ENTRE MÚSICS I PATATES

  Darrera de cada música hi acostuma haver-hi una història, sobretot una inspiració, algun que altre tema que ha motivat al compositor a composar. El mateix passa entre els músics que després es reuneixen  per a interpretar-les. Doncs ens trobem amb el músics professionals i amb aquells que no viuen exclusivament de la música, sinó que la tenen com una afició, dedicant-se a altres activitats professionals.

    I és que no sempre la dedicació exclusiva a l’art ha estat garantia d’una estabilitat, el suficient com per poder viure-hi, sense haver de  passar per  peripècies econòmiques. Degut a que  al cap i a la fi el que compte és poder fer bullir l’olla.

  Acabada la guerra a alguns músics locals se’ls hi  va presentar l’oportunitat de dedicar-se a la música de manera professional. Tanmateix tots van rebutjar l’oferiment, perquè en aquells moments, entre les dificultats de tota mena, van creure que el seu “benestar”, estaria millor garantit a remolc dels oficis respectius, considerant la interpretació musical, més que un ofici, una afició.  I sobretot si del sou de l’home de la casa  depenia aquest “anar fent” de tota la família.

    En aquells anys potser el cens dels treballadors del calçat superava el d’altres oficis. Així trobem molts músics locals que tenien com ofici principal el de sabater. I el que és més curiós que en les famílies sitgetanes, pares i fills treballaven en al mateixa fàbrica, i les dones que no formaven part d’aquesta plantilla, sí que en certa manera també hi estaven integrades perquè cosien a casa. Coincidia, per tant, aquesta realitat com la que també els caps de família  tinguessin aficions musicals. Corrobora  l’exemple el dels germans Ràfols: sabaters i músics, com també els seus fills. Els progenitors músic de saxo i violí i els fills de trompeta.

    La disciplina musical té l’avantatge que igual la pot portar a terme un manobre, amb tots els respectes que es mereix la seva activitat professional, que un premi Nobel. I aquí sí que les diferències, entre un i altre, curiosament, es poden equilibrar. Doncs potser que en el moment de la interpretació arribi a fer  més bon paper el primer que no pas el distingit personatge. Influirà la capacitat de lectura musical, la d’execució, així com també el bon gust, l’estil de cadascú per interpretar la partitura.

    El títol de l’encapçalament, estic  segur que haurà creat curiositat a qui el llegeixi. Perquè entès des d’una certa lògica, els dos apunts, s’assemblen com un ou i una castanya. Altra cosa diferent seria que les patates les apuntés amb intenció de voler devaluar la vàlua musical d’uns músics els quals, per  destralers, siguem mereixedors del qualificatiu de: “músics patates”.

   Però la patata té un protagonisme molt més específic i, sobretot, de propietats alimentàries que qualsevol altra variació que si vulgui atribuir, com fer servir el nom per relacionar-lo amb  altres delicadeses molt més íntimes.

    Escrivia, fa unes setmanes, que a can Guirro van acabar combinant la venda de carbó amb la de patates i cebes. Paral·lelament a aquesta combinació una mica estrambòtica, tot i que ben mirat el carbó es feia sevir per a la seva cocció, a la vila hi va haver qui  va  combinar la venda de  patates amb la de vins i gel. Aquesta última, una transacció comercial que es va portar a terme a ca la Candelària  de davant de l’Ave Maria. Sucursal de la casa mare, la qual estava situada en el carrer Major, enfront de la farmàcia Font. La coincidència torna a fer-se present entre la comercialització de dos productes de resultats ben oposats: els farmacèutics i el dels vins i licors. Els primers atenent peticions com del “Phosphorenal”  Robert i els de la bodega, atesa per la Candelària i la Nuri, la seva nora,  despatxaven la Malvasia Robert, propietat de la mateixa família . Reconstituents  i medicaments per tal de guarir desgavells de salut. I si ens centrem amb les propietats dels moscatells i del vi,  de la veïna bodega, amb la fe que hi tenien les famílies sitgetanes, per tal de vigoritzar i vitaminar, de manera natural, les febleses interiors dels més menuts de la casa, ens hem de centrar amb el rovell de d’ou batut entre el moscatell. O les llesques de pa sucades amb vi negre i cobertes d’una capa de sucre. Dues combinacions  que rivalitzaven amb els productes farmacèutics. Però vet aquí que quan s’abusaven dels xaropets de ca la Candelària s’havia de recórrer a la farmàcia per buscar el remei, amb el qual intentar estabilitzar els rodaments de cap que no hi podien  ni els “ estrenya caps”.

    Els homes de la casa traginaven  sacs de patates i les disposaven en l’altell de la bodega de la carretera i allà hi acudia la clientela  i les pesaven amb aquella bàscula de plataforma i potser aprofitaven per comprar el vi o l’espumós que comercialitzaven amb el nom de:  “Champagne de  Las Grandes Marcas”.

    Quan l’activitat de la casa cessava i la nit espurnejava les delícies de l’estiu, l’Antonet Pagès Gustems i l’Antonet Pagès Vías , pare i fill, anaven a fer de músics al Prado  com a components de l’Orquestra Mozart. Els dos hi havien tocat la trompeta i després aquesta va estar reservada al fill i el pare va passar al contrabaix.  Coincidien amb els altres germans Pagès, en Panxito i en Josep que també eren músics, és allò de la tradició familiar que apuntava. La música i la patata, heus aquí el motiu influent del títol de l’article.

    Que ve precedit per, el que sembla ser, l’imminent enderroc de la bodega Candelària de la carretera, com així la coneixíem per estar ubicada a la vorera de la via que et portava fins a Barcelona. Quan es podia entrar a fer un gotet de vi, mentre s’esperava que s’aixequessin les barreres del pas a nivell. Sense temor a perdre punts. Quan viure era, ni més ni menys, un Viva la Pepa!     

                                                                           J. Y. M.

     

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de desembre del 2015 )