraven  exigents en si mateixos, a la del Retiro el seu mestre imposava la seva pròpia exigència, fins a l’extrem que a l’assaig final, en el moments previs de sortir al carrer, l’home no deixava passar res i en aquesta recerca de la perfecció es podien produir escenes rocambolesques. En Jordi Martí, l’actual director, també recrea la perfecció, però sense tantes exagerades exigències. 

    En la colla del Prado igualment hi cantaven components del cor de la parròquia.La raó principal cal buscar-la en què el Sr. Manuel Torrens era el mestre de capella de l’església. De tarannà més diplomàtic que en Pallarès, per descomptat a l’home igualment li agradava quedar bé i per tal fi comptava amb uns bons puntals. En Pere Camps, que n’és l’actual director, s’ha sabut envoltar de jovent i algun veterà, que saben assimilar l’ensenyament i indicacions del mestre. 

    Fins que mals vents van bufar pels interessos  del Patronat d’Acció Social i Catòlica. Tan desfavorables que la denominació Patronat i el simbolisme de l’acompanyament, va haver de desaparèixer com a identificació. A partir d’aleshores, la Colla de Caramelles, van adoptar la denominació  de:  Sitgetanes.  I que ha continuat dirigint el mestre Joan Pinós. Amb el qual, després d’uns anys, m’hi vaig jubilar tocant el fiscorn. Mentre que actualmente la colla del Retiro les dirigeix en Jordi Martí. I a les del Pardo aquest any s'ha produit canvi de director, deixa la batuta en Pere Camps I agate el relleu en Lluís Marcet.

   El destí ens ha manllevat personatges com en Reina, que formava part del trio de portadors del pal de la cistella de la colla del Patronat. Els altres dos eren: en Pérez i en Ciré, l’únic supervivent i “jefe” que va ser d’aquells irrepetibles portadors del pal. Que començaven estant en actiu els tres i a la que es descuidava el cap de colla, desprès de molts rifi rafes entre ells, se les veia i desitjava per mantenir el pal i la cistella en mans d’algú que no l’abandonés a la més mínima.

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'abril del 2023 )

     

ENTRE MÚSIQUES, ALLS, LLIMONES I SENALLES

   Un encapçalament del tot rocambolesc i a darrera un personatge que de la música en va fer la seva passió i dels alls, les llimones i les senalles, la seva dedicació. En Manel Rius i Ramos: l’amic il·lustrat , el músic meticulós, el graller , el compositor . Quantes carreres, com diria l’amic Roca, per a una persona senzilla a qui agradava escoltar i conversar.

   Nascut a Ginestar, aquest 17 de gener ha fet 100 anys, junt amb la seva muller, la Sofia Gallent, no sé ben bé els motius, el cas és que el destí els van portar fins a Sitges. Un dia, quan encara no hi vivien, en Manel va arribar aquí  amb tren i, només sortir de l’estació, es va creuar amb un home al qual li va preguntar per l’adreça de la casa on hi residia la família Jamà,  que eren parents de la Sofia. L’atent interlocutor, no només li va indicar, sinó que també el va acompanyar fins al lloc. Al cap de poc temps tota la família hi va venir a viure. Va ser l’època que va fer de jardiner amb en Garrofer i es van aposentar  compartint casa amb altres familiars, fins que van tenir la seva de propietat  al baix Fondac . D’allà junt amb  la seva muller i els seus fills ( en Manuel, l’Argimó  i en Quico)  es van establir definitivament a Sant Pere de Ribes, paret amb paret amb la casa dels Molero. 

   Quines casualitats que ofereix la vida, perquè el nostre protagonista  i la persona que, recent arribat, el va acompanyar al seu destí, acabarien sent companys de música i grans amics. Tampoc ser el que va passar els dies i mesos posteriors a aquella casual trobada, si més no el veí de Ginestar i des de llavors veí de Sitges, va acabar formant part de l’orquestra, els Iberos del Jazz,  desprès reconvertida en conjunt, que per llavors dirigia el mestre Gabriel Pallarès i de la qual també n’era component aquell espontani que li va fer de guia, l’Antoni Olivé i Ràfols. Eren igualment components de l’orquestra, el meu oncle i el meu pare, també en Ferran Sentís ( el Valent) i el propi Pallarès. Degut al bon tarannà que passejava en Manel i a les bones maneres que mostraven  tota la resta de components, ell s’hi va trobar molt ben acollit entre els seus companys i junts va desenvolupar les bones arts de clarinetista i saxofonista. Anys desprès va formar part del conjunt Riviera, que n’era fundador l’Antoni Nicolàs Varela, que tocava la trompeta.

   Amb els de casa tanta en va arribar a ser l’amistat, que fins i tot va col·laborar en unes determinades tasques que desenvolupaven en el taller d’ebenisteria. Eren anys en què la industria del calçat encara era una de les activitats  importants en l’apartat industrial de la vila. Des de la fàbrica dels germans Benazet els hi portaven  sacs plens de formes de sabates. Resulta que, desprès de molt fer-les servir, les soles quedaven totes aclivellades de  diminuts foradets. Aquests es produïen quan els sabaters fixaven, amb gavarrots, les pells que envoltaven la forma, i passava que desprès de tant clavar arribava un punt que el gavarrot ja no feia fort i per consegüent la pell s’afluixava. Llavors  entraven en acció els Ylls, i la seva feina consistia a fer uns rebaixos en els trossos que estaven malmesos i seguidament s’acoblaven unes peces de fusta de faig, de la mateixa que era la resta de la forma, desprès ho fregaven tot i les soles de les formes tornaven a quedar impecables.

    Com he dit en feien a milers. I com que els meus parents tenien feina amb els mobles, li van proposar a en Rius si ell ho voldria fer. Va ser així quan cada tarda, després d’anar pels mercats a vendre alls, llimones i senalles, anava al taller i apedaçava les susdites formes amb una destresa i rapidesa que de seguida es treia la feina de damunt.

   Això passava durant el dia i durant totes les nits d’estiu i les tardes de diumenges i festes, a l’hivern,  es retrobaven al Retiro per amenitzar els balls. Motivat per la seva afició musical va aprendre a tocar també la flauta i es convertí en el flautista oficial de la colla de Caramelles del Patronat. Allà vaig coincidir amb ell, jo com aprenent i ell de mestre flautista. Abans, s’havia implicat amb la música tradicional, com la gralla, de la qual en va ser intèrpret, però que va decidir deixar-la perquè deia que es cansava molt haver de bufar aquest instrument tan estrident. Tanmateix en va compondre moltes peces. En un moment  ho enllestia i quan les escoltaves feien saltar els peus, fins el punt que peces com: “El Gener, El Febrer, Cap de Creus..”  les toquen tots els grallers d’arreu. 

     I arriba que es va fundar la Cobla  La Sitgetana ( la primera actuació va ser a l’ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve de l’any 1964 ) gràcies a la iniciativa d’en Samuel Barrachina i Esquiu, i en Rius hi va entrar com a flabiolaire. Li va ensenyar a tocar aquest instrument el mestre Narcís Paulís . Desprès de pocs anys  de la  fundació de la Cobla també hi vaig  entrar un servidor, convivint molts anys junts, també amb l’Olivé, en Manel Vendrell Capdet, la família Ràfols i un altre ribetà, en Sadurní Mestre de can Paf. Plegats ens ho vam passar “teta”, com es diu ara. Fins que en Manel van decidir retirar-se i, el que són les coses, em va ensenyar a tocar el flabiol i el vaig substituir fins a dia d’avui.

    Ara, l’amic i el qui havia estat el  seu veí,  l’Esteve Molero, junt amb  altres músics implicats (Ferran Puertas al contrabaix, Isidre Ruiz bateria, Sergi Esparza piano i Ivan Sáez saxofon baríton), amb la col·laboració de l’Ajuntament de Ribes, li han dedicat un homenatge musical, per celebrar el centenari,  en el bonic marc de l’església vella. Curiosament, i d’això  ja fa uns anys, el mateix Molero va idear un formació que li va posar per nom “l’Orquestrina La Moderna”. Pensada només per fer unes poques actuacions, amb l’única finalitat de rememorar la música que interpretava  el mestre Josep Rossell, popularment conegut per en “Quirico” , al capdavant de la seva formació. Es va presentar una nit d’estiu  de l’any 1999  dintre del cicle “Música al Castell”. I sembla com si fos ara que veig en Manel i a la Sofia ballant, al ritme de les melodies d’ahir. Les que ell també havia interpretat durant molts anys.

   Aquest diumenge, fred, la música ha brillat com el sol que lluïa i si totes les interpretacions eren maques i ben tocades, n’ha sobresortit una de molt carismàtica, fins i tot pel propi Manel. Es tracta de l’arranjament que l’Esteve ha fet de l‘americana, de la colla de les Caramelles del Retiro, “Una Vela Blanca”. Amb lletra d’en Josep M. Soler i música del mestre Gabriel Pallarès Roig. Moltes d’aquestes Caramelles en Manel les havia estrenat tocant el clarinet amb els companys músics d’aquesta Societat.    

   Tot ens recorda a en Manel: els qui freqüentaven els mercats, que el coneixen com l’home dels alls. També  aquella jovenalla que avui són homes i dones, el recorden com el flabiolaire que els havia fet dansar, ja fos  acompanyant el ball de cercolets, les panderetes, les cintes... I també el recorden els sardanistes, que amb les mans entrecreuades esperaven el  refilet de flabiol, a cada introit o contrapunt de la sardana, per començar a ballar. Ell que també n’havia compost moltes, així com pasdobles per a banda, alguns porten per nom indrets de la toponímia comarcal i local: “ El Montgròs, Poble Sec, l’Estanquer de Ribes... (dedicat a en Ramos)”.

   I vull acabar, meravellat per la sublim interpretació de la seva música en aquest diumenge, el darrer de gener, fent meu el crit, que tan bé s’acobla amb l’última nota de la repetició de la sardana final: Visca!

   Xiquet, Manel, que n’has fet de feina.

 

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de febrei del 2023 )

SETMANA DE RECOLLIMENT

  

     Els de la meva generació no hem viscut  una Setmana Santa amb tant recolliment com aquesta. La bonica fotografia de l’amic Pere Roig que il·lustra l’article, feta per un gran professional, en Lluís Ripoll Querol,  transmet un missatge molt revelador i molt adient a la situació: una aturada en el camí. Però sense perdre el contacte amb la tradició, ni el compàs del cant.

    A cada Pasqua he escrit sobre les Caramelles, aquesta vegada, malgrat les circumstàncies, no vull deixar-me de referir-m’hi, per col·laborar a mantenir encès el caliu d’una tradició, on la música i la poesia es complementen, amb la implicació  dels poetes/esses, mestres, les responsables d’engalanar les cistelles i amb els costums de cada colla de cantaires. 

      La colla del Retiro, han tingut sempre preferència per les dues peces, en podem dir preceptives: el vals i l’americana.  Amb música del mestre Pallarès, que hi tenia, com també s’acostuma a dir, la mà trencada. Fins el punt que la melodia i la lletra de moltes d’aquestes caramelles la gent, els qui en porten moltes de viscudes, encara les recorden i també les canten. 

      Les del Prado, el vals i l’americana han secundat el costum. A excepció d’algunes cantades  on es canviava una de les peces per un “poupurri”. Quasi totes  lletres d’aquest divertiment eren  escrites pel vell Almiñana, amb la música del mestre Torrens que acostumaven a ser adaptacions de cuplets. Els temes guardaven relació amb les novetats que es produïen al poble i a les sublimitats  del viure quotidià. Un dels encarregats de fer el solo era en Rupert Roca, qui a més de bona veu ho acompanyava amb el seu tarannà sorneguer.

    Les del Patronat al vals i a l’americana hi van afegir  una sardana. Que contribuïa a fer més nostrada la tradició. L’ànima de tot plegat era el mestre Jordi Pañella, el qual va compondre unes boniques melodies i que a més mostrava molta paciència i sensibilitat en els assaigs. Tenint en compte que comptava amb un planter de bones veus, la majoria provinents de la Shcola Cantorum, que no era poca cosa. I aquests divos mostraven les seves genialitats abans de sortir a fer la cantada. Tot un pas de comèdia.

    Com no quedaven enrere  els portadors del pal de la cistella. La colla que hi tenia més persones dedicades i més peculiars, era la del Patronat. Va arribar un moment en què la colla es trobava en una situació de saturació , i que  potser hagués hagut de convocar oposicions per tal de concretar qui es quedava amb la plaça fixa de portador del pal. Aquest passava per les mans d’en Pèrez, el drapaire del carrer Carreta, en Reina i també en Cirè. Aquest últim era el coordinador i els altres dos obeïen les seves recomanacions, o no. Quan es posaven travessers, que era molt sovint, en Ciré,  feina tenia per trobar l’equilibri per aplacar  els ànims i encara hi afegia més llenya al foc. De vegades la revolta  dels portadors era tal , que en més d’una ocasió el cap de colla temia per l’abandonament  del servei. Havia d’intervenir per fer de mediador per a que la situació no acabés malament. Tothom considerava un fracàs, que amb tres portadors titulars, s’hagués de recórrer  a un que no fos de la plantilla.

    Singularitats, extravagàncies,  a parts iguals entre: músics, cantants i altres personatges. Em sembla que d’uns anys cap aquí, els participants ho viuen de diferent manera, curiosament amb més formalitat. Però hi van haver un temps que aquell ambient, fregant el surrealisme, era sensacional.  Potser irrepetible.

   Ens tornarem a aixecar i per a la propera Pasqua , uns nous cants i l’encís d’una altra primavera, ens mantindrà units. La d’aquest any serà silenciosa, massa pel que estàvem acostumats.

                                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el dijous Sant 9 abril 2020)

AQUELLS DINARS DE MÚSICS

     Avui, festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics, té un significat molt especial per l’autor d’aquesta secció. He estat en contacte amb la música des de que vaig venir al món. Tots els de casa eren músics aficionats i també m’hi vaig postular sense sobrepassar mai aquesta categoria, la d’aficionat.

    Vaig anar a aprendre de solfeig, de ben jovenet, a casa la família Torrens. I si vaig continuar, durant aquest aprenentatge,  molts ho deixaven perquè la solfa els avorria, va ser perquè en aquella casa  m’hi trobava molt bé. Em tractaven com un més de la família.

   Van passar els anys i la complicitat que tenia amb en Josep Torrens va ser molt afí amb el meu tarannà. Junts vam viatjar pel món i al seu costat, amb les seves genialitats i excentricitats, m’ho passava d’allò més bé.  

   Van passar els anys i, al voler ampliar estudis, vaig anar a casa el mestre Pallarès. Va ser  com anar a casa dels altres avis. Ell i la senyora Lola em coneixien des de que vaig néixer i em professaven una gran estima. El mestre tenia un posat seriós, però jo li sabia trobar la vena per on hi fluïa aquell humor fi i brillant que el transformava i no semblava el mateix.

   Vaig freqüentar, durant molt temps, la casa del carrer de l’Aigua. On alguns  havien sortit desencisats per les seves exigències. O altres que el propi Biel, els hi havia obert directament la porta, quan considerava que l’alumne s’excedia en les seves pretensions. Com aquell aprenent, que just començava a tocar i un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un paper en les Caramelles. L’aprenent de músic va respondre a l’oferiment: “quan hi ha a guanyar ?”. La resposta  no es va fer esperar, li va obrir la porta del carrer, indicant-li la sortida.   

   La majoria dels músics locals, van sortir de can Torrens i de can Pallarès i van  acabar formant part de les orquestres de les dues Societats, el Prado i el Retiro. De les quals ells eren els mestres de música.

   En apropar-se la festivitat de Santa Cecília, preparaven unes peces musicals que dirigia el mestre Pallarès. Assajàvem al Patronat i el diumenge més proper a la festa es feia un concert al vestíbul de l’Hospital, sota la direcció del mestre. Ja amb la Cobla Sitgetana formada, aquest diumenge coincidia amb la festa dels antics alumnes de l’Escola Pia i es feien sardanes al pati de l’escola. I després venia el moment esperat, el dinar de Santa Cecília. El primer al qual  hi vaig participar, recordo que va tenir lloc al restaurant de l’Hotel San Francisco, al carrer Santiago Rusiñol.

   L’encarregat de l’organització era en Manel Vendrell Capdet, en Manel tenia el do de saber fer la guitza al més pintat i això dels dinars era la seva especialitat. Quan anem a tocar fora, moltes vegades ens hem de quedar a dinar allà on ens trobem, perquè a  la tarda coincideix amb una altra actuació. En aquests dinars feia gala de totes les seves excentricitats. Estava pendent del que demanàvem la resta de companys i ell volia influir en la decisió: “”això has demanat?... malament” i arrufava el nas. I quan servien s’aixecava de la taula i passava revista: “veus, ja t’ho deia jo, has fracassat” . I mostrava el seu plat convençut que era l’únic que l’havia encertat. Amb el qui no hi podia era amb en Josep Torrens, que era  el que no fracassava mai, perquè es menjava la seva part  i el que deixaven els altres. Tots ho sabíem i quan un no podia més, abans de tocar-ho, ho deixava en un costat del plat i en Josep de seguida ho filava: “Què no t’ho menjaràs, això? “. I ho arrambava i s’ho cruspia ,amb el raonament: “abans que els hi donin als porcs, m’ho menjo jo”. En Josep era de vida, i tot li agradava.

    Quan s’apropava el moment de les postres, en Manel ja estava neguitós, demanava amb insistència  un gelat de tres colors i el cafè derramat per sobre. I a partir d’aquí tenia lloc una altra de les seves excentricitats. Encara ningú havia acabat, quan ja cridava: “ara un cap mas”.  I en Manel Rius Ramos li recriminava: “tu potser et vols referir a la Maria i la Filomena de can Mas”. En aquest punt sempre hi havia raons, i ell ho sabia, d’aquí que insistia amb el cap mas. Pel qui havia tirat de beta, aquest repartiment  li semblava bé, però no era el mateix per aquell que potser només havia demanat un plat o un parell de no gaire preu. I ja estava armada, en Manel s’ho passava de conya: “res home res, el que has menjat val quasi igual que tal o qual plat...”.  “Això ho dius tu”,  li recriminaven. I quan la tenia armada i la feina era per l’encarregat de recollir els diners per pagar, ell que cridava: “Anem-hi !”. I canvi de to.

   El dinar per celebrar Santa Cecília era diferent, encara que de primer no hi faltava mai la sopa i el segon a escollir. Hi participaven tots els músics, estiguessin o no en actiu, acompanyats de les seves respectives senyores. Entre un ambient sensacional. Allà en Manel no semblava el mateix , ningú no fracassava i del cap mas tothom n’era conscient. Era, ni més ni menys, un senyor músic.  Els qui hi convivíem, anant `per aquests mons de Déu , potser preferíem més aquell Manel tal com raja, l’irrepetible, el Manel de can Sou.

                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de novembre del 2019 )

    

COSTUMAS DE SETMANA SANTA

  Tant el Carnaval com la Setmana Santa, la seva celebració es guia pel cicle lunar. Així per concretar la data exacta, aquesta s’extreu de calcular quan s’escaurà el Diumenge  de Resurrecció que es fixa en el diumenge posterior a la primera lluna plena  després de l’inici de la primavera en l’hemisferi  nord. A partir d’aquí es compten 40 dies enrere i es coneix quan s’escau el dimecres de cendra. La resta no té cap més secret.

   No obstant aquest període lunar, s’escaigui quan s’escaigui, acostuma a venir acompanyat de pertorbacions, un mal temps que generalment afecta els dies de més significat d’aquesta celebració. Aquest any no ha estat una excepció, perquè la inestabilitat meteorològica s’ha imposat, fent-se notar tots els dies. Tot i que ha deixat fer tots els actes previstos.

    Sota un cel rúfol, que s’ha rebolcat a voluntat d’un vent molest, els carrers del poble s’han vist molt transitats de gent que han vingut, molts d’ells, amb la intenció d’anar a prendre les primeres solejades de la temporada. I quan el dia no acompanya, ja se sap que es passeja amunt i avall i el increment del personal, en els carrers, es fa notar.

    La Setmana Santa sempre ha servit, deixant de banda l’aspecte religiós, com una referència que ha determinat uns costums. Els que mostraven aquella gent de la colònia, als quals els  servia per obrir les seves cases,  tancades durant tot  l’hivern.

   Avui passa quelcom semblant; algunes d’aquelles cases senyorials, malauradament van acabar enderrocades i el seu lloc s’han construït  pisos d’una certa categoria. Si ens serveix una mica  de consol, les noves construccions s’han adequat a unes alçades no gaire dissonants amb l’entorn. Durant aquests dies hem pogut observar que moltes es trobaven habitades i les terrasses il·luminades.  com en ple estiu. El mateix hem observat amb els establiments hotelers que, al vesprejar, la llum que traspassava les cortines dels finestrals de les habitacions, donava a entendre que n’hi havia moltes d’ocupades.

   Bé, la Setmana Santa, però, no és com l’havíem conegut en la nostra infantessa, on predominava el silenci i el recolliment. I uns costums que ara trobem excèntrics. Un dels tants es produïa en el període de temps que estava exposat el Monument. Quan les dones no feien el llit ni escombraven, perquè hi havia el convenciment que, si ho feien, sortien formigues.

   De processons n’hi havia el dimecres, dels homes i el divendres les dones. Al centrar-les  les dues en divendres és molt concorreguda i transcórrer entre un  respecte i ben organitzada. Crida l’atenció també, que  al seu pas coincideix amb establiments de menjar i beure, on la gent surt al carrer mentre fa el tastet i vet aquí que la processó els sorprèn amb la copa aixecada o fent equilibri per portar-se a la boca un pinxo de delicadeses. Són altres temps, i amb ells han canviat molt aspectes. Però l’important és que la tradició és manté. I fins i tot s’ha realçat el cant de les caramelles, que l’altre dia els explicava que després de la cantada a l’Ajuntament, les colles anaven a cantar a la rectoria, on la foscor d’aquell racó s’havia de vèncer amb uns fanals de llum de carbur que oferien una imatge i un flaire molt característic, d’aquelles hores de la nit. Actualment les tres colles canten dintre de l’església desprès de la Vetlla Pasqual i els seus cants contribueixen a magnificar una nit tan especial en el si de l’església.

    Aquest any les cantades han tingut un significat especial. Pel que fa al Retiro han esdevingut com un homenatge a en Lluís Curtiada. Cantant dues peces per les quals en Lluís hi tenia una certa preferència. L’Americana “Lluny”, amb lletra de Ferran Soldevila i música del mestre Pallarès:  “si sabessis d’aquest país/ la bondat sedant i gemada./ Té la gràcia del teu somrís/ i la claror de ta mirada....

   I el vals, “Dissabte de Glória” . Amb lletra de Trinitat Catasús i música també d’en Gabriel Pallarès : “...Prada verda, mar tranquil·la,/   dematí de resplendor./ Ai, campanes de la vila, / com alegra vostre so...

    En Lluís va ser Cap de Colla i va cantar durant seixanta anys. Curiosament, el seu amic, l’Abdón Vidal encara en forma part i és l’únic integrant d’aquella generació que no solament hi participa, sinó que continua fent el solo.

   Les del Prado, amb el ressò del 140 aniversari, han cantat el seu Himne que es va estrenar amb motiu del seu centenari, amb lletra de Salvador Soler i Forment i música del recordat mestre Agustí Cohí Grau, amb qui vam compartir molts viatges, quan anàvem a ballar lluny de casa.  

   I una americana emblemàtica: Doble Alegria i de grats records: “Era ahir que amb goig dansàvem/ dins el pradista Casal/ i amb serpentines lligàvem/ el nostre cor jovial...” la lletra del mateix Salvador Soler i música del mestre Manel Torrens.  

   En el matí del dilluns de Pasqua la mateixa tradició ens aplega en l’ofici que té lloc al Vinyet. Oficia el Senyor Rector mossèn Josep Pausas que concelebra amb el vicari mossèn Josep Ramon. Al final ofereix la cantada la colla de Caramelles Sitgetanes, que ha vingut a ésser un homenatge a la nostra poetessa la Lali Veergés que ha posat lletra a l’Americana “Nit de Pasqua, nit d’amor”, amb música del mestre Jordi Pañella. I també a la sardana “Sitgetana”, musicada pel mestre Joan Pinós.

   En el transcurs de l’Ofici, se’ns reserva una sorpresa, l’estampa: Amb original portada de la Mª. Dolors Luján i amb una poesia molt adient per la diada: “Americana a Sitges”, d’en Josep Manuel Soler:

“Déu te guard, dolça vila estimada;/ Déu te guard, sortilegi de llum,/ visió blanca pel mar encantada,/ enfilall de clavells i perfum...”.    

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2019)